Ja hem vist l'estrena d'Iron Man 2, segona part d'aquesta entretinguda franquícia de super herois i que, després de l'espectacular Batman Dark Knight, sobretot per la sensacional actuació de Heath Ledger en el paper de Joker, és de les millors pel·lícules del gènere.
La ironia, humor i la incorrecció política del seu protagonista (Robert Downey Jr.) es conjuguen amb els tòpics del cinema de super-herois: hi-tech, fantasmades, explosions, dolents dolentíssims (Mickey Rourke). La càrrega sexual del film ha disminuit respecte a la seva predecessora, tot i que és un plaer visual (com a mínim per als espectadors del gènere masculí) veure en una mateixa escena a Gwineth Paltrow i Scarlett Johansson juntes.
Es pot criticar que l'argument sigui d'allò més previsible, però l'objectiu de la peli és entretenir i ho fa. A més, us arrencarà més d'un somriure amb l'ironia del Sr.Stark que, reconeixem-ho, va de sobrat, però cau bé.
En paral·lel, se segueix desenvolupant la saga "The Avengers" i us recomano que no aixequeu el cul dels vostres seients fins que s'acabin els crèdits...hi ha sorpresa.
En definitiva, bona pel·lícula de crispetes que us farà passar una bona estona. Especialment recomanada per a gent que està estressada de la setmana laboral i que vol desconnectar el cervell una estona. Funciona! ;)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
dissabte, 1 de maig del 2010
divendres, 25 de desembre del 2009
AVATAR
James Cameron ha tornat a fer que el cine donés un pas endavant amb Avatar. Potser no d’una manera tan determinant com amb Terminator o Abyss, però sí que ha creat una nova manera de viure el cinema d’acció.
Avatar, una pel•lícula que s’ha de veure Sí o Sí en 3D ens endinsa en un món fantàstic i un punt psicodèlic on els Na’vi (indígenes del satèl•lit Pandora) són els protagonistes absoluts. Gollum al seu costat ha quedat més que superat com a creació digital.
Què ofereix Avatar que no haguem vist fins ara? No és un argument revolucionari. De fet estem veient una nova manera d’explicar Pocahontas. No té uns guions excessivament treballats. No té una trama sorprenent. Però sí que té un impressionant desplegament imaginatiu i tècnic al servei de l’espectacle.
En les gairebé 3 hores que dura el film l’espectador, gràcies a les ulleres 3D, només trobarà a faltar no poder respirar el mateix aire que els Na’vi. La tècnica permet que un s’endinsi com mai abans dins de Pandora i participi com un més dins dels esdeveniments que allà tenen lloc. Tot embolcallat d’un esperit molt New Age que a més d’un li sobrarà, però que tampoc molesta en excés.
Incongruències de la física i de les proporcions a part
(SPOILER:.............................................................................................no pot ser que les armes dels humans els hi quedin proporcionals als Na’vi nique les fletxes , de sobte, siguin capaces d'atravessar armadures blindades............................................................................................................................),
la pel•lícula és una experiència 100% recomanable. No, no us farà pensar, no us farà reflexionar sobre un tema que s’ha explicat mil i una vegades, però si que per un moment serà possible que vosaltres també deixeu els vostres seients al cine i correu per la jungla onírica que James Cameron ha creat.
Avatar, una pel•lícula que s’ha de veure Sí o Sí en 3D ens endinsa en un món fantàstic i un punt psicodèlic on els Na’vi (indígenes del satèl•lit Pandora) són els protagonistes absoluts. Gollum al seu costat ha quedat més que superat com a creació digital.
Què ofereix Avatar que no haguem vist fins ara? No és un argument revolucionari. De fet estem veient una nova manera d’explicar Pocahontas. No té uns guions excessivament treballats. No té una trama sorprenent. Però sí que té un impressionant desplegament imaginatiu i tècnic al servei de l’espectacle.
En les gairebé 3 hores que dura el film l’espectador, gràcies a les ulleres 3D, només trobarà a faltar no poder respirar el mateix aire que els Na’vi. La tècnica permet que un s’endinsi com mai abans dins de Pandora i participi com un més dins dels esdeveniments que allà tenen lloc. Tot embolcallat d’un esperit molt New Age que a més d’un li sobrarà, però que tampoc molesta en excés.
Incongruències de la física i de les proporcions a part
(SPOILER:.............................................................................................no pot ser que les armes dels humans els hi quedin proporcionals als Na’vi nique les fletxes , de sobte, siguin capaces d'atravessar armadures blindades............................................................................................................................),
la pel•lícula és una experiència 100% recomanable. No, no us farà pensar, no us farà reflexionar sobre un tema que s’ha explicat mil i una vegades, però si que per un moment serà possible que vosaltres també deixeu els vostres seients al cine i correu per la jungla onírica que James Cameron ha creat.
dimecres, 25 de novembre del 2009
The Imaginarium of Doctor Parnassus
Divertida la darrera proposta cinematogràfica de l’ex-Monty Python, Terry Gilliam (ho sento, però per moltes pel•lícules que faci sempre serà un dels extraordinaris Monthy Python).
Li escau perfectament el títol: “Imaginarium”…però no hi ha dubte que més que del Doctor Parnassus és el de Terry Gilliam mateix. El film respira una essència a les animacions clàssiques característiques de Flying Circus o de Life of Brian que és impossible que passin desapercebudes. Això mateix passa amb alguns dels gags que Gilliam s’ha encarregat d’incloure, com per exemple, els polis londinencs amb faldilles ballant una mena de can-can en el món oníric de Parnassus.
La història en sí ens introdueix a la vida d’uns rodamóns que busquen atraure un públic escèptic a l’espectacle i les sensacions sense límits que els ofereix el mateix Dr.Parnassus. Tot envoltat d’un ambient cutre i de fireta que espanta més als possibles clients que no pas una altra cosa.
