13:20

Puntualment arribo a destinació. Com sempre puntualitat, una de les característiques del país.

Baixo del còmode tren i em trobo dins d’una estació ferroviària de dimensions descomunals.

Em porta uns bons 10’ aconseguir orientar-me entre la gent, els cartells i l’espectacularitat de la construcció fins que no sóc capaç de trobar un lloc per on sortir i poder demanar un taxi.

Amablement m’ajuda a carregar les maletes al portaequipatges i mentre em condueix al meu hotel em pregunta d’on sóc i què hi faig a la ciutat. “Una barreja entre negocis i viatge de plaer” li contesto mentre ell es va queixant de que fa massa fred i que el temps és una merda. Encara que hi ha sol, penso jo que m’esperava una rebuda molt més emblanquinada.

Em deixa a la porta de l’hotel i em desitja una bona estada.

Ja a dins l’hotel la barreja entre una façana cutre i uns interiors moderns i ben arreglats em comencen a deixar clar on sóc. Però tot queda molt més clar quan el recepcionista amb els cabells de punta i un piercing que li travessa la part superior del nas, allà on s’ajunta amb les celles, em dóna la benvinguda a Berlín.

Praia do Pipa – Tibau do Sul – Natal

Ver 3er dia: Praia do Pipa - Tibau do Sul - Natal en un mapa más grande

7:00 del matí, bon dia i bon “café do manha” que ja ens espera. Gran varietat de pastes, i fruites acolorides, encara que força insípides, ous remenat i, en el país del cafè, bon cafè. Probablement l’esmorzar és el millor menjar del dia i s’ha d¡aprofitar!
Mentre esmorzem ens adonem que hi ha un parell de noies de 30 llargs amb les que acabem parlant. Resulta que són de Madrid i que una d’elles ja porta més de tres mesos de viatge. Durant la conversa ens remarquen que hem de donar una volta per la praia i que no ens deixem perdre per res del món Fernando de Noronha.
Fem cas de les seves recomanacions i primer anem a veure si podem contractar el viatge per anar a Fernando. Allà mateix, a Pipa, hi ha una petita agència turística que ven els packs complets de vol i allotjament. No obstant (i com comprovaríem més endavant), el preu és força més elevat que el podríem trobar a Natal (aproximadament uns 400 – 600 reals menys que a Pipa).
Després comencem a caminar per la platja...que està mig desèrtica i ens trobem virtualment sols. És una sensació força xula el poder caminar per una platja sense veure pràcticament ningú. Una imatge inèdita a les costes de casa nostra.
No obstant, sí que hi ha, diguem-ne, punts de reunió on s’ajunten els xiringuitos (les barraques), les escoles de surf, les hamaques, i el gruix del turista que vol torrar-se volta i volta. Per descomptat nosaltres també volem gaudir del rotllo turista tropical i no dubtem en prendre’ns unes aigües de coco.


Praia do Pipa

Quan volem tornar per la platja ens adonem que la marea ha pujat i no seria recomanable anar per les roques. Afortunadament ens topem amb la Beatriz i el seu pare que també estan fent una bona sessió de sol a les hamaques. Ens diuen que hi ha minibusos que ens portaran fins al poble. Ens acomiadem d’ells agraïts i pugem unes escales que ens duen a la carretera i allà esperem un autobús (o el que és el mateix, una vanette) que ens deixarà a la nostra poussada.



Des de la poussada ens hem apanyat amb el noi de recepció per trucar a un dels taxistes que ens va dur des de Goianinha fins a Pipa. Ell, encantat, és clar.
Ens recull i som-hi cap a Natal. Però abans el taxista ens recomana que fem una paradeta a Tibau do Sul. I, ei, quin encert. Platges molt maques també i menys gent...cosa que també es nota en el preu de les coses que són menys turístics. El lloc ens agrada molt, però hem de marxar cap a Natal no sense marcar-nos l’objectiu de tornar abans de volar cap a Fernando de Noronha.


