Miopia des de Brusel·les

Buff...bufff...quina quantitat de pols. Ostres...la de temps que feia que no escrivia res.

Doncs avui torna a ser el dia. Suposo que necessitava el que en anglès es diu trigger, és a dir, estímul, per tornar a escriure algo. I ves per on, l'estímul ha vingut des de Brusel·les.

La notícia: "Bruselas insta a España a ajustar precios y salarios para ser competitiva"

Estic impressionat per la miopia d'aquesta recomanació, si bé no he llegit tot el document i estic pecant de creure'm els titulars.

Veiam, centrant-nos en aquesta recomanació...és que és tan simple que em sobta que no ho vegin. Recordem les dues variables que fan que una economia sigui possitiva i en números creixents:
1) Costos: en aquest cas, els sous dels treballadors del país
2) Benefici: en aquest cas, l'aventatge competitiva que un país com Espanya pot i ha de donar.

Brusel·les ens demana que competim en el primer dels factors, els costos. Perfecte, quina gran idea! Han pensat que, és clar, tal i com estem, el més ràpid és reduir la despesa. Sí, sí...si és el que jo faria amb els meus estalvis. Que no m'arriben els diners a final de mes, doncs no em prenc una cerveseta més i així arribaré. Perfecte, però això només funciona a nivell casolà.

Si ens ho mirem des d'una perspectiva Global i seguint el consell de "Think global, act local", aleshores veiem que si volem competir en "costos" les notícies no són massa bones. Amics! Estem a Europa! i Europa no es caracteritza precisament per sous baixos. A veure, pregunta ràpida...digueu quin país es caracteritza per tenir sous baixos. 1-2-3...en efecte Xina!! Uhm, de debó volem anar reduint fins arribar al seu nivell? A més, si reduïm salaris...recordem que un impost molt important és l'impost sobre les rendes de les persones físiques(IRPF), que és un %. A menys salaris/rendes, menys ingressos a la caixa de l'estat = menys prestacions. Exactament el model contrari de països com Suècia. Fantàstic!

Posem l'exemple d'una empresa de prestigi de moda, Apple. Apple no és caracteritza per ser barat. És més, els seus productes són carets, però coi...la gent els compra igualment! Apple, una empresa líder, creieu que va pensar mai en competir en costos? Obviament, si pot fer un Ipad amb 1unitat de treball procurarà no fer-la amb 2 unitats...no són burros. Però la seva estratègia passa per donar un valor, una satisfacció que el client valora i, per tant, està disposat a pagar una diferència de preu. Aquesta empresa, Apple, és una empresa que aposta per la innovació, per crear valor. I de moment, tot i que a Xina segur que els components i la mà d'obra és centenars de vegades més econòmica, encara no conec a ningú que compri tablets de marca xinesa. (No, no m'oblido de que Apple segur que treballa amb la Xina, però el consumidor paga per la poma mossegada, no pels components que, no ens enganyem, no li importen un ral)

Doncs tornem ara a Espanya. Si alguna cosa ha de fer aquest país és reduir la burocràcia. No pot ser que obrir una nova empresa costi (colló, és que ho poses al Google i et surt...) més que a cap altre país desenvolupat. No pot ser perquè això fa que la innovació, les noves idees tinguin un munt de barreres d'inici. A algú que comença a caminar no el pots posar a correr una marató el primer dia. Ajuda'l perquè no caigui! És de sentit comú.

Què més ens falta a Espanya? I+D! per suposat. De què vivim a Espanya (ara ja no tan bé) del totxo i del turisme...com veieu, grans sectors en I+D. De què viu...Alemanya, de cotxes, de químiques...hi ha una petita diferència en la inversió en aquests dos punts clau.