Però tot canvia quan descobrim qui és en realitat el Dr.Parnassus i qui és, oh! boníssim, el personatge representat pel mateix Tom Waits! I de què es coneixen. A partir d’aquest moment ens trobarem amb l’actuació pòstuma del desaparegut Heath Ledger qui interpreta un personatge misteriós que sumit en una amnèsia completa no sap quin és el seu passat... Precisament la desaparició de Heath Ledger va donar-se a meitat del rodatge, cosa que es va haver de solucionar d’una manera més original, per casolana, que la de recórrer a una hiper-sofisticada recreació digital de l’actor. I és que la ment del Dr.Parnassus és mooolt maleable.
En alguns moments la pel•lícula perd una mica de ritme i sembla repetir algunes escenes, però segurament per la màgia dels escenaris, l’humor del midget (us sonarà d’Austin Powers...miniyo), la jeta de Tony i el ganxo de Tom Waits fa que et quedis assegut confortablement a la butaca del cine i gaudeixis d’una pel•lícula força entretinguda i original.
Li escau perfectament el títol: “Imaginarium”…però no hi ha dubte que més que del Doctor Parnassus és el de Terry Gilliam mateix. El film respira una essència a les animacions clàssiques característiques de Flying Circus o de Life of Brian que és impossible que passin desapercebudes. Això mateix passa amb alguns dels gags que Gilliam s’ha encarregat d’incloure, com per exemple, els polis londinencs amb faldilles ballant una mena de can-can en el món oníric de Parnassus.
La història en sí ens introdueix a la vida d’uns rodamóns que busquen atraure un públic escèptic a l’espectacle i les sensacions sense límits que els ofereix el mateix Dr.Parnassus. Tot envoltat d’un ambient cutre i de fireta que espanta més als possibles clients que no pas una altra cosa.
Però tot canvia quan descobrim qui és en realitat el Dr.Parnassus i qui és, oh! boníssim, el personatge representat pel mateix Tom Waits! I de què es coneixen. A partir d’aquest moment ens trobarem amb l’actuació pòstuma del desaparegut Heath Ledger qui interpreta un personatge misteriós que sumit en una amnèsia completa no sap quin és el seu passat... Precisament la desaparició de Heath Ledger va donar-se a meitat del rodatge, cosa que es va haver de solucionar d’una manera més original, per casolana, que la de recórrer a una hiper-sofisticada recreació digital de l’actor. I és que la ment del Dr.Parnassus és mooolt maleable.
En alguns moments la pel•lícula perd una mica de ritme i sembla repetir algunes escenes, però segurament per la màgia dels escenaris, l’humor del midget (us sonarà d’Austin Powers...miniyo), la jeta de Tony i el ganxo de Tom Waits fa que et quedis assegut confortablement a la butaca del cine i gaudeixis d’una pel•lícula força entretinguda i original.
dilluns, 9 de març del 2009
Watchmen
No em va donar la sensació que em va donar l'acabar de llegir el còmic, perdó, novel•la gràfica d’Alan Moore, on vaig entendre que els superherois poden sentir-se com uns perdedors i que tenen problemes personals més enllà dels que podria tenir el mateix Batman. Alan Moore, un mestre a l’hora de convertir el blanc i el negre en una escala molt més ampla de grisos on els bons no són tan bons i els dolents són uns fills de puta entranyables. Però tot i així, crec que Zack Snyder s’ha apuntat un nou punt a la seva ja important llista d’adaptacions de còmics de nivell amb una molt bona adaptació (tot i que Moore no hi estigui gens d'acord).
No desvetllaré res de la trama, però sí que diré què m’ha agradat i què no.
A favor:
- Les hòsties que es reparteixen en aquesta peli. I és que s’inclouen algunes de les millors coreografies de lluites que he vist en un film d’acció intercalades entre grans moments de diàlegs que s’han d’escoltar, sobretot quan parla el Dr.Manhattan, també conegut com el “tio de blau en pilotes”, que pel que sembla té cert èxit entre les dones. Deu donar morbo, no sé.
- Roschach és un gran personatge. És el que es diria un “loser” total que només viu de i per la seva percepció una mica nazi de la justícia. És la part fosca de qualsevol superheroi. És el que Peter Parker voldria ser si no fos una “nenaza”. Deixar viu a l’enemic? What’s the point? Grans escenes.
- Les escenes de sexe. Sí senyor, sí. Ja era hora de que una peli marca USA ensenyés com es folla. Pits, cuixes i cigales! Coi, com ha de ser...jo mai he vist una noia que no ensenyi els pits en plena feina, la veritat.
No tan a favor:
- Sent molt crític, que no s’aprofundeixi més en històries secundàries que vesteixen molt més el còmic que no pas el film...però ho entenc o la peli hauria de durar 4 hores.
- La banda sonora. Sí, ok, està força bé...però sembla que per llei tota peli on surtin escenes de la guerra de Vietnam hagi d’incorporar certes cançons que portem sentint des d’Apocalypsis Now.
- La caracterització de Nixon...sembla una màscara del Força Barça.
- Tampoc seria un punt en contra, però si voleu gaudir de la peli del tot faríeu molt bé de llegir-vos el còmic prèviament. A part de que l’obra d’Alan Moore ja s’ho mereix per si sola, és clar.
Així que ja ho teniu clar. Us llegiu el còmic i després al cinema. Molt bona peli d’acció i per reflexionar sobre certes coses, com el valor d’una vida.
No desvetllaré res de la trama, però sí que diré què m’ha agradat i què no.
A favor:
- Les hòsties que es reparteixen en aquesta peli. I és que s’inclouen algunes de les millors coreografies de lluites que he vist en un film d’acció intercalades entre grans moments de diàlegs que s’han d’escoltar, sobretot quan parla el Dr.Manhattan, també conegut com el “tio de blau en pilotes”, que pel que sembla té cert èxit entre les dones. Deu donar morbo, no sé.
- Roschach és un gran personatge. És el que es diria un “loser” total que només viu de i per la seva percepció una mica nazi de la justícia. És la part fosca de qualsevol superheroi. És el que Peter Parker voldria ser si no fos una “nenaza”. Deixar viu a l’enemic? What’s the point? Grans escenes.
