La deliciosa rutina

La tortuosa sèrie “Independitzar-se és bonic” (efectivament, cada vegada li el títol és diferent) està cada vegada més dominada i ja podem començar a parlar d’una certa rutina que, no ens enganyem, era més que esperada.

Sembla mentida, estem a març i personalment m’han passat un munt de coses des de les campanades de la nit del 31. Algunes són bones o molt bones, com la recent operació de la miopia (dimarts toca revisió, espero que tot estigui okl), o com l’experiència també molt positiva de viure amb companys de pis. D’altres són més tristes, però estem en procés de recuperació (chicas estoy libre :)). No és la primera ni serà la darrera (suposo) vegada que em passi això. Com diria Earl, es el karma (l’hauré de netejar una mica).

I sense adonar-me gairebé, ja ha passat gairebé un trimestre d’aquest 2008 de moment molt intens. És per això que dedicar un diumenge a llegir, veure bàsquet, planxar i fer una partida amb la Wii no em sembla un mal plan.

Aaaaah, quina tranquilitat...

Nissagues Galàctiques

Amb el llibre recopilatori, “Trilogia del Imperio”, estic acabant una nova lectura de l’autor Isaac Asimov, considerat un dels millors autors de ciència-ficció, sinó el millor, gràcies a les seves primeres novel•les sobre “La Fundació”.

Segurament molts de vosaltres quan escolteu/llegiu la paraula ciència-ficció penseu directament en Star Treck o en Star Wars o, potser, en les més actuals Battlestar Galactica. Doncs en el cas d’Asimov us demanaria que oblidéssiu aquestes idees que teniu.

Si bé és veritat que Isaac Asimov escriu sobre planetes llunyans, sobre naus espaials, sobre imperis galàctics ... aquests no són més que una excusa per tractar sobre el comportament humà, per parlar de ciència i de somnis de físic, per tractar temes filosòfics gràcies a les molt famoses Lleis de la Robòtica i, sobretot, per relatar històries tan senzillament escrites i al mateix temps tan fantàsticament absorbents.


No tingueu por, no us trobareu alienígenes verds ni paraules indesxifrables, sinó que llegireu sobre temes molt i molt terrenals. No importa la dimensió, un o milions de planetes, tan és, els homes, les seves ambicions, les seves contradiccions, les seves debilitats, les seves virtuts són les mateixes i Asimov o va saber explicar com ningú més ho ha sabut fer en tot l’Imperi Galàctic de Tràntor.

Si us atreviu a iniciar-vos, us recomano molt la nissaga de la Fundació. De fet, l’ordre ideal serien els blocs que tracten “Robots”, “Imperi” i “Fundació”, però llegir-los desordenats tampoc és perjudicial i no us perdreu.

A què ve això?

Però què és això? Què collons us penseu que feu? Sou una colla de desgraciats que ja no teniu ni els pebrots d'anar a per peixos grossos. Heu passat de fer volar el cotxe d'un dictatorial Carrero Blanco a fotre trets a un pobre individu que per a més inri era ex-edil, ni tan sols exercia en l'actualitat. Què preteneu foten trets per l'esquena, matan professors d'universitat i ficant bombes maldestres a aparcaments d'aeroports? Us penseu que ens acolloniu (mata més gent la carretera que vosaltres subnormals)? Us penseu que us seguirem? Esteu molt equivocats. Ja fa massa temps que vau perdre el nord. Feu cagar.

Guitar Hero…una addicció amb ritme

Per a disgust de veïns i companys de pis, estic absolutament enganxat al Guitar Hero. Segur que ja sabeu de què va el joc. La mecànica és ben simple: Guitarra de plàstic en mà, tens 5 botons per pitjar amb la mà esquerra i una mena de palanqueta on, amb la mà dreta, “toques” la nota marcada prèviament amb la mà esquerra. Es tracta de seguir el ritme i anar clavant les notes que van baixant per la pantalla.