Tibau do Sul

De camí cap a Natal confirmem que els Brasilers no destaquen per les seves habilitats al volant ni pel respecte a les senyalitzacions...però arribem d’una peça i ja a Natal agafem una habitació a la poussada Aral que hi ha just davant de la platja de Natal (30 Reals/nit).
La platja de Natal és força gran i es caracteritza per que hi ha una duna enorme que desemboca la mateixa platja. Segons la guia, els locals fan surf sobre la sorra al matí...tot i que està prohibit des de fa uns anys. Creieu-me, he provat de fer surf sobre dunes i no és el mateix que sobre la neu...més que res que per si caus no et mulles una mica, sinó que t’entra sorra fins allà on no arriba la llum...
Al passeig marítim reprenem la nostra missió de contractar el viatge a Fernando de Noronha. Acabem entrant en una agència que regenta un noi alemany, en Martin Hoffman. Interessant història la d’aquest amic germànic. Després de passar una temporada estudiant a Andalusia, un amic sevillà va anar a Brasil amb qui era la seva novia brasilenya i s’hi va establir. Un bon dia en Martin va decidir fer el viatge que tenia pendent a Brasil per veure el seu amic i això li va fer replantejar-se moltes coses, com la seva feina en un departament de marketing d’una empresa de la menys càlida Düsseldorf. I va començar una nova vida amb la seva dona i el seu gos.
En fi, que finalment per 1300 Reals tenim el vol i l’estada a Fernando per 4 nits.
Passegem una mica més pel passeig i ens veiem assaltats per innumerables relacions públiques que ens insisteixen en sopar al seu restaurant. Tot semblen gangues...però a les 19:00...no hi ha gana. No, nosaltres no som turistes europeus convencionals i sopar a les 19:00...no gràcies.
De passada, contractem els serveis d’un buggeiro que a l’endemà ens haurà de dur a fer un tour per les platges i pobles del voltant de Natal. I després anem a fer una hamburguesa i unes birres brasilenyes, insisteixo en que la que està millor és la Bohemia, per recollir les xapes per al Caus.
I bé, el dia ja s’acaba i ens anem a dormir. Jo com a mínim penso en molts de vosaltres amb qui m’agradaria poder compartir aquests moments i aquestes vistes i les experiències per venir!

Bonanit!!

Recife - Joao Pessoa - Goianinha - Praia do Pipa

Ver 2on dia: Recife - Joao do Pessoa - Goianinha - Praia do Pipa en un mapa más grande

Després de sobreviure a l'atac nocturn de les xinxes de l'alberg gràcies a l'inestimable ajut del RELEC (imprescindible) anem a esmorzar.

Allà ens trobem amb en Joao, un senyor gran que s'entreté parlant amb nosaltres i de quan va viatjar per Espanya quan era més jove. Amablement ens ajuda a definir com arribar fins a Natal, no sense parar abans a Pipa o, més ben dit, la platja de Pipa. Un destí turístic força conegut per la possibilitat de practicar gran varietat d'activitats aquàtics, sobretot surf, wingsurf i kitesurf.

Per arribar a l'estació rodoviaria (el que vindria a ser el metro) hem d'agafar un altre omnibus. Durant el trajecte ens topem amb el que potser és una de les característiques més desgraciadament conegudes de Brasil, les faveles. No hi ha cap cartell que t'avisi "entreu a la zona de faveles", simplement i sense saber com et trobes endinsat en aquest altre món. La brutícia impera, els nens van descalçats i corren entre animals més propis d'una granja que d'una ciutat. No tenim temps de visitar-les i entre el grup tampoc hi ha ganes d'endinsar-se per aquests carrerons. Es nota massa que som turistes i segurament seríem un blanc apetecible. I això és Recife...no em vull ni imaginar com deu ser de fort l'impacte a ciutats molt més grans com Sao Paulo o Rio de Janeiro. En canvi, el metro està força bé. Té totes les comoditats que, per exemple, ens vam trobar l'any passat a Boston o Nova York.

En un tres i no res estem viatjant en un autocar de línia que és molt còmode. En unes 2h ens deixarà a Joao Pessoa. Pel camí, entre vacaines, el paisatge ens mostra latifundis inacabables de canyes de sucre. Hectàrees i hectàrees d'aquesta plantació dominen la vista a un cantó de la carretera, mentre que a l'altre domina un bosc pre-selvàtic d'exhuberant frondositat i verdositat intensa. Si algú es desorienta dins d'aquests boscos ho deurà tenir difícil per retornar al camí.

