Vent?

Ai, ai...quin vent que ha fet avui, oi?

Ni Tramuntana, ni Mestral ni res. El que van tenir el 1934 a Mount Washington! Allò si que va ser una ventada per perdre la perruca.

A l'abril d'aquell any es va enregistrar el que es considera el Récord de Velocitat del Vent amb uns gens menyspreables 372 Km/h !!

Us imagineu una ventada així? Per a que us en feu una idea, els huracans estan classificats en una escala de l'1 al 5. Els de menys intensitat, és a dir l'1, tenen unes ràfegues mitges de 119 - 153 km/h, que tampoc està malament. I els de més intensitat es comencen a comptar a partir dels 250 km/h. I imatges dels efectes d'una força de la natura d'aquest calibre tots les hem vist.

La web que us he linkat abans, recull un sèrie d'entrades al Diari de l'observatori. Algunes de destacables són les següents:

"There was no doubt this morning that a super-hurricane, Mt. Washington style, was in full development." -- Log Book entry, Sal Pagliuca

"'Will they believe it?' was our first thought. I felt then the full responsibility of that startling measurement. Was my timing correct? Was the method OK? Was the calibration curve right? Was the stopwatch accurate?" - Log Book entry, Sal Pagliuca

Sembla que ni ells s'ho creien tot i estar-ho veient en directe.

Ones monstruoses

O “Freak Waves”. Així es coneix un fenomen natural espectacular i aterrador per igual. Ones de més de 30 metres d’alçada, com un edifici de més de 10 plantes apareixen del no res, al mig de l’oceà i engoleixen tot el que hi ha al voltant. Ni els vaixells més moderns estan preparats per passar per sobre d’aquests murs d’aigua ni per aguantar una tromba d’aigua amb aquesta força. El seu disseny suporta sense danys unes 15 tones per metre quadrat, però no les 100 tones que suposa una ona d’aquest tamany.







I és que els models matemàtics clàssics, coneguts com a models lineals, que fan servir oceanògrafs i meteoròlegs diuen que, de fet, aquestes ones gegants no haurien ni d’existir. Com a molt fins a 15 metres. Però la realitat és una altra i de tant en tant un vaixell desapareix amb tota la tripulació.

Com s’explica una cosa així? Doncs durant un temps es va pensar que era resultat de volcans submarins o d’una col•lisió entre diferents corrents marines, el vent, etc. Vaja, una sèrie de dramàtiques circumstàncies. Però tot i així i evitant les zones més propenses a patir unes condicions com les descrites, s’han continuat lamentant desgràcies.

La darrera teoria té a veure amb la quàntica i la formula Al Osborne. Aquest model innovador, basat en l’equació de Schrondinger, prediu que en determinades circumstàncies les energies, suposo que cinètiques, s’acumulen en un determinat punt. En aquell lloc l’energia creix mentre al seu voltant disminueix i es creen aquests veritables monstres marins de manera imprevista i fatal.




Font: BBC

Visca la poligàmia! (o no)

Què, t'interessa la poligàmia, eh? T'agradaria tenir un bon grup de ties bones, com en un videoclip de hip hop, que estiguessin esperant que les escollissis per fer-lis coses lletges. Quin tio no ho ha pensat?

Doncs, tinc males notícies per tu. El preu de ser polígam és, ni més ni menys, la mort prematura! Sobretot si ets un lleó, un cèrvol, etc.

Així ho demostraria un estudi dut a terme per Tim Clutton-Brock (quin nom nano) de la Universitat de Cambridge. Pel que sembla, els mascles de les espècies que tenen harens de femelles han de competir per mantenir-se com a dominador. Aquesta situació provoca un desgast enorme. A més, que les femelles són exigents i volen la seva part, faltaria més! Total, que com que la natura és llesta diu: "Fes la feina i ràpidet si pot ser que, fet i fet, com que duraràs dos dies perquè vindrà un altre jove ple d'hormones i amb més força que tu qui et fotrà fora, si no és que et mata, doncs ja em diràs si val la pena disenyar-te amb unes Duracell"

Interessant la guindeta final que explicaria perquè els homes humans també vivim menys anys que les dones. Doncs, lògicament, perquè els homes som, per naturalesa, polígams.

Jo crec que més d'un està disposat a pagar amb uns anyets el pegar-se la vida padre.

El comentari de l'estudi, aquí.

Llamps i trons!!

Quants llamps cauen avui a Barcelona! Però on cauen els llamps? Doncs la NASA ens dóna una resposta en forma de mapa.



Pel que sembla hi ha una major concentració a les zones dels tròpics, concretament a l'equador. En canvi, als pols no hi cauen mai. Coses de l'electromagnetisme. De totes maneres només arriben a terra el 25% dels llamps.

Per cert, la paraula "llamp", ja de per sí indica que fa referència a quelcom que passa ràpidament i és espectacular. Llamp! Llamp!! Imagineu-vos com a homes prehistòric explicant que heu vist una llum cegadora al cel i de sobte una ha caigut a terra seguit d'un soroll enorme i esfereidor, un troooo!

Finalment un moment espectacular



Font aquí.