Tretze Tristos Tràngols

L'autor amb aspecte típic i tòpic de geni de la literatura pels seus cabells despentinats, les seves ulleres rodones i la seva manera d'expressar-se oralment de La Pell Freda i Pandora al Congo, Albert Sánchez Piñol ens presenta aquesta recopilació de tretze contes dins la seva línia de la fantasia i de les històries un pèl macabres i tristes que han caracteritzat les seves dues novel·les més internacionalment conegudes.

Des de la crítica a l'actual situació dels immigrants als màgics armaris antropòfags passant per submarinistes que arriben del cel a l'infern i vaixells plens d'éssers lleugerament humans, en aquesta original recopilació les sorpreses van una rera l'altre i enganxen al lector des de la primera paraula.

Si no teniu massa temps per llegir, no patiu, aquesta recopilació editada per La Campana només consta de 167 pàgines que es poden llegir en un matí o, com fa un servidor, en dos o tres viatges de metro.

Qui sap si alguna de les vostres pors sortirà retratada en aquests contes.

El Eternauta

Quan pensem en ciència ficció ens venen al cap, aquells que som més aficionats al gènere, autors com Isaac Asimov o Arthur C.Clarke i quan pensem en còmic normalment ens centrem en els USA o en el Japó, amb honroses excepcions europees. Però vet aquí un còmic o milor dit, una novel·la gràfica que trenca esquemes i els va trencar ara ja fa 50 anys. Per aquest motiu, per l'aniversari d'aquesta obra argentina de la ciència ficció, Norma Editorial ha reeditat la història en un volum de 366 pàgines i tapa dura molt cuidat.(jo m'he llegit la 2ª edició)

L'Eternauta, per Héctor Germán Oesterheld qui va morir durant al dictadura militar d'Argentina...probablement assassinat, explica com l'any 1959 un "viatger de l'eternitat" apareix de sobte a l'estudi d'un escriptor d'historietes a Buenos Aires, Argentina(de fet aquest és el mateix autor)i comença a explicar com en un futur no molt llunyà, el 1963, la Terra es veurà atacada per una neu mortal que matarà a tot ésser vivent com a preludi d'una terrible invasió al·lienigena.



El més interessant de tota aquesta història és com ha sobreviscut a 50 anys. Ha envellit perfectament i seria molt fàcil adaptar-la al moment actual. El més important és com respiren els personatges, els seus sentiments, les seves actituts i les seva manera de respondre enfront la fatalitat, la por, la lluita per l'aliment i, sobretot, la sol·litut. Uns només pateixen per tornar a veure a la família, els altres volen aprendre de l'invasor, altres tenen valentia i iniciativa mentre que molts només tenen por, sinó és que ja han mort. Tot dins d'una atmòsfera desconeguda a asfixiant i on a cada cantonada d'una Buenos Aires ara fantasmagòrica pot arribar la mort.

Compta amb dues seqüeles que encara no he llegit, però que cauran, i, sembla ser, que també hi haurà una peli.

Com sempre, molt recomanable (sinó tampoc ho comentaria al meu bloc, oi?)



Pel que veig a Microsiervos també van dedicar-li un post.

Historias Asombrosas de la Segunda Guerra Mundial

Les dues darreres setmanes, els meus viatges en metro s’han vist totalment submergits dins dels escenaris bèl•lics de la guerra més bèstia de tota la història de la humanitat. Jesús Hernández, l’autor que és historiador i periodista, ens proposa que ens fixem en els petits detalls, en les petites històries i anècdotes d’un i altre bàndol que potser no solen aparèixer en els llibres d’història més “seriosos”, però no obstant, que van tenir la seva importància i que en alguns casos encara avui són presents dins de la nostra vida quotidiana o en el nostre vocabulari.




Per citar algun exemple, ens expliquen com es va crear una marca tan coneguda com la Fanta. Perquè, qui hagués dit que aquest refresc es va crear a l’Alemanya Nazi? O d’on ve la paraula Spam (els seguidors del Monty Python Flying Circus, probablement ho sabreu) O qui va dir una frase com “Efectivament, jo estic borratxo, però demà ja no ho estaré. Mentre que vostè demà seguirà sent igual de lletja”. I tampoc és massa conegut que certs combustibles d’alguns torpedes acabaven ingerits com a beguda espirituosa escurçant d’aquesta manera l’autonomia d’aquells, mentre que per altra banda un personatge sinistre com Stalin, capaç d’executar els enginyers que proposessin canvis de seguretat dels avions, va acabar brindant amb aigua en lloc del tradicional Vodka per no acabar, una altra vegada, amb un pet monumental. O perquè la Coca-Cola és tan coneguda i tothom relaciona els xiclets amb els USA?

Amb històries com aquestes Jesús Hernández aconsegueix que la nostra curiositat es dispari, amb un estil narratiu senzill i amè i una estructura basada en breus històries de com a màxim dues pàgines ens obliga a passar d’una anècdota a una altra...com un pica-pica de dades, noms, dates, localitzacions...I ens recorda que petits detalls poden canviar totalment la història tot convidant-nos, en la seva conclusió, a fer un exercici de pensar com estaríem avui en dia si algunes decisions o actes aparentment sense importància haguessin estat diferents. Sense perdre de vista en cap moment l’horror que suposa una guerra que es va endur per sempre les vides de més de 60 milions de persones entre militars i civils, s’agraeix que se’ns recordi que l’ésser humà té una extraordinària capacitat per brillar en els moments més obscurs.


