Què fer amb 16 Playstation 3

Doncs per exemple dedicar la seva capacitat de càlcul per a resoldre problemes astronòmics. Com a mínim això és el que fa un grup d'investigadors de la Universitat de (Sweet home) Alabama i de la Universitat de Massachusetts que han configurat les 16 barbacoes per a realitzar simulacions de l'efecte de les ones gravitacionals produïdes pels forats negres. Pel que sembla els hi surt a compte i tot. I es veu que la Play encara té molts més usos d'aquest caire científic, com simular com es formen i muten les proteïnes humanes, estudiar malalties com el "mal de les vaques boges" i molts d'altres.



I dius, no molaria més fer una partida al Dead Space? Doncs és qüestió de gustos...A més, si tens 16 plays segur que en tens una més al saló de casa per fer les partidetes corresponents.

Vist a: Universe Today

Desproporció

Però és força difícil fer veure que no passa res quan en aquestes dates s'està bombardejant a gent innocent de manera indiscriminada. Ho sé, és un tema fàcil i sensiblero que va bé per treure la llagrimeta i pensar què bones persones que som nosaltres i què malparits són alguns...però jo em pregunto com pot ser possible que Israel faci el que està fent amb Gaza sense que no passi res?

No val dir que són jueus i que ho han passat molt malament...ja fa gairebé 70 anys (no comments). Ni tampoc em sembla una legítima defensa bombardejar indiscriminadament una població sencera per quatre, cinc o vint terroristes o resistents o com se li vulgui dir que tiren coets contra la població d'Israel. Per altra banda, Hamas és govern electe. Té algun valor això? Sembla que no i volen matar mosques a canonades.

I ningú diu res, ningú actua...bé, sí clar, els diplomàtics venen a dir un "Homeee, Israel, però què feu...va, va, pareu una mica que esteu fent massa soroll". Patètic. Si fos al revés ja tindríem declaracions solemnes de tots els governants occidentals amenaçant amb un desplegament massiu de tropes. Però no, pel que sembla Israel és "dels bons" i pot fer de tot.

Doncs mira, no són dels meus.

Procrastinar

Ja faré un bon post l'any que ve...

They are back! :)

'This Jen, is the Internet'

It Crowd 3x04

A vegades sembla com si...

La vida és com una partida de Tetris.

Comença sense massa complicacions, sense massa velocitat. Però abans del que havíem previst les coses s’acceleren i ja no pots planificar bé les jugades i moure les peces fins allà on tenies pensat col•locar-les costa més i més mentre que els problemes es van amuntegant al mateix ritme que augmenten les preocupacions fins que arriba el temut Game Over i la música deixa de sonar.

24.180.000.000

Aquests són, aproximadament, els kilòmetres que porto fets damunt d'aquesta esfera anomenada Terra.

Suposo que ho hauré de celebrar d'alguna manera :)

Aprendre a escoltar...

Un altre propòsit d'any nou

Futur i passat

Tot i que encara no podem viatjar en el temps ni sembla que ho podrem fer perquè, com deia Einstein, “no hi ha turistes del futur”, la tecnologia actual sí que ens permet un altre de tipus de viatge en el temps mitjançant l’observació directa del nostre futur i el nostre passat planetari en altres sistemes solars molt similars al nostre. Com si es tractessin de boles de vidre els telescopis ens permeten xafardejar el nostre destí.

Per una banda us presento l’estrella HD 102272. Probablement aquest codi no us digui res, però es tracta d’una estrella del mateix tipus que el nostre Sol, situada a uns 1.200 anys llum, però amb una petita diferència...té "uns quants" anys més i ja s’ha convertit en una gegant vermella. En el procés d’inflació s’ha cruspit, literalment, els planetes interiors...traduït al nostre veïnat, estaríem parlant de Mercuri, Venus i la Terra. Els astrònoms poden contemplar què està passant o, més ben dit, què va passar fa 1.200 anys a aquest sistema solar i veure com en una bola de vidre l’armageddon, tal com diuen a la revista Science, definitiu de la nostra llar. De moment ens hem de preocupar més de no matar-nos a nosaltres mateixos, perquè el nostre Sol no té a l’agenda tornar-se una gegant vermella fins d’aquí uns 5.000 milions d’anys (i a mi la setmana laboral ja em sembla llarga...)