Òbviament és molt més senzilla la teoria que la pràctica, perquè les cançons, majoritàriament rockeres, són cada vegada més complicades i et pots tornar boig.

Però per què un joc com aquest és tan addictiu? Per què quan vas a dormir veus les notes que cauen...Molts som els que hem experimentat l’efecte “Tetris”.

Doncs llegint sobre el tema, resulta que la culpa és del nostre cervell. Sí, en efecte, el nostre cervell s’enganxa a jocs com el Tetris o el Guitar Hero perquè posen a prova la seva habilitat per aprendre, per reaccionar cada vegada més i més ràpid i, amb el temps, aconseguir donar una resposta correcta a un estímul (una nota, una fitxa amb forma de T que cau a tota pastilla), que una setmana abans hauria errat. Quan es juga a aquests jocs es creen noves connexions neuronals. Si bé pot estar més discutit si el nostre cervell crea noves neurones passada l’etapa adolescent, que cada vegada sembla que sí, el que no té cap discussió és que es creen noves connexions...noves vies de transmissió de dades (impulsos elèctrics i químics). A més connexions, més velocitat de resposta...

I finalment, en el cim de la mecanització de les accions, tenim el cerebel. Oh, quan aconsegueixes fer una cosa aparentment complicada sense esforç (per exemple un cirurgia operant a través d’una pantalla de televisió o un astronauta que fa servir un braç mecànic de metres de longitud a l’espai amb tota naturalitat) és que aquestes accions, a base de pràctica continua, es fan a un nivell gairebé inconscient...des del cerebel.

Així doncs, el meu objectiu ociós és arribar en breu a un nivell tal de domini del Guitar Hero que pugui tocar les meves cançons preferides sense ni mirar la pantalla. Com aquest nano!

El gavinet del president

Bon article del diari sobre economia Expansión tractant el cost de les campanyes dels candidats a la presidència d’Espanya + Llamazares (ja que al pobre no el deixen anar a la taula dels grans a debatre).

Molts som els que opinem que tal i com està plantejada la democràcia en aquest país, els candidats es passen 4 anys de campanya electoral. No obstant això, abans de les eleccions ens veiem bombardejats per tot tipus de missatges, slogans i promeses. No està de més destacar qui hi ha darrera de frases com la que va fer servir ZP per finalitzar el seu monòleg “Buenas noches y buena suerte”. Algú a qui li va agradar la peli de George Clooney? Algú que creu que hi ha una caça de bruixes? No ho sé, però sí que és molt millor que el llargament parodiat “La niña de Rajoy” (Youtube va ple).



De totes maneres, el que sí que és evident és que hi ha un clar canvi respecte eleccions anteriors i, en certa manera, ens estem americanitzant en quant a tema imatge del candidat.

Per treure-li ferro al tema, res millor que un Fogonazo!

Ens veiem!!

Impressionant el resultat de la cirurgia làser per corregir la meva miopia heretada. Va ser el dijous de la setmana passada i avui ja he pogut anar a treballar...i em passo tot el dia davant del PC i de taules d'Excel. Com us podeu imaginar, la millor situació per la vista.

Però com funciona exactament tot el procés? Puc explicar-vos-ho directament amb links de més o menys rigor científic, però això ho podeu fer vosaltres mateixos entrant al google la recerca. De manera que prefereixo explicar la meva experiéncia en les meves carns.

Tot comença un parell de mesos enrera. Un bon dia vas a l'oftalmòleg i li dius "Mira, que em vull operar que estic fins els col*** de dur les ulleres i les lents de contacte se'm perden cada dos per tres". Molt bé, dit i fet. Vas un dia fer-te unes proves per assegurar-te de que ets apte per a rebre la cirurgia. Qüestió de gruix de la còrnea, segons em van explicar. El resultat és que dóna la casualitat que tinc els iris grans i, per tant, necessito un tipus de tècnica una mica diferent. La broma costa 2.500€. Aquí, incís, em fa molta gràcia una pregunta molt comú: "Pels dos ulls?"...Home, doncs si...ja que hi som, que m'operin dels dos, no? O he d'anar amb un monocle!?

