15 anys al carrer i tot un talent

Avui escoltava a la ràdio, Rac 1, una entrevista a un personatge molt peculiar. Es tracta de Miquel Fuster, dibuixant de còmics i pintor que ara publicarà "Miguel, 15 años en la calle", Comic-book on ens explicarà les seves experiències després de viure 15 anys al carrer com un indigent.

La vida li donat molts cops a en Miquel, però no obstant la seva veu per la ràdio transmetia un sincer optimisme. En els temps que corren on cada dia ens trobem les portades dels diaris plenes de notícies sobre vagues sindicals, acomiadaments, tancaments... és un raig de llum sentir la veu de gent com ell, que les ha vist de tots colors.

Sorprenent quan explicava que s'havia vist obligat a dormir al bosc, amb un ganivet ben a prop per si els porcs senglars de Collserola l'amenaçaven.

I ara, amb decisió, torna a publicar i es fa un propòsit, tornar a viure del seu art. Un art que sens dubte estarà carregat de veritats com a punys que impactaran a la cara de més d'un i que, esperem, ens faci obrir els ulls a una realitat de la nostra societat en general i de Barcelona en particular.
Molta sort Miquel!!

El seu bloc amb algunes il·lustracions: Miquel, 15 años en la calle

Watchmen

No em va donar la sensació que em va donar l'acabar de llegir el còmic, perdó, novel•la gràfica d’Alan Moore, on vaig entendre que els superherois poden sentir-se com uns perdedors i que tenen problemes personals més enllà dels que podria tenir el mateix Batman. Alan Moore, un mestre a l’hora de convertir el blanc i el negre en una escala molt més ampla de grisos on els bons no són tan bons i els dolents són uns fills de puta entranyables. Però tot i així, crec que Zack Snyder s’ha apuntat un nou punt a la seva ja important llista d’adaptacions de còmics de nivell amb una molt bona adaptació (tot i que Moore no hi estigui gens d'acord).

No desvetllaré res de la trama, però sí que diré què m’ha agradat i què no.

A favor:
- Les hòsties que es reparteixen en aquesta peli. I és que s’inclouen algunes de les millors coreografies de lluites que he vist en un film d’acció intercalades entre grans moments de diàlegs que s’han d’escoltar, sobretot quan parla el Dr.Manhattan, també conegut com el “tio de blau en pilotes”, que pel que sembla té cert èxit entre les dones. Deu donar morbo, no sé.
- Roschach és un gran personatge. És el que es diria un “loser” total que només viu de i per la seva percepció una mica nazi de la justícia. És la part fosca de qualsevol superheroi. És el que Peter Parker voldria ser si no fos una “nenaza”. Deixar viu a l’enemic? What’s the point? Grans escenes.
- Les escenes de sexe. Sí senyor, sí. Ja era hora de que una peli marca USA ensenyés com es folla. Pits, cuixes i cigales! Coi, com ha de ser...jo mai he vist una noia que no ensenyi els pits en plena feina, la veritat.

No tan a favor:
- Sent molt crític, que no s’aprofundeixi més en històries secundàries que vesteixen molt més el còmic que no pas el film...però ho entenc o la peli hauria de durar 4 hores.
- La banda sonora. Sí, ok, està força bé...però sembla que per llei tota peli on surtin escenes de la guerra de Vietnam hagi d’incorporar certes cançons que portem sentint des d’Apocalypsis Now.
- La caracterització de Nixon...sembla una màscara del Força Barça.
- Tampoc seria un punt en contra, però si voleu gaudir de la peli del tot faríeu molt bé de llegir-vos el còmic prèviament. A part de que l’obra d’Alan Moore ja s’ho mereix per si sola, és clar.

Així que ja ho teniu clar. Us llegiu el còmic i després al cinema. Molt bona peli d’acció i per reflexionar sobre certes coses, com el valor d’una vida.

