L'observador

Miopia des de Brusel·les

2010-10-28T19:41:00.003+01:00

Buff...bufff...quina quantitat de pols. Ostres...la de temps que feia que no escrivia res.

Doncs avui torna a ser el dia. Suposo que necessitava el que en anglès es diu trigger, és a dir, estímul, per tornar a escriure algo. I ves per on, l'estímul ha vingut des de Brusel·les.

La notícia: "Bruselas insta a España a ajustar precios y salarios para ser competitiva"

Estic impressionat per la miopia d'aquesta recomanació, si bé no he llegit tot el document i estic pecant de creure'm els titulars.

Veiam, centrant-nos en aquesta recomanació...és que és tan simple que em sobta que no ho vegin. Recordem les dues variables que fan que una economia sigui possitiva i en números creixents:
1) Costos: en aquest cas, els sous dels treballadors del país
2) Benefici: en aquest cas, l'aventatge competitiva que un país com Espanya pot i ha de donar.

Brusel·les ens demana que competim en el primer dels factors, els costos. Perfecte, quina gran idea! Han pensat que, és clar, tal i com estem, el més ràpid és reduir la despesa. Sí, sí...si és el que jo faria amb els meus estalvis. Que no m'arriben els diners a final de mes, doncs no em prenc una cerveseta més i així arribaré. Perfecte, però això només funciona a nivell casolà.

Si ens ho mirem des d'una perspectiva Global i seguint el consell de "Think global, act local", aleshores veiem que si volem competir en "costos" les notícies no són massa bones. Amics! Estem a Europa! i Europa no es caracteritza precisament per sous baixos. A veure, pregunta ràpida...digueu quin país es caracteritza per tenir sous baixos. 1-2-3...en efecte Xina!! Uhm, de debó volem anar reduint fins arribar al seu nivell? A més, si reduïm salaris...recordem que un impost molt important és l'impost sobre les rendes de les persones físiques(IRPF), que és un %. A menys salaris/rendes, menys ingressos a la caixa de l'estat = menys prestacions. Exactament el model contrari de països com Suècia. Fantàstic!

Posem l'exemple d'una empresa de prestigi de moda, Apple. Apple no és caracteritza per ser barat. És més, els seus productes són carets, però coi...la gent els compra igualment! Apple, una empresa líder, creieu que va pensar mai en competir en costos? Obviament, si pot fer un Ipad amb 1unitat de treball procurarà no fer-la amb 2 unitats...no són burros. Però la seva estratègia passa per donar un valor, una satisfacció que el client valora i, per tant, està disposat a pagar una diferència de preu. Aquesta empresa, Apple, és una empresa que aposta per la innovació, per crear valor. I de moment, tot i que a Xina segur que els components i la mà d'obra és centenars de vegades més econòmica, encara no conec a ningú que compri tablets de marca xinesa. (No, no m'oblido de que Apple segur que treballa amb la Xina, però el consumidor paga per la poma mossegada, no pels components que, no ens enganyem, no li importen un ral)

Doncs tornem ara a Espanya. Si alguna cosa ha de fer aquest país és reduir la burocràcia. No pot ser que obrir una nova empresa costi (colló, és que ho poses al Google i et surt...) més que a cap altre país desenvolupat. No pot ser perquè això fa que la innovació, les noves idees tinguin un munt de barreres d'inici. A algú que comença a caminar no el pots posar a correr una marató el primer dia. Ajuda'l perquè no caigui! És de sentit comú.

Què més ens falta a Espanya? I+D! per suposat. De què vivim a Espanya (ara ja no tan bé) del totxo i del turisme...com veieu, grans sectors en I+D. De què viu...Alemanya, de cotxes, de químiques...hi ha una petita diferència en la inversió en aquests dos punts clau.

I què acaba passant quan no inverteixes en I+D...que no hi ha res a fer. I quan una empresa multinacional, del sector farmacèutic que tinc més experiència, decideix on posarà centres d'investigació per desenvolupar noves mol·lècules...on el posa? Per suposat, a Espanya no. I què passa quan les coses no van massa bé per la crisis, per una mala gestió de l'empresa...doncs que a aquesta empresa ja han fet 3 EREs en menys de 3 anys. Redueix costos on pot, mentre que segueix investigant on ho ha de fer...que, de nou, NO ÉS ESPANYA.

En definitiva, perdoneu el meu to una mica irat, els visionaris de Brusel·les haurien de posar el dit en un altre lloc i senyalar amb força el que de debó ens perjudica: les maleïdes barreres, en la ceguera total de la nostra classe política, en deixar clar en quins sectors NO es pot deixar d'apostar. Perquè avui és Espanya que s'enfonsa, però demà serà Portugal, (Grècia ja ho està), més tard Irlanda, Itàlia...i Europa passa a ser un Continent immòbil que és devorat per la innovació d'uns i la competitivat de preus dels altres. Perquè una cosa és clara, el primer mercat d'Europa és la pròpia Europa. I clients empobrits equival a un mercat empobrit. L'economia ha de servir per saber gestionar els recursos per generar benestar, no per apretar-nos el cinturó.

L'últim que apagui la llum (si és que no està prou cec per veure-la)

Simple life

2010-05-03T11:10:00.001+01:00

Una vez una persona sabia me dijo que la vida es dura, pero a veces nos la complicamos aún más.

Iron Man 2

2010-05-01T09:53:00.002+01:00

Ja hem vist l'estrena d'Iron Man 2, segona part d'aquesta entretinguda franquícia de super herois i que, després de l'espectacular Batman Dark Knight, sobretot per la sensacional actuació de Heath Ledger en el paper de Joker, és de les millors pel·lícules del gènere.

La ironia, humor i la incorrecció política del seu protagonista (Robert Downey Jr.) es conjuguen amb els tòpics del cinema de super-herois: hi-tech, fantasmades, explosions, dolents dolentíssims (Mickey Rourke). La càrrega sexual del film ha disminuit respecte a la seva predecessora, tot i que és un plaer visual (com a mínim per als espectadors del gènere masculí) veure en una mateixa escena a Gwineth Paltrow i Scarlett Johansson juntes.

Es pot criticar que l'argument sigui d'allò més previsible, però l'objectiu de la peli és entretenir i ho fa. A més, us arrencarà més d'un somriure amb l'ironia del Sr.Stark que, reconeixem-ho, va de sobrat, però cau bé.

En paral·lel, se segueix desenvolupant la saga "The Avengers" i us recomano que no aixequeu el cul dels vostres seients fins que s'acabin els crèdits...hi ha sorpresa.

En definitiva, bona pel·lícula de crispetes que us farà passar una bona estona. Especialment recomanada per a gent que està estressada de la setmana laboral i que vol desconnectar el cervell una estona. Funciona! ;)

Se puede decir más alto...

2010-03-24T00:42:00.004Z

Vist a: Mi Mesa Cojea

És que quan veus que en aquest país les coses segueixen com si res un comença a emprenyar-se.

Doritos presenta una nueva estrategia: IDoritos

2010-03-24T00:36:00.002Z

Vist a ALT1040

15 anys al carrer i tot un talent

2010-03-21T18:36:00.006Z

Avui escoltava a la ràdio, Rac 1, una entrevista a un personatge molt peculiar. Es tracta de Miquel Fuster, dibuixant de còmics i pintor que ara publicarà "Miguel, 15 años en la calle", Comic-book on ens explicarà les seves experiències després de viure 15 anys al carrer com un indigent.

La vida li donat molts cops a en Miquel, però no obstant la seva veu per la ràdio transmetia un sincer optimisme. En els temps que corren on cada dia ens trobem les portades dels diaris plenes de notícies sobre vagues sindicals, acomiadaments, tancaments... és un raig de llum sentir la veu de gent com ell, que les ha vist de tots colors.

Sorprenent quan explicava que s'havia vist obligat a dormir al bosc, amb un ganivet ben a prop per si els porcs senglars de Collserola l'amenaçaven.

I ara, amb decisió, torna a publicar i es fa un propòsit, tornar a viure del seu art. Un art que sens dubte estarà carregat de veritats com a punys que impactaran a la cara de més d'un i que, esperem, ens faci obrir els ulls a una realitat de la nostra societat en general i de Barcelona en particular.
Molta sort Miquel!!

El seu bloc amb algunes il·lustracions: Miquel, 15 años en la calle

Sanidad y Comunidades Autónomas

2010-03-18T21:27:00.007Z

Hoy tenemos en portada la noticia de la propuesta de acuerdo entre Gobierno y CC.AA. con el que el Gobierno pretende ahorrar 1.500 millones de euros al año en Sanidad.

Bien, veamos, ¿cómo funciona esto?

La idea es simple y ya está inventada. Se trata de que se pase del sistema actual en el que la Sanidad pública cubre los tratamientos con condición de reembolsables. Es decir, el paciente va al médico, éste le prescribe un fármaco determinado y el paciente va con su receta de la Seguridad Social a una farmacia para que le den lo que en el papel consta. Obviamente, no todos los fármacos son reembolsables y hay una serie de criterios. Y por otro lado, el médico "puede" poner marca o genérico o, en algunas comunidades como Andalucía, el principio activo*.

¿Por qué pongo "puede" entre " "? Bien, pues la verdad es que los médicos tienen condicionados parte de sus sueldos al cumplimiento de ciertos objetivos de prescripción de genéricos ya que suponen un ahorro para el sistema sanitario por su reducido precio. Es decir, estamos ante una situación en la que "puede" ser que el Dr. te esté prescribiendo siguiendo criterios científicos o monetarios.

Bien, aclarado este punto. Lo que se quiere es pasar del sistema actual a uno en el que una de las medidas es que sólo se cubrirán (serán reembolsables) los medicamentos más económicos una vez contrastada la eficiencia del principio activo. Debo notar aquí, y sin saber si el problema es el error del periodista o realmente es como consta en la propuesta que Eficiencia no es lo mismo que Eficacia. La eficiencia pone en juego la variable coste. La eficacia, no. Por ejemplo: puedes matar una mosca con una bomba o con un poco de insecticida...en ambos casos es eficaz, porque logras el objectivo, pero sólo lo segundo es eficiente por el poco coste, daños colaterales, etc. Eficiencia es, a priori, mejor...pero si el que decide que un fármaco es más o menos eficiente es quien paga...empiezo a temblar. ¿Será considerado eficiente un fármaco que haga un 80% de lo que hace uno de marca, pero que cueste un 60% menos? ¿Como paciente estaré de acuerdo con esto? ¿Como médico? Me gustaría que este punto de la eficiencia estuviera muy claro...

¿Y porque tengo dudas?

Muy fácil...para empezar, si tienes que poner parte del sueldo de un médico dependiendo de que prescriba genérico por algo debe ser. Si es exactamente lo mismo, ¿porqué hay que incentivar nada? Bien, hay que hacerlo porque los médicos saben muy bien que es la bioequivalencia exigida a los genéricos.

Estudios de bioequivalencia, objetivo:
"Cuando dos medicamentos son equivalentes en la velocidad y cantidad del fármaco activo que se absorbe y llega al tejido o área donde se produce su efecto, los dos fármacos son terapéuticamente equivalentes y pueden usarse indistintamente. Es decir, si se produce la “equivalencia farmacocinética” se asume que la misma equivalencia existirá en el plano farmacodinámico y, lo que es más importante, en su eficacia y seguridad"

Se establece un límite de aceptabilidad: "Este límite de aceptabilidad se decidió en base a que una diferencia de un 20% en las concentraciones del fármaco activo en sangre, resultado de la variabilidad permitida en las características de composición de los lotes galénicos, de circunstancias ambientales y particulares de los pacientes, no posee relevancia desde el punto de vista clínico para la inmensa mayoría de los fármacos"
Quien esté interesado puede ampliar información en: http://www.normon.es/media/manual_8/capitulo_34.pdf

Sólo informo, pongo sobre la mesa que los genéricos no tienen porqué ser 100% iguales a los fármacos de marca. Puede no importar en muchos fármacos, pero desde siempre nos han vendido con campañas gubernamentales que el genérico es igual que el fármaco de marca. No tiene porqué ser cierto. Y al igual que hay fármacos y fármacos, también hay enfermedades y enfermedades.

Dicho todo esto, me preocupa mucho que en este bendito país nuestro siempre se recorte de lo mismo: inversión en I+D, educación, sanidad. ¿Van a reinvertir estos 1.500 millones de € anuales en investigación farmacéutica (o de cualquier otro tipo)? Perdonadme si se me escapa la risa...

* Genéricos y principios activos. Principio activo es, por ejemplo, el Paracetamol. Genérico sería, Paracetamol + Nombre Laboratorio de Genéricos + EFG (Especialidad Farmacéutica Genérica). Marca sería Gelocatil.

2010-03-14T13:15:00.003Z

13:20

Puntualment arribo a destinació. Com sempre puntualitat, una de les característiques del país.

Baixo del còmode tren i em trobo dins d’una estació ferroviària de dimensions descomunals.

Em porta uns bons 10’ aconseguir orientar-me entre la gent, els cartells i l’espectacularitat de la construcció fins que no sóc capaç de trobar un lloc per on sortir i poder demanar un taxi.

Amablement m’ajuda a carregar les maletes al portaequipatges i mentre em condueix al meu hotel em pregunta d’on sóc i què hi faig a la ciutat. “Una barreja entre negocis i viatge de plaer” li contesto mentre ell es va queixant de que fa massa fred i que el temps és una merda. Encara que hi ha sol, penso jo que m’esperava una rebuda molt més emblanquinada.

Em deixa a la porta de l’hotel i em desitja una bona estada.

Ja a dins l’hotel la barreja entre una façana cutre i uns interiors moderns i ben arreglats em comencen a deixar clar on sóc. Però tot queda molt més clar quan el recepcionista amb els cabells de punta i un piercing que li travessa la part superior del nas, allà on s’ajunta amb les celles, em dóna la benvinguda a Berlín.

TIC tac TIC tac, és hora de canviar

2010-02-11T20:54:00.006Z

Amb la de novetats que estan apareixent darrerament en el món multimèdia i de les TIC, com ara el Ipad o el Google Buzz, els mitjans de comunicació “tradicionals” s’estan veient desbordats.

Simplement, arriben tard a donar la informació. La gent que està interessada en tots aquests temes sap molt més ràpid i amb molt més detall què es cou. Steve Jobs no havia presentat el seu nou tablet que ja hi havia milers o milions d’entrades a Google comentant la jugada: les seves virtuts, les seves deficiències, preus, prestacions, públic objectiu, crítiques, elogis...de tot, absolutament tota la informació que un volgués tenir sobre el tablet la tenia gairebé de manera instantània.

Després, ni que sigui per un dia de diferència, les notícies de la tele o els informatius de la ràdio obren o tracten amb el tema que ja és obsolet per al públic interessat. A qui li interessa que Steve Jobs hagi ensenyat un nou gadget de desig? A ningú! Perquè tothom ho sap. Ara el que es vol és saber on el poden comprar, com el poden crackejar...La roda no para i menys per escoltar notícies que ja saben.