Però no tot són finals, també s’han pogut observar escenaris més optimistes com el del sistema Epsilon Eridani, a només 10,5 anys llum...un sistema tan “proper” a nosaltres que és un bessó del nostre amb el que comparteix moltes similituds, com dos cinturons d’asteroides. La seva particularitat és que es troba en una fase molt més inicial, només té 850 milions d’anys, casualment en el moment al voltant del qual es creu que es va originar la vida al nostre planeta. Això podria suposar l’oportunitat d’observar d’alguna manera el gran enigma: com va començar tot?

Una vegada més queda clar que no som, ni molt menys, el centre de tot...com deia Carl Sagan: ‘we live in this pale blue dot’

Font: Dos Scienceshots vistos a la versió digital de la revista Science.

Hi ha qui s'adapta a les noves realitats...

Si, "no more crap quality videos on youtube!", ara teniu el Canal de MontyPython

Seguint l'estela d'altres notícies de la setmana, com aquesta.

No puc estar més d'acord amb la gent d'eTc...les coses estan canviant i cada vegada ho fan a una velocitat més gran.

M'encanta la frase que han fet servir per resumir aquesta nova realitat: "el queso desaparece para todos, esas son las malas noticias. Las buenas son que te puedes poner en marcha y encontrarlo: sólo lo han cambiado de sitio"

Creativitat!

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Impactant!

Si voleu saber què és us recomano un bloc: VisionBeta

Hi ha gent que sap trobar coses realment curioses!

Yes, he can!

Font: Washington Post


Ara toca oblidar que és negre i veure què fa realment (a partir del 20 de gener'09).

Con las manos en la masa....nararinaraa

(Llegir imitant la veu de l'Arguiñano)

Hola familia, ¿cómo vais?. Pues tenemos un plato fácil, fácil y rico, rico...Pollo al orégano con acompañamiento de arroz sobre una cama de ensalada (sólo me ha faltado el perejil)verde.



En altres paraules...Mama, no pateixis que no passo gana!

Com Obama ja ha canviat algunes coses

Interessant gràfic vist a etc que mostra les xifres que ha recol·lectat el senador Obama per a la seva campanya, cosa que li ha permés pagar espais a prime-time per al seu missatge.

Esbossant el temps...

Si George Orwell aixequés el cap...

Ja m'ho vaig imaginar el dia que per Travessera de les Corts vaig veure un mini amb el logo de Google i una espècie de càmera de vídeo situada a sobre a certa altura. En un principi vaig pensar que estaven fent fotos de les façanes...com el que té la pàgina QDQ, però la meva sorpresa ha estat veure'm a mi mateix allà, a Google Maps (dins la nova opció de vista "Street View")!! Tan tranquil, amb la meva samarreta taronja i una motxil·la platejada a l'esquena...segurament direcció al gimnàs.

No sé si em fa gràcia o em fa por.

English Essay...

Feia molt de temps que no havia d'enfrontar-me amb un essay per una classe d'anglès, però aquí em teniu, allargant el moment de l'agonia final d'enfrontar-me amb un paper en blanc i escriure no ja en anglès, sinó probablement sobre un tema que, parlant clar, me la porta fluixa.

I és que jo mai he estat un bon escriptor. Aquell que pensi que per tenir un bloc automàticament passa a l'Olimp dels escriptors que s'ho faci mirar. En el meu cas sempre he tingut dificultats per escriure tant en castellà com en català. De fet el bloc va nèixer com una excusa per anar escrivint amb certa freqüència temporal (veieu com no en sé...si no és temporal, com collons ha de ser una freqüencia?) les coses que em preocupaven, que em cridaven l'atenció i les meves opinions personals. Sempre intentant evitar la còpia d'altres diaris o blocs...encara que a vegades és difícil perquè hi ha moltes opinions coincidents en la gran xarxa.

