Després de veure el vídeo del post anterior, què menys que dedicar un post a aquest grandíssim grup:
Last but not least:
dimecres, 25 de juliol del 2007
BARCELONAAAA!
Se celebren ja els 15 anys des d'aquell gran esdeveniment que van ser les Olimpiades de Barcelona. Potser està malament que ho digui jo, però van ser i han estat les millors que hi ha hagut. La mostra? només cal veure això:
Potser van ser els últims Jocs amb un sentiment més inocent, o potser era que l'inocent era jo, només un nano aleshores que vivia a casa seva tot el moviment que comportava un esdeveniment d'aquesta magnitut. De fet el meu pare va treballar activament en el tema i a casa tenim una autèntica torxa olímpica de record, entre altres coses. Si miro a l'armari segur que encara trobaré alguna samarreta amb el Cobi.
Ara els temps han canviat, jo he crescut, he llegit, he viscut i he perdut la inocència. El que veig són uns Jocs on l'important no és l'esport, sino les relacions comercials i polítiques. Per això un estament que aleshores presidia el mooolt polèmic Samaranch (no, no ens oblidarem del teu passat), li ha donat les properes a Beijing (aka Pekin)... Un país sense massa respecte pels drets humans, però també s'han fet Jocs als USA (pena de mort) i a la URSS (tampoc un gran exemple de democràcia, no). Com a mínim, de la Xina sempre es pot dir que és el país que més ha fet per reduir la pobresa a nivell mundial.
Jo, prefereixo oblidar-me d'aquestes coses, tancar els ulls i recordar la inauguració dels Jocs en una BCN amb il·lusió i llum (elèctrica).
Potser van ser els últims Jocs amb un sentiment més inocent, o potser era que l'inocent era jo, només un nano aleshores que vivia a casa seva tot el moviment que comportava un esdeveniment d'aquesta magnitut. De fet el meu pare va treballar activament en el tema i a casa tenim una autèntica torxa olímpica de record, entre altres coses. Si miro a l'armari segur que encara trobaré alguna samarreta amb el Cobi.
Ara els temps han canviat, jo he crescut, he llegit, he viscut i he perdut la inocència. El que veig són uns Jocs on l'important no és l'esport, sino les relacions comercials i polítiques. Per això un estament que aleshores presidia el mooolt polèmic Samaranch (no, no ens oblidarem del teu passat), li ha donat les properes a Beijing (aka Pekin)... Un país sense massa respecte pels drets humans, però també s'han fet Jocs als USA (pena de mort) i a la URSS (tampoc un gran exemple de democràcia, no). Com a mínim, de la Xina sempre es pot dir que és el país que més ha fet per reduir la pobresa a nivell mundial.
Jo, prefereixo oblidar-me d'aquestes coses, tancar els ulls i recordar la inauguració dels Jocs en una BCN amb il·lusió i llum (elèctrica).
dimarts, 24 de juliol del 2007
BCN-MAD/MAD-BCN
Una d'aquelles jornades maratonianes en que has d'agafar dos avions en un mateix dia. No, el pont aeri no està pensat per gent de 1,80m.
Per si això no fos suficient, un cop més, vaig haver de donar explicacions de perquè parlo en català. A Madrid creuen que saben millor que els propis catalans el que passa a casa nostra.
Mentrestant, a BCN van tornar al segle XIX.
Per si això no fos suficient, un cop més, vaig haver de donar explicacions de perquè parlo en català
Mentrestant, a BCN van tornar al segle XIX.
divendres, 20 de juliol del 2007
Censura a mi? JA!
Li han censurat una portada a El Jueves. Doncs que sàpiga el Sr.Jutge que la seva sentència serà contraproduent. El Blogroll farà que aquesta portada sigui la més vista de la revista satírica en anys.
LA CENSURA TE LA FOTS PEL CUL JUAN DEL OLMO
Aquí la portada:
LA CENSURA TE LA FOTS PEL CUL JUAN DEL OLMO
Aquí la portada:
dijous, 19 de juliol del 2007
Saps que ja feia temps que ho hauries d'haver fet
Finalment Josep Piqué ha obert els ulls i ha vist que ell no té res a veure amb els fatxes del PP que hi ha al carrer Génova. Li ha costat una mica, però sembla que l'empenta des de Madrid ha estat definitiva. Per altra banda veurem al Cirera and Co. convertir el PPC en un nou niu de catalanofòbics (ja ho veureu, que a aquest fa temps que l'he escoltat per la ràdio)
dimecres, 18 de juliol del 2007
77, the number of the thief
José Luis Borau, aquest és el nom del nou president de l’SGAE. Només una dada, té 77 anys. No vull dir que la gent gran no pugui tenir càrrecs importants, és més, la majoria de presidents d’entitats importants són força carcamals.
El que em preocupa més és que un home de 77 anys no deu saber ni què dimonis és un blog.
Llegeixo l’entrevista que va concedir al diari El País i em quedo sorprès de veure com analitza el problema de la pirateria. “Es un problema con muchos costados, una alimaña que crece inesperadamente. Como mucho se puede controlar que sea lo menor posible. Es necesario que la gente se deje de sentimentalismos hacia el de la manta; detrás, el negocio lo hacen unos mafiosos misteriosos e incontrolables que se dedican a las drogas y cosas por el estilo.”
Ja veieu, “cosas por el estilo”. La qualitat ínfima de moltes produccions discogràfiques i cinematogràfiques segur que no tenen res a veure.
Una altra perla sobre el canon digital:” Lo critican porque grava una "teórica utilización", y es cierto, pero es un mal menor hasta que se dé con un método más milimétrico. Además, el canon son unos céntimos miserables.”
Quina barra, “unos céntimos miserables”. I és clar, com que avui en dia ningú fa servir ni ha de fer servir dispositius com PCs. Pagui’ls vostè els cèntims sr.Borau.
El que li proposo al sr.Borau és que a partir d’ara tot músic, editor, artista en general comenci a pagar-nos a cadascun dels ciutadans del món un canon. La raó és ben simple. Totes les seves obres estan inspirades per l’entorn, per les seves vivències i és evident que moltes persones hi han col•laborat.
SGAE, lladres!
El que em preocupa més és que un home de 77 anys no deu saber ni què dimonis és un blog.
Llegeixo l’entrevista que va concedir al diari El País i em quedo sorprès de veure com analitza el problema de la pirateria. “Es un problema con muchos costados, una alimaña que crece inesperadamente. Como mucho se puede controlar que sea lo menor posible. Es necesario que la gente se deje de sentimentalismos hacia el de la manta; detrás, el negocio lo hacen unos mafiosos misteriosos e incontrolables que se dedican a las drogas y cosas por el estilo.”
Ja veieu, “cosas por el estilo”. La qualitat ínfima de moltes produccions discogràfiques i cinematogràfiques segur que no tenen res a veure.
Una altra perla sobre el canon digital:” Lo critican porque grava una "teórica utilización", y es cierto, pero es un mal menor hasta que se dé con un método más milimétrico. Además, el canon son unos céntimos miserables.”
Quina barra, “unos céntimos miserables”. I és clar, com que avui en dia ningú fa servir ni ha de fer servir dispositius com PCs. Pagui’ls vostè els cèntims sr.Borau.
El que li proposo al sr.Borau és que a partir d’ara tot músic, editor, artista en general comenci a pagar-nos a cadascun dels ciutadans del món un canon. La raó és ben simple. Totes les seves obres estan inspirades per l’entorn, per les seves vivències i és evident que moltes persones hi han col•laborat.
SGAE, lladres!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