Una cosa similar ha passat amb el recent Google Buzz. Ahir et connectaves a través de Google Maps i en una ciutat com Barcelona, on les connexions a Internet són abundants, però no al nivell d’altres països, podies veure un número ingent de persones que ja estaven provant el nou invent. Tindrà èxit o serà un fracàs, encara és aviat per saber-ho, però el fet és que un cop més les notícies van tard.

No obstant els mitjans de comunicació més flexibles estan entenent quines són les noves vies de comunicació i l’ús d’eines de comunicació directes com el Twitter, el Facebook o el Youtube s’estan convertint en les noves “ràdios” del present. Perquè si fa només una dècada la ràdio era el mitjà de comunicació més inmediat, avui, fins i tot els apretats horaris de les graelles de les emisores es mostren massa inflexibles per al que es demana.

Només és qüestió de temps que els anunciants també vagin a incrementar la seva presència en aquests canals més directes. És, per tant, previsiblement inevitable viure una segona ona d’spam per aquests mitjans? Fins ara ens feien gràcia els virals de Youtube...però a qui no li comencen a tocar una mica els nassos els pop-ups que apareixen en els vídeos?

És qüestió de temps...o l’alternativa serà pagar per gaudir de continguts sense publicitat?

Font Imatge: Wikipedia

A quien madruga...Dios ayuda?

2010-02-03T19:27:00.005Z

Si así fuera, a las 6 de la mañana el sol brillaría, te calentaría y te sentirías reconfortado. Pero no, hace frío, humedad y hasta es posible que si vas en metro te encuentres un borracho con ganas de tocarte la moral.

No, no...destruyamos el refranero español (o cambiemos el horario para levantarnos siempre al mediodía)

Uiii quina vaga

2010-02-01T22:32:00.003Z

Una super vaga la que avui han fet els cinemes catalans en protesta per l'obligació de projectar pel·lícules doblades al català que proposa el Govern. Vamos...

I mira que a mi em sembla malament aquesta mesura i que el que s'ha de promocionar no és el doblatge en català, sinó la producció a Catalunya. Perquè nois i noies, estic fins al cap damunt de veure pel·lícules o sèries doblades al català i pensar "Coi, es la veu del Son Goku".

El doblatge és una cagada. Tal qual. Països com Portugal no en tenen...i ei, curiosament, parlen força millor l'anglès que nosaltres que seguim com que ens fa gràcia no tenir ni punyetera idea d'idiomes. Els nostres representants polítics, per desgràcia, en són el millor exemple del cazurrismo imperant (amb honroses excepcions).

Però nosaltres, au, a tirar cortines de fum i a crear polèmiques on no n'hi ha.

Senyors del Govern! Facin el favor de posar les condicions suficients per fer que l'escena catalana sigui l'enveja d'Europa i deixin de ficar calers en tocar els ous a la gent que té negocis privats com les sales de distribució de films!

I els del cine...si teniu ganes de protestar, feu la vaga un dimecres o un dissabte o un diumenge. Qui dimonis va al cine un dilluns?

Perquè seguim sent un país segonmundista? (by sukkus)

2009-12-26T18:46:00.002Z

Em permeto la llicència de reproduir aquí el text que sukkus ha escrit. Hi estic 100% d'acord i crec que ell expressa perfectament el que jo podria dir sobre el tema. Així que, si la roda està inventada no es necessari tornar-hi.

By sukkus (14/02/2009):

Avui França, un dels països europeus que millor està suportant la crisi, ha anunciat un pla d'inversions generós per assegurar el futur i la competitivitat de l'economia francesa. La major part d'aquesta inversió anirà destinada a l'educació superior i a I+D, com és habitual en qualsevol país que pretén ser considerat una potència mundial.

A Espanya, per contra, el país que es queixa per no ser invitat al G-20 i el país europeu que pitjor està passant la crisi (amb un atur record dins la Unió Europea) i amb pitjors previsions pel 2010, la recepta està en rebaixar novament per l'any que ve les ja de per sí paupèrrimes inversions en les àrees que han de garantir el nostre futur. Seguim estant a la cua de l'educació en països desenvolupats (com cada any ens recorda l'informe PISA) i en inversió en I+D però malgrat tot, sembla que volguem insistir en anar baixant graons. Els mediocres polítics d'aquest país sembla que no s'adonen que el model de mà d'obra barata per a les multinacionals estrangeres o la construcció basada en una bombolla especulativa s'han acabat, i que el futur contra la competència productiva de països més barats passa per la investigació en noves àrees.

L'exemple francès elegit en les notícies d'avui parlava del cor artificial desenvolupat l'any passat per investigadors d'aquell país. Un joint-venture de professionals biomèdics i enginyers aeronàutics, dos camps on exportem a la resta del món molts dels nostres millors investigadors i enginyers desesperats per la falta de recursos d'aquest país.

Mantenir el poc teixit industrial important que ens queda (incentivant la investigació en els seus respectius camps) i fomentar amb ajudes públiques creixents (en comptes de minvants) nous camps amb potencial com poden ser la biotecnologia o la indústria d'energies renovables és el camí a seguir. Per a un servidor que ha treballat a la primera potència europea, no són bons professionals el què falten aquí, sinó líders capaços de guiar-nos en estratègies que vagin més enllà del benefici a curt termini, tant a nivell d'empresaris compromesos amb el país, com sobretot de polítics no corruptes que superin el molt deficient en la seva gestió.

AVATAR

2009-12-25T11:12:00.004Z

James Cameron ha tornat a fer que el cine donés un pas endavant amb Avatar. Potser no d’una manera tan determinant com amb Terminator o Abyss, però sí que ha creat una nova manera de viure el cinema d’acció.

Avatar, una pel•lícula que s’ha de veure Sí o Sí en 3D ens endinsa en un món fantàstic i un punt psicodèlic on els Na’vi (indígenes del satèl•lit Pandora) són els protagonistes absoluts. Gollum al seu costat ha quedat més que superat com a creació digital.

Què ofereix Avatar que no haguem vist fins ara? No és un argument revolucionari. De fet estem veient una nova manera d’explicar Pocahontas. No té uns guions excessivament treballats. No té una trama sorprenent. Però sí que té un impressionant desplegament imaginatiu i tècnic al servei de l’espectacle.

En les gairebé 3 hores que dura el film l’espectador, gràcies a les ulleres 3D, només trobarà a faltar no poder respirar el mateix aire que els Na’vi. La tècnica permet que un s’endinsi com mai abans dins de Pandora i participi com un més dins dels esdeveniments que allà tenen lloc. Tot embolcallat d’un esperit molt New Age que a més d’un li sobrarà, però que tampoc molesta en excés.

Incongruències de la física i de les proporcions a part

(SPOILER:.............................................................................................no pot ser que les armes dels humans els hi quedin proporcionals als Na’vi nique les fletxes , de sobte, siguin capaces d'atravessar armadures blindades............................................................................................................................),

la pel•lícula és una experiència 100% recomanable. No, no us farà pensar, no us farà reflexionar sobre un tema que s’ha explicat mil i una vegades, però si que per un moment serà possible que vosaltres també deixeu els vostres seients al cine i correu per la jungla onírica que James Cameron ha creat.

Trobats ous ferrats d’origen extraterrestre

2009-12-21T23:21:00.002Z

Ara que ja he captat la vostra atenció amb un titular aparentment absurd dir-vos que en cap cas és erroni.

Fa uns dies un grup de científics portuguesos va topar amb una estranya formació rocosa al fons marí del sud de les Açores. La formació que podeu veure a la imatge, és realment ben circular i té tota la pinta de ser el resultat d’un impacte de meteorit.
Curiosa la imatge i sempre sorprenent el que ens queda per descobrir del nostre propi planeta.

Canya al Pare Noel!!

2009-12-21T22:48:00.010Z

Com cada any a aquest petit país nostre que és Catalunya comencem els debats de si estem perdent les tradicions nadalenques més nostrades. Curiós fenomen, quan personalment diria que la figura del caganer gaudeix avui d’una popularitat mai abans coneguda. La resta d’espanyols encara es fan creus que tinguem per costum posar un pastoret cagant a la muntanya...I de què es fan creus? O es pensen que a l’any zero hi havia Poliklyns? Va home va...si avui no sabem on pixar a la moderníssima Barcelona ho haurien de saber aleshores.

Però m’estic anant del tema...

Catalanes i catalans! No esteu sols en les vostres reivindicacions! Aquest malparit de Santa Claus o Pare Noel o Sant Nicolau té els dies comptats. És per això que us crido a sortir al carrer, carregant els vostres “caga Tió” (certament, els catalans som escatològics) i agermaneu-vos amb els austríacs. Ells també en tenen prou d’aquesta invasió silenciosa de panxuts vestits de vermell que escalen parets i baixen per xemeneies. Criden prou! (bé, suposo que deuen dir “Genug!”) i volen salvar el seu petit i immaculat Christkind.

Un angelet que pel que diuen és molt més eficient (i cursi)
En fi, estic convençut que l’organització austríaca sumada a la mala hòstia del poble català (perquè s’ha de tenir mooolt mala hòstia per aconseguir que un tronc cagui regals del tamany d’una PlayStation) aconseguirà eradicar d’aquesta beneïda terra nostra la plaga barbuda de Sant Nicolau.

Bon Nadal a tothom (tingueu preparat el bastó per si us necessitem).

També podeu fer la vostra aportació comprant un CD molt simpàtic

Un riu submarí

2009-11-30T22:12:00.009Z

Atenció a la imatge que us poso a continuació:

Veieu alguna cosa estranya? Exacte, un submarinista dins d'una mena de riu, però...ep! li surten bombolles. És algun truc fet amb photoshop? Doncs no! És ben real.

Aquesta imatge surreal és el resultat d'una capa de sulfur d'hidrògen (estic segur que alguna de les persones que llegeix aquest bloc podria explicar a què es deu aquest fenòmen...cosa de la densitat?) que es troba a uns 30 metres de profunditat en algún indret de Mèxic.

Gracias por el link, de nuevo, repoker ---> blicu)

Actualització: Es tracta del Cenote Angelita al Yucatan Mèxic. Pel que sembla lel sulfur d'hidrogen es troba entre l'aigua dolça i l'aigua salada.

Ara mateix això em fa feliç :)

2009-11-30T21:49:00.003Z

Mestre, apunti un de més!

2009-11-26T23:10:00.005Z

L'editorial d'avui

La dignidad de Catalunya

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

L'origen dels ulls blaus

2009-11-26T21:27:00.003Z

Un bon dia de ara farà prop de 10.000 anys va néixer la primera criatura amb alguna peculiaritat que inicialment no deuria sorprendre als seus progenitors, però quan va passar un temps els va fer pensar que alguna cosa era diferent. Tenia els ulls blaus!

Mai abans cap nadó que havia nascut amb uns ulls d’aquell color els havia mantigut durant tant de temps. Per què la seva criatura no tenia el color que corresponia? Hauria de tenir els ulls ben foscos! Com corresponia i com sempre havia estat!

Però no, va resultar que els seus ulls eren ben blaus. Poc sabrien els seus pares que amb tota probabilitat els causants d’aquella raresa eren ells mateixos i les coses de l’atzar que van deixar sense melanina uns ulls normals.

No obstant i gràcies a que fa 10.000 anys ja existia una cosa anomenada instint maternal, la criatura va viure i va ser acceptada fins que va ser prou adulta per començar a interessar al sexe oposat.

I ja sabem com són tots plegats...ens agraden les coses exòtiques i diferents. Si tots haguéssim tingut els ulls blaus hauríem buscat uns ulls foscos i, és clar, va passar el contrari. La natura que és molt llesta i sap que en la barreja de gens està la clau de la subsistència.

De manera que en un temps rècord, dins dels paràmetres de l’evolució genètica, aquella raresa es va transmetre i va passar a ser molt més comuna, particularment entre les tribus del nord d’Europa que van trobar que era en certa manera una cosa bona tenir uns ulls més clars en un ambient on la llum era més tènue.

Més endavant van oblidar quina funció tenien aquells ulls i van començar a passar les seves vacances d’estiu a la costa. Ai, ai...quines cremades de tercer grau es feien els ulls blaus mentre els antics ulls foscos es fotien un fart de riure al crit de “gamba!”.

Però com els ulls blaus seguien volent anar a la platja per torrar-se van tornar a barrejar-se amb els ulls foscos (i van sortir coses com la Naomi Campbell) per poder lluir-se al sol del Mediterrani mentre els ulls foscos se'ls miraven encuriosits...

V: Remake

2009-11-25T23:23:00.006Z

Aquells que tingueu una certa edat, però joves com un servidor, recordareu una sèrie que us feia anar a dormir amb la por al cos, “V, Los Visitantes”. Aquells llangardaixos menja rates que es disfressaven amb pell humana i que planejaven conquerir el món seguint les ordres de la temible Dianna. Buah, quin atac de nostàlgia.

Com que els productors de les sèries saben que els que veiem aquella sèrie rondem la trentena anys amunt anys avall, i com que els guionistes de sèries són encara més nostàlgics que un servidor i no són tontos, doncs des de fa un mes aproximadament s’ha estrenat el remake d’aquesta sensacional sèrie de ciència ficció.

La "lagarta Dianna" original

I la nova Anna

De moment portem 4 capítols i la combinació d’una història ben lligada, uns efectes especials més que decents (hereus de la nova versió de “imperdonable que us la perdeu” Battlestar Galactica) i un bon ritme de desenvolupament dels esdeveniments fan que aquesta sigui una de les sèries que més bona pinta tenen actualment.

En aquesta ocasió els llangardaixos arriben en 29 naus estratègicament apostades sobre les principals ciutats del món. Òbviament, l’acció se centra en l’illa de Manhattan, on ràpidament, ja des del primer capítol ens posaran en situació i amb ganes de saber més i més (tot i que molts ja en tenim una idea).

La idea és que els V arriben com a salvadors de la Terra. Una Terra on els humans (o potser no) se les han arreglat molt malament i hi ha crisis, guerres, fam, pobressa, malalties...(us sona el panorama?) i certament molts no dubten en obrir les portes del seu cor i ànima a aquests àngels arribats del cel que a més de ser tots molt guapos i sobretot guapes són amables i tenen la cura per a tots els nostres mals. Afortunadament no convencen a tothom i aviat descobrirem qui són els integrants de la nova “Resistència” que haurà de lluitar contra les maquinacions d’Anna.

Algunes "lagartas" poden ser molt atractives...

Només dir que havent acabat de visualitzar l’episodi número 4, amb l’adient títol de “It is only the beginning”, la cosa promet i molt. Us la recomano amb un PERÒ: la sèrie es para fins ben entrat el mes de MARÇ...així que potser us surt més a compte esperar-vos una mica i enganxar-la d’una tirada.

