Sí, és ell, el Spaghetti Flying Monster que il·lumina el camí dels pastafarians
Vía: WTF Microsiervos
dimecres, 28 de novembre del 2007
Una revelació!!
Sí, és ell, el Spaghetti Flying Monster que il·lumina el camí dels pastafarians
Vía: WTF Microsiervos
dimarts, 27 de novembre del 2007
Manifestació aquest dissabte 1 de desembre
Motiu, ben clar, el desastre de les Rodalies.
Siguis nacionalista català o molt espanyol, tant és, saps que el desastre de rodalies no és bo ni per un català que se senti català ni per un espanyol que visqui a Catalunya ni per a cap possible combinació, sempre perdedora. El que estem patint en aquest país és de vergonya absoluta.
Avui, la Ministra s'ha salvat de la "guillotina" per només 3 vots de diferència, gràcies a un PNV que alguna cosa deu haver aconseguit. En aquest país, pel que es veu, no importa el que passi. Es pot enfonsar un petroler i aquí no passa res. Un bloc de pisos s'esfondra i aquí no passa res. Les Rodalies van a pedals i, endevines?, aquí no passa res.
PROU!
Qui més qui menys s'ha d'aixecar a treballar cada matí per no poder accedir a un miserable pis de 40 metres quadrats. I a sobre hem d'aguantar que s'enfotin de nosaltres?
Jo crec que no.
Per això, dissabte 1 de desembre, toca manifestar-se. Si no ens fem sentir mai ens tindran en compte.
Siguis nacionalista català o molt espanyol, tant és, saps que el desastre de rodalies no és bo ni per un català que se senti català ni per un espanyol que visqui a Catalunya ni per a cap possible combinació, sempre perdedora. El que estem patint en aquest país és de vergonya absoluta.
Avui, la Ministra s'ha salvat de la "guillotina" per només 3 vots de diferència, gràcies a un PNV que alguna cosa deu haver aconseguit. En aquest país, pel que es veu, no importa el que passi. Es pot enfonsar un petroler i aquí no passa res. Un bloc de pisos s'esfondra i aquí no passa res. Les Rodalies van a pedals i, endevines?, aquí no passa res.
PROU!
Qui més qui menys s'ha d'aixecar a treballar cada matí per no poder accedir a un miserable pis de 40 metres quadrats. I a sobre hem d'aguantar que s'enfotin de nosaltres?
Jo crec que no.
Per això, dissabte 1 de desembre, toca manifestar-se. Si no ens fem sentir mai ens tindran en compte.
diumenge, 25 de novembre del 2007
Barcelona sense feixistes
El mínim que puc dir és que estic orgullòs de que un nazi no hagi pogut presentar el seu llibre a Barcelona i de que es queixi de que sigui l'única ciutat espanyola on no ha pogut fer-ho.
No li donaré més publicitat a aquest tio, ni diré el seu nom, ni tan sols m'interessa el més mínim el que escrigui un desgraciat del KKK.
Em fot una ràbia relativa que digui que "no té llibertat d'expressió", però és el que sempre diuen els feixistes com ell. Gent intolerant que en el seu moment cremava llibres, matava persones que pensaven diferent o que, simplement, tenien un major concentració de melanina a la pell.
En aquest cas crec que Voltaire no aplicaria el que va dir:"No estic d'acord amb les teves idees, però defenso el teu sagrat dret a expressar-les".
dissabte, 24 de novembre del 2007
IT CROWD
DAM IT!
Mireu les pintes d'aquests geeks!
Doncs són els protes de l'última sèrie a la que estic enganxat per Internet. No sé si la fan a algun canal d'aquesta tele de cotilleos, entranyes i demés excrements amb comptadíssimes excepcions.
Una sèrie digna d'estar al costat de The Young Ones. I a sobre practico anglès!
Mireu les pintes d'aquests geeks!
Doncs són els protes de l'última sèrie a la que estic enganxat per Internet. No sé si la fan a algun canal d'aquesta tele de cotilleos, entranyes i demés excrements amb comptadíssimes excepcions.