En definitiva, que si ja em costa escriure en les meves llengües maternes...en anglès ni us ho imagineu. A més, perquè són sempre tan quadriculats els essays? Aquells que heu fet classes d'anglès sabreu de sobres que sempre és el mateix. Per exemple, Giving your opinion about... és un tema típic i sempre és desenvolupa de la mateixa manera: opinió, punts a favor, punts en contra (no us oblideu d'un However" o un "On the other hand" que sempre van bé per demostrar que us enrecordeu de que existeix una cosa anomenada connector i que aconsegueixen que els vostres professors tinguin autèntics orgasmes intel·lectuals en saber-se escoltats a classe, i, en darrer lloc, la conclusió. Aquest és només un exemple, però en les "letters" o demés històries sempre hi ha un esquema predeterminat i, obviament, totalment avorrit.

En fi...que ara mateix tinc el meu cervell com el del dibuix:


A veure què m'invento...

Tretze Tristos Tràngols

L'autor amb aspecte típic i tòpic de geni de la literatura pels seus cabells despentinats, les seves ulleres rodones i la seva manera d'expressar-se oralment de La Pell Freda i Pandora al Congo, Albert Sánchez Piñol ens presenta aquesta recopilació de tretze contes dins la seva línia de la fantasia i de les històries un pèl macabres i tristes que han caracteritzat les seves dues novel·les més internacionalment conegudes.

Des de la crítica a l'actual situació dels immigrants als màgics armaris antropòfags passant per submarinistes que arriben del cel a l'infern i vaixells plens d'éssers lleugerament humans, en aquesta original recopilació les sorpreses van una rera l'altre i enganxen al lector des de la primera paraula.

Si no teniu massa temps per llegir, no patiu, aquesta recopilació editada per La Campana només consta de 167 pàgines que es poden llegir en un matí o, com fa un servidor, en dos o tres viatges de metro.

Qui sap si alguna de les vostres pors sortirà retratada en aquests contes.

El Eternauta

Quan pensem en ciència ficció ens venen al cap, aquells que som més aficionats al gènere, autors com Isaac Asimov o Arthur C.Clarke i quan pensem en còmic normalment ens centrem en els USA o en el Japó, amb honroses excepcions europees. Però vet aquí un còmic o milor dit, una novel·la gràfica que trenca esquemes i els va trencar ara ja fa 50 anys. Per aquest motiu, per l'aniversari d'aquesta obra argentina de la ciència ficció, Norma Editorial ha reeditat la història en un volum de 366 pàgines i tapa dura molt cuidat.(jo m'he llegit la 2ª edició)

L'Eternauta, per Héctor Germán Oesterheld qui va morir durant al dictadura militar d'Argentina...probablement assassinat, explica com l'any 1959 un "viatger de l'eternitat" apareix de sobte a l'estudi d'un escriptor d'historietes a Buenos Aires, Argentina(de fet aquest és el mateix autor)i comença a explicar com en un futur no molt llunyà, el 1963, la Terra es veurà atacada per una neu mortal que matarà a tot ésser vivent com a preludi d'una terrible invasió al·lienigena.



El més interessant de tota aquesta història és com ha sobreviscut a 50 anys. Ha envellit perfectament i seria molt fàcil adaptar-la al moment actual. El més important és com respiren els personatges, els seus sentiments, les seves actituts i les seva manera de respondre enfront la fatalitat, la por, la lluita per l'aliment i, sobretot, la sol·litut. Uns només pateixen per tornar a veure a la família, els altres volen aprendre de l'invasor, altres tenen valentia i iniciativa mentre que molts només tenen por, sinó és que ja han mort. Tot dins d'una atmòsfera desconeguda a asfixiant i on a cada cantonada d'una Buenos Aires ara fantasmagòrica pot arribar la mort.