5 dies abans del dia D, et comences a preparar. Gotes, una espècie de tovalloletes netejadores i, important per als més nerviosos, un tranxilium la nit abans. Per anar relaxadet. Ah! que no se m'oblidi...les operacions, no sé perquè, les fan a les 9 del matí, així que a llevar-se ben aviat perquè, obviament, la clínica de torn no està al costat de casa.

Arribes a la clínica i vinga, més gotes, aquestes per anestesiar l'ull i una fantàstica pastilleta calmant. Poc després, et comencen a vestir de quiròfan, fins el punt que et pots preguntar si ets tu qui opera o qui serà operat. Entrés a una sala, una camilla i tres personatges disfressats d'Anatomia de Grey. Comença el "ara va de debó". T'estiren i et diuen que et posis així o aixà.

Ara comença la part bona. Et lliguen una mica el cap, per moure't poc. Després et deixen només un ull al descobert. En aquest ull hi posen una sèrie d'esparadraps per mantenir-lo obert i altra instrumental que fa la mateixa funció. Et posen suero fisiològic per mantenir la hidratació i et diuen que miris un punt vermell. Aleshores, una forta pressió a l'ull, molesta però poc dolorosa i et posen algo que et deixa sense visió i sents un sorollet mecànic...t'estan tallant la part superficial de la còrnea per deixar lliure la zona on actuarà el làser. Perfecte, no veus res clar...ni el punt vermell ni hòsties...i se suposa que has d'enfocar!? "Merda, el làser em tocarà on no hauria de fer-ho". Comença el festival pirotècnic...Veus uns punts blancs i sents un soroll. Làser en acció! Després, una mica de cola per enganxar amb un pincellet (literalment) i et tornen a posar a lloc la còrnea.



Tot plegat dura uns cinc minuts...o això sembla. Ara toca l'altre ull.

En total, potser et passes uns 15 minuts al quiròfan i, no, no veus massa res. Sobretot perquè l'anestèsia et fa tancar els ulls.

Arribes a casa i el millor que pots fer és dormir i dormir, cosa realment senzilla ja que ni pots veure la tele ni llegir ni res...

I au, ets 2500€ més pobre, però després de 3 dies comences a veure-hi sense res!!! Això sí, gotes, gotetes i anar amb compte durant uns dies. I ni parlar-ne d'entrar a llocs amb fum durant una temporadeta (pots aprofitar per estalviar).

Espero que això no us hagi tirat enrera si tenieu pensat fer-vos la operació. Val la pena! Ah, un secret, el làser no dispara si l'ull no està en la posició que toca, així que no us poseu nerviosos si no aconseguiu enfocar el maleït punt vermell.

Salut!!

Bullint l'aigua

Igual que Copèrnic a la seva època, jo he estat víctima de bromes i burles per part d'amics i coneguts (bé, a Copèrnic la cosa segur que va semblar-li més seriosa). El fet és que des de fa temps intento il·lustrar als meus amics de lletres, com xerop tot explicant-lis perquè és una mala idea tapar una olla si volem fer bullir l'aigua ràpidament. La resposta és clara: "A més presió costa més que l'aigua passi de líquid a gas". És aquell exemple que ens explicaven a classe on ens preguntaven si l'aigua bulliria a 100ºC a tot arreu. La resposta és que no. De fet a 100ºC només bull al nivell del mar.

Finalment, avui tot preparant un arròs a la cubana, he trobat un escrit que suporta la meva ferma afirmació. Aquí la teniu descreguts!! ;)

Això sí, si el que voleu és aconseguir més temperatura...no dubteu en comprar-vos una olla pressió!