Una sèrie digna d'estar al costat de The Young Ones. I a sobre practico anglès!
divendres, 23 de novembre del 2007
L'escriptori
En resposta a la petició de xerop doncs aquí li presento el meu escriptori actual.
La foto correspont a Aiguafreda on fa uns mesos vaig fer el meu bateig de submarinisme.
És una foto feta pel Lluís (actualitza el blog nano).
En els últims anys sempre he tingut com a fons d'escriptori fotografies fetes per mi (menys aquesta) en paissatges que m'han agradat i on he tingut la sort de viatjar. Vaig tenir la vista de Toronto des d'aquí o una foto mística del Macchu Picchu a les 7 del matí (la foto linkada no és la meva).
Espero que la propera foto sigui dels Alps, on tinc ganes d'anar a esquiar una mica, ja que de les pistes d'aquí no me n'acabo d'enrefiar.
I tu, quin escriptori tens?
dimecres, 21 de novembre del 2007
"Me llamo rojo"
D'Orhan Pamuk, conegut escriptor turc, que va estar exiliat als EUA fins fa uns mesos (per parlar del genocidi armeni), és l'últim llibre que he llegit.
És una novela en clau de thriller, però amb la pecularietat molt interessant d'estar ambientada en la Turquia del segle XVI.
En aquest escenari un assassinat té lloc en un dels carrerons d'aquesta metròpoli, de la mateixa manera que podríem estar parlant de New York o London. La pròpia víctima s'encarrega d'introduir-nos en una cultura que poc té a veure amb la de les dues ciutats anteriors.
Un llibre d'il·lustracions per al Sultà sembla ser el motiu d'aquest vil acte. I és que a l'Istambul d'aquells temps les il·lustracions massa properes a la realitat, com es feien a Occident, eren un tema controvertit. Proper a l'heretgia i a l'idol·latria que el Coran prohibeix. Però alguns volen deixar enrera algunes tradicions.
Lliçons sobre tècniques de pintura, una mica llargues en alguns moments, s'entrellacen amb una trama que barreja amb elegància la recerca de l'assassí, una història d'amor i una sèrie de capítols on sembla que les mateixes pintures ens parlin de les seves experiències (per mi la joia d'aquesta novela). Fins i tot el propi autor ens sorprén amb el que diríem "cameo" si això fos una pel·lícula.
Una novela molt interessant que, com ja he dit, ens sumergeix de ple en una societat diferent en certs aspectes i no tant en d'altres. Per això Orhan Pamuk té l'èxit que té segurament.
PD: També és cert que he tingut la sort de veure en directe alguna de les localitats que es descriuen en el llibre, cosa que sempre ajuda.
És una novela en clau de thriller, però amb la pecularietat molt interessant d'estar ambientada en la Turquia del segle XVI.
En aquest escenari un assassinat té lloc en un dels carrerons d'aquesta metròpoli, de la mateixa manera que podríem estar parlant de New York o London. La pròpia víctima s'encarrega d'introduir-nos en una cultura que poc té a veure amb la de les dues ciutats anteriors.
Un llibre d'il·lustracions per al Sultà sembla ser el motiu d'aquest vil acte. I és que a l'Istambul d'aquells temps les il·lustracions massa properes a la realitat, com es feien a Occident, eren un tema controvertit. Proper a l'heretgia i a l'idol·latria que el Coran prohibeix. Però alguns volen deixar enrera algunes tradicions.
Lliçons sobre tècniques de pintura, una mica llargues en alguns moments, s'entrellacen amb una trama que barreja amb elegància la recerca de l'assassí, una història d'amor i una sèrie de capítols on sembla que les mateixes pintures ens parlin de les seves experiències (per mi la joia d'aquesta novela). Fins i tot el propi autor ens sorprén amb el que diríem "cameo" si això fos una pel·lícula.
Una novela molt interessant que, com ja he dit, ens sumergeix de ple en una societat diferent en certs aspectes i no tant en d'altres. Per això Orhan Pamuk té l'èxit que té segurament.
PD: També és cert que he tingut la sort de veure en directe alguna de les localitats que es descriuen en el llibre, cosa que sempre ajuda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