Compta amb dues seqüeles que encara no he llegit, però que cauran, i, sembla ser, que també hi haurà una peli.

Com sempre, molt recomanable (sinó tampoc ho comentaria al meu bloc, oi?)



Pel que veig a Microsiervos també van dedicar-li un post.

Una visió de la crisi amb molta flema

No us deixeu perdre aquest sensacional vídeo:

Arrenca una nova temporada de l'ACB

Un any més, amb crisis o no, s'inicia una nova temporada de l'ACB.

Una temporada certament diferent després de la caiguda del CB Girona als inferns de la LEB Bronze. Com deien els de l'Athletic de Madrid, "un añito en el infierno". Espero que retornin i que ho facin amb un projecte més sòlid que el que tenien amb el patrocini de l'immobiliaria de difícil pronunciació Akasvayu.

Això ha deixat una lliga extranya amb 17 equips...un nombre imparell que fa necessari un descans obligatori d'algun dels equips.

Obviament això ha afectat aquest enorme i ben parit, a més d'adictiu, joc, el Supermanager en el que participo un any més juntament amb altres malalts del bàsquet com sukkus.

Tot i així, qui sap si aquesta serà de les darreres ACB que es jugaran tal i com les coneixem. Sí, l'ACB també és una institució en crisi. El que passa és que la segona lliga més important a nivell mundial, després de l'NBA, clar, doncs s'ha quedat petita per als tres grans: Barça, Madrid i TAU...És totalment comprensible que una espècie de conferència Europea és una lliga més atractiva i amb un públic potencial molt més gran. Potser recordareu la pena, aquells que hi vau anar, que feia el Palau St.Jordi de Barcelona quan el Barça en crisi dels 90 va anar-hi a jugar després dels Jocs de Barcelona'92. En canvi, a la final de l'Eurolliga allò va ser apoteòsic...bé, sobretot perquè eventualment es va guanyar una Eurolliga que semblava maleïda.

Però i què passarà amb la lliga ACB...una opció és que els Tres Grans estiguin jugant a totes dues competicions, amb la plaça fixa a l'Eurolliga, deixant només espai per un altre equip de l'ACB que podria optar a jugar la lliga Europea en funció dels resultats de l'ACB.

A mí m'atrau la possibilitat d'una lliga Europea jugada a grans estadis com el Palau St.Jordi, però amb els tres grans, si finalment s'opta per la solució comentada, aleshores la situació no canviaria massa, perquè en els últims anys sempre han estat presents en aquestes dues competicions. Potser s'està fent un debat una mica buit en el fons?

Caduca

Mercè, Mercè...

Aix, que bé que ens ho hem passat aquest cap de setmana. Ni la pluja ens ha parat!

Vaig anar a veure aquests Scotch:

Primal Scream - Can't Go Back

"Agarrense que ahora sí que esto se va a la mierda"

Dilluns negre, tot cau i tard o d'hora rebrem una hòstia de magnituts històriques. Solbes i demés diuen que ho tenen tot sota control, però la veritat és que ells tampoc no tenen ni puta idea de què fer. Ni ells ni ningú, ja que la GRAN solució del BCE és injectar pasta al sistema...És com intentar inflar un globus que ja ha rebentat. I tot per culpa d'haver mirat cap a una altra banda quan tota aquesta merda s'estava concentrant.

Això sí, les cagarades més grans se les emporten sempre els mateixos


I en què es basa l'economia dels USA?


Aha...en res més que deutes sobre deutes. Però això ja ho sabíem tots, menys el professor del nano que diu que el Dòlar va suportat per or...(buf, buf, buffffff!!...és que sóc economista i això em deixa els ulls com plats)

Feliç centenari

Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.

Extracte de la Viquipèdia

Revolució, llibertat i globalitat. Si, aquestes són les línies que defineixen el sentiment dels que volem quelcom més per a la que sentim com la nostra terra. Des d'un petit punt del Mediterrani volem que el nostre missatge arribi a tot el globus i qui vulgui s'hi afegeixi o busqui la seva pròpia llibertat.