El Eternauta

Quan pensem en ciència ficció ens venen al cap, aquells que som més aficionats al gènere, autors com Isaac Asimov o Arthur C.Clarke i quan pensem en còmic normalment ens centrem en els USA o en el Japó, amb honroses excepcions europees. Però vet aquí un còmic o milor dit, una novel·la gràfica que trenca esquemes i els va trencar ara ja fa 50 anys. Per aquest motiu, per l'aniversari d'aquesta obra argentina de la ciència ficció, Norma Editorial ha reeditat la història en un volum de 366 pàgines i tapa dura molt cuidat.(jo m'he llegit la 2ª edició)

L'Eternauta, per Héctor Germán Oesterheld qui va morir durant al dictadura militar d'Argentina...probablement assassinat, explica com l'any 1959 un "viatger de l'eternitat" apareix de sobte a l'estudi d'un escriptor d'historietes a Buenos Aires, Argentina(de fet aquest és el mateix autor)i comença a explicar com en un futur no molt llunyà, el 1963, la Terra es veurà atacada per una neu mortal que matarà a tot ésser vivent com a preludi d'una terrible invasió al·lienigena.



El més interessant de tota aquesta història és com ha sobreviscut a 50 anys. Ha envellit perfectament i seria molt fàcil adaptar-la al moment actual. El més important és com respiren els personatges, els seus sentiments, les seves actituts i les seva manera de respondre enfront la fatalitat, la por, la lluita per l'aliment i, sobretot, la sol·litut. Uns només pateixen per tornar a veure a la família, els altres volen aprendre de l'invasor, altres tenen valentia i iniciativa mentre que molts només tenen por, sinó és que ja han mort. Tot dins d'una atmòsfera desconeguda a asfixiant i on a cada cantonada d'una Buenos Aires ara fantasmagòrica pot arribar la mort.

Compta amb dues seqüeles que encara no he llegit, però que cauran, i, sembla ser, que també hi haurà una peli.

Com sempre, molt recomanable (sinó tampoc ho comentaria al meu bloc, oi?)



Pel que veig a Microsiervos també van dedicar-li un post.

Bonus

Darrerament dibuixo més persones d'esquenes...

"Si no existís, ens l'hauríem d'inventar"

"-Ah. It's you. Good.
I've been waiting a long time to talk to you. Come and sit by the fire.

- Thank you. But..But I'm really here, am I? This room isn't real. Nor are you.
This is all a story, something I'm dreaming or reading...

-Perhaps you're right.
Although isn't having a dream or reading a book a real experience? After all, real or not, this room is where you're awareness is currently centered. And someone's talking to you

- Well, yes, but...I mean, if it's a dream, it's my own subconscious talking. If it's a book it's just some writer. Either way, you're a fiction.

-Ha ha! You're wonderful. You're always so difficult.
Ohhh...don't look hurt. I just meant that's one of the reasons I love you. You're stubborn. You don't just accept things. Okay, now listen to me. Yes, Promethea's fiction. Nobody ever claimed otherwise. I never lied. I'm at least an honest fiction. A true fiction. A fiction that can enter your dreams, possess her creators, talk through them to you. I'm an idea. But I'm a real idea. I'm the idea of the human imagination...which, when you think about it, is the only thing we can really be certain isn't imaginary.

No,don't say anything. Just hold my hand and listen. Your hand's warm. That's nice. It makes this all sort of girldfriendly. See, I'm imagination. I'm real and I'm the best friend you ever had. Who do you think got you all this cool stuff? All the wars,the romances. The masterpieces and the machines. And there's nothing here but a funny little twist of amino acids, playing a marvelous game of pretend. Nothing here but me and you. Me and you, little lifesnake. By the fire where we've always been since this room was a cave. Do you remember? When you first thought you saw things in the flames, in the dancing shadows...and you need me to tell you a tale. A story grand and glorious."


Extret de Promethea d'Alan Moore i J.H. Williams III.

Blacksad

Aquest és el títol d'una col·lecció de còmics signat per autors espanyols, però amb una qualitat que res té a envejar al més conegut còmic de superherois americans. Segurament tot el contrari.