- Les escenes de sexe. Sí senyor, sí. Ja era hora de que una peli marca USA ensenyés com es folla. Pits, cuixes i cigales! Coi, com ha de ser...jo mai he vist una noia que no ensenyi els pits en plena feina, la veritat.
No tan a favor:
- Sent molt crític, que no s’aprofundeixi més en històries secundàries que vesteixen molt més el còmic que no pas el film...però ho entenc o la peli hauria de durar 4 hores.
- La banda sonora. Sí, ok, està força bé...però sembla que per llei tota peli on surtin escenes de la guerra de Vietnam hagi d’incorporar certes cançons que portem sentint des d’Apocalypsis Now.
- La caracterització de Nixon...sembla una màscara del Força Barça.
- Tampoc seria un punt en contra, però si voleu gaudir de la peli del tot faríeu molt bé de llegir-vos el còmic prèviament. A part de que l’obra d’Alan Moore ja s’ho mereix per si sola, és clar.
Així que ja ho teniu clar. Us llegiu el còmic i després al cinema. Molt bona peli d’acció i per reflexionar sobre certes coses, com el valor d’una vida.
divendres, 13 de febrer del 2009
Slumdog Millionaire
Gran pel·lícula. No és necessari fer referència a les 10 nominacions que té per als Oscar, només veure-la i deixar-se portar per la proposta de Danny Boyle. Aquesta peli té algo d'especial, la música, la cultura, la màgia, el veure el món des dels ulls d'uns nens obligats a créixer massa aviat, una veritable història d'amor, violència i cruesa en parts iguals, humor, picaresca, xoc de cultures, lluita d'egos, exotisme...
No pretenc fer una crítica tècnica, simplement recomanar-vos la que, per mí, és una de les cintes que millor sabor de boca i sensació de "ha valgut la pena" he tingut en els darrers temps.
També, des de la meva humild opinió, de les millors creacions d'aquest director de la meva peli fetitxe, Trainspotting.
Fitxa imdb
Web oficial
No pretenc fer una crítica tècnica, simplement recomanar-vos la que, per mí, és una de les cintes que millor sabor de boca i sensació de "ha valgut la pena" he tingut en els darrers temps.
També, des de la meva humild opinió, de les millors creacions d'aquest director de la meva peli fetitxe, Trainspotting.
Fitxa imdb
Web oficial
dilluns, 12 de maig del 2008
Cashback
Una d'aquelles pel·lícules de les que no n'has sentit ni parlar, però que quan la veus a la cartellera dius "i perquè no?"
Cashback, en referència al supermercat on té lloc la majoria de la trama i on se'ns presenten gairebé tots els personatges, és un film que no sembla tenir un pressupost massa ambiciós, però que parteix d'una idea original, tot i que una mica surrealista. Un noi, força rarot, que és artista i que com a conseqüència de deixar-ho amb la seva nòvia (escena inicial genial)comença a no poder dormir i desenvolupa l'habilitat d'aturar el temps, que dedica a retratar les fèmines que es va trobant. Això sí, el tio és rarot però li encanten les ties "bones". Vaja, jo al supermercat diria que mai he trobat models com les que es deixen retratar a la pel·lícula. A part d'això i d'un cert excès de sexualitat femenina que, tot sigui dit, no em va importar gens ni mica, però sí que és cert que tampoc seria necessari, els diàlegs dels personatges secundaris, tots ells una colla de perdedors en poténcia, són força divertits, així com les seves personalitats (n'hi ha un que em va recordar una mica a l'adicte per les arts marcials de Torrente).
Es podria dir que la peli vol ser atrevida en el seu plantejament, però no ho és...quantes vegades se n'ha parlat del noi enamoradís que perd el cap per una noia que sembla corrent? (sense anar més lluny, American Beauty), però sí que té unes quantes escenes que valen molt la pena. N'hi ha una, de quan cau cap al llit en plena crisi d'insomni que vaig trobar molt original.
És un bon film per veure amb una mica de temps i paciència, ja que a vegades es pot fer una mica lenta, però que es mereix observar el tractament de moltes imatges i es mereix també el imaginar-nos què faríem nosaltres si tinguèssim el mateix "poder" que el protagonista.
Cashback, en referència al supermercat on té lloc la majoria de la trama i on se'ns presenten gairebé tots els personatges, és un film que no sembla tenir un pressupost massa ambiciós, però que parteix d'una idea original, tot i que una mica surrealista. Un noi, força rarot, que és artista i que com a conseqüència de deixar-ho amb la seva nòvia (escena inicial genial)comença a no poder dormir i desenvolupa l'habilitat d'aturar el temps, que dedica a retratar les fèmines que es va trobant. Això sí, el tio és rarot però li encanten les ties "bones". Vaja, jo al supermercat diria que mai he trobat models com les que es deixen retratar a la pel·lícula. A part d'això i d'un cert excès de sexualitat femenina que, tot sigui dit, no em va importar gens ni mica, però sí que és cert que tampoc seria necessari, els diàlegs dels personatges secundaris, tots ells una colla de perdedors en poténcia, són força divertits, així com les seves personalitats (n'hi ha un que em va recordar una mica a l'adicte per les arts marcials de Torrente).
Es podria dir que la peli vol ser atrevida en el seu plantejament, però no ho és...quantes vegades se n'ha parlat del noi enamoradís que perd el cap per una noia que sembla corrent? (sense anar més lluny, American Beauty), però sí que té unes quantes escenes que valen molt la pena. N'hi ha una, de quan cau cap al llit en plena crisi d'insomni que vaig trobar molt original.
És un bon film per veure amb una mica de temps i paciència, ja que a vegades es pot fer una mica lenta, però que es mereix observar el tractament de moltes imatges i es mereix també el imaginar-nos què faríem nosaltres si tinguèssim el mateix "poder" que el protagonista.
diumenge, 20 de gener del 2008
The Oxford Murders
En un correcte intent d'emular al mestre Hitchcock, Álex de la Iglesia ens presenta aquest film.