I què acaba passant quan no inverteixes en I+D...que no hi ha res a fer. I quan una empresa multinacional, del sector farmacèutic que tinc més experiència, decideix on posarà centres d'investigació per desenvolupar noves mol·lècules...on el posa? Per suposat, a Espanya no. I què passa quan les coses no van massa bé per la crisis, per una mala gestió de l'empresa...doncs que a aquesta empresa ja han fet 3 EREs en menys de 3 anys. Redueix costos on pot, mentre que segueix investigant on ho ha de fer...que, de nou, NO ÉS ESPANYA.

En definitiva, perdoneu el meu to una mica irat, els visionaris de Brusel·les haurien de posar el dit en un altre lloc i senyalar amb força el que de debó ens perjudica: les maleïdes barreres, en la ceguera total de la nostra classe política, en deixar clar en quins sectors NO es pot deixar d'apostar. Perquè avui és Espanya que s'enfonsa, però demà serà Portugal, (Grècia ja ho està), més tard Irlanda, Itàlia...i Europa passa a ser un Continent immòbil que és devorat per la innovació d'uns i la competitivat de preus dels altres. Perquè una cosa és clara, el primer mercat d'Europa és la pròpia Europa. I clients empobrits equival a un mercat empobrit. L'economia ha de servir per saber gestionar els recursos per generar benestar, no per apretar-nos el cinturó.

L'últim que apagui la llum (si és que no està prou cec per veure-la)

Perquè seguim sent un país segonmundista? (by sukkus)

Em permeto la llicència de reproduir aquí el text que sukkus ha escrit. Hi estic 100% d'acord i crec que ell expressa perfectament el que jo podria dir sobre el tema. Així que, si la roda està inventada no es necessari tornar-hi.

By sukkus (14/02/2009):

Avui França, un dels països europeus que millor està suportant la crisi, ha anunciat un pla d'inversions generós per assegurar el futur i la competitivitat de l'economia francesa. La major part d'aquesta inversió anirà destinada a l'educació superior i a I+D, com és habitual en qualsevol país que pretén ser considerat una potència mundial.

A Espanya, per contra, el país que es queixa per no ser invitat al G-20 i el país europeu que pitjor està passant la crisi (amb un atur record dins la Unió Europea) i amb pitjors previsions pel 2010, la recepta està en rebaixar novament per l'any que ve les ja de per sí paupèrrimes inversions en les àrees que han de garantir el nostre futur. Seguim estant a la cua de l'educació en països desenvolupats (com cada any ens recorda l'informe PISA) i en inversió en I+D però malgrat tot, sembla que volguem insistir en anar baixant graons. Els mediocres polítics d'aquest país sembla que no s'adonen que el model de mà d'obra barata per a les multinacionals estrangeres o la construcció basada en una bombolla especulativa s'han acabat, i que el futur contra la competència productiva de països més barats passa per la investigació en noves àrees.

L'exemple francès elegit en les notícies d'avui parlava del cor artificial desenvolupat l'any passat per investigadors d'aquell país. Un joint-venture de professionals biomèdics i enginyers aeronàutics, dos camps on exportem a la resta del món molts dels nostres millors investigadors i enginyers desesperats per la falta de recursos d'aquest país.

Mantenir el poc teixit industrial important que ens queda (incentivant la investigació en els seus respectius camps) i fomentar amb ajudes públiques creixents (en comptes de minvants) nous camps amb potencial com poden ser la biotecnologia o la indústria d'energies renovables és el camí a seguir. Per a un servidor que ha treballat a la primera potència europea, no són bons professionals el què falten aquí, sinó líders capaços de guiar-nos en estratègies que vagin més enllà del benefici a curt termini, tant a nivell d'empresaris compromesos amb el país, com sobretot de polítics no corruptes que superin el molt deficient en la seva gestió.

Mestre, apunti un de més!

L'editorial d'avui

La dignidad de Catalunya

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

L'Obama-metre

En resposta a les meves pregàries (gracias repoker) arriba l'Obameter

Situació a dia d'avui:

54 Promeses mantigudes
14 S'ha arribat a un compromís
7 Promeses trencades
17 Aturades pel moment
153 Treballant-hi
270 Pendents d'evaluació

Bé, podria ser pitjor...