Visca la Llibertat! Visca la Cultura i la seva Diversitat! Visca la Pau! Visca Catalunya!



Web: http://www.estelada.cat/

I seguim aquí

Doncs no, no ha petat tot. I jo que em pensava que avui no hauria de treballar per la tarda.

De totes maneres, com diuen a altres blocs, la nova data de l'apocalipsis total serà el proper 21 d'octubre...ja que ara per ara les partícules que hi ha donant voltes per dins de l'LHC només van en un sentit (el de les agulles del rellotge) i encara han de posar en circulació un segon feix de partícules en sentit contrari. Així que, ara per ara, de colisions poques (a no ser que hi hagi alguna partícula Raikkoneana).

LHC 1, Terra 0 ?

Dimecres és la data marcada per engegar l' LHC, l'experiment científic més ambiciós que un pot imaginar amb la teconologia disponible actualment fent servir la màquina més gran mai creada per la humanitat.

A part de l'esdeveniment científic és divertit escoltar o llegir les teories de, atenció, "El món s'acaba!". Des del 2000 que no en teníem una, no? Resulta que de sobte han sorgit un exèrcit d'experts en física que pronostiquen que el món fotrà un pet gràcies a aquest experiment. Bé, més que un pet el que diuen que passarà és que anirem tots plegats a dins d'un dels forats negres que es podrien crear com a conseqüència de voler reproduir en un laboratori els microsegons inmediatament posteriors al Big Bang.

Quins pronosticadors més tontos...només poden perdre. Si hi ha dos possibilitats, A.- El món, efectivament, s'acaba i B.- La Terra segueix girant i el Barça fent el pena; en tots dos casos els moderns Nostradamus tenen les de perdre: o moren o queden com uns idiotes paranoics que creuen en vídeos com aquest (1 milió de visites):



Posats a fer teories, doncs tan vàlida és la teoria de la inmortalitat quàntica. Aleshores, podria ser que en milers d'universos paral·lels, en efecte, l'LHC acabés causant la destrucció total...Observadors = 0; Univers = 0. Però encara que en un sol univers l'LHC no donés cap problema, aleshores, Observadors = entre 6 - 8 mil milions d'éssers humans; Univers = 1. Seguiríem existint, seguiríem observant i seguiríem ignorants del destí de la resta d'universos paral·lels.

Prefereixo aquest altre vídeo sobre l'LHC

Metallica ressucita

Nou àlbum en breu (12 de setembre), Death Magnetic. Van prometre una tornada als orígens després del desastre de St.Anger. Efectivament, han tornat al seu so més trash i, molt afortunadament, han tornat els riffs de Kirk Hammet. A alguns ens pot semblar més del mateix...però si és més de Metallica, doncs no està tan malament.



Vídeo: The Day That Never Comes

Interessant crítica a la guerra i a la paranoia que es pot patir al camp de batalla.

Lletra:

Born to push you around
Better just stay down
You put away,
He hits the flesh,
You hit the ground

Mouth so full of lies
Tend to block your eyes
Just keep them closed,
Keep praying, just keep waiting

Waiting for the one,
The day that never comes,
When you stand up and feel the warmth
But the sunshine never comes, no

No, the sunshine never comes

Pushed you across that line
Just stay down this time
Hide in yourself,
Crawl in yourself,
You’ll have your time

God I’ll make them pay
Take you back one day
I’ll end this day
I’ll splatter color on this grey

Waiting for the one,
The day that never comes
When you stand up and feel the warmth
But the sunshine never comes

Love is a four letter word,
And never spoken here
Love is a four letter word
Here in this prison

I suffer this no longer,
I’ll put an end to,
This I swear, This I swear

The sun will shine
This I swear, This I swear,
This I swear

Rise of the robots!

L'altre dia escoltava una cançó de Mudhoney, una de les bandes pioneres del moviment Grunge de Seattle, tituladad "Where's the future" i em feia la mateixa pregunta que ells. 2008, apropant-nos al 2009 ara que l'estiu i les vacances són un record per la majoria de nosaltres, on coi són els cotxes voladors?