L'estudiant americà Frodo, dic Elijah Wood, arriba a la universitat d'Oxford per preparar la seva tesis amb el seu ídol de les matemàtiques, Arthur Seldom interpretat per John Hurt (casi casi Hari Seldon! :) ) i que, com és d'esperar, és un borde de collons. El típic profe fantasma que publica llibres. S'allotjarà en una casa amb una família peculiar i coneixerà a l'explosiva Leonor Watling. De sobte hi ha un crim i l'inici d'una sèrie, possiblement matemàtica, com a única emprenta de l'assassí (que com de costum vol demostrar que és molt més intel·ligent que els protagonistes perquè vol obtenir el reconeixement). Comença el misteri.
La peli en sí és força entretinguda i et fa donar voltes sobre qui és el culpable i per quin motiu ho ha fet, que d'això es tracta. Però per mi té el defecte de no aprofundir en res. Tenim una Leonor Watling que no fa gaire cosa més que ensenyar pit i cuixa (que no és que em queixi!), un Elijah Wood que no saps massa bé si s'entera d'algo i un professor que va de guais i, com diuen a la peli, es deu haver beneficiat a la Leonor en algun moment i que té un passat una mica fosc...Però tampoc ens diuen massa cosa més. Ah! també hi ha un tarat rus que té gràcia quan s'emborraxa.
Tot i així, sense aprofundir en res, i gràcies a que els dos matemàtics aparentment tenen un coeficient intel·lectual proper al 190 - 200 (pel cap baix) i a que saben gairebé 6 idiomes cadascú (i això que són de parla anglesa tots dos...uns grans políglotes en general, com tothom sap) el cas sembla que arriba a una possible solució.
Però potser ja està bé que sigui així i que els espectadors estiguem entretinguts una estona mentre algú ens alliçona i ens mostra com de llest és. Potser ens agrada de la mateixa manera que als nens i no tan nens llegeixien comics esperant en convertir-se en alèrgic a la criptonita algun dia. Hosti que llestos són! Algun dia jo em llegiré tots els llibres de medicina, de grec i de matemàtiques i seré un putu crac que, a sobre, es lligarà a la Leonor Watling. Vaja, no és aquesta la típica vida de l'empollon?
Recomanable per anar a veure un dissabte a la tarda. Passareu una estona entretinguts i a sobre li veureu els pits a la Leonor que és una alegria.
No recomanable per aquells que us penseu que la peli va de matemàtiques. Error!
L'estudiant americà Frodo, dic Elijah Wood, arriba a la universitat d'Oxford per preparar la seva tesis amb el seu ídol de les matemàtiques, Arthur Seldom interpretat per John Hurt (casi casi Hari Seldon! :) ) i que, com és d'esperar, és un borde de collons. El típic profe fantasma que publica llibres. S'allotjarà en una casa amb una família peculiar i coneixerà a l'explosiva Leonor Watling. De sobte hi ha un crim i l'inici d'una sèrie, possiblement matemàtica, com a única emprenta de l'assassí (que com de costum vol demostrar que és molt més intel·ligent que els protagonistes perquè vol obtenir el reconeixement). Comença el misteri.
La peli en sí és força entretinguda i et fa donar voltes sobre qui és el culpable i per quin motiu ho ha fet, que d'això es tracta. Però per mi té el defecte de no aprofundir en res. Tenim una Leonor Watling que no fa gaire cosa més que ensenyar pit i cuixa (que no és que em queixi!), un Elijah Wood que no saps massa bé si s'entera d'algo i un professor que va de guais i, com diuen a la peli, es deu haver beneficiat a la Leonor en algun moment i que té un passat una mica fosc...Però tampoc ens diuen massa cosa més. Ah! també hi ha un tarat rus que té gràcia quan s'emborraxa.
Tot i així, sense aprofundir en res, i gràcies a que els dos matemàtics aparentment tenen un coeficient intel·lectual proper al 190 - 200 (pel cap baix) i a que saben gairebé 6 idiomes cadascú (i això que són de parla anglesa tots dos...uns grans políglotes en general, com tothom sap) el cas sembla que arriba a una possible solució.
Però potser ja està bé que sigui així i que els espectadors estiguem entretinguts una estona mentre algú ens alliçona i ens mostra com de llest és. Potser ens agrada de la mateixa manera que als nens i no tan nens llegeixien comics esperant en convertir-se en alèrgic a la criptonita algun dia. Hosti que llestos són! Algun dia jo em llegiré tots els llibres de medicina, de grec i de matemàtiques i seré un putu crac que, a sobre, es lligarà a la Leonor Watling. Vaja, no és aquesta la típica vida de l'empollon?
Recomanable per anar a veure un dissabte a la tarda. Passareu una estona entretinguts i a sobre li veureu els pits a la Leonor que és una alegria.
No recomanable per aquells que us penseu que la peli va de matemàtiques. Error!
dissabte, 1 de desembre del 2007
REC
Prou conegut és el nom de l'última creació de la terrorífica ment de Jaume Balagueró.
Seguint la tècnica de "Camera a l'espatlla" i el fals documental que tan conegut es va fer després de "The Blair Witch Project", tot i no ser la primera (algú recorda o ha vist"Holocausto Canibal"?) i amb algunes pinzellades de "28 horas después", tot i que amb menys pretensions, REC ens endinsa dins d'un d'aquests cutreprogrames de mitjatarda o mitjanit com España Directo, el Buscador, etc. En aquesta ocasió la reportera fa una sortida amb els Bombers de Barcelona per atendre una incidència en un pis de Rambla Catalunya. Les coses no fan més que complicar-se després de pocs minuts i tot queda enregistrat.
La peli és purament de "susto" i té un desenvolupament força previsible i ben ressolt. Encara que hi ha alguns buits al guió que podríem passar per alt per donar-li joc a la tètrica diversió.