Ara, que estaria bé tenir algo com un "Zapatometro" o un "Montillometro", oi?

Sobre la desproporcionada repercusión del referendum de Arenys de Munt

Hoy me apetece escribir en castellano, para que todos me entendáis sin problemas.

Decir que desde mi currante visión de la jugada todo el tema de Arenys de Munt se ha salido de madre. Aunque tampoco me sorprende en un país donde el principal partido de la oposición se dedica a sacar punta a cualquier cosa con tal de atacar a un gobierno falto de ideas buenas (si Keynes levantara cabeza se la rebentaría contra la pared al ver qué decisiones fiscales se toman en España…pero ese es otro tema), hablar de la crisis cansa y, por lo visto, la Gripe A mata, pero poco.

Lo que sí me llama la atención son dos cosas.

La primera que alguien en Catalunya pueda sacar conclusiones de los votos de unas 2000 personas. No, no está mal que la gente salga a la calle y exprese su opinión. Es más, ojalá hubiera referendums más a menudo. Pero no nos engañemos…un 33% o un 40% de la población que podía votar (en este caso, mayores de 16 años) no me parece nada vinculante. Tampoco me lo parece en las elecciones “de verdad”, pero la democracia tiene la salud que todos nosotros estamos dispuestos a darle. Así que me parece que por ahora Catalunya seguirá vinculada a España.

La segunda y quizá más radicalmente sorprendente es la importancia desmesurada que se le está dando a esta consulta desde determinadas esferas de la España más casposa. Esa que tanto le jodía al bueno de Rubianes (que recordemos, nunca se cagó en la España moderna, pese a lo que algunos quisieron entender). Es sorprendente porque desde estas mismas esferas el mensaje era el de que España es solida, que España es una gran nación donde ningún otro tipo de nacionalismo puede sobrevivir. España es la hostia, hablando en plata. Pero fíjate tú, salen a votar 2000 personas de la bonita localidad de Arenys de Munt, que apenas conocían pasado el Ebro, dicen que Sí, que nos gustaría ser independientes y PAM!!! “España se rompe”, “esto es un escándalo”, “boicot a los productos catalanes (again)”…vamos, que dentro de nada algún general trasnochado propondrá sacar los tanques a la calle por el bien de la España unida.

Jooooooder! Pero veamos, voten lo que voten en Arenys de Munt, y sin ganas de desprestigiar el esfuerzo democrático de nadie, la consulta tiene exactamente la misma validez, que no repercusión mediática, que una consulta hecha a través de Facebook. Señores defensores de la patria castiza, relájense que no hay para tanto. Eso sí, replantéense un poco todo el discurso de la gran nación española porque al parecer, los cimientos de ésta se resquebrajan con las papeletas de 2000 personas.

Votar?

Doncs avui toca votar. Com sempre hi aniré perquè crec que hi he d'anar, però si fos pels polítics que tenim i per la pèssima campanya que han fet, sincerament, no hauria d'anar-hi ni jo ni ningú.

En tot cas, es mereixerien un vot en blanc general, com explicava Saramago en el seu llibre "Ensayo sobre la lucidez". A veure si així s'adonarien que o ens prenem les coses en sèrio o això de la idea d'Europa no es veurà més enllà que a Eurovisión.

Europa = cementiri d'elefants polítics. Aquesta és la idea que tinc ara mateix. Per cert, uns elefants molt ben pagats per tots nosaltres.

Yes, he can!

Font: Washington Post


Ara toca oblidar que és negre i veure què fa realment (a partir del 20 de gener'09).

Com Obama ja ha canviat algunes coses

Interessant gràfic vist a etc que mostra les xifres que ha recol·lectat el senador Obama per a la seva campanya, cosa que li ha permés pagar espais a prime-time per al seu missatge.

