24 hores de bàsquet a Badia del Vallès

Des de fa 19 anys a Badia del Vallès celebren un torneig 5x5 de bàsquet que en edicions anteriors havia estat de 24 hores seguides de competició. Actualment els partits es distribueixen entre tot el cap de setmana i s’han anul·lat les competicions nocturnes...De manera que es podria dir que actualment el torneig són 48 hores.


Per primera vegada un servidor hi va participar amb el seu germà i uns amics i coneguts. El nostre equip “Mejillones” va ser un dels potents de la seva categoria...evidentment, donada la situació de “lamentable” estat físic de la majoria dels seus components, aquesta categoria era la més baixa del torneig...però tot i així, sense entrenar, sense ritme de partits, sense dormir la nit del dissabte al diumenge, ens vam plantar a semifinals, després d’haver derrotat als “Potorro’s”, “Pachanga” i “Somos una banda”, aquests últims fumaven a la banqueta, on un equip “Jaguars” de 15 integrants va acabar guanyant a un equip de 8 “veterans trasnochados” que no trobàvem el moment de demanar aire, aigua i una hamaca per descansar una mica, mentre observàvem com a babaus el parell d'entrenadores que tenien, se'ns dubte el millor dels "Jaguars" ;P


El balanç final, doncs, trobo que no és negatiu i em quedo amb la sensació de que amb una mica més de bondat i una mica més d’entrenaments podríem haver participat en una categoria superior sense desentonar gens (s’ha de dir que menys contra els “Jaguars” a la resta els vam guanyar poc més que “caminant”). Potser no la més alta de totes, perquè allà hi havia gent de nivell i d’alçada de debò (nivell EBA i tal). El millor ha estat que també m’ha recordat vells temps on cada cap de setmana tenia competició. Un record entranyable gràcies a un esdeveniment modest, però organitzat amb il·lusió (no va faltar l’entrada a la piscina municipal, bàsic per evitar trasllats d’urgències per xocs de calor) i on tothom hi va anar amb ganes de divertir-se.


Això sí...potser més que el record, el que em durarà més dies són els cruiximents i el dolor que tinc per tot el cos. Ai, ai...sort que sóc un habitual del gimnàs!

Sweet

Aquest matí el cafè era més bo.

Bonus

Darrerament dibuixo més persones d'esquenes...

Ja queda poc!

Sí senyor, ja queda ben poc per agafar l’avió a New York. Hi ha ganes. Hi ha moltes ganes de veure la ciutat que mai dorm. De passejar-me pels seus carrers i pels seus escenaris com si fos dins la novel•la de Paul Auster (Trilogia de Nueva York). Anar amunt i avall per carrers llargs, impensables per algú que no hi ha anat mai i que només ha vist imatges de la ciutat a les pel•lícules, càmera en mà, veure la gent de la ciutat, el seu “passo de tot”, “res em crida prou l’atenció ni res em sembla prou extravagant”. Encara que si ho penso bé, el més probable és que em passi el dia envoltat d’Europeus i reconeixent a cada botiga on entri alguna paraula en català: “Joaaaaaan, has vist això?” “Ostres, què barat!. Compra, compra Txell!”. Efectivament, a les botigues que més criden l’atenció al turista Europeu ja se’ns coneix com els “Give me two” per la nostra mania de demanar els texans, les samarretes, els Ipods etc. de dos en dos. Jo no seré menys i des de fa mesos que vaig decidir fer el salt als botiguers de Barcelona. Ho sento, però aquest any les rebaixes me les faré a l’altra banda de l’oceà.

Com a bon propòsit, m’agradaria poder anar recollint en una llibreta anotacions sobre els carrers per on passo, les rareses, les experiències i després anar-les posant al bloc acompanyades de fotografies. Si bé no és una cosa molt nova, penso que sempre serà un bon record més que podré consultar d’aquí uns anys i que, a més a més, pot servir de guia per algú interessat en viatjar-hi en un futur. Seran els meus deures d’estiu! Un mini reportatge!

Vaig dormit...

I es que fer sopars a l'estiu està molt bé. A qui no li ve de gust fer una xerradeta a temperatura ideal...

Però ai, quin dolor, quan estàs sopant i penses "demà el despertador no faltarà a la seva cita de les 6:30 am"

Tot sigui per tenir una vida social! ;)

“Com esteu Barcelona?”

Així va saludar The Boss als assistents del segon dels concerts que va donar a la ciutat de Barcelona. Per un cop de sort, em vaig trobar assegut a la tercera graderia amb un amic, el Dani, que em va convidar (merci nano!).

Una mitja hora abans, el Camp Nou, s’acabava d’omplir. La gent estava expectant i, curiosament, no hi havia cap banda de teloners. Se’m fa estrany , que a tots els concerts que he anat, sempre hi ha hagut alguna banda més o menys coneguda precedint al gran espectacle. Recordo una gira dels Rolling on els teloners eren ni més ni menys que els Pretenders (no està gens malament, no). Però bé, que tampoc va ser important perquè el concert que ens va oferir Bruce va durar molt (3 hores aprox), així que no es va lamentar manca de ració musical.

L’escenari es veia “humil” per al tipus de concert i l’envergadura d’aquest. Tot i així, l’actuació d’Springsteen va suplir les mancances d’escenari i, lamentablement, tècniques. Sí, ja se sap que el so en directe no sempre és òptim...i clar, el Camp Nou no es va dissenyar per fer concerts i l’acústica no és la millor. Però per a mi, que realment no he estat mai un fan de Bruce Springsteen...(Les poques coses que n’havia escoltat eren de la discoteca de mon pare), doncs aquest punt va ser una llàstima. El Boss té un accent un pèl difícil de pillar i si a sobre el so no t’arriba en les millors condicions, doncs et perds una mica les lletres...Sort de les balades.

Com deia, aquestes mancances les van suplir per una banda l’entrega del públic i per l’altra el “bon rotllo” i el no parar quiet que transmetia Bruce. Molt bo quan va començar a arreplegar de les mans del públic tot de pancartes amb els noms de les seves cançons més mítiques i que després va fer servir per donar pas al seu set list més o menys improvitzat. Realment un bon punt!




També és de molt agrair les paraules en un correcte català que va dirigir al públic assistent. Tot un detall, encara que és evident que al Camp Nou hi havia gent de tota Espanya i Europa, però no crec que es molestessin (i si es van molestar, sincerament...que m’és ben igual).

En definitiva, un concert molt bo, un Bruce totalment entregat i una sensació general de que el Rock and Roll dóna molt bon rotllo.

Tan malament anem de ventre?

Sóc jo o darrerament els anuncis per anar bé de ventre s'han multiplicat? L'Activia, l'antic Bio de Danone, doncs ja és un clàssic. Però se li han sumat productes tan difícils d'anunciar per la tele com els mini enemes...

No sé, estic sorprés...i clar, que és un tema que no sols comentar al cafè amb els companys de la feina. "Hola com ha anat el cap de setmana?" "Ah, doncs molt bé, molt bé" "Sí? Has marxat fora o què?" "No, no! hi ara, amb la crisis que hi ha. Jaja! ja m'agradaria. El que passa és que, escolta, m'he aplicat un mini enema d'aquest i, caram! Mà de sant!" "Ah si? Què bé...ara mateix em vaig a comprar un"

Uhm...no, crec que aquesta conversa no és possible.

Però el que no hi ha dubte, és que algú està comprant-ho i que els Activia es venen molt bé. Això sí, no puc evitar de mirar al consumidor del iogurt de torn i pensar "jurs, vas restret!"

Serà que tenim moltes coses a dins!