A Joao Pessoa comprem uns bitllets que ens duran a Goianinha. Però com hem d'esperar doncs anem a fer un entrepà. Mentre demanem es pot constatar que aquí les coses van a un altre ritme. "Tranquilo" és una paraula molt emprada per aquí. I també s'ha de dir que són molt amables amb els que ens hem convertit en l'atracció del dia. Realment, no abunden els turistes...com a mínim a primer cop d'ull. És molt entretingut veure com la gent et mira i fa comentaris i com no deixa de sonar la música brasilenya a l'estació d'autobusos. Tot plegat fa que l'espera sigui més amena mentre intento menjar-me l'hamburguesa més greixosa que m'he menjat mai.

A Goianinha coneixem la Beatriz i el seu pare que també van cap a Pipa de vacances. Ells són de Sao Paulo i ja saben com funcionen les coses així que ens suggereixen compartir un taxi que ens sortirà força més econòmic que un altre bitllet d'autocar. Des de Goianinha un taxi cap a Pipa costa uns 30 reals. Els espanyols es veu que tenim una fama de rancis que no vegis. "És veritat que sou una mica callats, oi?" em pregunta innocentment la Beatriz. I jo li dic que possiblement és una cosa força comú a Europa...però que de vacances la gent és més propensa a entaular converses amb desconeguts. Potser perquè s'adona de que em podia sentir ofés em diu que jo sóc un paio força obert. Anem parlant cadascú de casa seva, del català (un tema recurrent en les seves converses ja que pel que sembla els brasilers tenen curiositat per saber què és exactament aquest invent del català) i de que el nord de Brasil, tot i ser més pobre és molt més segur i un lloc amb alt atractiu turístic tant per als europeus com per als americans del nord i del sud. Xerrant, xerrant i després de la conducció temeraria del nostre taxista ja som a Pipa!

Ens despedim de la Beatriz i el seu pare que s'han quedat a una de les múltiples "pousadas" que hi ha al poblet. N'hi ha de tots preus i comoditats. Des de les més cares amb vistes al mar "ideal parelles" fins a les que no són més que una habitació mitjanament acondicionada a la vivenda particular d'algun natiu. Finalment ens decidim per un terme mig, la Pousada Praiana a l'Avinguda dos Golfinhos (el carrer principal de Pipa) ens sembla correcta i a un preu de 120 Reals (30 per cap) la nit. "Ta legal".

Després de donar unes voltes per Pipa, la primera impressió que un pot tenir és que hi ha massa turista...que és una mica un Disneylandia del surf. Res de paratge verge...però no faríem bé de deixar-nos portar per les primeres impressions, perquè les platges que hi ha són genials.

A la nit hi ha també moltes opcions per anar a sopar. Si es vol una oferta realment econòmica s'ha de parlar amb els natius. Segurament us recomanaran un buffet al peso. Aquests buffets lliures ofereixen menjar bàsic (arrós, pollastre (frango), peix, amanida, etc) per un preu assequible. Per cada 100gr es paga una quantitat fixada. Això sí, aquí la gent sopa aviat...i el menjar el fan aviat. Si aneu a les, posem, 20h segurament el menjar ja estarà mig fred i no serà massa gustós.

A Pipa hi ha activitats gairebé cada nit. Un dia pot haver-hi Samba, un altre focs artificials, ... el millor és informar-se'n a la pousada ja que la programació variarà. De totes maneres, una cosa que sobta una mica és que si bé la gent sopa força aviat, la festa comença cap a les 23 - 00h. Hi ha moltes hores "mortes" que un no sap massa bé com aprofitar. Potser anar de compres, potser descansar...recordem que a les 18h ja és negre nit!!

La festa a Pipa, això sí, és tanta com volgueu...per alguna raó a Pipa la coneixen com a la "Jamaica del sud". Treieu conclusions vosaltres mateixos.

Barcelona - Lisboa -Recife

Ver 1er dia: BCN - LISBOA - RECIFE en un mapa más grande

Després de fer la primera matinada de les vacances ja he agafat el vol que em porta des de Barcelona fins a Recife (Pernambuco, Brasil). Per desgràcia no hi ha vol directe des de la ciutat comtal així que em tocarà esperar unes quantes hores a que arribi la resta de la troupe.
El vol BCN – Lisboa amb Vueling doncs ha estat rutinari i com a únic punt destacat és que el comandant semblava el doctor argentí que surt als Simpson quan parlava. Hi ha hagut un cert “descojone” general.