Molt recomanable per totes aquelles persones que sentin curiositat per un conflicte que va marcar el rumb d’Europa i que ha inspirat tantes pel•lícules, però que no volen una lliçó d’història en el sentit més “clàssic” . Us divertireu segur.

Cita con Rama

Pot semblar que en aquest bloc només parlo de llibres de ciència ficció. Fa un parell de setmanes em vaig acabar de llegir la Trilogia de L'Imperi d'Isaac Asimov i avui tot just he finiquitat aquest sensacional llibre del recentment difunt Arthur C.Clarke.

Cita amb Rama (me l'he llegit en castellà, però) és un llibre que ja fa mooolt de temps que volia llegir. El típic que dius, "hosti, quan el trobi l'agafaré", però et descuides, no hi penses i no ha estat fins la mort de l'autor que vaig decidir apropar-me a l'Fnac a veure si el tenien...i vam tenir sort.

La història parteix d'un plantejament inquietant. De sobte, els ràdars d'una futura Terra detecten l'entrada d'un objecte extrany al Sistema Solar. Totes les anàlisis que es van fent confirmen que l'objecte és d'una naturalesa totalment desconeguda que res té a veure amb el comportament dels asteroides que s'estan estudiant per evitar una possible catàstrofe planetària.

Sense dubtar-ho, un grup d'astronautes és enviat a investigar in situ l'objecte. El que es troben escapa a tot el que els humans, que ja han aconseguit colonitzar Mart, Mercuri, el llunyà satèl·lit Tità i d'altres planetes, hagin aconseguit o ni tan sols imaginar. I les sorpreses no acaben aquí.

Una lectura que t'atrapa amb les seves descripcions de l'interior de Rama, que fa que et posis a la pell dels protagonistes i que juntament amb ells vagis descobrint els secrets que amaga Rama. Quines són les intencions de les entitats que han creat Rama? Com funciona? Qui l'ha creat? Què volen dels humans? I què volen els humans de Rama?

A més a més, llegint per internet m'he trobat que ja s'està fent una adaptació al cinema des de l'any passat a càrrec de David Fincher, amb Morgan Freeman com a protagonista.


El vídeo és d'un curt inspirat en l'obra, no de la peli

Arthur C.Clarke

Espero que es trobi els creadors del monòlit







Altres entrades: Microsiervos, Wikipedia actualitzada,

Nissagues Galàctiques

Amb el llibre recopilatori, “Trilogia del Imperio”, estic acabant una nova lectura de l’autor Isaac Asimov, considerat un dels millors autors de ciència-ficció, sinó el millor, gràcies a les seves primeres novel•les sobre “La Fundació”.

Segurament molts de vosaltres quan escolteu/llegiu la paraula ciència-ficció penseu directament en Star Treck o en Star Wars o, potser, en les més actuals Battlestar Galactica. Doncs en el cas d’Asimov us demanaria que oblidéssiu aquestes idees que teniu.

Si bé és veritat que Isaac Asimov escriu sobre planetes llunyans, sobre naus espaials, sobre imperis galàctics ... aquests no són més que una excusa per tractar sobre el comportament humà, per parlar de ciència i de somnis de físic, per tractar temes filosòfics gràcies a les molt famoses Lleis de la Robòtica i, sobretot, per relatar històries tan senzillament escrites i al mateix temps tan fantàsticament absorbents.


No tingueu por, no us trobareu alienígenes verds ni paraules indesxifrables, sinó que llegireu sobre temes molt i molt terrenals. No importa la dimensió, un o milions de planetes, tan és, els homes, les seves ambicions, les seves contradiccions, les seves debilitats, les seves virtuts són les mateixes i Asimov o va saber explicar com ningú més ho ha sabut fer en tot l’Imperi Galàctic de Tràntor.

Si us atreviu a iniciar-vos, us recomano molt la nissaga de la Fundació. De fet, l’ordre ideal serien els blocs que tracten “Robots”, “Imperi” i “Fundació”, però llegir-los desordenats tampoc és perjudicial i no us perdreu.

"Me llamo rojo"

D'Orhan Pamuk, conegut escriptor turc, que va estar exiliat als EUA fins fa uns mesos (per parlar del genocidi armeni), és l'últim llibre que he llegit.

És una novela en clau de thriller, però amb la pecularietat molt interessant d'estar ambientada en la Turquia del segle XVI.





En aquest escenari un assassinat té lloc en un dels carrerons d'aquesta metròpoli, de la mateixa manera que podríem estar parlant de New York o London. La pròpia víctima s'encarrega d'introduir-nos en una cultura que poc té a veure amb la de les dues ciutats anteriors.

Un llibre d'il·lustracions per al Sultà sembla ser el motiu d'aquest vil acte. I és que a l'Istambul d'aquells temps les il·lustracions massa properes a la realitat, com es feien a Occident, eren un tema controvertit. Proper a l'heretgia i a l'idol·latria que el Coran prohibeix. Però alguns volen deixar enrera algunes tradicions.

Lliçons sobre tècniques de pintura, una mica llargues en alguns moments, s'entrellacen amb una trama que barreja amb elegància la recerca de l'assassí, una història d'amor i una sèrie de capítols on sembla que les mateixes pintures ens parlin de les seves experiències (per mi la joia d'aquesta novela). Fins i tot el propi autor ens sorprén amb el que diríem "cameo" si això fos una pel·lícula.

Una novela molt interessant que, com ja he dit, ens sumergeix de ple en una societat diferent en certs aspectes i no tant en d'altres. Per això Orhan Pamuk té l'èxit que té segurament.

PD: També és cert que he tingut la sort de veure en directe alguna de les localitats que es descriuen en el llibre, cosa que sempre ajuda.