Destaquen les escenes més gores i de nervis barrejades amb moments molt còmics, com les entrevistes als veïns o la discusió digna d'una reunió de comunitat mal portada on ningú es posa d'acord per veure quan paga cadascú per posar ascensor. Això aconsegueix que passis de fotre bots de la butaca a descollonar-te de riure gràcies a la pujada d'adrenalina. Les actuacions tampoc es queden curtes i tenint en compte que la càmera només para de gravar en comptades ocasions aconsegueixen transmetre el pànic i són realment creïbles en general.
Si la comparem amb l'Orfanato, crec que REC aconsegueix ser una peli que acollona en tot moment. Una peli de terror autèntic. Res de psicologia, res de fenòmens paranormals. L'Orfanato és per anar amb la família, REC per aconseguir que l'acompanyant et digui que ets un fill de puta per haver-la fet patir tant.
Aquí o corres o l'has cagat, però no tens escapatòria. Molt bona peli.
I la millor campanya publicitària per una peli de terror:
Seguint la tècnica de "Camera a l'espatlla" i el fals documental que tan conegut es va fer després de "The Blair Witch Project", tot i no ser la primera (algú recorda o ha vist"Holocausto Canibal"?) i amb algunes pinzellades de "28 horas después", tot i que amb menys pretensions, REC ens endinsa dins d'un d'aquests cutreprogrames de mitjatarda o mitjanit com España Directo, el Buscador, etc. En aquesta ocasió la reportera fa una sortida amb els Bombers de Barcelona per atendre una incidència en un pis de Rambla Catalunya. Les coses no fan més que complicar-se després de pocs minuts i tot queda enregistrat.
La peli és purament de "susto" i té un desenvolupament força previsible i ben ressolt. Encara que hi ha alguns buits al guió que podríem passar per alt per donar-li joc a la tètrica diversió.
Destaquen les escenes més gores i de nervis barrejades amb moments molt còmics, com les entrevistes als veïns o la discusió digna d'una reunió de comunitat mal portada on ningú es posa d'acord per veure quan paga cadascú per posar ascensor. Això aconsegueix que passis de fotre bots de la butaca a descollonar-te de riure gràcies a la pujada d'adrenalina. Les actuacions tampoc es queden curtes i tenint en compte que la càmera només para de gravar en comptades ocasions aconsegueixen transmetre el pànic i són realment creïbles en general.
Si la comparem amb l'Orfanato, crec que REC aconsegueix ser una peli que acollona en tot moment. Una peli de terror autèntic. Res de psicologia, res de fenòmens paranormals. L'Orfanato és per anar amb la família, REC per aconseguir que l'acompanyant et digui que ets un fill de puta per haver-la fet patir tant.
Aquí o corres o l'has cagat, però no tens escapatòria. Molt bona peli.
I la millor campanya publicitària per una peli de terror:
diumenge, 11 de novembre del 2007
Eastern Promises
L'última pel·lícula de David Cronenberg que torna a comptar amb Viggo "Aragorn" Mortensen després de la seva grata adaptació de la novel·la gràfica A history of violence se centra en la màfia russa a la ciutat de Londres i els seus vincles amb una jove que mort quan dóna a llum una nena i qui posseix un diari en rus on s'expliquen alguns secrets que alguns voldrien mantenir a la tomba.
Naomi Watts (Anna) interpreta la llevadora que ajuda a donar a llum a la jove i qui s'encarregarà d'esbrinar qui és i si té alguna família que es pugui fer càrrec del nadó. Potser el diari li serveixi?
Durant la seva recerca toparà amb Viggo Mortensen (Nikolai) que se'ns presenta com un xofer de la màfia amb un posat xulesc i un passat misteriós explicat en els seus tatuatges. És un paper que li va com un guant i que sense necessitat de fer una gran interpretació m'ha resultat prou convincent.
Amb algunes escenes de violència explícita, marca de la casa Cronenberg, el thriller es limita a narrar una bona història conduïda per una veu en off, la de la jove que mort, que ens explica què hi posa al diari i que fa de vincle entre els diferents blocs del film. És una peli sense pretensions, pausada, però que no es fa lenta i que et deixa amb un bon sabor de boca.
L'única pega que li trobo és que els russos parlen anglès (en la v.o. clar) amb accent rus quan parlen amb algú de Londres, però entre ells doncs...també! Això sí, col·locant alguna que altra paraula i algunes línies en rus. Uhm...no seria més normal que entre ells parlessin rus tota l'estona?
Si us agraden els Thrillers i us va agradar Viggo Mortensen a l'anterior film de Cronenberg, amb aquest disfrutareu.
Web de la peli: Aquí.
diumenge, 28 d’octubre del 2007
El orfanato
Aprofitant que els últims partits del Barça no són massa divertits i que no el feien en obert, aquest vespre ha tocat anar a veure "El orfanato", dirigida per Juan Antonio Bayona, pero produïda per Guillermo del Toro.
Important destacar el nom d'aquest darrer director perquè tota la cinta respira Guillermo del Toro. Una barreja de fantasia infantil amb una realitat més dura del que sembla i un desenllaç que ja hem vist.
El més destacable d'aquesta pel·lícula, amb un argument poc innovador, però ben lligat, per tractar-se d'un film de terror, és que aconsegueix fer-te saltar de la butaca. La música, jocs de càmera, imatges aquí i allà, una atmòsfera tètrica, una casa digna de Psicosis...són els ingredients principals que acompanyen una actuació acceptable de Belén Rueda (crec que fa la mateixa cara en tot moment) i un moment digne de menció amb Geraldine Chaplin com a medium. De fet diria que són els millors i més acollonidors minuts.
Candidatura pels Oscar? Potser sí...se li ha donat molt de bombo publicitari i ja és la pel·lícula amb major recaptació (més que Torrente!!) del cinema espanyol. Tot i així, com a film de terror encara l'he de comparar amb Rec de Jaume Balagueró que, sense haver-la vist, se m'insinua com més impactant i diferent. Ja dic, encara no l'he vist.