Mentrestant vigileu als vostres veïns...qui sap de quina galàxia venen?

The Imaginarium of Doctor Parnassus

2009-11-25T21:40:00.003Z

Divertida la darrera proposta cinematogràfica de l’ex-Monty Python, Terry Gilliam (ho sento, però per moltes pel•lícules que faci sempre serà un dels extraordinaris Monthy Python).
Li escau perfectament el títol: “Imaginarium”…però no hi ha dubte que més que del Doctor Parnassus és el de Terry Gilliam mateix. El film respira una essència a les animacions clàssiques característiques de Flying Circus o de Life of Brian que és impossible que passin desapercebudes. Això mateix passa amb alguns dels gags que Gilliam s’ha encarregat d’incloure, com per exemple, els polis londinencs amb faldilles ballant una mena de can-can en el món oníric de Parnassus.

La història en sí ens introdueix a la vida d’uns rodamóns que busquen atraure un públic escèptic a l’espectacle i les sensacions sense límits que els ofereix el mateix Dr.Parnassus. Tot envoltat d’un ambient cutre i de fireta que espanta més als possibles clients que no pas una altra cosa.

Però tot canvia quan descobrim qui és en realitat el Dr.Parnassus i qui és, oh! boníssim, el personatge representat pel mateix Tom Waits! I de què es coneixen. A partir d’aquest moment ens trobarem amb l’actuació pòstuma del desaparegut Heath Ledger qui interpreta un personatge misteriós que sumit en una amnèsia completa no sap quin és el seu passat... Precisament la desaparició de Heath Ledger va donar-se a meitat del rodatge, cosa que es va haver de solucionar d’una manera més original, per casolana, que la de recórrer a una hiper-sofisticada recreació digital de l’actor. I és que la ment del Dr.Parnassus és mooolt maleable.

En alguns moments la pel•lícula perd una mica de ritme i sembla repetir algunes escenes, però segurament per la màgia dels escenaris, l’humor del midget (us sonarà d’Austin Powers...miniyo), la jeta de Tony i el ganxo de Tom Waits fa que et quedis assegut confortablement a la butaca del cine i gaudeixis d’una pel•lícula força entretinguda i original.

Decepción Mode: El aburridísimo concierto de Depeche Mode

2009-11-21T12:40:00.005Z

No tengo palabras para describir la indignación con la que salí ayer del Palau St.Jordi de Barcelona después de uno de los conciertos más aburridos, planos y lamentables que he visto en muuuucho tiempo.

Quizá es culpa mía, por esperar demasiado de la banda británica. No os contaré cómo estaba delante del ordenador pulsando F5 (Refresh) como un loco el día que salieron a la venta las entradas para el concierto que llevaba años esperando. Eso es otra historia, pero como mínimo os dejará claro que mi presencia en el concierto no fue fruto de la casualidad.

Creía saber a lo que iba, particularmente después de ver el genialmente editado DVD del concierto en Milán de su gira previa “Touring the Angel”. Dios, eso fue una fiesta, eso fue un concierto, eso fue emocionante…

Pero no. Lo que nos encontramos ayer fue un repertorio mal elaborado, sin puntos álgidos. Está bien que empiecen con canciones del nuevo disco, “Sounds of the Universe”. Pero tener que esperar unos 30’ a que llegue la primera canción que supuso un poco de subidón, “A question of time”, para luego volver a rebajar el listón hasta dentro de unas 3 ó 4 canciones más cuando contraatacaban con otro hit, lo que animaba un poco la pista y el Palau, no es un buen planteamiento. Con esta dinámica el concierto no arrancó en ningún momento, con lo que la paciencia se iba agotando.

Porque hay que dejar claro que seguramente en las primeras filas, las de los megafans locos por Depeche el ambiente pudo ser bueno, pero al lado de la mesa de sonido, que es donde un servidor se encontraba, la gente estaba más preocupada de contestar al teléfono o de intentar ligar con el personal femenino más que decente. Pero al escenario, por mucha luz y por mucha pantalla impresionante que pusieran…poco caso. Y hay que decir que los que más saltaban hasta en las canciones lentas eran los personajes que minutos antes de iniciarse el concierto se habían puesto bien ciegos de polvos mágicos.

Otro punto, es que al menos yo cuando voy a un concierto de Depeche quiero oír la profunda y espectacular voz de Dave Gahan. No me interesa un concierto donde un Martin Gore con ansias de decir “eh, eh, que yo también puedo cantar” ocupa más canciones de las que debería. Y sí, me encanta la música que compone, y “Macrovision” está muy bien que la cante él, pero no, Martin, no eres un gran cantante.

Y por favor, que a nadie se le ocurra decir que claro, a mí sólo me gusta el heavy metal y un concierto de este tipo no lo puedo disfrutar porque le remito a que se mire lo que pasó en “Touring the Angel” y lo compare o que vaya a un concierto de, por ejemplo, los Chemical Brothers y vea qué es un concierto donde la gente sale diciendo “¡Hostia que pasada!”.

Puede ser irónico, pero quizá una de sus propias canciones es la mejor descripción de lo que vi ayer:

L'Obama-metre

2009-11-18T22:19:00.004Z

En resposta a les meves pregàries (gracias repoker) arriba l'Obameter

Situació a dia d'avui:

54 Promeses mantigudes
14 S'ha arribat a un compromís
7 Promeses trencades
17 Aturades pel moment
153 Treballant-hi
270 Pendents d'evaluació

Bé, podria ser pitjor...

Ara, que estaria bé tenir algo com un "Zapatometro" o un "Montillometro", oi?

Entendre millor els forats negres

2009-11-18T21:35:00.003Z

Navegant per Microsiervos m'he trobat amb un vídeo increïblement didàctic, fàcil d'entendre i interessant sobre aquests monstres gravitacionals que coneixem com a Forats Negres.

En el meu cas, havia pogut entendre certes coses sobre la física dels forats negres, però amb aquest vídeo m'ha quedat claríssim com es poden detectar forats negres massius, com el del centre de la nostra pròpia Galàxia, o què passaria si de sobte el Sol es convertís en un forat negre.

Si teniu una mínima curiositat us recomano veure aquest vídeo.

1000 Km amb estil italià

2009-11-17T21:12:00.004Z

Corria el mes d’agost i jo tenia dues coses al cap:

La primera era el viatge a Brasil que va ser tota una aventura i que poc a poc (molt a poc a poc de fet) vaig explicant en aquest mateix bloc. (¡Puedo prometer i prometo que acabaré de contar el viaje!)

La segona era la meva flamant Vespa LX 125, també presentada en aquest bloc que per capritxos del destí hauria d’arribar a les meves mans un parell de dies abans de marxar cap a l’altra banda de l’oceà. Ni us imagineu les temptacions que vaig haver de resistir per tal de no pujar-me a la moto i evitar d’aquesta manera un possible accident causat a parts iguals per l’emoció del moment i la total inexperiència. I és que si penso que fa cosa de dos mesos, des del setembre ençà, que condueixo moto després de tota una vida sense fer-ho, no m’ho acabo de creure.

Certament, i com era d’esperar, la Vespa ha passat a ser un apèndix del meu cos. En la nostra relació simbiòtica ella em porta on vull i jo a canvi la cuido com una petita joia que és. Àgil, fàcil, ràpida en els desplaçaments urbans, elegant (ai, quantes vegades t’han dit que ets “xula”...estaràs contenta).

Ho reconec, han estat els meus primers 1.000 km en moto (aproximadament la distància equivalent a anar de Barcelona a Luino, poblet, personalment, molt important en aquest història) i no sabria que fer si em faltes.

Només us diré que un dels divertiments que tinc els darrers matins per anar a la feina és buscar quin camí alternatiu em suposa un millor temps d’arribada. Així que estic guillat del tot.
Espero que en siguin molts i molts més!

Font: http://www.pixfinder.net/en/?q

Quina vergonya de país...

2009-11-16T19:05:00.002Z

Entre corrupció, patetisme polític i decisions polítiques sense cap ni peus, que atempten contra tota lògica, jo ja no sé on amagar-me.
Crec que la notícia és més que suficient.
A qui li interessa tant que aquest monstre es quedi allà al mig?

Una imatge val més que mil paraules:

Ver Monstruo de Algarrobico en un mapa más grande

Rammstein crema l'Olímpic de Badalona

2009-11-15T15:20:00.004Z

Força anys enrera, quan acostumava a ser un habitual del Dixie, mítica discoteca de Marina on els nanos de 15 anys anàvem a fer les nostres primeres incursions vespertines, que no nocturnes, una cançó en alemany ens va enganxar a tots, Du Hast!. Uns deien que volia dir "Me odias", perquè ens sonava a "You Hate (me)!" i els altres no deien res perquè no en teníem ni idea d'alemany ni existia la wikipedia.

Finalment el passat dia 12 de novembre vaig poder disfrutar en directe d'aquesta sensacional banda etiquetada com "Industrial Metal" (existeix el "Farm metal", en contraposició?) i a nivell d'espectacle no em van decepcionar gens.

Un desplegament d'efectes pirotècnics impressionants (llàstima que segurament en ser un recinte tancat no podien fer tot el que haguessin volgut) i un escenari realment treballat amb gran quantitat de peces mòbils que convertien l'escenari en un membre més.

Destacaria alguns moments en particular, com l'entrada on es van quedar amb tots nosaltres

i la performance del seu nou single, "Pussy", va posar la nota d'humor (atenció al minut 2:44 en endavant)

Personalment em va encantar la cançó "Ich tu dir weh"

El que passa des del minut 3 és per flipar una estona http://www.youtube.com/watch?v=3E6gQMOrJCg

En quan a set list...trobo que van posar massa del nou àlbum, "Liebe ist fur alle" i es van oblidar de cançons com "Mein Teil" o "Amerika". El final del concert, amb "Engel" va quedar una mica descafeïnat perquè imagino que el que hauríem esperat era un final de festa més potent.

No obstant, problemes de so inclosos, Rammstein demostren que són un grup amb un directe pel que val la pena pagar i jo em quedo tranquil d'haver-los vist! (una altra cosa que puc treure de la llista de desitjos)

Proper concert, Depeche Mode! ;)

* Si voleu veure el concert de Badalona amb una qualitat excepcional aneu al canal de Youtube de "Superaskeroso". No us decepcionarà!

Sobre la desproporcionada repercusión del referendum de Arenys de Munt

2009-09-14T19:50:00.000+01:00

Hoy me apetece escribir en castellano, para que todos me entendáis sin problemas.

Decir que desde mi currante visión de la jugada todo el tema de Arenys de Munt se ha salido de madre. Aunque tampoco me sorprende en un país donde el principal partido de la oposición se dedica a sacar punta a cualquier cosa con tal de atacar a un gobierno falto de ideas buenas (si Keynes levantara cabeza se la rebentaría contra la pared al ver qué decisiones fiscales se toman en España…pero ese es otro tema), hablar de la crisis cansa y, por lo visto, la Gripe A mata, pero poco.

Lo que sí me llama la atención son dos cosas.

La primera que alguien en Catalunya pueda sacar conclusiones de los votos de unas 2000 personas. No, no está mal que la gente salga a la calle y exprese su opinión. Es más, ojalá hubiera referendums más a menudo. Pero no nos engañemos…un 33% o un 40% de la población que podía votar (en este caso, mayores de 16 años) no me parece nada vinculante. Tampoco me lo parece en las elecciones “de verdad”, pero la democracia tiene la salud que todos nosotros estamos dispuestos a darle. Así que me parece que por ahora Catalunya seguirá vinculada a España.

La segunda y quizá más radicalmente sorprendente es la importancia desmesurada que se le está dando a esta consulta desde determinadas esferas de la España más casposa. Esa que tanto le jodía al bueno de Rubianes (que recordemos, nunca se cagó en la España moderna, pese a lo que algunos quisieron entender). Es sorprendente porque desde estas mismas esferas el mensaje era el de que España es solida, que España es una gran nación donde ningún otro tipo de nacionalismo puede sobrevivir. España es la hostia, hablando en plata. Pero fíjate tú, salen a votar 2000 personas de la bonita localidad de Arenys de Munt, que apenas conocían pasado el Ebro, dicen que Sí, que nos gustaría ser independientes y PAM!!! “España se rompe”, “esto es un escándalo”, “boicot a los productos catalanes (again)”…vamos, que dentro de nada algún general trasnochado propondrá sacar los tanques a la calle por el bien de la España unida.

Jooooooder! Pero veamos, voten lo que voten en Arenys de Munt, y sin ganas de desprestigiar el esfuerzo democrático de nadie, la consulta tiene exactamente la misma validez, que no repercusión mediática, que una consulta hecha a través de Facebook. Señores defensores de la patria castiza, relájense que no hay para tanto. Eso sí, replantéense un poco todo el discurso de la gran nación española porque al parecer, los cimientos de ésta se resquebrajan con las papeletas de 2000 personas.

Praia do Pipa – Tibau do Sul – Natal

2009-09-11T15:38:00.006+01:00

Ver 3er dia: Praia do Pipa - Tibau do Sul - Natal en un mapa más grande

7:00 del matí, bon dia i bon “café do manha” que ja ens espera. Gran varietat de pastes, i fruites acolorides, encara que força insípides, ous remenat i, en el país del cafè, bon cafè. Probablement l’esmorzar és el millor menjar del dia i s’ha d¡aprofitar!
Mentre esmorzem ens adonem que hi ha un parell de noies de 30 llargs amb les que acabem parlant. Resulta que són de Madrid i que una d’elles ja porta més de tres mesos de viatge. Durant la conversa ens remarquen que hem de donar una volta per la praia i que no ens deixem perdre per res del món Fernando de Noronha.
Fem cas de les seves recomanacions i primer anem a veure si podem contractar el viatge per anar a Fernando. Allà mateix, a Pipa, hi ha una petita agència turística que ven els packs complets de vol i allotjament. No obstant (i com comprovaríem més endavant), el preu és força més elevat que el podríem trobar a Natal (aproximadament uns 400 – 600 reals menys que a Pipa).
Després comencem a caminar per la platja...que està mig desèrtica i ens trobem virtualment sols. És una sensació força xula el poder caminar per una platja sense veure pràcticament ningú. Una imatge inèdita a les costes de casa nostra.
No obstant, sí que hi ha, diguem-ne, punts de reunió on s’ajunten els xiringuitos (les barraques), les escoles de surf, les hamaques, i el gruix del turista que vol torrar-se volta i volta. Per descomptat nosaltres també volem gaudir del rotllo turista tropical i no dubtem en prendre’ns unes aigües de coco.

