divendres, 31 d’octubre de 2008

Com Obama ja ha canviat algunes coses

Interessant gràfic vist a etc que mostra les xifres que ha recol·lectat el senador Obama per a la seva campanya, cosa que li ha permés pagar espais a prime-time per al seu missatge.


dijous, 30 d’octubre de 2008

Esbossant el temps...

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Si George Orwell aixequés el cap...

Ja m'ho vaig imaginar el dia que per Travessera de les Corts vaig veure un mini amb el logo de Google i una espècie de càmera de vídeo situada a sobre a certa altura. En un principi vaig pensar que estaven fent fotos de les façanes...com el que té la pàgina QDQ, però la meva sorpresa ha estat veure'm a mi mateix allà, a Google Maps (dins la nova opció de vista "Street View")!! Tan tranquil, amb la meva samarreta taronja i una motxil·la platejada a l'esquena...segurament direcció al gimnàs.

No sé si em fa gràcia o em fa por.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

English Essay...

Feia molt de temps que no havia d'enfrontar-me amb un essay per una classe d'anglès, però aquí em teniu, allargant el moment de l'agonia final d'enfrontar-me amb un paper en blanc i escriure no ja en anglès, sinó probablement sobre un tema que, parlant clar, me la porta fluixa.

I és que jo mai he estat un bon escriptor. Aquell que pensi que per tenir un bloc automàticament passa a l'Olimp dels escriptors que s'ho faci mirar. En el meu cas sempre he tingut dificultats per escriure tant en castellà com en català. De fet el bloc va nèixer com una excusa per anar escrivint amb certa freqüència temporal (veieu com no en sé...si no és temporal, com collons ha de ser una freqüencia?) les coses que em preocupaven, que em cridaven l'atenció i les meves opinions personals. Sempre intentant evitar la còpia d'altres diaris o blocs...encara que a vegades és difícil perquè hi ha moltes opinions coincidents en la gran xarxa.

En definitiva, que si ja em costa escriure en les meves llengües maternes...en anglès ni us ho imagineu. A més, perquè són sempre tan quadriculats els essays? Aquells que heu fet classes d'anglès sabreu de sobres que sempre és el mateix. Per exemple, Giving your opinion about... és un tema típic i sempre és desenvolupa de la mateixa manera: opinió, punts a favor, punts en contra (no us oblideu d'un However" o un "On the other hand" que sempre van bé per demostrar que us enrecordeu de que existeix una cosa anomenada connector i que aconsegueixen que els vostres professors tinguin autèntics orgasmes intel·lectuals en saber-se escoltats a classe, i, en darrer lloc, la conclusió. Aquest és només un exemple, però en les "letters" o demés històries sempre hi ha un esquema predeterminat i, obviament, totalment avorrit.

En fi...que ara mateix tinc el meu cervell com el del dibuix:


A veure què m'invento...

Tretze Tristos Tràngols

L'autor amb aspecte típic i tòpic de geni de la literatura pels seus cabells despentinats, les seves ulleres rodones i la seva manera d'expressar-se oralment de La Pell Freda i Pandora al Congo, Albert Sánchez Piñol ens presenta aquesta recopilació de tretze contes dins la seva línia de la fantasia i de les històries un pèl macabres i tristes que han caracteritzat les seves dues novel·les més internacionalment conegudes.

Des de la crítica a l'actual situació dels immigrants als màgics armaris antropòfags passant per submarinistes que arriben del cel a l'infern i vaixells plens d'éssers lleugerament humans, en aquesta original recopilació les sorpreses van una rera l'altre i enganxen al lector des de la primera paraula.

Si no teniu massa temps per llegir, no patiu, aquesta recopilació editada per La Campana només consta de 167 pàgines que es poden llegir en un matí o, com fa un servidor, en dos o tres viatges de metro.

