Perquè seguim sent un país segonmundista? (by sukkus)

Em permeto la llicència de reproduir aquí el text que sukkus ha escrit. Hi estic 100% d'acord i crec que ell expressa perfectament el que jo podria dir sobre el tema. Així que, si la roda està inventada no es necessari tornar-hi.

By sukkus (14/02/2009):

Avui França, un dels països europeus que millor està suportant la crisi, ha anunciat un pla d'inversions generós per assegurar el futur i la competitivitat de l'economia francesa. La major part d'aquesta inversió anirà destinada a l'educació superior i a I+D, com és habitual en qualsevol país que pretén ser considerat una potència mundial.

A Espanya, per contra, el país que es queixa per no ser invitat al G-20 i el país europeu que pitjor està passant la crisi (amb un atur record dins la Unió Europea) i amb pitjors previsions pel 2010, la recepta està en rebaixar novament per l'any que ve les ja de per sí paupèrrimes inversions en les àrees que han de garantir el nostre futur. Seguim estant a la cua de l'educació en països desenvolupats (com cada any ens recorda l'informe PISA) i en inversió en I+D però malgrat tot, sembla que volguem insistir en anar baixant graons. Els mediocres polítics d'aquest país sembla que no s'adonen que el model de mà d'obra barata per a les multinacionals estrangeres o la construcció basada en una bombolla especulativa s'han acabat, i que el futur contra la competència productiva de països més barats passa per la investigació en noves àrees.

L'exemple francès elegit en les notícies d'avui parlava del cor artificial desenvolupat l'any passat per investigadors d'aquell país. Un joint-venture de professionals biomèdics i enginyers aeronàutics, dos camps on exportem a la resta del món molts dels nostres millors investigadors i enginyers desesperats per la falta de recursos d'aquest país.

Mantenir el poc teixit industrial important que ens queda (incentivant la investigació en els seus respectius camps) i fomentar amb ajudes públiques creixents (en comptes de minvants) nous camps amb potencial com poden ser la biotecnologia o la indústria d'energies renovables és el camí a seguir. Per a un servidor que ha treballat a la primera potència europea, no són bons professionals el què falten aquí, sinó líders capaços de guiar-nos en estratègies que vagin més enllà del benefici a curt termini, tant a nivell d'empresaris compromesos amb el país, com sobretot de polítics no corruptes que superin el molt deficient en la seva gestió.

AVATAR

James Cameron ha tornat a fer que el cine donés un pas endavant amb Avatar. Potser no d’una manera tan determinant com amb Terminator o Abyss, però sí que ha creat una nova manera de viure el cinema d’acció.

Avatar, una pel•lícula que s’ha de veure Sí o Sí en 3D ens endinsa en un món fantàstic i un punt psicodèlic on els Na’vi (indígenes del satèl•lit Pandora) són els protagonistes absoluts. Gollum al seu costat ha quedat més que superat com a creació digital.

Què ofereix Avatar que no haguem vist fins ara? No és un argument revolucionari. De fet estem veient una nova manera d’explicar Pocahontas. No té uns guions excessivament treballats. No té una trama sorprenent. Però sí que té un impressionant desplegament imaginatiu i tècnic al servei de l’espectacle.

En les gairebé 3 hores que dura el film l’espectador, gràcies a les ulleres 3D, només trobarà a faltar no poder respirar el mateix aire que els Na’vi. La tècnica permet que un s’endinsi com mai abans dins de Pandora i participi com un més dins dels esdeveniments que allà tenen lloc. Tot embolcallat d’un esperit molt New Age que a més d’un li sobrarà, però que tampoc molesta en excés.

Incongruències de la física i de les proporcions a part

(SPOILER:.............................................................................................no pot ser que les armes dels humans els hi quedin proporcionals als Na’vi nique les fletxes , de sobte, siguin capaces d'atravessar armadures blindades............................................................................................................................),

la pel•lícula és una experiència 100% recomanable. No, no us farà pensar, no us farà reflexionar sobre un tema que s’ha explicat mil i una vegades, però si que per un moment serà possible que vosaltres també deixeu els vostres seients al cine i correu per la jungla onírica que James Cameron ha creat.

Trobats ous ferrats d’origen extraterrestre

Ara que ja he captat la vostra atenció amb un titular aparentment absurd dir-vos que en cap cas és erroni.

Fa uns dies un grup de científics portuguesos va topar amb una estranya formació rocosa al fons marí del sud de les Açores. La formació que podeu veure a la imatge, és realment ben circular i té tota la pinta de ser el resultat d’un impacte de meteorit.
Curiosa la imatge i sempre sorprenent el que ens queda per descobrir del nostre propi planeta.

Canya al Pare Noel!!

Com cada any a aquest petit país nostre que és Catalunya comencem els debats de si estem perdent les tradicions nadalenques més nostrades. Curiós fenomen, quan personalment diria que la figura del caganer gaudeix avui d’una popularitat mai abans coneguda. La resta d’espanyols encara es fan creus que tinguem per costum posar un pastoret cagant a la muntanya...I de què es fan creus? O es pensen que a l’any zero hi havia Poliklyns? Va home va...si avui no sabem on pixar a la moderníssima Barcelona ho haurien de saber aleshores.


Però m’estic anant del tema...


Catalanes i catalans! No esteu sols en les vostres reivindicacions! Aquest malparit de Santa Claus o Pare Noel o Sant Nicolau té els dies comptats. És per això que us crido a sortir al carrer, carregant els vostres “caga Tió” (certament, els catalans som escatològics) i agermaneu-vos amb els austríacs. Ells també en tenen prou d’aquesta invasió silenciosa de panxuts vestits de vermell que escalen parets i baixen per xemeneies. Criden prou! (bé, suposo que deuen dir “Genug!”) i volen salvar el seu petit i immaculat Christkind.

Un angelet que pel que diuen és molt més eficient (i cursi)
En fi, estic convençut que l’organització austríaca sumada a la mala hòstia del poble català (perquè s’ha de tenir mooolt mala hòstia per aconseguir que un tronc cagui regals del tamany d’una PlayStation) aconseguirà eradicar d’aquesta beneïda terra nostra la plaga barbuda de Sant Nicolau.




Bon Nadal a tothom (tingueu preparat el bastó per si us necessitem).




També podeu fer la vostra aportació comprant un CD molt simpàtic

Un riu submarí

Atenció a la imatge que us poso a continuació:






Veieu alguna cosa estranya? Exacte, un submarinista dins d'una mena de riu, però...ep! li surten bombolles. És algun truc fet amb photoshop? Doncs no! És ben real.

Aquesta imatge surreal és el resultat d'una capa de sulfur d'hidrògen (estic segur que alguna de les persones que llegeix aquest bloc podria explicar a què es deu aquest fenòmen...cosa de la densitat?) que es troba a uns 30 metres de profunditat en algún indret de Mèxic.





Gracias por el link, de nuevo, repoker ---> blicu)


Actualització: Es tracta del Cenote Angelita al Yucatan Mèxic. Pel que sembla lel sulfur d'hidrogen es troba entre l'aigua dolça i l'aigua salada.

Ara mateix això em fa feliç :)

Mestre, apunti un de més!

L'editorial d'avui

La dignidad de Catalunya

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.