Praia do Pipa

Quan volem tornar per la platja ens adonem que la marea ha pujat i no seria recomanable anar per les roques. Afortunadament ens topem amb la Beatriz i el seu pare que també estan fent una bona sessió de sol a les hamaques. Ens diuen que hi ha minibusos que ens portaran fins al poble. Ens acomiadem d’ells agraïts i pugem unes escales que ens duen a la carretera i allà esperem un autobús (o el que és el mateix, una vanette) que ens deixarà a la nostra poussada.

Des de la poussada ens hem apanyat amb el noi de recepció per trucar a un dels taxistes que ens va dur des de Goianinha fins a Pipa. Ell, encantat, és clar.
Ens recull i som-hi cap a Natal. Però abans el taxista ens recomana que fem una paradeta a Tibau do Sul. I, ei, quin encert. Platges molt maques també i menys gent...cosa que també es nota en el preu de les coses que són menys turístics. El lloc ens agrada molt, però hem de marxar cap a Natal no sense marcar-nos l’objectiu de tornar abans de volar cap a Fernando de Noronha.

Tibau do Sul

De camí cap a Natal confirmem que els Brasilers no destaquen per les seves habilitats al volant ni pel respecte a les senyalitzacions...però arribem d’una peça i ja a Natal agafem una habitació a la poussada Aral que hi ha just davant de la platja de Natal (30 Reals/nit).
La platja de Natal és força gran i es caracteritza per que hi ha una duna enorme que desemboca la mateixa platja. Segons la guia, els locals fan surf sobre la sorra al matí...tot i que està prohibit des de fa uns anys. Creieu-me, he provat de fer surf sobre dunes i no és el mateix que sobre la neu...més que res que per si caus no et mulles una mica, sinó que t’entra sorra fins allà on no arriba la llum...
Al passeig marítim reprenem la nostra missió de contractar el viatge a Fernando de Noronha. Acabem entrant en una agència que regenta un noi alemany, en Martin Hoffman. Interessant història la d’aquest amic germànic. Després de passar una temporada estudiant a Andalusia, un amic sevillà va anar a Brasil amb qui era la seva novia brasilenya i s’hi va establir. Un bon dia en Martin va decidir fer el viatge que tenia pendent a Brasil per veure el seu amic i això li va fer replantejar-se moltes coses, com la seva feina en un departament de marketing d’una empresa de la menys càlida Düsseldorf. I va començar una nova vida amb la seva dona i el seu gos.
En fi, que finalment per 1300 Reals tenim el vol i l’estada a Fernando per 4 nits.
Passegem una mica més pel passeig i ens veiem assaltats per innumerables relacions públiques que ens insisteixen en sopar al seu restaurant. Tot semblen gangues...però a les 19:00...no hi ha gana. No, nosaltres no som turistes europeus convencionals i sopar a les 19:00...no gràcies.
De passada, contractem els serveis d’un buggeiro que a l’endemà ens haurà de dur a fer un tour per les platges i pobles del voltant de Natal. I després anem a fer una hamburguesa i unes birres brasilenyes, insisteixo en que la que està millor és la Bohemia, per recollir les xapes per al Caus.
I bé, el dia ja s’acaba i ens anem a dormir. Jo com a mínim penso en molts de vosaltres amb qui m’agradaria poder compartir aquests moments i aquestes vistes i les experiències per venir!

Bonanit!!

Recife - Joao Pessoa - Goianinha - Praia do Pipa

2009-08-24T17:00:00.002+01:00

Ver 2on dia: Recife - Joao do Pessoa - Goianinha - Praia do Pipa en un mapa más grande

Després de sobreviure a l'atac nocturn de les xinxes de l'alberg gràcies a l'inestimable ajut del RELEC (imprescindible) anem a esmorzar.

Allà ens trobem amb en Joao, un senyor gran que s'entreté parlant amb nosaltres i de quan va viatjar per Espanya quan era més jove. Amablement ens ajuda a definir com arribar fins a Natal, no sense parar abans a Pipa o, més ben dit, la platja de Pipa. Un destí turístic força conegut per la possibilitat de practicar gran varietat d'activitats aquàtics, sobretot surf, wingsurf i kitesurf.

Per arribar a l'estació rodoviaria (el que vindria a ser el metro) hem d'agafar un altre omnibus. Durant el trajecte ens topem amb el que potser és una de les característiques més desgraciadament conegudes de Brasil, les faveles. No hi ha cap cartell que t'avisi "entreu a la zona de faveles", simplement i sense saber com et trobes endinsat en aquest altre món. La brutícia impera, els nens van descalçats i corren entre animals més propis d'una granja que d'una ciutat. No tenim temps de visitar-les i entre el grup tampoc hi ha ganes d'endinsar-se per aquests carrerons. Es nota massa que som turistes i segurament seríem un blanc apetecible. I això és Recife...no em vull ni imaginar com deu ser de fort l'impacte a ciutats molt més grans com Sao Paulo o Rio de Janeiro. En canvi, el metro està força bé. Té totes les comoditats que, per exemple, ens vam trobar l'any passat a Boston o Nova York.

En un tres i no res estem viatjant en un autocar de línia que és molt còmode. En unes 2h ens deixarà a Joao Pessoa. Pel camí, entre vacaines, el paisatge ens mostra latifundis inacabables de canyes de sucre. Hectàrees i hectàrees d'aquesta plantació dominen la vista a un cantó de la carretera, mentre que a l'altre domina un bosc pre-selvàtic d'exhuberant frondositat i verdositat intensa. Si algú es desorienta dins d'aquests boscos ho deurà tenir difícil per retornar al camí.

A Joao Pessoa comprem uns bitllets que ens duran a Goianinha. Però com hem d'esperar doncs anem a fer un entrepà. Mentre demanem es pot constatar que aquí les coses van a un altre ritme. "Tranquilo" és una paraula molt emprada per aquí. I també s'ha de dir que són molt amables amb els que ens hem convertit en l'atracció del dia. Realment, no abunden els turistes...com a mínim a primer cop d'ull. És molt entretingut veure com la gent et mira i fa comentaris i com no deixa de sonar la música brasilenya a l'estació d'autobusos. Tot plegat fa que l'espera sigui més amena mentre intento menjar-me l'hamburguesa més greixosa que m'he menjat mai.

A Goianinha coneixem la Beatriz i el seu pare que també van cap a Pipa de vacances. Ells són de Sao Paulo i ja saben com funcionen les coses així que ens suggereixen compartir un taxi que ens sortirà força més econòmic que un altre bitllet d'autocar. Des de Goianinha un taxi cap a Pipa costa uns 30 reals. Els espanyols es veu que tenim una fama de rancis que no vegis. "És veritat que sou una mica callats, oi?" em pregunta innocentment la Beatriz. I jo li dic que possiblement és una cosa força comú a Europa...però que de vacances la gent és més propensa a entaular converses amb desconeguts. Potser perquè s'adona de que em podia sentir ofés em diu que jo sóc un paio força obert. Anem parlant cadascú de casa seva, del català (un tema recurrent en les seves converses ja que pel que sembla els brasilers tenen curiositat per saber què és exactament aquest invent del català) i de que el nord de Brasil, tot i ser més pobre és molt més segur i un lloc amb alt atractiu turístic tant per als europeus com per als americans del nord i del sud. Xerrant, xerrant i després de la conducció temeraria del nostre taxista ja som a Pipa!

Ens despedim de la Beatriz i el seu pare que s'han quedat a una de les múltiples "pousadas" que hi ha al poblet. N'hi ha de tots preus i comoditats. Des de les més cares amb vistes al mar "ideal parelles" fins a les que no són més que una habitació mitjanament acondicionada a la vivenda particular d'algun natiu. Finalment ens decidim per un terme mig, la Pousada Praiana a l'Avinguda dos Golfinhos (el carrer principal de Pipa) ens sembla correcta i a un preu de 120 Reals (30 per cap) la nit. "Ta legal".

Després de donar unes voltes per Pipa, la primera impressió que un pot tenir és que hi ha massa turista...que és una mica un Disneylandia del surf. Res de paratge verge...però no faríem bé de deixar-nos portar per les primeres impressions, perquè les platges que hi ha són genials.

A la nit hi ha també moltes opcions per anar a sopar. Si es vol una oferta realment econòmica s'ha de parlar amb els natius. Segurament us recomanaran un buffet al peso. Aquests buffets lliures ofereixen menjar bàsic (arrós, pollastre (frango), peix, amanida, etc) per un preu assequible. Per cada 100gr es paga una quantitat fixada. Això sí, aquí la gent sopa aviat...i el menjar el fan aviat. Si aneu a les, posem, 20h segurament el menjar ja estarà mig fred i no serà massa gustós.

A Pipa hi ha activitats gairebé cada nit. Un dia pot haver-hi Samba, un altre focs artificials, ... el millor és informar-se'n a la pousada ja que la programació variarà. De totes maneres, una cosa que sobta una mica és que si bé la gent sopa força aviat, la festa comença cap a les 23 - 00h. Hi ha moltes hores "mortes" que un no sap massa bé com aprofitar. Potser anar de compres, potser descansar...recordem que a les 18h ja és negre nit!!

La festa a Pipa, això sí, és tanta com volgueu...per alguna raó a Pipa la coneixen com a la "Jamaica del sud". Treieu conclusions vosaltres mateixos.

Barcelona - Lisboa -Recife

2009-08-19T16:26:00.006+01:00

Ver 1er dia: BCN - LISBOA - RECIFE en un mapa más grande

Després de fer la primera matinada de les vacances ja he agafat el vol que em porta des de Barcelona fins a Recife (Pernambuco, Brasil). Per desgràcia no hi ha vol directe des de la ciutat comtal així que em tocarà esperar unes quantes hores a que arribi la resta de la troupe.
El vol BCN – Lisboa amb Vueling doncs ha estat rutinari i com a únic punt destacat és que el comandant semblava el doctor argentí que surt als Simpson quan parlava. Hi ha hagut un cert “descojone” general.

El dia és una mica gris i no es veu el sol per enlloc. No és la primera vegada que estic a Lisboa, però sí al seu aeroport i a primera vista el trobo una mica caòtic i tot comprimit en poc espai. Tinc la mania d’intentar connectar-me al Wi-Fi amb el mòbil, a veure si pillo alguna xarxa oberta, però com de costum les línies Wi-Fi dels aeroports són de pagament. A veure quan canvia això.
Després de trobar el mostrador de TAP, companyia amb la que volaré a Brasil, em dedico a esperar una mica més. Com que ja ho veia a venir em vaig comprar lectura. Com no, el Jueves, revista que ja s’ha convertit en companya inseparable en qualsevol viatge, i també un llibre de Neil Gaiman, Objetos Frágiles. En Neil és un autor de qui m’agrada gairebé tot el que n’he llegit, destacant, és clar, la genial The Sandman. El llibre que tinc a les mans és un recull de contes i relats amb la marca de la casa Gaiman.
Buscant un lloc per anar a descansar acabo trobant, de casualitat, una zona que queda darrera dels restaurants que hi ha a l’àrea d’embarcament. En aquesta zona hi ha uns sofàs força còmodes i apartats on ningú em molesta i puc dormir-la tranquilament.
***
Quan per fi ha arribat l’hora i ja estic al meu seient de l’A330, la pantalleta que tinc al davant m’informa que em separen 5.850 km del meu destí. Bé, paciència. Espero que el Santa Claus que tinc al meu costat no ronqui o em donarà el viatge.
***
Un cop a l’aeroport de Recife impacta veure la totalitat del personal duent mascares sanitàries a la cara per la història de la Grip A. Una mica exagerat tot plegat. Passem els controls i busquem una casa de canvi al mateix aeroport mentre ens anem treien del damunt els personatges que en veure les nostres bosses s’ofereixen a dur-nos en taxi. Ja ens ho van advertir: taxistes com aquests solen ser clandestins i si són autoritzats et cobraran més que un taxista normal. Només s’ha de creuar el carrer per agafar un taxi normal i més barat. Una altra opció és agafar un “omnibus” que ens durà al nostre alberg. Els “omnibus” es caracteritzen per les velocitats que agafen i pel caòtic sistema de parades. Hi ha 3 companyies que ofereixen els seus serveis i l’única solució per al turista desorientat és preguntar a la gent que en general és molt agradable i disposada a donar un cop de mà. El bitllet costa uns 2 Reals per persona i ja anem rumb a l’alberg.
Són poc més de les 20:00 i és negre nit. Recife no sembla una ciutat massa interessant. Possiblement el millor és el Carnaval d’Olinda, un dels barris d’aquesta ciutat. Però arribar de nit i direcció “Boa Viagem”, el que veig és una gran quantitat de prostitutes que no deuen tenir massa més de 18 anys...si és que els tenen, esperant al carrer.
Bé arribem a l’alberg i per 30 Reals per persona podem passar la nit. L’alberg no és cap meravella...però bé, és el que hi ha. Veurem què tal l’esmorzar de demà al matí que com és costum d’aquest país, va inclòs com a “cafe do manha”.

Obrint boca

2009-07-29T18:54:00.005+01:00

Urban Art!

2009-07-27T22:38:00.002+01:00

A continuació un vídeo que he vist al bloc de referència Fogonazos i que dedico a ma germana, qui es passa moltes hores estudiant per ser arquitecta.

555 KUBIK | facade projection | from urbanscreen on Vimeo.

Slayer Street

2009-07-22T00:27:00.004+01:00

Quines tonteries que m'agraden

Metallica - Master of (M)uppets

Slayer - Ditto Head

Korpiklaani - Wooden Pints

Au, a dormir!

Avistaments subaquàtics

2009-07-19T17:12:00.009+01:00

Com sempre, cada retorn a les profunditats ens permet gaudir de nous espectacles de la natura. En aquesta ocasió la sortida va ser a "L'illa negra", molt a prop d'Aiguablava (Begur)

Ver aiguablava, Illa negra en un mapa más grande

Vam poder observar el canvi de color (espectacular) d'un bon parell d'especimens de pop que, a més, estaven amuntegant pedres circulars per preparar el seu niu submari.

Vam retrobar un "vell" conegut, la Bròtola, ben amagada dins d'una cova/esquerda de 2 metres.

Ven a prop s'amagaven unes quantes Morenes, a part de les que podíem trobar a la platja, és clar.

També ens vam trobar amb animals menys agressius d'aspecte, com una "vaqueta de mar"

O una col·lònia força gran d'anèmones, tot i que aquestes són urticants!

I em sembla que ja està, a part de molts peixos que no sabria classificar :P

Fins la propera visita!!

Sonisphere!

2009-07-13T21:19:00.004+01:00

Bon cap de setmana de heavy metal amb grans grups com Lamb of God, Machine Head, Mastodon...i no ens oblidem dels caps de cartell, METALLICA que van fer un tros de concert que trigaré en oblidar.