El dia és una mica gris i no es veu el sol per enlloc. No és la primera vegada que estic a Lisboa, però sí al seu aeroport i a primera vista el trobo una mica caòtic i tot comprimit en poc espai. Tinc la mania d’intentar connectar-me al Wi-Fi amb el mòbil, a veure si pillo alguna xarxa oberta, però com de costum les línies Wi-Fi dels aeroports són de pagament. A veure quan canvia això.
Després de trobar el mostrador de TAP, companyia amb la que volaré a Brasil, em dedico a esperar una mica més. Com que ja ho veia a venir em vaig comprar lectura. Com no, el Jueves, revista que ja s’ha convertit en companya inseparable en qualsevol viatge, i també un llibre de Neil Gaiman, Objetos Frágiles. En Neil és un autor de qui m’agrada gairebé tot el que n’he llegit, destacant, és clar, la genial The Sandman. El llibre que tinc a les mans és un recull de contes i relats amb la marca de la casa Gaiman.
Buscant un lloc per anar a descansar acabo trobant, de casualitat, una zona que queda darrera dels restaurants que hi ha a l’àrea d’embarcament. En aquesta zona hi ha uns sofàs força còmodes i apartats on ningú em molesta i puc dormir-la tranquilament.
***
Quan per fi ha arribat l’hora i ja estic al meu seient de l’A330, la pantalleta que tinc al davant m’informa que em separen 5.850 km del meu destí. Bé, paciència. Espero que el Santa Claus que tinc al meu costat no ronqui o em donarà el viatge.
***
Un cop a l’aeroport de Recife impacta veure la totalitat del personal duent mascares sanitàries a la cara per la història de la Grip A. Una mica exagerat tot plegat. Passem els controls i busquem una casa de canvi al mateix aeroport mentre ens anem treien del damunt els personatges que en veure les nostres bosses s’ofereixen a dur-nos en taxi. Ja ens ho van advertir: taxistes com aquests solen ser clandestins i si són autoritzats et cobraran més que un taxista normal. Només s’ha de creuar el carrer per agafar un taxi normal i més barat. Una altra opció és agafar un “omnibus” que ens durà al nostre alberg. Els “omnibus” es caracteritzen per les velocitats que agafen i pel caòtic sistema de parades. Hi ha 3 companyies que ofereixen els seus serveis i l’única solució per al turista desorientat és preguntar a la gent que en general és molt agradable i disposada a donar un cop de mà. El bitllet costa uns 2 Reals per persona i ja anem rumb a l’alberg.
Són poc més de les 20:00 i és negre nit. Recife no sembla una ciutat massa interessant. Possiblement el millor és el Carnaval d’Olinda, un dels barris d’aquesta ciutat. Però arribar de nit i direcció “Boa Viagem”, el que veig és una gran quantitat de prostitutes que no deuen tenir massa més de 18 anys...si és que els tenen, esperant al carrer.
Bé arribem a l’alberg i per 30 Reals per persona podem passar la nit. L’alberg no és cap meravella...però bé, és el que hi ha. Veurem què tal l’esmorzar de demà al matí que com és costum d’aquest país, va inclòs com a “cafe do manha”.

Obrint boca

Moleskine

Ja comencen els preparatius per al viatge d'aquest 2009.

Demà toca vacunació i d'aquí poc renovació del passaport (poc a poc van desapareixent documents oficials on surto amb ulleres i el cabell llarg) i en breu acabar de comprar material per passar uns quants dies d'aventura a l'altra punta del món.

Però el que sí que ja tinc és la Moleskine! La famosa llibreta que per primera vegada donarà un tomb amb un servidor i on intentaré anar anotant les coses que vaig veient, les anècdotes i demés contratemps amb que en pugui trobar en el transcurs d'aquest viatge que ja tinc ganes d'encetar.

Veure'm si compleixo més la meva paraula que no pas en el cas del viatge a Boston i Nova York de l'any passat.

Destinació: Recife!