Recomenada per anar amb un amic/ga d'aquells que tens ganes que se t'arrambin amb l'excusa de que fa por. Tot i que segons com, després de la "mala estona" passada, potser no et tornen a parlar.
dijous, 6 de setembre del 2007
Tarantino kicks ass!!
Avui he anat a veure Death Proof la segona del projecte Grindhouse que aquí les distribuidores han dividit en dues parts "Planet Terror" i la ja citada pel·lícula (això mateix...procureu que la gent pagui doble)
Què puc dir d'aquest film, doncs que és una de les pel·lícules que m'ha deixat amb més bon sabor de boca, o potser millor dit, amb més sabor a sang des de Pulp Fiction (potser "Abierto hasta el amanecer" encaixaria una mica amb Death Proof, per la sorpresa general i el canvi sobtat de registre). El projecte Grindhouse es presenta com un homenatge a les pel·lícules de Sèrie B que Q.T. veia de jovenet. Suposo que es refereix a aquelles pel·lis, que surten a les pel·lis, que són les pel·lis que veuen els adolescentes als autocinemes (es deu dir així). L'atmòsfera cutre l'aconsegueix colant un rera l'altre suposats defectes de la gravació, com ara diàlegs que es tallen, zooms de càmera primerenc, plànols propers al cine dogma, etc.
Com que és una peli que fa poc que està en cartellera no vull fer d'spoiler i espatllar-li el final a algú que pugui llegir-me. Només diré que és una peli que no té pretensions argumentals, tot i que els diàlegs de les noies són sencillament deliciosos, delirants, plens de sexe, complexos estúpids i paraulotes (hauré d'actualitzar la llista); més enllà que proposar-nos una situació de violència, sang i fetge perquè sí sens més i un final genial.
Recomenada per aquells seguidors de Tarantino que van quedar una mica decebuts (o molt) amb Kill Bill (sobretot la II, tot i alguns bons diàlegs) i que no esperin una obra mestra com Pulp Fiction o Reservoir Dogs, sino una història sencilla, però amb el segell de la casa. També us recomanaria anar-la a veure en VO (però un servidor, acostumat a veure sèries i pelis en VO, no ha pillat una merda pel punyeter "slang"...sort dels subtítols)
Ah, per cert, una juguesca...a veure quantes referències a altres coses que ha fet Tarantino podeu trobar. Jo n'he vist algunes de molt evidents:
Politono Kill Bill, Revista amb CSI (QT va fer dos episodis), Revista Fangoria (no perquè l'hagi fet ell, sino perquè segur que la llegia d'adolescent), ball sexy-sinuós tipus Salma Hayeck a Abierto hasta el amanecer, cotxe grog amb franges negres (estil Bruce Lee).
Segur que n'hi ha més, però l'hauria de tornar a veure.
Què puc dir d'aquest film, doncs que és una de les pel·lícules que m'ha deixat amb més bon sabor de boca, o potser millor dit, amb més sabor a sang des de Pulp Fiction (potser "Abierto hasta el amanecer" encaixaria una mica amb Death Proof, per la sorpresa general i el canvi sobtat de registre). El projecte Grindhouse es presenta com un homenatge a les pel·lícules de Sèrie B que Q.T. veia de jovenet. Suposo que es refereix a aquelles pel·lis, que surten a les pel·lis, que són les pel·lis que veuen els adolescentes als autocinemes (es deu dir així). L'atmòsfera cutre l'aconsegueix colant un rera l'altre suposats defectes de la gravació, com ara diàlegs que es tallen, zooms de càmera primerenc, plànols propers al cine dogma, etc.
Com que és una peli que fa poc que està en cartellera no vull fer d'spoiler i espatllar-li el final a algú que pugui llegir-me. Només diré que és una peli que no té pretensions argumentals, tot i que els diàlegs de les noies són sencillament deliciosos, delirants, plens de sexe, complexos estúpids i paraulotes (hauré d'actualitzar la llista); més enllà que proposar-nos una situació de violència, sang i fetge perquè sí sens més i un final genial.
Recomenada per aquells seguidors de Tarantino que van quedar una mica decebuts (o molt) amb Kill Bill (sobretot la II, tot i alguns bons diàlegs) i que no esperin una obra mestra com Pulp Fiction o Reservoir Dogs, sino una història sencilla, però amb el segell de la casa. També us recomanaria anar-la a veure en VO (però un servidor, acostumat a veure sèries i pelis en VO, no ha pillat una merda pel punyeter "slang"...sort dels subtítols)
Ah, per cert, una juguesca...a veure quantes referències a altres coses que ha fet Tarantino podeu trobar. Jo n'he vist algunes de molt evidents:
Politono Kill Bill, Revista amb CSI (QT va fer dos episodis), Revista Fangoria (no perquè l'hagi fet ell, sino perquè segur que la llegia d'adolescent), ball sexy-sinuós tipus Salma Hayeck a Abierto hasta el amanecer, cotxe grog amb franges negres (estil Bruce Lee).
Segur que n'hi ha més, però l'hauria de tornar a veure.
dilluns, 20 d’agost del 2007
28 Semanas Después
Podria ser el temps que feia que no escric...gairebé (ja ho tenen les vacances), però és el títol d'una pel·lícula, continuació de la semidecepcionant 28 Días Después.
I és que si algo de bo han de tenir els dies de pluja en ple mes d'agost és que et pots mirar totes les pelis que vulguis i més.
Al que anavem. Per començar la pel·lícula, igual que ja feia la seva predecesora té la virtut de semblar feta amb 4 duros, tot i que comptem amb la presència d'algun actor conegut com Robert Carlyle (protagonista a Full Monthy i secundari genial a Trainspotting entre d'altres)
El més destacable, un cop més, és la virtut que aquest cop Fresnadillo té al mostrar-nos una Londres desolada i post-apocalíptica on poc a poc s'intenta tornar a la normalitat i amb un xulesc exèrcit dels USA posant ordre. L'atmòsfera és asfixiant des del primer minut fins al final, l'efecte de "camera a l'espatlla" funciona molt bé (tot i que potser hi ha una mica d'abús que acaba per marejar a l'espectador") i el plantejament és prou correcte. No oblidem de que parlem d'una típica peli de zombies, però aquí aquests corrent que se les pelen i tenen molt mala llet.