Per una vegada, i espero que serveixi com a precedent, es va fer un festival d'aquestes característiques a Barcelona. Ja estava cansat d'anar sempre fins a Villarrobledo (Albacete), Zaragoza o Getafe per veure grups d'aquesta talla dins d'un festival i a un preu més que raonable.

Machine Head - Old

I és que és un descans acabar un dia de concerts, fet pols, esgotat i pensar...puc anar a casa caminant i no he de dormir a l'herba i esperar-me no sé quantes hores per agafar un tren, autocar, etc. per apropar-me a la meva ciutat.

De l'organització en general em va semblar correcte perquè els concerts van sonar bé, van ser puntuals i no va haver-hi problemes (que jo veies) com he vist en altres festis on que se n'anés la llum era el més comú. Certament hi havia cues massa llargues per aconseguir tickets de beguda i pel que sembla el menjar es va acabar relativament aviat. Però jo a un festival vaig a veure els concerts, disfrutar de la música i, sí, també a privar...però per això millor fora del recinte perquè el litre de birra (que s'evaporava) costava 8€. Res nou en un festival.

I dels concerts...buf. Disfrutant com un enano amb Lamb of God i Machine Head. No ens oblidem de S.A. que van fer un concert massa curt, però ja se sap dins d'una agenda de concerts apretada. Mastodon també ho van clavar...però per mi no van lluir suficientment. Down van ser un descobriment per mi, tot i que sonaven excessivament a Pantera (que m'encanta i que és cosa lògica si coneixem els seus origen).

Slipknot...no sé, segueixen sense dir-me res tot i que va ser un punt a destacar veure una bateria sencera elevant-se i rodant en ple concert. A nivell d'espectacle s'ha de reconéixer que s'ho tenen estudiat...però si hagués estat elecció meva jo hagués posat a Machine Head just abans dels quatre jinets.

Slipknot i la bateria voladora

Metallica van estar espectaculars. Els temes del nou àlbum, Death Magnetic, sonaven millor del que m'esperava en directe. Mentre que els clàssics Master of Puppets, One, Enter Sandman, Seek and Destroy...van estar brutals i acompanyats d'una pirotècnia molt decent (sobretot One, on per un moment semblava que farien volar l'escenari). L'únic que va sobrar van ser els pseudo-sermons de Heitfeld. Però ei, que m'ho vaig passar de puta mare i repetiria cada cap de setmana. Esperem que la promesa de Heitfeld de tornar abans de 6 anys a Barcelona siguin més que paraules.

Metallica - Seek and Destroy

Long live Rock'n Roll

Marc Tigh

2009-07-09T17:13:00.004+01:00

Mirad, mirad lo que me han hecho esos frakking Cylons!

Si...una entrada altamente freak, pero no me he podido resistir. (Lo mío es en serio, pero sigo teniendo dos ojos...en la cara)

Moleskine

2009-07-05T17:23:00.003+01:00

Ja comencen els preparatius per al viatge d'aquest 2009.

Demà toca vacunació i d'aquí poc renovació del passaport (poc a poc van desapareixent documents oficials on surto amb ulleres i el cabell llarg) i en breu acabar de comprar material per passar uns quants dies d'aventura a l'altra punta del món.

Però el que sí que ja tinc és la Moleskine! La famosa llibreta que per primera vegada donarà un tomb amb un servidor i on intentaré anar anotant les coses que vaig veient, les anècdotes i demés contratemps amb que en pugui trobar en el transcurs d'aquest viatge que ja tinc ganes d'encetar.

Veure'm si compleixo més la meva paraula que no pas en el cas del viatge a Boston i Nova York de l'any passat.

Ara toca esperar

2009-06-29T20:09:00.003+01:00

No és que m'hagi tocat la loteria, però sí que ja m'he cansat de dependre del transport públic de BCN. Com que no hi ha manera de que el metro funcioni cada dia fins més enllà de les 12 i com que la platja em queda "massa" lluny de casa i perquè, què carai, em dóna la gana, doncs aquesta és la meva darrera adquisició:

Espero poder-la disfrutar ben aviat! Amb el plus que és la meva primera moto (que na m'ahosti a la primera carrera...)

Destinació: Recife!

2009-06-26T20:30:00.006+01:00

Ver Recife en un mapa más grande

Ja va agafant forma aquest estiu! Destí, Recife (Brasil).

Ha costat i és que no han estat pocs els inconvenients o dificultats que han anat apareixent de cara definir quina serià la destinació final de les vacances: canvi de feina, un cop més poc abans d'estiu, dubtes sobre quants dies de vacances tindria (s'ha de reconéixer que hi ha una notable millora en quant a generositat de dies) i finalment, decidir on anar i, el més difícil, comprar el maleït bitllet a través d'internet.

Però s'ha aconseguit i finalment de cap a Brasil! No em puc queixar gens i a més en companyia d'un bon parell de col·legues que prometen hores de diversió i anècdotes per explicar a la tornada. Certament, som uns desastres i anar de viatge en pla "motxilero" per aquests móns de Salsa, Caipirinha i platges de pel·lícula...pot ser massa.

A veure si aconsegueixo fer una mica d'Scuba :P

Cronista de videojocs?

2009-06-25T23:53:00.001+01:00

Encara em queda molt, però ei...encara li acabaré foten la feina a en xerop!!

Aquí una estrena :P

Highway to Hell!!

2009-06-08T22:44:00.002+01:00

Wow, quina passada de concert el d'ahir a Montjuic!

AC/DC van demostrar a base de decibels i d'espectacle que encara els queda corda...i quina corda!! Sobretot a la bèstia escènica d'Angus Young que ens va triturar a base de riffs i d'strip-tease de gust discutible, però molt divertit, amb gayumbos marca de la casa!

I la intro...millor mireu-la vosaltres mateixos:

I si el set-list va fer que el concert passes volant...dues hores sense un moment baix. Dues hores que van passar volant. Campanes que apareixen just a temps per a Hell Bells, nines inflables de dimensions Juràssiques i molt, molt bon so. Qualitat molt alta i més en un recinte obert.

No m'ho esperava i reconec que no sóc el major fan d'AC/DC, però el d'ahir va ser un "peazo" de concert que trigaré a veure superat (bé, no sé què tenen preparat els Metallica al Forum el proper 11 de juliol...).

Ah! I no oblidem el detall de la samarreta del Barça que va lluir Brian Johnson durant un bon tros de concert.

El video animat:

Votar?

2009-06-07T12:22:00.003+01:00

Doncs avui toca votar. Com sempre hi aniré perquè crec que hi he d'anar, però si fos pels polítics que tenim i per la pèssima campanya que han fet, sincerament, no hauria d'anar-hi ni jo ni ningú.

En tot cas, es mereixerien un vot en blanc general, com explicava Saramago en el seu llibre "Ensayo sobre la lucidez". A veure si així s'adonarien que o ens prenem les coses en sèrio o això de la idea d'Europa no es veurà més enllà que a Eurovisión.

Europa = cementiri d'elefants polítics. Aquesta és la idea que tinc ara mateix. Per cert, uns elefants molt ben pagats per tots nosaltres.

Rambla meva, què t'ha passat?

2009-05-11T21:37:00.004+01:00

Doncs el que ja es veia venir que passaria.

Des de fa unes setmanes La Vanguardia ve publicant una sèrie de notícies en relació a la degradació que ha patit el carrer insignia de Barcelona. Amb un to una mica encarcarat i solemne, des del diari del grup Godó s'han encarregat de denunciar l'assetjament que pateixen tant els guiris anglesos mamats com els autòctons de tota la vida com un servidor que escriu.

Certament, la Rambla ja no és el carrer que era. No és menys cert que de senyoretes "que fumen i parlen de tu" sempre n'hi ha hagut, però no té res a veure amb l'agressivitat i organització que caracteritzen les subsaharianes, nigerianes o d'on sigui que persegueixen, mà en paquet alié, qualsevol jove o gran que s'apropi. I és difícil no apropar-si, perquè el carrer va ple de gom a gom d'aquestes senyoretes, des de Pl.Catalunya fins a Drassanes.

Tampoc fa falta que sigui jo qui descobreixi l'ingent exèrcit de "lateros" que intenten vendre, primer una llauna de cervesa al himne de "cerveza, bier amigo" i després afegeixen "haxis, marihuana, cocain?"...A vegades penso que estaria bé portar un cartell que digues "NO", perquè és esgotador. Per cert, una pista, les llaunes les guarden a dins dels contenidors d'escombraries...així que qui vulgui comprar una llauna i posar-se-la als llavis ja sap.

Jo no sé què esperen des de l'Ajuntament de Barcelona per fer algo, perquè la imatge és patètica. Diuen que La Vanguardia es posa en aquest plan perquè hi ha qui té interessos immobiliaris a la zona. Potser sí, però si recordem el que és una externalitat possitiva, jo sóc el primer a signar per a que es prenguin mesures per a que quan surtis de nit, per la Rambla, després d'una setmana de dur treball, no et sentis en "Territori Comanche" i el Sr. qui sigui pugui vendre uns pisos tan cars com pugui.

Que em tornin la Rambla!!

Pues claro que es un virus jodido!

2009-04-29T13:14:00.003+01:00

Como que, tal y como informan en el prestigioso (ejem) diario 20 Minutos, el virus se compone exactamente de:

"mitad porcino, mitad humano y (redoble de tambores) mitad aviar"...coño, contra 1 virus y medio, además salido de una peli de X-Men, es muy difícil luchar.

Esto es periodismo de investigación y lo demás tonterias.

Aquí el pantallazo, por si lo cambian:

A parte de las grandes perlas como "en el consultorio se temían que algo estaba pasando en el pueblo". Ni sacado de una peli de serie B.

Us he parlat de gossos?

2009-04-27T23:29:00.002+01:00

No sé si dins la magnífica sèrie d'"independitza't que és maco" havien sortit els artistes convidats quadrúpedes que viuen al pis de sobre.

Sigui com sigui...han tornat a la càrrega amb més força que mai i els seus lladrucs han fet que a casa estiguem agafant amistat amb els agents de la urbana. És divertit i emocionant. Truques a la Urbana perquè els gossets o els "canes cerveros" de l'àtic porten hores donant un recital fent que els nervis estiguin a punt de perdres més que el Wally, i et contesten dien-te que "ah, si...els del pis tal que tenen els gossos a l'àtic, oi?"

Doncs si, nosaltres un altre cop.

Aleshores comença l'emoció. Per moltes raons: quan trigarà el cotxe patrulla? hi haurà una guàrdia (em refereixo a una guàrdia femenina)? callaran els gossos just quan arribin els agents? Aaaah...intriga fins el final.

I jo que em pensava que seríem nosaltres els fiesteros que haurien de donar explicacions als agents cada dos per tres. Quina decepció! Si ja ho dic jo, que ens fotem grans coi!!

Precisament em va passar el mateix l'altre dia

2009-04-19T19:49:00.001+01:00

Vist a: Patatas Traigo

50:49

2009-04-05T12:12:00.007+01:00

És el que he trigat en completar els 10km de la Cursa de Bombers d'enguany.

No està malament tenint en compte que no sóc massa runner i que he fet uns 4 entrenaments després de més d'un any de no córrer gens ni mica. La veritat és que l'objectiu era baixar dels 50', però també és cert que no podia esprintar per sobre dels altres corredors i al final he acabat amb un esgotament relativament baix. És el que passa en una cursa popular on han participat més de 17.000 persones. Així que estic satisfet amb la marca (millor que la primera, ara fa dos anys).

Una altra cosa que he notat és que la cursa ha millorat en organització i han tingut prou vista per fer-la més interessant gràcies a la "competició" Men vs Women que consistia en fer sortir a les dones uns 3' abans que els homes i veure qui acabava primer a la "photo finish" (només els de la categoria "elit"). Hem guanyat els homes! :P

¿Qué es un regalo perfecto?

2009-04-04T10:02:00.004+01:00

A veces, un regalo perfecto puede ser algo tan "sencillo" como un CD con 18 canciones seleccionadas expresamente para ti...Además en un soporte lo suficientemente retro-xulo

El innovador CD-Vinilo

Gracias mil!

Lista de temas:

1. 2+2=5; Radiohead

2. Tonight, tonight; The Smashing Pumpkins

3. Interstate Love Song; Stone Temple Pilots

4. The Ideal Crash; dEUS

5. War; System of a Down

6. Twenty Four Hours; Joy Division

7. Obstacle One; Interpol

8. Black, Pearl Jam

9. Until The End of the World; U2

10. No One Knows; Queens of the Stone Age

11. It's On!; Korn

12. Paranoid Android; Radiohead

13. Zero; The Smashing Pumpkins

14. Without You I'm Nothing; Placebo

15. Peephole; System of a Down

16. A Forest; The Cure

17. Instant Street; dEUS

18. Revolver; Isobel Campbell & Mark Lanegan

No té preu

2009-03-29T22:46:00.003+01:00

29 de març. 2500 metres sobre el nivell del mar.

Un grup d'apassionats de l'esquí es lleven al refugi del Niu de l'Àguila i després d'esmorzar desvirguen els 50 centímetres de neu acabada de caure.

Hi ha boira, fa fred i les cames es queixen mentre fas esforços per no enfonsar-te fins a la cintura, però la sensació d'estar viu és sensacional i és molt difícil no somriure com un nen petit mentre el descens per la neu verge es va completant. Els ànims estan pels núvols que ens envolten.

Esquerra, dreta, salta, cau, aixeca't. Torna-hi, esquerra, dreta, esquerra, dreta...

El zigzagueig et porta de nou fins a la civilització i dins teu penses que ells mai sabran el que acabes de fer i de viure, però això no importa, perquè tu sí que saps que avui la muntanya ha estat teva.

Què gran és aquest esport!

2009-03-26T22:18:00.006Z

Imatge: ACB.com

Avui me n'aniré a dormir amb un somriure a la cara després d'haver-me tret tres pesos de sobre:
1.- Igualar l'eliminatòria de vuitens de l'Eurolliga amb un partit per enmarcar i on sembla que Xavi Pasqual, entrenador del Regal FCBarcelona, s'ha adonat de que tenim un joc interior "im-pressionant"!

2.- Guanyar al "maleït" Tau de Vitòria...que ja anaven 7 perdent i s'estaven convertint en la nostra bèstia negra.

3.- Veure la cara de Dusko Ivanovic quan ha llençat el partit al començament del darrer quart. Dusko...quin entrenador que no va saber treure partit de noms com Ilyasova (partit espectacular) o Marc Gasol. I ell deia que "con este equipo que tengo no puedo hacer más" quan entrenava al Palau.

Ara a remontar èpicament un partit a Vitòria, que mai s'hauria d'haver escapat.

Podem anar a Berlín!

Els suposats defensors dels universitaris

2009-03-25T13:15:00.004Z

Aquestes setmanes és notícia el desallotjament que els Mossos d’Esquadra van fer de les facultats ocupades per els autoanomenats representants dels estudiants que, segons ells, es sacrifiquen pel bé comú, ja que, segons ells, aquest Pla Bolònia és una espècie de satanàs...Un dimoni que, per altra banda ja funciona a mitja Europa.

