És un nano de vint i molt pocs que es podria definir com a persona “feliç” de la vida. No vull dir que no tingui preocupacions, però potser per ser el germà del mig ha tingut un altre tipus de responsabilitats dins de la família. Clar, jo com a primogènit (què bíblic) doncs em vaig anar enduent totes les hòsties i segurament sóc el que més baralles ha tingut amb els pares. Tot per obrir camí! Bé, la veritat és que la intenció primera era obrir-me les portes a mi mateix i que, ves per on, doncs els que venen al darrera ja tenen una línia traçada al terra per seguir.
Tornem al meu germà. Com deia, una persona alegre, distesa, que només ha tingut i té una passió real, el bàsquet. Sempre ha tingut facilitat pels esports d’equip i des de ja fa molts anys es dedica a jugar a bàsquet en lligues de bon nivell, com la Copa Catalunya, en la posició de base. És un jugador decidit a guanyar i així ho transmet als companys, amb una molt bona visió del joc i equilibrat ofensivament i defensiva gràcies, en part, a un físic molt adient per l’esport de la cistella: si bé no és excessivament alt (1,80 m), és hàbil amb la bola, de cos fibrat, braços llargs i ràpids (no us imagineu el fart que es fa de robar pilotes) i un tir exterior que ha anat polint en les darreres temporades que complica als jugadors rivals la seva defensa.
Se’ns dubte li queda un, espero, llarg camí per recórrer...però tot camí té un inici i des de fa un parell de dies el meu germà ha fet un pas endavant en al haver fitxat per un equip de la categoria EBA.
El seu cognom no és Navarro, ni Gasol, ni Rubio...no, és Gil i espero amb molta il•lusió que gaudeixi d’aquesta nova aventura que tant ha buscat des de que era un marrec.
Felicitats brother!
PD: No descuidis els estudis!!
Entrades
4 comentaris:
collons! enhorabona pauet. A disfrutar. I això sí, segueix estudiant, no siguis tonto.
I vigila amb les grupies...
(perdona per haver escrit això com si fos el seu blog i no el teu, marquitus. Aix, que et trobo a faltar, tonto.)
Orgull de germà gran. T'ho dic per experiència, el fet de que quasi tot el que fan el germans petits sigui reprobable desde el nostre punt de vista, no vol dir que no sentim orgull de ser el seu germà. Es veu que lo ser "feliços" també és una cosa d'ordre de naixement, el meu germà és igual un feliç, sempre amb la calma.
Que li vagi molt bé al Gil mitjà.
Moltes felicitats al mitjà dels Gils, Marc algun dia que vagis a veure'l m'ho comentes i si no tinc cap plan especial t'acompanyaré, a veure el nivell d'EBA.
jajaja... em sembla que el tema que els petits siguin més feliçots és universal!!
Ehhh!! i jo també sóc germà mitjà, però donat que ma germana va ser bastant pacífica, em van tocar a mi les baralles i la faixuga obertura de portes!!! Potser per això no he sortit així!!!
Tot i això, m'apunto amb el Kus a veure algun partit!
Publica un comentari a l'entrada