Blacksad és un detectiu, porta la seva gabardina, fuma, solter i sempre envoltat de dones exuberants i crims. L'única particularitat que té és que és un gat (o una pantera...no ho sé massa bé). Bé, de fet, tot el seu univers són animals antropomorfs, però les històries són ben adultes.

De moment només tinc en el meu poder els dos primers títols de la sèrie: "Un lugar entre las sombras" i "Artic Nation". Tots dos no han fet altra cosa que deleitar-me amb un dibuix absolutament exquisit situat en uns Estats Units dels anys 50. Els autors, per la seva part, acumulen premis a casa. No és casualitat que Juanjo Garnido, el dibuixant, hagués treballat a la Disney i això es nota en els seus dibuixos, tot i que ara les il·lustracions són més obscures, més dures i les dones (o les gatetes) més sexys que qualsevol Blancaneus o Pocahontes que hagi sortit de la factoria de l'"home de gel".




Recomenat per tots aquells que teniu Tintín o Astèrix a casa, que us heu fet grans i enyoreu alguna bona història feta a Europa (tot i que amb un estil molt americà, tant en la narrativa com en les situacions presentades). Qualitat 100%. Algunes vinyetes són dignes de ser penjades i enmarcades a tamany poster.

Marketing segons Dilbert (s'anirà actualitzant)

via: Dilbert.com

Un altre cop el debat sobre Tintin

Hi ha debats que tornen cíclicament, com els fascicles al setembre. Un cop més Tintín o més ben dit Hergé és acusat de ser racista, antisemita, nazi, etc. Aquest cop el gran debat a sorgit a Gran Bretanya. El tema és que volen prohibir el volum de Tintín al Congo per mostrar un caràcter racista.

La iniciativa, molt liberal no em sembla precisament i, home, contextualitzant i tenint en compte que Tintín al Congo data de 1930 doncs s'entenen certes coses. Ei, s'entenen, no vull dir que s'aprovin.

Tintín al Congo no és més que un reflex de la societat Belga i europea de l'època (com a mínim d'una part important). Ens en podem sentir avergonyits, però quin sentit té amagar-ho? Ho treuran dels llibres d'història també? Prohibiran aquelles pel·lícules on es parla del colonialisme? A partir de ja els europeus no haurem sigut mai ni colonialistes, ni racistes, ni salvatges ni res? Que ho siguin uns altres millor, no? Així podrem seguir sentint-nos moralment superiors als USA...aquell país de brètols que no fa més que declarar la guerra a governs que no saben ni situar en un mapa i que creu que els Tiranosaures Rex vivien amb Adan i Eva.

No crec en les prohibicions a la llibertat privada* d'escollir comprar un llibre i explicar, si és al teu fill doncs al teu fill, que en aquella època es considerava que els homes blancs eren superiors. Però que això, afortunadament ha canviat i s'ha demostrat que en igualtat de condicions el color de la pell no compta per res.




Tintín és un document molt ben treballat i que mereix un respecte abans de jutjar-lo amb una òptica alarmista.

*Puntualitzo privada, perquè amb els meus diners, a través d'un estament públic em nego a que es pagui el manteniment de monuments feixistes com el "Valle de los Caídos".

La vida dóna moltes voltes

Via: Dilbert

Optimus Prime!

Doncs dit i fet. Des de que fa aproximadament un any em vaig assabentar de que s'estava ultimant la pel·lícula dels Transformers que tenia ganes de veure-la. Una sèrie d'aquelles que veia quan era petit i que volia reviure d'alguna manera.




La peli és molt senzilleta argumentalment. Hi ha dos fils (filets), per una banda, noi pamplines i freak, el típic i tòpic raret de la "High School" que acaba lligant-se a una tia espectacular, Megan Fox(tinc debilitat per les morenes), que tot i estar molt bona no aparenta els 16 anys que se suposa que hauria de tenir ni de casualitat. I per altra banda l'arribada dels Autobots i els Decepticons a la Terra en busca d'un artefacte molt poderós i les conseqüents batalles que lliuren. Batalles on, tot sigui dit, els efectes són força ben aconseguits, tot i que molt ràpids i no permeten veure massa detall i on, a part, no he estat capaç de veure ni una gota de sang (alguna rascadeta)...Tampoc és la intenció.