Jo ja fa uns anyets que vaig acabar els meus estudis universitaris, però tot i així la situació m’ha cridat l’atenció.

No comentaré el desallotjament efectuat pels Mossos perquè ja se n’ha parlat prou. El que sí diré és que els Mossos van ser cridats pel degà de la facultat com a conseqüència (pel que sé) de que els ocupes van interrompre o van evitar que s’impartissin algunes classes, trencant d’aquesta manera el pacte que tenien amb el mateix deganat que els permetia ocupar un espai de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. De totes maneres, no m’agrada la violència, encara que el 90% dels cops que van donar els Mossos van anar a les cames (aquesta gent, li pesi a qui li pesi, són professionals en la seva majoria)

El que sí que em cansa, i molt, són aquests idealistes que es declaren salvapàtries de ves a saber quina causa. Sempre són els mateixos, sempre fan la mateixa pinta i sempre creuen estar en la veritat absoluta. Tant és així que es creuen que les seves reivindicacions poden trepitjar el dret a aprendre i estudiar de la gran majoria dels seus companys.

Passen els anys i sempre hi ha una colla de nostàlgics d’aquells estudiants que corrien davant dels “grisos” que, sigui com sigui, volen recuperar aquell ambient de rebel•lió. Però no en saben prou perquè les seves grans solucions sempre passen per perjudicar a algú que no té la culpa de res.

Per què estudiants que no volen saber res d’aquestes històries, que només volen fer allò per al que estan pagant s’han de veure perjudicats per quatre brètols? Per què els estudiants no poden accedir a les classes? Qui els dóna dret a aquests paios que no saben el que és clavar els colzes a barrar-te el pas? I per què els treballadors que s’aixequen al matí han de fer tard perquè, una aaaaaltra vegada, la Diagonal ha estat tallada. Aquesta és la llibertat que propugnen? Doncs, senyors, jo passo.

Pijipis, heu vist massa pel•lícules. Au, aneu a casa amb els “papes” que us han de posar saldo al mòbil.

Per altra banda, el Pla Bolònia, ara per ara, no es pot aplicar a les Universitats catalanes ni espanyoles fins que les beques per estudis estiguin al nivell d'Europa. No ens podem intentar assemblar en unes coses sense posar les eines addients a disposició de la comunitat d'estudiants. No tothom pot dedicar tot el dia als estudis i no percebre cap tipus d'ingrès. Si no hi ha temps per treballar s'han de donar solucions.

Battlestar Galactica

2009-03-20T17:14:00.004Z

Així es diu la sèrie que m'ha captivat durant aquest mesos de febrer i març. I és que mai abans havia estat capaç ni motivat com per veure en poc més de 30 dies 4 temporades senceres (a l'espera dels capítols finals d'aquest cap de setmana) d'una sèrie. S'ha de destacar que cada episodi dura uns 40 i pocs minuts, així que li he dedicat bona part del meu temps lliure.

Battlestar Galactica és una sèrie de ciència ficció, remake d'una sèrie dels 70 homònima on, com a curiositat, hi sortia el guaperas de l'Equipo A. En aquesta versió, tranquils que no hi surt. L'argument podria semblar, equivocadament, simple: L'espècie humana viu en 12 colonies (planetes), domina el salt interestelar que els permet cobrir distàncies astronòmiques amb facilitat i van crear els Cylon. Els Cylon són robots que servien com a esclaus als humans fins que, oh, quina novetat, es van revoltar contra els seus creadors i van iniciar una guerra, la 1a Guerra Cylon, fins que l'armistici es va signar. Han passat 40 anys i ningú ha sentit a parlar dels Cylons mai més, fins que les 12 colònies són bombardejades massivament després de que Gaius Baltar, científic eminent, és enganyat per una agent Cylon que aconsegueix els codis de defensa de la flota humana...deixant la humanitat a tir. Només sobreviuen algunes naus i la Battlestar Galactica, una nau de guerra que va viure èpoques millors sota el comandament de Bill Adama i que estava a punt de ser convertida en nau-museu. 50.000 supervivents són tot el que queda i el gran viatge s'inicia.

Aquells que espereu un Star Treck o un Star Wars farcit d'al·liens aneu errats. Els personatges de BSG són molt humans, a vegades massa i tot. Tenen defectes, virtuts, són valents i cobards. Els importa la política, la justícia, els sindicats i fugen, fugen de l'amenaça Cylon que els vol acabar d'esborrar de l'Univers.

La gran majoria dels personatges com el citat Gaius Baltar, Bill Adama, Kara Thrace, Helo, Chief Tyrol, Lee Adama, Laura Rosslin, etc. són tots ells grans peces d'interpretació, però no són l'únic que és excel·lent d'aquesta sèrie. Els detalls estan cuidadíssims, la música que acompanya la sèrie, la trama, els efectes especials...Tot és rodó i t'atrapa.

I jo he viatjat amb ells, he sofert les seves penúries i m'he alegrat de les seves petites victòries que mantenien la flama de l'esperança viva per una humanitat que s'apaga i que aquest cap de setmana veurà el seu acte final.

No puc fer més que recomanar-vos aquesta sèrie us agradi o no la ciència-ficció, perquè només us han d'agradar les coses ben fetes.

So say we all!

Algo de razón llevan...

2009-03-20T16:31:00.002Z

Los niños en manada,
¡vaya hijos de puta!,
los niños en manada.

Los hombres del mañana,
¡vaya hijos de puta!,
los hombres del mañana.

Los que me sobrevivan,
¡vaya hijos de puta!,
los que me sobrevivan,
¡vaya hijos de ...

Love of Lesbian, Los niños del mañana

Me quedé un poco en shock, bueno, la verdad es que me hizo gracia, oir esta canción de un grupo al que apenas acabo de conocer. Buenas letras aunque, por lo que llevo oído, un pelín deprimentes (puedo estar equivocado). Sin embargo, dicen verdades como puños...porque hay niños que desde pequeños son, con todos los respetos, unos auténticos cabronazos a escala 1:2. Lo peor de todo es que suelen crecer y, en algunos casos cuyo proceso soy incapaz de asimilar, pueden incluso acabar siendo tu jefe (no digo que sea mi caso, pero oyes cada cosa), tu mujer/marido, tu vecino...¡Están ahí fuera! ¿Pensabas que los habías perdido de vista después de terminar la EGB? JA!

Sóc (una mica) notícia

2009-03-20T16:18:00.005Z

Doncs sí, sense buscar-ho l'altre dia vaig guanyar un premi de "La Vanguardia" per la meva entrada sobre la mort de (el grandíssim) Pepe Rubianes.

Jo! guanyant un premi per un escrit? Deurien estar de broma, però no resulta que va agradar i aquí hi sóc jo i aquí també tinc els meus minuts de fama (relativa).

Em fa il·lusió, ho reconec, i també m'agradaria compartir aquest premi amb tots vosaltres lectors habituals o de passada d'aquest bloc. Suposo que sou uns quants, tot i que realment sou poquets els que comenteu (cosa a la que us animo perquè sempre agrada veure que realment hi ha algú "out there"), però una part del premi és vostre per motivar-me a anar escrivint amb més o menys regularitat.

Així que sí, "Tengo un blog" :)

Esto es un buen chorreo

2009-03-10T21:43:00.002Z

Sorry, no m'he pogut contenir

You'll never walk alone...

Watchmen

2009-03-09T13:50:00.002Z

No em va donar la sensació que em va donar l'acabar de llegir el còmic, perdó, novel•la gràfica d’Alan Moore, on vaig entendre que els superherois poden sentir-se com uns perdedors i que tenen problemes personals més enllà dels que podria tenir el mateix Batman. Alan Moore, un mestre a l’hora de convertir el blanc i el negre en una escala molt més ampla de grisos on els bons no són tan bons i els dolents són uns fills de puta entranyables. Però tot i així, crec que Zack Snyder s’ha apuntat un nou punt a la seva ja important llista d’adaptacions de còmics de nivell amb una molt bona adaptació (tot i que Moore no hi estigui gens d'acord).

No desvetllaré res de la trama, però sí que diré què m’ha agradat i què no.

A favor:
- Les hòsties que es reparteixen en aquesta peli. I és que s’inclouen algunes de les millors coreografies de lluites que he vist en un film d’acció intercalades entre grans moments de diàlegs que s’han d’escoltar, sobretot quan parla el Dr.Manhattan, també conegut com el “tio de blau en pilotes”, que pel que sembla té cert èxit entre les dones. Deu donar morbo, no sé.
- Roschach és un gran personatge. És el que es diria un “loser” total que només viu de i per la seva percepció una mica nazi de la justícia. És la part fosca de qualsevol superheroi. És el que Peter Parker voldria ser si no fos una “nenaza”. Deixar viu a l’enemic? What’s the point? Grans escenes.
- Les escenes de sexe. Sí senyor, sí. Ja era hora de que una peli marca USA ensenyés com es folla. Pits, cuixes i cigales! Coi, com ha de ser...jo mai he vist una noia que no ensenyi els pits en plena feina, la veritat.

No tan a favor:
- Sent molt crític, que no s’aprofundeixi més en històries secundàries que vesteixen molt més el còmic que no pas el film...però ho entenc o la peli hauria de durar 4 hores.
- La banda sonora. Sí, ok, està força bé...però sembla que per llei tota peli on surtin escenes de la guerra de Vietnam hagi d’incorporar certes cançons que portem sentint des d’Apocalypsis Now.
- La caracterització de Nixon...sembla una màscara del Força Barça.
- Tampoc seria un punt en contra, però si voleu gaudir de la peli del tot faríeu molt bé de llegir-vos el còmic prèviament. A part de que l’obra d’Alan Moore ja s’ho mereix per si sola, és clar.

Així que ja ho teniu clar. Us llegiu el còmic i després al cinema. Molt bona peli d’acció i per reflexionar sobre certes coses, com el valor d’una vida.

Si la muntanya no va a Mahoma...

2009-03-01T14:14:00.002Z

Doncs això és el que han pensat a Rússia. No contents amb no trobar vida per les rondalles del sistema solar han decidit que ho faran a l'inversa "enviem nosaltres la vida a fora". Concretament a Phobos, lluna de Mart.

Ara bé, el que enviaran no serà massa "bonic" i tampoc és aquesta la idea. El que es vol és testar com reaccionen diferents formes de vida (bacteris, llavors, espores,...) a un viatge espaial de tres anys de durada. Així que, tal i com es comenta a la notícia de Universe Today, els primers representants de la Terra no serem ni de lluny nosaltres.

Tot i que els tardigrats són uns éssers força espectaculars capaços de sobreviure al buit i les radiacions de l'espai, així que no són una mala elecció per a l'embaixada terrícola.

el tardigrat saluda

La notícia a Universe Today

En el cielo se estarán descojonando

2009-03-01T12:18:00.005Z

Porque el grandísimo maestro galaico-catalán ha pasado a mejor vida. Seguro que al principio los querubines se ruborizan ante esta metralleta humana del taco, la ocurrencia y la crítica más transparente, pero dale 5 minutos (para empezar) y ya verás, ya.

Me lo imagino mirando a Dios y haciendo el numerito de la vieja que no la quiere ni el diablo "Fóllatela tú, fóllatela tú...joder, que yo no la quiero hostia" ahí con la mano haciendo cuernos encima de su cabeza. Aunque bueno, este seguro que se reencarna en África.

Los que nos quedamos, pues tendremos que apañárnoslas para llenar un hueco, como diría él, que te cagas.

23:54...he plorat sense voler.

2009-02-17T22:54:00.003Z

Merda...no volia plorar, però aquest grup ha fet aflorar records que creia enterrats dins una closca.

Maga: Piedraluna

Slumdog Millionaire

2009-02-13T23:55:00.002Z

Gran pel·lícula. No és necessari fer referència a les 10 nominacions que té per als Oscar, només veure-la i deixar-se portar per la proposta de Danny Boyle. Aquesta peli té algo d'especial, la música, la cultura, la màgia, el veure el món des dels ulls d'uns nens obligats a créixer massa aviat, una veritable història d'amor, violència i cruesa en parts iguals, humor, picaresca, xoc de cultures, lluita d'egos, exotisme...

No pretenc fer una crítica tècnica, simplement recomanar-vos la que, per mí, és una de les cintes que millor sabor de boca i sensació de "ha valgut la pena" he tingut en els darrers temps.

També, des de la meva humild opinió, de les millors creacions d'aquest director de la meva peli fetitxe, Trainspotting.

Fitxa imdb
Web oficial

Ni mare ni pare…un botó vermell

2009-02-13T16:38:00.002Z

Sembla ser que la gent de Brussel•les porta uns dies sense massa feina i ha proposat en un informe recent el crear una mena de botó vermell per desconnectar immediatament qualsevol videojoc que pugui incloure escenes “no adients” per als més petits de casa.

Primerament, Srs. del Mercado Interior del PE (ho poso en castellà perquè com a Europa el català no pinta res...), saben què és un endoll? Si home, un “enxufe”. No és necessari cap botó vermell per desconnectar de cop una videoconsola i fotre-li la partida al reietó de la casa.

Segon. Uhm, estan suposant vostès que aquests pares incapaços d’acompanyar un nen a comprar un videojoc per assabentar-se de quin contingut inclou i valorar, com a persones adultes, si és o no és el que toca per a l’edat i maduresa mental del noi/a (cada vegada hi ha més noies jugadores i més productes per a elles), es passaran una, dues o mitja hora al costat del crio per veure què hi passa a la pantalla i, en cas necessari actuar? No se’ls acut, excel•lències, que si passen de quin joc es compra potser és perquè la maquineta serveix per a fer un “au, nen, no emprenyis i ves a jugar una estona si no tens res a fer”.

Tercer. Sant tornem-hi amb els jocs violents generen adolescents i adults violents. No es cansen de veure que l’evidència els nega aquest argument dia si i dia també? Quina moral! Qui està boig ho està i llestos. Si té ganes d’agafar una katana, un martell, un ganivet o el que tingui a mà per carregar-se a algú ho farà fent servir qualsevol pretext.

Quart. Perquè aquesta mania d’intentar censurar, d’intentar dir-nos des d’institucions què és i què no és bo. I la mania de cobrar per proposar imbecil•litats d’un calibre tal

A veure si serà veritat això que hi ha crisi

2009-02-12T13:50:00.002Z

Amb titulars d'aquest calibre: El fabricante de J&B culpa a España del bajón de las ventas jo no puc començar el dia, per favor!