El món gira més ràpid

Tot i que astronòmicament parlant no és així, sinó tot el contrari i en teoria la Terra es va frenant amb el temps donat l’efecte de fricció de la massa oceànica, políticament i social estem vivint un dels estius amb més moviment dels darrers anys.

Per una banda, com no, ja fa una estona que ha començat la polèmica inauguració d’aquests Jocs Olímpics que tant em fereixen la sensibilitat. No dic que no s’hagi de donar oportunitats als “nous rics”, però la baixada de pantalons del COI em sembla vergonyosa.

Per altra banda, a menys quilòmetres de casa, a Geòrgia, s’està preparant, de fet també ha començat, una de ben grossa amb els bombardeigs a la població civil, separatista i pro russa d’Osètia del Nord. Aquests atacs ja han causat morts entre uns ciutadans que tenen intenció democràtica i majoritària d’escindir-se d’un país per integrar-se a un altre. Han decidit! S’hauria de respectar! Però de moment no s’està fent. Ai, ai...recursos naturals importants a la zona pots trobar petit padawan, que diria el Yoda. Fotut el tema, perquè Rússia ja s’ha posicionat a favor de la població separatista, anunciant tot tipus d’ajudes...començant pel militar, i els USA i la UE també es posicionen...a favor de Geòrgia si no he llegit malament. Sembla que tornem enrera i espero que la cosa se solucioni...sinó la podem tenir molt i molt grossa...i més en plena crisis econòmica. Perquè, quina millor manera de fer funcionar indústries que no tenen demanda civil? “¡Más madera, es la guerra!”



També, encara més a prop de casa tenim el tema, que ja cansa, de l’Estatut....Ara resulta que el Gobierno ha decidit que es passa pel mateix forro dels collons el que diu una llei orgànica. Ara, que si jo vaig i, per dir alguna cosa, cremo una foto del rei em caurà tot “el pes de la llei”. I comparacions odioses. Qui no ha sentit les declaracions de ZP o de LaVega sobre l’excarcelació de DeJuana? Sí, sí diuen així: “Nos repugna que DeJuana esté en la calle, pero hay que cumplir lo que manda la ley”. Ok, em sembla perfecte...però no sé, em sembla que es respecta més la llei per un assassí que no pas per complir amb el que diu un text recolzat per una majoria social, tot i que sigui un text retallat o, com deia aquell brètol, “bien cepillado”. Cada vegada em crec menys les mentides de ZP.

No sé, tot plegat fa un tuf que no m’agrada gens...Olimpíades sense llibertat, bombardeigs, guerra, incompliments legals, etarres al carrer i morts a la tomba.


"Symphony of Destruction - Megadeth"

Sabeu què...que marxo de vacances i ja m’ho trobaré a la tornada.

S’estan perdent algunes bones tradicions

Quan un llegeix coses com les que estan passant a Estepona i la corrupció troba a faltar una pràctica molt nostrada que, crec, s’hauria de començar a reivindicar amb força.

El Seppuku , més conegut com a Hara-kiri, és una tècnica que hem vist a moltes pel•lícules japoneses, però que, no obstant i pel que llegeixo a la vikipèdia, encara és vigent de tant en tant (1999).

Els polítics corruptes, que aprofiten el poder per enriquir-se oblidant-se de quines són les seves obligacions i de que estan al servei del poble que els ha escollit, farien bé de practicar el Seppuku en les seves carns. Això demostraria que tenen una mica d’orgull i que ja que l’han cagat i els han descobert tota la paradeta per maldestres doncs, com a mínim, ho reconeixen en públic fent un tall profund i net al seu abdomen. D’aquesta manera, aquests individus traïdors, ens estalviarien a tots plegats la vergonya col•lectiva d’haver de ser reconeguts a fora com una colla de pocavergonyes, poc treballadors, estafadors i mentiders. I també ens estalviarien haver de fer judicis lents i cars que corren a compte de tots plegats un cop més. Com si no n’hi hagués prou amb tot els diners que ens han robat abans.