Qui sap si alguna de les vostres pors sortirà retratada en aquests contes.


dissabte, 18 d’octubre de 2008

El Eternauta

Quan pensem en ciència ficció ens venen al cap, aquells que som més aficionats al gènere, autors com Isaac Asimov o Arthur C.Clarke i quan pensem en còmic normalment ens centrem en els USA o en el Japó, amb honroses excepcions europees. Però vet aquí un còmic o milor dit, una novel·la gràfica que trenca esquemes i els va trencar ara ja fa 50 anys. Per aquest motiu, per l'aniversari d'aquesta obra argentina de la ciència ficció, Norma Editorial ha reeditat la història en un volum de 366 pàgines i tapa dura molt cuidat.(jo m'he llegit la 2ª edició)

L'Eternauta, per Héctor Germán Oesterheld qui va morir durant al dictadura militar d'Argentina...probablement assassinat, explica com l'any 1959 un "viatger de l'eternitat" apareix de sobte a l'estudi d'un escriptor d'historietes a Buenos Aires, Argentina(de fet aquest és el mateix autor)i comença a explicar com en un futur no molt llunyà, el 1963, la Terra es veurà atacada per una neu mortal que matarà a tot ésser vivent com a preludi d'una terrible invasió al·lienigena.



El més interessant de tota aquesta història és com ha sobreviscut a 50 anys. Ha envellit perfectament i seria molt fàcil adaptar-la al moment actual. El més important és com respiren els personatges, els seus sentiments, les seves actituts i les seva manera de respondre enfront la fatalitat, la por, la lluita per l'aliment i, sobretot, la sol·litut. Uns només pateixen per tornar a veure a la família, els altres volen aprendre de l'invasor, altres tenen valentia i iniciativa mentre que molts només tenen por, sinó és que ja han mort. Tot dins d'una atmòsfera desconeguda a asfixiant i on a cada cantonada d'una Buenos Aires ara fantasmagòrica pot arribar la mort.

Compta amb dues seqüeles que encara no he llegit, però que cauran, i, sembla ser, que també hi haurà una peli.

Com sempre, molt recomanable (sinó tampoc ho comentaria al meu bloc, oi?)



Pel que veig a Microsiervos també van dedicar-li un post.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Una visió de la crisi amb molta flema

No us deixeu perdre aquest sensacional vídeo:

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Arrenca una nova temporada de l'ACB

Un any més, amb crisis o no, s'inicia una nova temporada de l'ACB.

Una temporada certament diferent després de la caiguda del CB Girona als inferns de la LEB Bronze. Com deien els de l'Athletic de Madrid, "un añito en el infierno". Espero que retornin i que ho facin amb un projecte més sòlid que el que tenien amb el patrocini de l'immobiliaria de difícil pronunciació Akasvayu.

Això ha deixat una lliga extranya amb 17 equips...un nombre imparell que fa necessari un descans obligatori d'algun dels equips.

Obviament això ha afectat aquest enorme i ben parit, a més d'adictiu, joc, el Supermanager en el que participo un any més juntament amb altres malalts del bàsquet com sukkus.

Tot i així, qui sap si aquesta serà de les darreres ACB que es jugaran tal i com les coneixem. Sí, l'ACB també és una institució en crisi. El que passa és que la segona lliga més important a nivell mundial, després de l'NBA, clar, doncs s'ha quedat petita per als tres grans: Barça, Madrid i TAU...És totalment comprensible que una espècie de conferència Europea és una lliga més atractiva i amb un públic potencial molt més gran. Potser recordareu la pena, aquells que hi vau anar, que feia el Palau St.Jordi de Barcelona quan el Barça en crisi dels 90 va anar-hi a jugar després dels Jocs de Barcelona'92. En canvi, a la final de l'Eurolliga allò va ser apoteòsic...bé, sobretot perquè eventualment es va guanyar una Eurolliga que semblava maleïda.

Però i què passarà amb la lliga ACB...una opció és que els Tres Grans estiguin jugant a totes dues competicions, amb la plaça fixa a l'Eurolliga, deixant només espai per un altre equip de l'ACB que podria optar a jugar la lliga Europea en funció dels resultats de l'ACB.

A mí m'atrau la possibilitat d'una lliga Europea jugada a grans estadis com el Palau St.Jordi, però amb els tres grans, si finalment s'opta per la solució comentada, aleshores la situació no canviaria massa, perquè en els últims anys sempre han estat presents en aquestes dues competicions. Potser s'està fent un debat una mica buit en el fons?