I avui llegeixo un curiós article que parla sobre les futures capacitats de les màquines. Ordinadors més intel·ligents que els seus creadors...Una altra vegada amb les històries d'aquest estil, penso. I, pam!, al final de l'article descobreixo que un tal John Koza, de la Universitat d'Stanford(UK), ja ha creat una màquina que ha patentat invents propis. Espectacular...la màquina ha disenyat coses com una antena de comunicacions que la NASA fa servir. Ho ha fet la màquina, ella soleta!

I com ho ha aconseguit? Doncs home, seria molt pensar que jo puc donar una resposta a aquesta qüestió. Però a grans trets es podria dir que deixant-se inspirar, un cop més, per la natura s'ha creat la "programació genètica".

Els ordinadors corrents no són intel·ligents. Simplement tenen una capacitat de càlcul superior a la nostra. Per exemple, el conegut Deep Blue, aquell ordinador que va vèncer a Kasparov, ho va poder fer recolçant-se en una inmensa base de dades i calculant i sel·leccionant el millor moviment per guanyar. Però no va poder pensar una estratègia...les seves accions eren reaccions als moviments possibles del mestre dels escacs. Partida rera partida, la màquina tornaria a fer tot el procés de "pensar" des de 0.

En canvi, amb la "programació genètica" la màquina "aprén" i per cada iteració sel·lecciona els algoritmes que més bon resultat li han donat per començar a partir d'aquests i descartar els menys útils. Efectivament, evolució. Només sobreviuen els algoritmes més forts, més ràpids i més eficients.

Això, prediuen, pot portar a que cap el 2030...seguint l'evolució actual d'aquestes màquines que, aquestes podrien sobrepassar-nos intel·lectualment.

Fins ara sempre havia pensat que això no seria possible...però saber que hi ha una màquina que fa patents, doncs potser m'ha fet canviar de punt de vista.

I què passarà en aquest hipotètic futur? Els Mudhoney aconseguiran els seus somnis de pau gràcies a un bon govern d'aquests nous éssers amb consciència? O, contrariament, les màquines decidiran que el millor per elles és que nosaltres no hi siguem?

Repugnància absoluta

Quan llegeixes coses com aquesta et fa fàstic tot. I la de coses que ni sabem.


Per cert, aquests fàrmacs són emprats per a tractar la hipertensió...malaltia moooolt freqüent a Occident i, obviament, molt lucrativa per a la indústria.

Pregunta estúpida

Per què dimonis és tan fotudament complicat signar el revers de les targetes noves? Algú ho ha pogut fer i que li quedi una signatura decent? És més, a algú li han mirat alguna vegada que la targeta tingués la signatura? I encara més, després de signar, el gargot que heu deixat al revers té alguna semblança amb la vostra signatura habitual?

De què serveix això!?

Només queda un "i si?"

I si els arbitres del partit USA - ESP de bàsquet haguessin xiulat els passos de sortida constants dels jugadors americans? Potser el resultat hauria estat una mica diferent i la Sel·lecció Espanyola ara tindria un merescut or.

De totes maneres, els USA han presentat un equip (que ja és molt comparat amb el que havien portat en edicions anteriors), amb jugadors de talla i de professionalitat indubtable. Kobe, Wade, Howard...qualsevol d'ells ha demostrat la seva valua i davant d'un equip com Espanya han explotat d'alegria després de guanyar un partit gens fàcil per ells. Només s'havia de veure les cares de felicitat que feien els jugadors americans i, també, els espanyols per haver jugat un partit per enmarcar on tots dos equips s'haurien d'haver endut l'or...però només pot haver-hi un guanyador.

Ha valgut molt la pena aixecar-se una mica aviat per ser diumenge i gaudir d'un espectacle com el que s'ha vist. On s'ha demostrat que a Europa hi ha equips que poden parlar de tu a tu amb les millors estrelles de la NBA.