Tenim uns representants democràtics que fan pena. Que robin, que ho intentin...però que siguin intel•ligents i que ningú els enxampi mai. Que demostrin que s’ho mereixen per ser més llestos que ningú. Però que acceptin un bonic i vermellós Seppuku en cas de derrota.

Quina poca honra tenen i què mentiders i miserables que són!

El gavinet del president

Bon article del diari sobre economia Expansión tractant el cost de les campanyes dels candidats a la presidència d’Espanya + Llamazares (ja que al pobre no el deixen anar a la taula dels grans a debatre).

Molts som els que opinem que tal i com està plantejada la democràcia en aquest país, els candidats es passen 4 anys de campanya electoral. No obstant això, abans de les eleccions ens veiem bombardejats per tot tipus de missatges, slogans i promeses. No està de més destacar qui hi ha darrera de frases com la que va fer servir ZP per finalitzar el seu monòleg “Buenas noches y buena suerte”. Algú a qui li va agradar la peli de George Clooney? Algú que creu que hi ha una caça de bruixes? No ho sé, però sí que és molt millor que el llargament parodiat “La niña de Rajoy” (Youtube va ple).



De totes maneres, el que sí que és evident és que hi ha un clar canvi respecte eleccions anteriors i, en certa manera, ens estem americanitzant en quant a tema imatge del candidat.

Per treure-li ferro al tema, res millor que un Fogonazo!

El gran “debat”

De debat més aviat poc. La veritat és que a mi em va semblar un monòleg a temps partit. No sé a qui pretenien captar, m’imagino que a ningú, sinó que el que pretenien era agradar als seus propis votants. Potser és aquesta l’estratègia: primer debat dedicat a reforçar els vincles afectius amb els seus i el proper debat, 3 de març, intentar proposar alguna cosa per al futur. I és que alguna cosa haurien de proposar aquesta gent, oi?

On ha quedat aquell famós “Puedo prometer y prometo...”. Sí, sí, tots sabem quin valor té una promesa d’un polític. Ho hem viscut a les pròpies carns. Però el més sorprenent del “debat” no és l’absència total d’idees de futur, sinó que, a sobre de parlar únicament i exclusiva del passat a base de retrets continuats d’una i altra banda, ZP va tenir la barra d’esgrimir el desastre de l’AVE a Barcelona com un punt a favor seu i, també, posar-se l’Estatut de Catalunya a la boca. Els tenen quadrats!

És per això que moltes vegades, quan algú em pregunta si prefereixo el PP o el PSOE, ja que només aquests dos partits van ser convidats per TVE (pobre Llamazares, cada dia que passa és més una paròdia de sí mateix), dic que, de debò, que des de la meva posició de català m’és absolutament igual. La meva postura (ara es veu el meu llautó) és que mentre Catalunya pugui condicionar d’alguna manera, no importa i, igualment, si qualsevol dels dos partits Estatals aconsegueix la majoria absoluta ja em begut oli per quatre anys més.

En definitiva, un debat poc interessant, infestat d’atacs, buit de futurs i, ah, també em diuen que és deformació professional, del segle passat. On són les TIC? Per què no van fer servir en cap moment un trist Powerpoint...Sí, sí, ja sé que el candidat de torn no pot dedicar-se a passar les diapos, però coi, no tenen un equip de gent al darrera? Jo vaig trobar molt cutre que algú que se suposa que m’ha de representar (que tampoc parla idiomes...a veure a quina empresa treballarien) vagi amb paperots per les cadenes de televisió presentant uns gràfics que ni es veuen, ni s’entenen, a part de la manipulació de dades, per exemple, no és el mateix parlar en termes absoluts que en relatius, i això ho sap o ho hauria de saber un batxiller, ara que tal i com estem en educació...