Com a defectes trobo que hi ha massa repetició d'escenes i l'efecte espectacular d'hordes de zombies corrent, tot i ser com he dit espectacular, ja ho havíem vist a 28 Días Después. A part, hi ha coses que no quadren gens i que no he aconseguit entendre. Em refereixo a la poca seguretat que hi ha per mantenir captiva a una portadora del letal virus (no hi ha ningú, ni el Tato que diria aquell, vigilant que ningú s'acosti...en una Londres en quarentena ¿?) i no sé perquè posen a tothom en una sala amb tan poca seguretat que fa totalment propici que passi el que passa. Són coses absurdes que no encaixen en una pel·lícula que ens vol transmetre com seria una epidèmia en un món més o menys realista.
Interessant el final (que ja es veu venir) i la participació d'aquesta futura (té 17 anys) "peazo jaca" Imogen Poots, que té uns ulls que es mengen la pantalla més que els zombies es mengen a la resta de gent.
Recomenada per aquells que tingueu ganes de veure una peli de zombies i d'estar en tensió al cine. Una bona peli del gènere...res més.
I és que si algo de bo han de tenir els dies de pluja en ple mes d'agost és que et pots mirar totes les pelis que vulguis i més.
Al que anavem. Per començar la pel·lícula, igual que ja feia la seva predecesora té la virtut de semblar feta amb 4 duros, tot i que comptem amb la presència d'algun actor conegut com Robert Carlyle (protagonista a Full Monthy i secundari genial a Trainspotting entre d'altres)
El més destacable, un cop més, és la virtut que aquest cop Fresnadillo té al mostrar-nos una Londres desolada i post-apocalíptica on poc a poc s'intenta tornar a la normalitat i amb un xulesc exèrcit dels USA posant ordre. L'atmòsfera és asfixiant des del primer minut fins al final, l'efecte de "camera a l'espatlla" funciona molt bé (tot i que potser hi ha una mica d'abús que acaba per marejar a l'espectador") i el plantejament és prou correcte. No oblidem de que parlem d'una típica peli de zombies, però aquí aquests corrent que se les pelen i tenen molt mala llet.
Com a defectes trobo que hi ha massa repetició d'escenes i l'efecte espectacular d'hordes de zombies corrent, tot i ser com he dit espectacular, ja ho havíem vist a 28 Días Después. A part, hi ha coses que no quadren gens i que no he aconseguit entendre. Em refereixo a la poca seguretat que hi ha per mantenir captiva a una portadora del letal virus (no hi ha ningú, ni el Tato que diria aquell, vigilant que ningú s'acosti...en una Londres en quarentena ¿?) i no sé perquè posen a tothom en una sala amb tan poca seguretat que fa totalment propici que passi el que passa. Són coses absurdes que no encaixen en una pel·lícula que ens vol transmetre com seria una epidèmia en un món més o menys realista.
Interessant el final (que ja es veu venir) i la participació d'aquesta futura (té 17 anys) "peazo jaca" Imogen Poots, que té uns ulls que es mengen la pantalla més que els zombies es mengen a la resta de gent.
Recomenada per aquells que tingueu ganes de veure una peli de zombies i d'estar en tensió al cine. Una bona peli del gènere...res més.
dijous, 12 de juliol del 2007
Caminant a la fresca
Aquesta nit he fet una d'aquelles coses que tenia ganes de fer, anar a veure una peli a Montjuic, dins del cicle de "Cinema a la fresca" que ja fa 5 anys que dura. Primer comentar que l'organització és més que correcta (tot i que falten més gandules) i la projecció tant visualment com sonora és prou bona (sobretot per aquells que estem acostumats a veure pelis en Dvix).
La peli d'avui ha estat Walk on Water. Una aposta segura, només cal veure el palmarés que ha anat recollint per tota Europa. Breument, la peli tracta d'un agent del Mosad israelí a qui li encarreguen la vigilància de dos joves alemanys germans dels quals una viu a Israel i l'altre la va a visitar per demanar-li que vagi a l'aniversari del seu pare. La peculiaritat d'aquests dos alemanys és que són néts d'un criminal de guerra nazi a qui el Mosad vol "ajusticiar".
Abans i durant aquesta vigilància, Eyal, l'agent israelí que inícia el film com un soldat fred i implacable viurà una sèrie d'experiències que el marcaran d'alguna manera.
Interessant com es mostren les diferències culturals i els caràcters dels protagonistes. Eyal és un racista total que no pensa ni que els palestins tinguin ànima ni que es mereixin un tros de la terra on van néixer i sap, d'alguna manera, que això és perquè ho pot justificar tot amb l'excusa d'un holocaust que per als joves alemanys queda lluny i com un fet històric del que ni volen ni solen parlar. Però potser, fet i fet, no són tan diferents entre ells.
Com a actuacions destacar el paper, un cop més, de Lior Askhenazi de qui reconec que no havia sentit parlar mai, però que actua prou bé.
Us recomano que li doneu una oportunitat al cinema israelí. Com a mínim ara que encara és un desconegut i aquí ens arriben les pelis bones de debó, com passava amb el cinema argentí fa uns anys...fins que es va posar de moda i van arribar tot tipus de merdetes en el pack.
Salut!
dijous, 5 de juliol del 2007
Optimus Prime!
Doncs dit i fet. Des de que fa aproximadament un any em vaig assabentar de que s'estava ultimant la pel·lícula dels Transformers que tenia ganes de veure-la. Una sèrie d'aquelles que veia quan era petit i que volia reviure d'alguna manera.