Què fem salvant tants bancs i tantes històries? No veuen els nostres governants que si s'acaba la Guinnes, el J&B i altres icones de la nostra cultura juerguista potser ens despertarem un bon diumenge sense ressaca i direm "què faig a les 10 del matí d'un diumenge?" i començarem a llegir la premsa, ens enterarem de les notícies d'economia, veurem més enllà del paracetamol i ens n'adonarem de que ens estan robant per tot arreu.

Això és molt perillós! Ni F1 ni històries...això no ho salvarà ningú sense la ressaca. Perquè, seriosament, quants dels espectadors que té la F1 ho són per la senzilla raó de que estan massa rebentats com per ni fer l'intent d'agafar el comandament a distància i canviar de canal per veure les notícies.

S'acaba el J&B...tindrem problemes.

Sèries, més sèries, és la guerra!!

2009-02-11T15:17:00.002Z

Seguint el meme rellençat per xerop aquí està una recopilació de sèries que he vist, estic veient i que en algun moment m'han enganxat. Només n'hi ha 30 perquè és el límit "imposat" per aquest meme, però no hi ha dubte que en podrien sortir moltes més. Qui vol ser el següent?

Crisi, crisi, crisi de creativitat

2009-02-03T23:56:00.004Z

Quina sorpresa m'he endut mentre li treia partit a l'aplicació Last.fm (un must have).

Segurament us sonarà aquesta cançó de Gnarls Barkley

Doncs aquí teniu l'original de Violent Femmes

Sempre és divertit sentir les versions i els seus originals, però deu fotre ràbia que la "cover" trascendeixi l'original, no?

Bonus:

The Man Who Sold the World (molt més coneguda)

Nirvana

http://es.youtube.com/watch?v=CUWXcIJC7Q0 (no es deixa penjar el video per solicitud d'Universal Music...que majos)

Versus

David Bowie

Declaro empat tècnic, tot i que sempre he tingut un nosequè especial amb Nirvana (serà que tinc cares B i demés mandangues per casa :P )

Hay que decirlo más

2009-02-02T20:46:00.002Z

Delirant entrada del bloc "Mi Mesa Cojea" que posa una mica d'humor al tema de l'Ali Babà i els 40 lladres moderns que tenim personificats en la figura de l'SGAE

Documents de la Wikipedia de l'any 2020 ;)

Preparant les maletes

2009-01-29T19:19:00.002Z

Com va avi? Et fa mal res? Ja ho tens tot llest? Enrecordat d'agafar la gorra, ves a saber si allà adalt farà fred o què? Més val ser previngut, com a mínim per una vegada intenta cuidar-te.

Com dius? Sí, és clar que t'estimo! Com ho dubtes? Ets el meu avi, no? Encara recordo com si fos ahir com ens torràvem al sol de la platja de Barcelona, allà al Club Natació. Com et mirava aquella panxa tan morena i enorme que tenies i que, per a un marrec de poc més de 10 anys semblava impossible d'assolir. Quins estius allà al club...si senyor. Bon sol, bona mar, bon menjar. Que n'era de simple i feliç la vida, oi?

Darrerament les coses s'han complicat. Suposo que és normal...tots ens fem grans i les responsabilitats creixen amb nosaltres. La feina,la independència, les aficions diferents, els caràcters de cadascú, tot plegat fa que sigui cada cop més complicat coincidir i en un tres i no res ja ha passat més d'un any. Un any que per a mi sembla que no hagi canviat res, una successió de dies, d'hores i de minuts...i sembla que no m'hagi mogut del punt on vaig començar. En canvi, tu sembles haver canviat molt. Em pregunto com dec haver canviat jo als teus ulls?

Bé, entenc que un viatge així fa molt de respecte...però l'Angelina ja fa temps que el va fer i en deu tenir moltes de ganes de veure't. Pren-te el teu temps per despedir-te de tothom i quan sigui el moment...

Molts petons, moltes gràcies i fins sempre...

Flipant amb el ping-pong (més o menys)

2009-01-13T13:07:00.003Z

Llegint el blog de Maikelnai's m'he trobat aquesta curiosa entrada on s'explica com alucinar, literalment, sense drogues ni res més que una pilota de ping-pong partida per la meitat i una ràdio sintonitzada a l'estàtica.

Pel que sembla s'aconsegueix que la ment, al no rebre estímuls ni visuals ni auditius concrets comença a inventar-se els propis i, com a conseqüència comences a "flipar" veient caballs, escoltant les veus de persones que potser ja van morir, etc.

La veritat és que m'he quedat amb les ganes de probar l'experiència i descobrir fins a on pot arribar el meu cervell en la seva imaginació. Ben pensat...fins i tot em fa una mica de "ginye" descobrir-ho!

A l'entrada de Maikelnai's s'explica amb una mica més de detall.

Plastic Life

2009-01-12T13:28:00.001Z

Per circumstàncies alienes a la meva voluntat m’he vist privat de la meva targeta de dèbit i de sobte m’he adonat de que, oh horror, oh tragèdia, la meva vida depèn en gran part d’un tros de plàstic.

Fins que no m’enviïn una nova targeta no puc accedir als meus diners i m’he de passar el temps necessari subsistint sense comprar...no dic capritxos o coses innecessàries, estic parlant de menjar!! Tampoc puc moure’m a grans distàncies, perquè no puc obtenir bitllets pel metro i en breu hauré de demanar ajut per poder anar a treballar!

Així que ni transport ni subsistència a curt termini (sort que sempre estan els amics i els pares i un tupper-ware el podré omplir mentre dura la penúria).

Ens tenen ben pillats!!

Reset

2009-01-07T23:16:00.003Z

No sé com, però de tan en tan apareixen persones que, ni que sigui de manera intermitent, t'ajuden a posar les coses al seu lloc i a veure clar des d'una perspectiva totalment nova i inesperada com petites, però intenses, llums en la foscor el camí a seguir.

En dies com avui fot fàstic veure les notícies

2009-01-05T20:13:00.004Z

Imatge agafada d'aquí

Què fer amb 16 Playstation 3

2008-12-30T13:32:00.004Z

Doncs per exemple dedicar la seva capacitat de càlcul per a resoldre problemes astronòmics. Com a mínim això és el que fa un grup d'investigadors de la Universitat de (Sweet home) Alabama i de la Universitat de Massachusetts que han configurat les 16 barbacoes per a realitzar simulacions de l'efecte de les ones gravitacionals produïdes pels forats negres. Pel que sembla els hi surt a compte i tot. I es veu que la Play encara té molts més usos d'aquest caire científic, com simular com es formen i muten les proteïnes humanes, estudiar malalties com el "mal de les vaques boges" i molts d'altres.

I dius, no molaria més fer una partida al Dead Space? Doncs és qüestió de gustos...A més, si tens 16 plays segur que en tens una més al saló de casa per fer les partidetes corresponents.

Vist a: Universe Today

Desproporció

2008-12-28T20:53:00.003Z

Però és força difícil fer veure que no passa res quan en aquestes dates s'està bombardejant a gent innocent de manera indiscriminada. Ho sé, és un tema fàcil i sensiblero que va bé per treure la llagrimeta i pensar què bones persones que som nosaltres i què malparits són alguns...però jo em pregunto com pot ser possible que Israel faci el que està fent amb Gaza sense que no passi res?

No val dir que són jueus i que ho han passat molt malament...ja fa gairebé 70 anys (no comments). Ni tampoc em sembla una legítima defensa bombardejar indiscriminadament una població sencera per quatre, cinc o vint terroristes o resistents o com se li vulgui dir que tiren coets contra la població d'Israel. Per altra banda, Hamas és govern electe. Té algun valor això? Sembla que no i volen matar mosques a canonades.

I ningú diu res, ningú actua...bé, sí clar, els diplomàtics venen a dir un "Homeee, Israel, però què feu...va, va, pareu una mica que esteu fent massa soroll". Patètic. Si fos al revés ja tindríem declaracions solemnes de tots els governants occidentals amenaçant amb un desplegament massiu de tropes. Però no, pel que sembla Israel és "dels bons" i pot fer de tot.

Doncs mira, no són dels meus.

Procrastinar

2008-12-19T07:31:00.001Z

Ja faré un bon post l'any que ve...

They are back! :)

2008-12-15T23:18:00.002Z

'This Jen, is the Internet'

It Crowd 3x04

A vegades sembla com si...

2008-12-04T07:59:00.001Z

La vida és com una partida de Tetris.

Comença sense massa complicacions, sense massa velocitat. Però abans del que havíem previst les coses s’acceleren i ja no pots planificar bé les jugades i moure les peces fins allà on tenies pensat col•locar-les costa més i més mentre que els problemes es van amuntegant al mateix ritme que augmenten les preocupacions fins que arriba el temut Game Over i la música deixa de sonar.

24.180.000.000

2008-12-02T13:24:00.002Z

Aquests són, aproximadament, els kilòmetres que porto fets damunt d'aquesta esfera anomenada Terra.

Suposo que ho hauré de celebrar d'alguna manera :)

Aprendre a escoltar...

2008-12-01T09:16:00.002Z

Un altre propòsit d'any nou

Futur i passat

2008-12-01T09:08:00.004Z

Tot i que encara no podem viatjar en el temps ni sembla que ho podrem fer perquè, com deia Einstein, “no hi ha turistes del futur”, la tecnologia actual sí que ens permet un altre de tipus de viatge en el temps mitjançant l’observació directa del nostre futur i el nostre passat planetari en altres sistemes solars molt similars al nostre. Com si es tractessin de boles de vidre els telescopis ens permeten xafardejar el nostre destí.

Per una banda us presento l’estrella HD 102272. Probablement aquest codi no us digui res, però es tracta d’una estrella del mateix tipus que el nostre Sol, situada a uns 1.200 anys llum, però amb una petita diferència...té "uns quants" anys més i ja s’ha convertit en una gegant vermella. En el procés d’inflació s’ha cruspit, literalment, els planetes interiors...traduït al nostre veïnat, estaríem parlant de Mercuri, Venus i la Terra. Els astrònoms poden contemplar què està passant o, més ben dit, què va passar fa 1.200 anys a aquest sistema solar i veure com en una bola de vidre l’armageddon, tal com diuen a la revista Science, definitiu de la nostra llar. De moment ens hem de preocupar més de no matar-nos a nosaltres mateixos, perquè el nostre Sol no té a l’agenda tornar-se una gegant vermella fins d’aquí uns 5.000 milions d’anys (i a mi la setmana laboral ja em sembla llarga...)

Però no tot són finals, també s’han pogut observar escenaris més optimistes com el del sistema Epsilon Eridani, a només 10,5 anys llum...un sistema tan “proper” a nosaltres que és un bessó del nostre amb el que comparteix moltes similituds, com dos cinturons d’asteroides. La seva particularitat és que es troba en una fase molt més inicial, només té 850 milions d’anys, casualment en el moment al voltant del qual es creu que es va originar la vida al nostre planeta. Això podria suposar l’oportunitat d’observar d’alguna manera el gran enigma: com va començar tot?

Una vegada més queda clar que no som, ni molt menys, el centre de tot...com deia Carl Sagan: ‘we live in this pale blue dot’

Font: Dos Scienceshots vistos a la versió digital de la revista Science.

Hi ha qui s'adapta a les noves realitats...

2008-11-22T21:24:00.005Z

Si, "no more crap quality videos on youtube!", ara teniu el Canal de MontyPython

Seguint l'estela d'altres notícies de la setmana, com aquesta.

No puc estar més d'acord amb la gent d'eTc...les coses estan canviant i cada vegada ho fan a una velocitat més gran.

M'encanta la frase que han fet servir per resumir aquesta nova realitat: "el queso desaparece para todos, esas son las malas noticias. Las buenas son que te puedes poner en marcha y encontrarlo: sólo lo han cambiado de sitio"

Creativitat!

2008-11-20T11:58:00.004Z

No, no us espanteu…no és tracta d’una nova teoria de la conspiració en plan “El hombre nunca llegó a la Luna (la mujer tampoco)”, no.

Es tracta d’una excel•lent recopilació de maneres de fer publicitat realment creatives i innovadores vistes al bloc eTc en una entrada sobre “Marketing de guerrilla”, que a la seva vegada ho ha vist a comunicativox (coses del blogroll). Com a peces artístiques estan molt bé, però com acostuma a passar en aquests casos, a vegades és difícil recordar què o quina marca ens estan anunciant...tot i que l’impacte en el possible consumidor sigui important.

Segur que recordeu l’anunci del Bruce Lee “Be water my friend”...què anunciava? De quina marca?

Aprofito per posar també alguna publicitat, en aquest cas prohibida o censurada per algun motiu en diferents països, que vaig veure a Yonkis.com (NSFW --> Not Safe For Work...en altres paraules, no l'obriu a la feina!)

Gaudiu, ni que sigui per una vegada, de la pausa publicitària.

Bonus: La genial paròdia del “Be water” del Polònia

Impactant!

2008-11-06T13:46:00.001Z

Si voleu saber què és us recomano un bloc: VisionBeta

Hi ha gent que sap trobar coses realment curioses!

Yes, he can!

2008-11-05T06:02:00.002Z

Font: Washington Post

Ara toca oblidar que és negre i veure què fa realment (a partir del 20 de gener'09).

Con las manos en la masa....nararinaraa

2008-11-02T21:50:00.004Z

(Llegir imitant la veu de l'Arguiñano)

Hola familia, ¿cómo vais?. Pues tenemos un plato fácil, fácil y rico, rico...Pollo al orégano con acompañamiento de arroz sobre una cama de ensalada (sólo me ha faltado el perejil)verde.

En altres paraules...Mama, no pateixis que no passo gana!

Com Obama ja ha canviat algunes coses

2008-10-31T21:46:00.002Z

Interessant gràfic vist a etc que mostra les xifres que ha recol·lectat el senador Obama per a la seva campanya, cosa que li ha permés pagar espais a prime-time per al seu missatge.

Esbossant el temps...

2008-10-30T13:04:00.002Z

Si George Orwell aixequés el cap...

2008-10-29T12:02:00.006Z

Ja m'ho vaig imaginar el dia que per Travessera de les Corts vaig veure un mini amb el logo de Google i una espècie de càmera de vídeo situada a sobre a certa altura. En un principi vaig pensar que estaven fent fotos de les façanes...com el que té la pàgina QDQ, però la meva sorpresa ha estat veure'm a mi mateix allà, a Google Maps (dins la nova opció de vista "Street View")!! Tan tranquil, amb la meva samarreta taronja i una motxil·la platejada a l'esquena...segurament direcció al gimnàs.

No sé si em fa gràcia o em fa por.

English Essay...

2008-10-19T17:12:00.004+01:00

Feia molt de temps que no havia d'enfrontar-me amb un essay per una classe d'anglès, però aquí em teniu, allargant el moment de l'agonia final d'enfrontar-me amb un paper en blanc i escriure no ja en anglès, sinó probablement sobre un tema que, parlant clar, me la porta fluixa.