Maneres diferents de fer campanya

Com aprofitar la força d'Internet per aconseguir vots. Si alguna cosa sap fer aquest home és parlar en públic.



No em digueu que al tros final no us heu emocionat una mica.

A veure si prenen nota els nostres polítics

SarkoSTOP

Sarkozy, també conegut com l’home multitasques al més pur estil Windows (espero que no acabi amb una BSOTD) s’està convertint per mèrits propis en el polític europeu per excel•lència. Una barreja de carisma, popularitat/enveja (això de la Carla Bruni ha estat un cop baix) i de pressa de decisions fermes fins el moment.

Avui, presenta la política conjunta d’expulsió d’immigrants amb Espanya i Itàlia. Pot ser una de les polítiques que més falta fa que s’elevin a un nivell de decisió europeu, juntament amb la PAC (amb la que no hi estic d’acord) i les Polítiques Monetaries i de lliure circulació de mercaderies a la unió.




És just fotre fora gent sense recursos que ve a Europa per intentar aconseguir un futur millor? Doncs dit així, segur que no. Però tampoc crec que sigui la finalitat de la política.

El que sí que és important és fer les coses ben fetes i fer una relació de les que coneixeríem com a Win – Win, és a dir, en la que les dues parts afectades/implicades en surtin beneficiades.

No és just barrar el pas a gent que és mor de gana. No és just que el 20% de la població mundial donem l’esquena al 80%. No és just que a Àfrica la gent no arribi als 40 anys. No, tot això no pot ser i Europa, idealment, hauria de fer esforços per equilibrar la balança tot impulsant mesures de desenvolupament als països d’origen. Com a casa enlloc!

Sense un esforç real, encara no arribem al 0,7% del PIB aquell que ja sona a conte Hippy, una política com la que proposa Sarkozy no és justa.

Perquè no és just que la gent arribi a Espanya, França o Itàlia sense unes mínimes garanties de dignitat, havent de recórrer a pisos patera o inclús als llits calents (llits llogats per hores) i en ocasions* després d’arriscar la seva vida. Ells i nosaltres preferim que la gent arribi aquí amb tot en ordre. Des del primer dia donats d’alta a la S.S., amb un contracte laboral i un lloc on viure. Europa necessita immigrants, necessita mà d’obra, necessita natalitat, necessita algú que sostingui un estat del benestar envellit i també li interessa l’estabilitat socioeconòmica a zones considerades pobres actualment. L’exemple de la Xina, convertint-se cada dia que passa en un mercat més i més atractiu ens hauria d’obrir els ulls. O el propi exemple d’Europa on hem passat de les grans guerres a una estabilitat considerable (a excepció feta dels Balcans) gràcies a la col•laboració multilateral i els pactes comercials.

Sigui com sigui, i tornant al protagonista inicial del comentari, el que és evident és d’aquestes declaracions en sentirem a parlar durant una temporada.


*Només en ocasions, ja que tot i que als informatius crida molt l’atenció veure pobres subsaharians deshidratats arriban a Tarifa, Les Canàries, etc. La gran majoria d’immigració a Espanya ve de països de l’Amèrica Llatina...i aquests venen en avió.

Fotografia: El Periódico.com (trobo que és una foto molt il·lustradora)

Les xifres de la fira de Frankfurt.

El PPC ha fet un exercici interessant, posar sobre la taula els diners que es van destinar per la Fira del Llibre de Frankfurt on la cultura catalana va ser convidada.

A dia d’avui no es pot negar que va estar prou bé. Uns diuen que va ser un èxit. Potser sí, perquè TV3 no va parar de donar-li bombo durant dies. El que no sé és si els alemanys, en general, compraran més llibres d’autors catalans. Sort del brillant monòleg d’innauguració de Quim Monzó.