A destacar John Turturro, que fa un paper tontet, però amb aquella cara de xulo piscines amb que ens va deleitar a "The Big Lebowski".

La meva major crítica és que no es pot sentir cap versió de la banda sonora original de la sèrie de dibuixos i ens han posat uns temes forçats per vendre els CDs de la OST.

Qui vulgui veure una peli amb acció i on surten robots que es foten pinyes al més pur estil "Godzilla contra Gamera" ja sap què té una oferta a la cartellera. Ah, per suposat recomanada a nostàlgics!


PD: Aquests dies m'ha sorprés molt que amigues meves no tenen ni idea de que són els Transformers...però res de res, ni que parlaven "xicano" ni res. I això que són de la meva quinta.

Top Ten

Una de les meves darreres adquisicions del món del còmic. En aquest cas és Top Ten, un volum recopilatori que vaig trobar a l'Fnac i que no tenia ni idea de que existís, però com que el guinitzava Alan Moore vaig pensar que valia la pena.

I no em vaig equivocar. El fil argumental és que ens trobem en un món on hi ha una ciutat, Neopolis, on tothom té poders i va vestit com els superherois, és a dir, roba interior per fora. L'acció se centra en l'activitat d'una comisaria de policia "TopTen" que, és clar, ha de resoldre casos curiosos. Per dir alguns: Una estrella del porno extraterrestre que està en plena metamorfosi i necessita menjar molt especial, un taxista cec que es guia per l'ordre de l'univers i un cas domèstic de plaga de "ultraratones". No menys curiosos són els seus protagonistes, un policia satànic, una lesbiana que pot canviar de fase, un robot molt irònic, un gos calentorro.

Per altra banda les vinyetes són autèntiques obres d'art. Molt bon dibuix, proper al clàssic americà, però infestat de gags, cameos (un equip Stargate al complet, Asterix i Obelix, mitologia,...)



La recopilació de Top Ten, tot i deixar les portes obertes a una continuació, és un volum autoconclusiu. Així aquells que no voleu començar una sèrie infinita teniu una molt bona oportunitat de llegir un còmic entretingut i de bona qualitat amb un guió que enganxa des del primer moment.


Podeu veure més info aquí.

La història de la meva vida (d'una part)

Sempre he volgut fer algun comic perquè tinc certa habilitat pel dibuix. Però moltes coses que explicaria ja ho ha fet algú altre, com Joe Sacco, que sembla que m'hagi fet un retrat.

Veieu la pàgina següent(extreta de "El Rock y yo", ed. La Cupula 2006)

Llamp de rellamp! Ja han passat 100 anys!

Segurament així ho diria l'entranyable capità Haddock, un dels personatges més difícils d'oblidar, juntament, com no amb Tintín, Milú, els bessons Dupond i Dupont (Hernández i Fernández a la versió en castellà), el professor Tornasol, la Castafiore, ... Tots van formar part de la meva infantesa i avui ja faria 100 anys que el controvertit Georges Remi, més conegut com Hergé, va nèixer.

Per aquest motiu, entre d'altres exposicions i programes de televisió que s'han pogut veure al 33, al proper Saló de l'Automóvil hi haurà una exposició dedicada als cotxes que han aparegut en aquesta col·lecció de 23 + 1 vòlums (comptant Tintín al país dels Soviets i la no públicada, bàsicament perquè Hergé va morir, Tintín i l'Art Alfa, el qual desconeixia totalment).

A més, el mateix Steven Spielberg i el tolkià Peter Jackson estan preparant una trilogia del reporter belga (ells han confirmat que dirigiran dues de les tres. Potser li trobaran nòvia? (o nòvio)

Podeu trobar més informació a la web oficial de Tintin o, ja que no hi és ni en català ni en castellà, la web dels fans de Catalunya

La tintinmania ataca de nou.