I és que jo mai he estat un bon escriptor. Aquell que pensi que per tenir un bloc automàticament passa a l'Olimp dels escriptors que s'ho faci mirar. En el meu cas sempre he tingut dificultats per escriure tant en castellà com en català. De fet el bloc va nèixer com una excusa per anar escrivint amb certa freqüència temporal (veieu com no en sé...si no és temporal, com collons ha de ser una freqüencia?) les coses que em preocupaven, que em cridaven l'atenció i les meves opinions personals. Sempre intentant evitar la còpia d'altres diaris o blocs...encara que a vegades és difícil perquè hi ha moltes opinions coincidents en la gran xarxa.

En definitiva, que si ja em costa escriure en les meves llengües maternes...en anglès ni us ho imagineu. A més, perquè són sempre tan quadriculats els essays? Aquells que heu fet classes d'anglès sabreu de sobres que sempre és el mateix. Per exemple, Giving your opinion about... és un tema típic i sempre és desenvolupa de la mateixa manera: opinió, punts a favor, punts en contra (no us oblideu d'un However" o un "On the other hand" que sempre van bé per demostrar que us enrecordeu de que existeix una cosa anomenada connector i que aconsegueixen que els vostres professors tinguin autèntics orgasmes intel·lectuals en saber-se escoltats a classe, i, en darrer lloc, la conclusió. Aquest és només un exemple, però en les "letters" o demés històries sempre hi ha un esquema predeterminat i, obviament, totalment avorrit.

En fi...que ara mateix tinc el meu cervell com el del dibuix:

A veure què m'invento...

Tretze Tristos Tràngols

2008-10-19T14:14:00.003+01:00

L'autor amb aspecte típic i tòpic de geni de la literatura pels seus cabells despentinats, les seves ulleres rodones i la seva manera d'expressar-se oralment de La Pell Freda i Pandora al Congo, Albert Sánchez Piñol ens presenta aquesta recopilació de tretze contes dins la seva línia de la fantasia i de les històries un pèl macabres i tristes que han caracteritzat les seves dues novel·les més internacionalment conegudes.

Des de la crítica a l'actual situació dels immigrants als màgics armaris antropòfags passant per submarinistes que arriben del cel a l'infern i vaixells plens d'éssers lleugerament humans, en aquesta original recopilació les sorpreses van una rera l'altre i enganxen al lector des de la primera paraula.

Si no teniu massa temps per llegir, no patiu, aquesta recopilació editada per La Campana només consta de 167 pàgines que es poden llegir en un matí o, com fa un servidor, en dos o tres viatges de metro.

Qui sap si alguna de les vostres pors sortirà retratada en aquests contes.

El Eternauta

2008-10-18T17:24:00.004+01:00

Quan pensem en ciència ficció ens venen al cap, aquells que som més aficionats al gènere, autors com Isaac Asimov o Arthur C.Clarke i quan pensem en còmic normalment ens centrem en els USA o en el Japó, amb honroses excepcions europees. Però vet aquí un còmic o milor dit, una novel·la gràfica que trenca esquemes i els va trencar ara ja fa 50 anys. Per aquest motiu, per l'aniversari d'aquesta obra argentina de la ciència ficció, Norma Editorial ha reeditat la història en un volum de 366 pàgines i tapa dura molt cuidat.(jo m'he llegit la 2ª edició)

L'Eternauta, per Héctor Germán Oesterheld qui va morir durant al dictadura militar d'Argentina...probablement assassinat, explica com l'any 1959 un "viatger de l'eternitat" apareix de sobte a l'estudi d'un escriptor d'historietes a Buenos Aires, Argentina(de fet aquest és el mateix autor)i comença a explicar com en un futur no molt llunyà, el 1963, la Terra es veurà atacada per una neu mortal que matarà a tot ésser vivent com a preludi d'una terrible invasió al·lienigena.

El més interessant de tota aquesta història és com ha sobreviscut a 50 anys. Ha envellit perfectament i seria molt fàcil adaptar-la al moment actual. El més important és com respiren els personatges, els seus sentiments, les seves actituts i les seva manera de respondre enfront la fatalitat, la por, la lluita per l'aliment i, sobretot, la sol·litut. Uns només pateixen per tornar a veure a la família, els altres volen aprendre de l'invasor, altres tenen valentia i iniciativa mentre que molts només tenen por, sinó és que ja han mort. Tot dins d'una atmòsfera desconeguda a asfixiant i on a cada cantonada d'una Buenos Aires ara fantasmagòrica pot arribar la mort.

Compta amb dues seqüeles que encara no he llegit, però que cauran, i, sembla ser, que també hi haurà una peli.

Com sempre, molt recomanable (sinó tampoc ho comentaria al meu bloc, oi?)

Pel que veig a Microsiervos també van dedicar-li un post.

Una visió de la crisi amb molta flema

2008-10-08T11:53:00.002+01:00

No us deixeu perdre aquest sensacional vídeo:

Arrenca una nova temporada de l'ACB

2008-10-04T17:26:00.004+01:00

Un any més, amb crisis o no, s'inicia una nova temporada de l'ACB.

Una temporada certament diferent després de la caiguda del CB Girona als inferns de la LEB Bronze. Com deien els de l'Athletic de Madrid, "un añito en el infierno". Espero que retornin i que ho facin amb un projecte més sòlid que el que tenien amb el patrocini de l'immobiliaria de difícil pronunciació Akasvayu.

Això ha deixat una lliga extranya amb 17 equips...un nombre imparell que fa necessari un descans obligatori d'algun dels equips.

Obviament això ha afectat aquest enorme i ben parit, a més d'adictiu, joc, el Supermanager en el que participo un any més juntament amb altres malalts del bàsquet com sukkus.

Tot i així, qui sap si aquesta serà de les darreres ACB que es jugaran tal i com les coneixem. Sí, l'ACB també és una institució en crisi. El que passa és que la segona lliga més important a nivell mundial, després de l'NBA, clar, doncs s'ha quedat petita per als tres grans: Barça, Madrid i TAU...És totalment comprensible que una espècie de conferència Europea és una lliga més atractiva i amb un públic potencial molt més gran. Potser recordareu la pena, aquells que hi vau anar, que feia el Palau St.Jordi de Barcelona quan el Barça en crisi dels 90 va anar-hi a jugar després dels Jocs de Barcelona'92. En canvi, a la final de l'Eurolliga allò va ser apoteòsic...bé, sobretot perquè eventualment es va guanyar una Eurolliga que semblava maleïda.

Però i què passarà amb la lliga ACB...una opció és que els Tres Grans estiguin jugant a totes dues competicions, amb la plaça fixa a l'Eurolliga, deixant només espai per un altre equip de l'ACB que podria optar a jugar la lliga Europea en funció dels resultats de l'ACB.

A mí m'atrau la possibilitat d'una lliga Europea jugada a grans estadis com el Palau St.Jordi, però amb els tres grans, si finalment s'opta per la solució comentada, aleshores la situació no canviaria massa, perquè en els últims anys sempre han estat presents en aquestes dues competicions. Potser s'està fent un debat una mica buit en el fons?

Caduca

2008-09-30T13:04:00.002+01:00

Mercè, Mercè...

2008-09-21T12:09:00.003+01:00

Aix, que bé que ens ho hem passat aquest cap de setmana. Ni la pluja ens ha parat!

Vaig anar a veure aquests Scotch:

Primal Scream - Can't Go Back

"Agarrense que ahora sí que esto se va a la mierda"

2008-09-15T22:31:00.002+01:00

Dilluns negre, tot cau i tard o d'hora rebrem una hòstia de magnituts històriques. Solbes i demés diuen que ho tenen tot sota control, però la veritat és que ells tampoc no tenen ni puta idea de què fer. Ni ells ni ningú, ja que la GRAN solució del BCE és injectar pasta al sistema...És com intentar inflar un globus que ja ha rebentat. I tot per culpa d'haver mirat cap a una altra banda quan tota aquesta merda s'estava concentrant.

Això sí, les cagarades més grans se les emporten sempre els mateixos

I en què es basa l'economia dels USA?

Aha...en res més que deutes sobre deutes. Però això ja ho sabíem tots, menys el professor del nano que diu que el Dòlar va suportat per or...(buf, buf, buffffff!!...és que sóc economista i això em deixa els ulls com plats)

Feliç centenari

2008-09-11T15:44:00.004+01:00

Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.

Extracte de la Viquipèdia

Revolució, llibertat i globalitat. Si, aquestes són les línies que defineixen el sentiment dels que volem quelcom més per a la que sentim com la nostra terra. Des d'un petit punt del Mediterrani volem que el nostre missatge arribi a tot el globus i qui vulgui s'hi afegeixi o busqui la seva pròpia llibertat.

Visca la Llibertat! Visca la Cultura i la seva Diversitat! Visca la Pau! Visca Catalunya!

Web: http://www.estelada.cat/

I seguim aquí

2008-09-10T13:10:00.004+01:00

Doncs no, no ha petat tot. I jo que em pensava que avui no hauria de treballar per la tarda.

De totes maneres, com diuen a altres blocs, la nova data de l'apocalipsis total serà el proper 21 d'octubre...ja que ara per ara les partícules que hi ha donant voltes per dins de l'LHC només van en un sentit (el de les agulles del rellotge) i encara han de posar en circulació un segon feix de partícules en sentit contrari. Així que, ara per ara, de colisions poques (a no ser que hi hagi alguna partícula Raikkoneana).

LHC 1, Terra 0 ?

2008-09-08T12:29:00.003+01:00

Dimecres és la data marcada per engegar l' LHC, l'experiment científic més ambiciós que un pot imaginar amb la teconologia disponible actualment fent servir la màquina més gran mai creada per la humanitat.

A part de l'esdeveniment científic és divertit escoltar o llegir les teories de, atenció, "El món s'acaba!". Des del 2000 que no en teníem una, no? Resulta que de sobte han sorgit un exèrcit d'experts en física que pronostiquen que el món fotrà un pet gràcies a aquest experiment. Bé, més que un pet el que diuen que passarà és que anirem tots plegats a dins d'un dels forats negres que es podrien crear com a conseqüència de voler reproduir en un laboratori els microsegons inmediatament posteriors al Big Bang.

Quins pronosticadors més tontos...només poden perdre. Si hi ha dos possibilitats, A.- El món, efectivament, s'acaba i B.- La Terra segueix girant i el Barça fent el pena; en tots dos casos els moderns Nostradamus tenen les de perdre: o moren o queden com uns idiotes paranoics que creuen en vídeos com aquest (1 milió de visites):

Posats a fer teories, doncs tan vàlida és la teoria de la inmortalitat quàntica. Aleshores, podria ser que en milers d'universos paral·lels, en efecte, l'LHC acabés causant la destrucció total...Observadors = 0; Univers = 0. Però encara que en un sol univers l'LHC no donés cap problema, aleshores, Observadors = entre 6 - 8 mil milions d'éssers humans; Univers = 1. Seguiríem existint, seguiríem observant i seguiríem ignorants del destí de la resta d'universos paral·lels.

Prefereixo aquest altre vídeo sobre l'LHC

Metallica ressucita

2008-09-07T15:47:00.002+01:00

Nou àlbum en breu (12 de setembre), Death Magnetic. Van prometre una tornada als orígens després del desastre de St.Anger. Efectivament, han tornat al seu so més trash i, molt afortunadament, han tornat els riffs de Kirk Hammet. A alguns ens pot semblar més del mateix...però si és més de Metallica, doncs no està tan malament.

Vídeo: The Day That Never Comes

Interessant crítica a la guerra i a la paranoia que es pot patir al camp de batalla.

Lletra:

Born to push you around
Better just stay down
You put away,
He hits the flesh,
You hit the ground

Mouth so full of lies
Tend to block your eyes
Just keep them closed,
Keep praying, just keep waiting

Waiting for the one,
The day that never comes,
When you stand up and feel the warmth
But the sunshine never comes, no

No, the sunshine never comes

Pushed you across that line
Just stay down this time
Hide in yourself,
Crawl in yourself,
You’ll have your time

God I’ll make them pay
Take you back one day
I’ll end this day
I’ll splatter color on this grey

Waiting for the one,
The day that never comes
When you stand up and feel the warmth
But the sunshine never comes

Love is a four letter word,
And never spoken here
Love is a four letter word
Here in this prison

I suffer this no longer,
I’ll put an end to,
This I swear, This I swear

The sun will shine
This I swear, This I swear,
This I swear

Rise of the robots!

2008-09-06T20:05:00.003+01:00

L'altre dia escoltava una cançó de Mudhoney, una de les bandes pioneres del moviment Grunge de Seattle, tituladad "Where's the future" i em feia la mateixa pregunta que ells. 2008, apropant-nos al 2009 ara que l'estiu i les vacances són un record per la majoria de nosaltres, on coi són els cotxes voladors?

I avui llegeixo un curiós article que parla sobre les futures capacitats de les màquines. Ordinadors més intel·ligents que els seus creadors...Una altra vegada amb les històries d'aquest estil, penso. I, pam!, al final de l'article descobreixo que un tal John Koza, de la Universitat d'Stanford(UK), ja ha creat una màquina que ha patentat invents propis. Espectacular...la màquina ha disenyat coses com una antena de comunicacions que la NASA fa servir. Ho ha fet la màquina, ella soleta!

I com ho ha aconseguit? Doncs home, seria molt pensar que jo puc donar una resposta a aquesta qüestió. Però a grans trets es podria dir que deixant-se inspirar, un cop més, per la natura s'ha creat la "programació genètica".

Els ordinadors corrents no són intel·ligents. Simplement tenen una capacitat de càlcul superior a la nostra. Per exemple, el conegut Deep Blue, aquell ordinador que va vèncer a Kasparov, ho va poder fer recolçant-se en una inmensa base de dades i calculant i sel·leccionant el millor moviment per guanyar. Però no va poder pensar una estratègia...les seves accions eren reaccions als moviments possibles del mestre dels escacs. Partida rera partida, la màquina tornaria a fer tot el procés de "pensar" des de 0.

En canvi, amb la "programació genètica" la màquina "aprén" i per cada iteració sel·lecciona els algoritmes que més bon resultat li han donat per començar a partir d'aquests i descartar els menys útils. Efectivament, evolució. Només sobreviuen els algoritmes més forts, més ràpids i més eficients.

Això, prediuen, pot portar a que cap el 2030...seguint l'evolució actual d'aquestes màquines que, aquestes podrien sobrepassar-nos intel·lectualment.

Fins ara sempre havia pensat que això no seria possible...però saber que hi ha una màquina que fa patents, doncs potser m'ha fet canviar de punt de vista.

I què passarà en aquest hipotètic futur? Els Mudhoney aconseguiran els seus somnis de pau gràcies a un bon govern d'aquests nous éssers amb consciència? O, contrariament, les màquines decidiran que el millor per elles és que nosaltres no hi siguem?