La xifra total són 216.529 €. A simple vista és un valor respectable. Però analitzant una mica les partides podem veure que 156.553€ van destinar-se a la manutenció, allotjament i transport de ni més ni menys que 60 persones (alts càrrecs, assessors, funcionaris). Això suposa una mitja de 2.609,2 € per cap. No està malament.

Un vol a Frankfurt, des de BCN surt per uns 200€ aprox (a/t). Obviament sense tenir en compte low cost.

Hotels...posem de 4 estrelles al centre de Frankfurt uns 50 €/dia arrodonint cap amunt (amb esmorzar inclòs). Suposem que han estat de mitja 4 dies = 200€ més.

Taxis anar i tornar imagino que no deuen ser molt més cars que a Madrid o BCN. Suposo uns 40€ diaris en taxi x 4 dies + 40 € extres de l’aeroport = 200€ més.

Dinar i sopar bé (és a dir, res de cuina alemanya) = Dinar uns 30€ , Sopar 40 € més x 4 dies = 280 €...arrodonim a 300 €, què carai!

Total = 900€ per persona*. Afegim un típic fee que cobri l’agència o qui s’encarregui de montar-ho tot del 5% = 945 €/persona.

Bé, doncs ens queden 1.664,2€ per persona per gastar!! ON ESTÀ AQUESTA PASTA!?**





*ERC es va gastar per 30 persones uns 908,8 €/per persona. Crec que aquests han fet les coses ben fetes.

** Tan cars són els putis de Frankfurt??

PD: Ens pujaran les targetes de transport públic per sobre l'IPC (tots contribuim a mantenir els preus estabilitzats, no te j***!)

Manifestació aquest dissabte 1 de desembre

Motiu, ben clar, el desastre de les Rodalies.

Siguis nacionalista català o molt espanyol, tant és, saps que el desastre de rodalies no és bo ni per un català que se senti català ni per un espanyol que visqui a Catalunya ni per a cap possible combinació, sempre perdedora. El que estem patint en aquest país és de vergonya absoluta.

Avui, la Ministra s'ha salvat de la "guillotina" per només 3 vots de diferència, gràcies a un PNV que alguna cosa deu haver aconseguit. En aquest país, pel que es veu, no importa el que passi. Es pot enfonsar un petroler i aquí no passa res. Un bloc de pisos s'esfondra i aquí no passa res. Les Rodalies van a pedals i, endevines?, aquí no passa res.

PROU!

Qui més qui menys s'ha d'aixecar a treballar cada matí per no poder accedir a un miserable pis de 40 metres quadrats. I a sobre hem d'aguantar que s'enfotin de nosaltres?

Jo crec que no.

Per això, dissabte 1 de desembre, toca manifestar-se. Si no ens fem sentir mai ens tindran en compte.

Els Nobels del PSOE

M'ha sorprés la notícia on s'explica que el PSOE tindrà el suport d'una sèrie de Nobels, principalment economistes, per fer el seu programa (suposo que després s'ho passaran pel forro). De totes maneres no són els primers, Romano Prodi, ja ho ha fet i altres governs eurpeus també. Tant és, no deixa de ser interessant.

He llegit llibres d'un parell d'ells, Jeremy Rifkin i Joseph E. Stiglitz, sobretot aquest últim a qui "admiro". M'agrada molt la seva manera de pensar i les solucions que proposa a problemes globals. No sé si es podrà concentrar en un sol país, ja que té una visió global de l'economia.

Si realment els escolten, crec que Zapatero sentirà que una gent que mereix ser pressa seriosament (esperem que no la caguin com cert pare de l'ADN) li diu que desastres com les Rodalies van en contra de qualsevol raonament d'eficiència econòmica, per posar un exemple actual.

El PSOE ha jugat una carta molt interessant i han definit uns referents clars i menys obscurs que José María "melenitas" Aznar. Servirà per elevar el nivell del debat polític d'aquest país?