La peli és molt senzilleta argumentalment. Hi ha dos fils (filets), per una banda, noi pamplines i freak, el típic i tòpic raret de la "High School" que acaba lligant-se a una tia espectacular, Megan Fox(tinc debilitat per les morenes), que tot i estar molt bona no aparenta els 16 anys que se suposa que hauria de tenir ni de casualitat. I per altra banda l'arribada dels Autobots i els Decepticons a la Terra en busca d'un artefacte molt poderós i les conseqüents batalles que lliuren. Batalles on, tot sigui dit, els efectes són força ben aconseguits, tot i que molt ràpids i no permeten veure massa detall i on, a part, no he estat capaç de veure ni una gota de sang (alguna rascadeta)...Tampoc és la intenció.
A destacar John Turturro, que fa un paper tontet, però amb aquella cara de xulo piscines amb que ens va deleitar a "The Big Lebowski".
La meva major crítica és que no es pot sentir cap versió de la banda sonora original de la sèrie de dibuixos i ens han posat uns temes forçats per vendre els CDs de la OST.
Qui vulgui veure una peli amb acció i on surten robots que es foten pinyes al més pur estil "Godzilla contra Gamera" ja sap què té una oferta a la cartellera. Ah, per suposat recomanada a nostàlgics!
PD: Aquests dies m'ha sorprés molt que amigues meves no tenen ni idea de que són els Transformers...però res de res, ni que parlaven "xicano" ni res. I això que són de la meva quinta.
La peli és molt senzilleta argumentalment. Hi ha dos fils (filets), per una banda, noi pamplines i freak, el típic i tòpic raret de la "High School" que acaba lligant-se a una tia espectacular, Megan Fox(tinc debilitat per les morenes), que tot i estar molt bona no aparenta els 16 anys que se suposa que hauria de tenir ni de casualitat. I per altra banda l'arribada dels Autobots i els Decepticons a la Terra en busca d'un artefacte molt poderós i les conseqüents batalles que lliuren. Batalles on, tot sigui dit, els efectes són força ben aconseguits, tot i que molt ràpids i no permeten veure massa detall i on, a part, no he estat capaç de veure ni una gota de sang (alguna rascadeta)...Tampoc és la intenció.
A destacar John Turturro, que fa un paper tontet, però amb aquella cara de xulo piscines amb que ens va deleitar a "The Big Lebowski".
La meva major crítica és que no es pot sentir cap versió de la banda sonora original de la sèrie de dibuixos i ens han posat uns temes forçats per vendre els CDs de la OST.
Qui vulgui veure una peli amb acció i on surten robots que es foten pinyes al més pur estil "Godzilla contra Gamera" ja sap què té una oferta a la cartellera. Ah, per suposat recomanada a nostàlgics!
PD: Aquests dies m'ha sorprés molt que amigues meves no tenen ni idea de que són els Transformers...però res de res, ni que parlaven "xicano" ni res. I això que són de la meva quinta.
dilluns, 25 de juny del 2007
"...naves en llamas más allá de Orion..."
Ja fa 25 anys. Per celebrar-ho una nova edició commemorativa en DVD veurà la llum el proper Setembre.
diumenge, 3 de juny del 2007
Good Bye Lenin real
Això sí que és viatjar al futur. Notícia sorprenén del dia (això sembla un bloc sensacionalista. Curiós perquè em recorda moltíssim a Good Bye Lenin, quan la dona es desperta en un món on tot ha canviat, encara que els seus amics li eviten el mal tràngol de descobrir que la seva estimada Alemanya comunista ja és història. Aquest home sembla més content, però igualment confús.
Una de les millors i més divertides escenes de Good Bye Lenin
Una de les millors i més divertides escenes de Good Bye Lenin
diumenge, 27 de maig del 2007
The Fucking List
Ahir vaig veure, per fi, The Departed (Infiltrados) de M.Scorsese i vaig estar temptat de comptar les vegades que apareixia la paraula, de gran tradició anglosaxona, fuck. Per sort ja hi ha algú que ha fet la feina i ha estat tan amable de confeccionar un ranking. La primera és, com no podia ser d'altra manera, Fuck.
divendres, 25 de maig del 2007
Luke...yo, soy tu padre
Així ho deia Constantino Romero, dic Darht Vader en la segona pel·lícula d'Star Wars. Bé la 2ª de la trilogia original que en realitat és la 5ª en ordre si tenim en compte que avui és divendres i, i...m'estic liant.
Sigui com sigui, el que sí està clar és que avui fa 30 anys que es va estrenar Star Wars (als EUA). Felicitats "Chewie", R2D2, C3PO, la nissaga Skywalker, el Solo, els ninots que hi surten, els Ewoks...També al George, que segur que s'ha comprat un pastís ben gros amb la pasta que ha arribat a fer.
Com a mínim, per aquells que sigueu més fans i a sobre tingueu temps i una certa gràcia, George ha alliberat una sèrie d'escenes de les diferents pelis per a que puguin ser editades (excepte temes de sexe, que els americans són molt puritans), podeu fer el que vulgueu.
Això sí, per sempre més quedaran les grans discusions. Quina és la millor trilogia, Star Wars o Lord of The Rings (perquè mai inclouen Back to the Future o The Godfather en aquests "interessants" debats?)
Video: Clerks 2 LOTR Vs. Star Wars scene
Sigui com sigui, el que sí està clar és que avui fa 30 anys que es va estrenar Star Wars (als EUA). Felicitats "Chewie", R2D2, C3PO, la nissaga Skywalker, el Solo, els ninots que hi surten, els Ewoks...També al George, que segur que s'ha comprat un pastís ben gros amb la pasta que ha arribat a fer.
Com a mínim, per aquells que sigueu més fans i a sobre tingueu temps i una certa gràcia, George ha alliberat una sèrie d'escenes de les diferents pelis per a que puguin ser editades (excepte temes de sexe, que els americans són molt puritans), podeu fer el que vulgueu.
Això sí, per sempre més quedaran les grans discusions. Quina és la millor trilogia, Star Wars o Lord of The Rings (perquè mai inclouen Back to the Future o The Godfather en aquests "interessants" debats?)
Video: Clerks 2 LOTR Vs. Star Wars scene
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