Ver Recife en un mapa más grande

Ja va agafant forma aquest estiu! Destí, Recife (Brasil).

Ha costat i és que no han estat pocs els inconvenients o dificultats que han anat apareixent de cara definir quina serià la destinació final de les vacances: canvi de feina, un cop més poc abans d'estiu, dubtes sobre quants dies de vacances tindria (s'ha de reconéixer que hi ha una notable millora en quant a generositat de dies) i finalment, decidir on anar i, el més difícil, comprar el maleït bitllet a través d'internet.

Però s'ha aconseguit i finalment de cap a Brasil! No em puc queixar gens i a més en companyia d'un bon parell de col·legues que prometen hores de diversió i anècdotes per explicar a la tornada. Certament, som uns desastres i anar de viatge en pla "motxilero" per aquests móns de Salsa, Caipirinha i platges de pel·lícula...pot ser massa.





A veure si aconsegueixo fer una mica d'Scuba :P

New York news

Dia dos a la ciutat de NY, tot i que es podria considerar que avui es el primer 100% neoyorqui.

Les sensacions son extranyes. Tot es molt gran, els edificis imponents i l'ambient segurament diferent al que m'esperava en un inici. Per una banda tens la gent que sembla que va totalment a la seva, que passa de tot i per l'altre veus que son molt amables amb el turista, com a minim. Cada vegada que feia cara de no saber on estava i treia el mapa per consultar algu s'apropava per donar un cop de ma en menys d'un minut. Ja m'ho van dir que a NY es facil trobar-t'hi rapidament integrat. Normal, ja que es tal la barreja que nomes quan veuen que fas una mica de cara de despistat o que t'estas quedant massa estona mirant un gratacels els incontables personatges que t'ofereixen coses, tours, sightseeings i demes parafernalia per a turistes se t'apropen...sino, com si res.

Ahir vam visitar Greenwich Village, una mica del SoHo i part de Little Italy a la recerca d'algun local on poder menjar. Vam acabar a una pizzeria, Arturo's, a Houston St, carrer que delimita el que queda pel nord i pel sud (d'aqui el SoHo = South Houston St). A NY l'oferta alimentaria i de restauracio es impresionant. Pots menjar on sigui, el que sigui i a molts preus diferents. Pero si tens el paladar finet i et canses de les hamburgueses, el menjar una mica mes elaborat s'ha de pagar, tot i que no son preus desorbitants.

La nit d'ahir va acabar en una mena de Pub on servien cervesa d'importacio i local. Va caure una Blue Moon...no esta malament, i una Bubweiser. La vetllada amenitzada amb musica en directe, cosa molt normal a la zona de Greenwich i que em va despertar una gran enveja ja que costa forca trobar una cosa similar a BCN...I aixo que som tan cosmopolites, o no

Avui la jornada ha comenca anant per Broadway St. i l'ambient era totalment diferent del d'ahir nit. Gent, gent i mes gent. La part realment turistica de NY. Edificis enormes i mitics, el Rockefeller Center, Empire State Build. i demes icones de la ciutat com Times Square...Espectacular, de la mateixa manera que ho son algunes botigues com la Virgin, el Toys 'R Us i altres a les que encara he d'anar. Tot plegat sembla un enorme parc tematic on el color groc dels taxis es omnipresent.

I res, de nou se m'acaba el temps del que disposo a la Biblioteca Publica de NY. Continuara...

Boston

Hola, hola!

Des de la Boston Public Library, escric aquestes breus linies.

Tot va molt be, menys els accents que no hi ha al teclat. Tant aviat com pugui posare alguna foto de la ciutat i del que hem vist.

Boston no sembla una ciutat americana a primera vista. Molta casa de totxo i un diria que esta a Dublin en moltes ocasions. No obstant, te el seu Downtown i edificis alts. A mes, crec que hem fet moltes activitats 100% USA. Hem vist un partit de beisbol, els Red Sox, l'equip local ha guanyat! Hem menjat hamburgueses i hem agafat el subway, el Charly, com uns bostonians mes.

Tot molt be i la gent es moooolt educada i de tracte agradable. Es mereixen les Tips que anem deixant, queda clar.

Be, se m'acaba el temps. Propera connexio des de New York!!