Per altra banda, a tots aquells que us interessi l'economia global i que vulgui llegir un llibre didàctic, però que profunditza en molts temes i que ens explica quins són els problemes d'una globalització mal dirigida, us recomano sense marge d'error: "Making Globalization Work" d'Stiglitz.

Ibarretxe, desconfia.

No sé si tus verdaderas intenciones cuando hablas de referéndums es dar la voz al pueblo o es una mera treta electoralista. Seguramente tiene algo de ambas.

Pero lo que sí que te recomiendo es que desconfíes de las palabras de Zapatero. Este Sr. tiene los santos coj**** digo narices de pedir un consenso y un pacto primero entre los vascos para luego sentarse a hablar.

¡Tendrá jeta!

Te contaré una historia. Érase un bambi, digo un presidente de España que un buen día dijo que aprobaría el estatuto que saliera del Parlament de Catalunya. Los catalanes, no sin discusiones ni sin sudores lograron ponerse de acuerdo con un texto. Lo llamaron Estatut de Catalunya y fue aprobado por, ni más ni menos, que el 98% del Parlament. Ellos, pobres ilusos, creyendo las buenas palabras del cervatillo, confiaron en tener una mayoría suficiente como para demostrar un elevado grado de acuerdo. Sin embargo, el cervatillo estaba pillado por todos lados y donde dije Diego etc. Total, que se "lo cepillaron".

Y eso que los catalanes no tenían ni ETA ni Terra Lliure ni nada parecido. Iban de buenas y confiando en la palabra de todo un Presidente. Les tomaron el pelo bien tomado, y se lo siguen tomando (eso sí, Andalucía, Valencia, etc. con estatutos pastados y con grandes cláusulas, como "la Camps" no han tenido ni que decir por favor). Es que ya se nota que somos todos iguales y todos españoles...ya se nota.

No te fies Ibarretxe, no te fies.

Obligar a llogar pisos buits?

Doncs no, gràcies. Sóc jove, mileurista i no tinc pis de lloguer, ni molt menys una hipoteca, ni tinc la sort d’haver aconseguit un de protecció oficial. Però aquesta vegada em situo a la banda més conservadora, juntament amb CiU i el PP.

La nova llei, és cert, només té un miserable article que parla sobre l’obligatorietat de llogar un pis i, probablement, com a últim recurs. PSOE i demés socis defensen que és una nimietat, però les nimietats són importants (a la Constitució no hi masses articles que parlin de la protecció de la figura del rei i la que s’ha liat). Els detalls compten i molt.

Coaccionar, obligar a algú a obrir el seu pis tancat (per la raó que sigui, no tothom és especulador) és un atac contra la llibertat a la propietat privada. Un dels pilars de la nostra societat. Qualsevol teòric d’economia amb dos dits d’enteniment et dirà que això és un error.

La solució real no passa per donar subvencions als joves en forma d’€ perquè si no hi ha un augment de pisos en lloguer la repercussió directa és una pujada de preus (Microeconomia I). Però tampoc per obligar per, d’aquesta manera, augmentar l’oferta. El que s’ha de fer és una clara aposta per incentivar als propietaris, ja sigui amb una major desgravació o amb una llei que protegeixi més clarament els drets d’aquests. De tal manera que qui tingui un pis tancat se n’adoni de que està perdent una oportunitat de fer diners amb un baix risc. Siguem pràctics, no tothom és voluntari de la Creu Roja.

Segur que aquestes iniciatives ja les contempla la nova llei, però la propietat privada és un dret fonamental.

Saps que ja feia temps que ho hauries d'haver fet

Finalment Josep Piqué ha obert els ulls i ha vist que ell no té res a veure amb els fatxes del PP que hi ha al carrer Génova. Li ha costat una mica, però sembla que l'empenta des de Madrid ha estat definitiva. Per altra banda veurem al Cirera and Co. convertir el PPC en un nou niu de catalanofòbics (ja ho veureu, que a aquest fa temps que l'he escoltat per la ràdio)