Però per sobre de tots, crec que s'ha de destacar la figura de Ricky Rubio. Simplement, el que ha aconseguit aquest nano és IMPRESSIONANT. És el proper jugador que donarà el salt a la NBA, segur! Tot i que desitjo que encara es quedi uns anyets per les rodalies i segueixi la seva progressió espectacular.

Visca l'esport i el bàsquet!

New York news

Dia dos a la ciutat de NY, tot i que es podria considerar que avui es el primer 100% neoyorqui.

Les sensacions son extranyes. Tot es molt gran, els edificis imponents i l'ambient segurament diferent al que m'esperava en un inici. Per una banda tens la gent que sembla que va totalment a la seva, que passa de tot i per l'altre veus que son molt amables amb el turista, com a minim. Cada vegada que feia cara de no saber on estava i treia el mapa per consultar algu s'apropava per donar un cop de ma en menys d'un minut. Ja m'ho van dir que a NY es facil trobar-t'hi rapidament integrat. Normal, ja que es tal la barreja que nomes quan veuen que fas una mica de cara de despistat o que t'estas quedant massa estona mirant un gratacels els incontables personatges que t'ofereixen coses, tours, sightseeings i demes parafernalia per a turistes se t'apropen...sino, com si res.

Ahir vam visitar Greenwich Village, una mica del SoHo i part de Little Italy a la recerca d'algun local on poder menjar. Vam acabar a una pizzeria, Arturo's, a Houston St, carrer que delimita el que queda pel nord i pel sud (d'aqui el SoHo = South Houston St). A NY l'oferta alimentaria i de restauracio es impresionant. Pots menjar on sigui, el que sigui i a molts preus diferents. Pero si tens el paladar finet i et canses de les hamburgueses, el menjar una mica mes elaborat s'ha de pagar, tot i que no son preus desorbitants.

La nit d'ahir va acabar en una mena de Pub on servien cervesa d'importacio i local. Va caure una Blue Moon...no esta malament, i una Bubweiser. La vetllada amenitzada amb musica en directe, cosa molt normal a la zona de Greenwich i que em va despertar una gran enveja ja que costa forca trobar una cosa similar a BCN...I aixo que som tan cosmopolites, o no

Avui la jornada ha comenca anant per Broadway St. i l'ambient era totalment diferent del d'ahir nit. Gent, gent i mes gent. La part realment turistica de NY. Edificis enormes i mitics, el Rockefeller Center, Empire State Build. i demes icones de la ciutat com Times Square...Espectacular, de la mateixa manera que ho son algunes botigues com la Virgin, el Toys 'R Us i altres a les que encara he d'anar. Tot plegat sembla un enorme parc tematic on el color groc dels taxis es omnipresent.

I res, de nou se m'acaba el temps del que disposo a la Biblioteca Publica de NY. Continuara...

Boston

Hola, hola!

Des de la Boston Public Library, escric aquestes breus linies.

Tot va molt be, menys els accents que no hi ha al teclat. Tant aviat com pugui posare alguna foto de la ciutat i del que hem vist.

Boston no sembla una ciutat americana a primera vista. Molta casa de totxo i un diria que esta a Dublin en moltes ocasions. No obstant, te el seu Downtown i edificis alts. A mes, crec que hem fet moltes activitats 100% USA. Hem vist un partit de beisbol, els Red Sox, l'equip local ha guanyat! Hem menjat hamburgueses i hem agafat el subway, el Charly, com uns bostonians mes.

Tot molt be i la gent es moooolt educada i de tracte agradable. Es mereixen les Tips que anem deixant, queda clar.

Be, se m'acaba el temps. Propera connexio des de New York!!

Bé, només queda l'avió

Buf...sempre passen coses fins a última hora i si tot va bé les "incidències" vacacionals haurien d'estar esgotades.

Vull agafar l'avió!

El món gira més ràpid

Tot i que astronòmicament parlant no és així, sinó tot el contrari i en teoria la Terra es va frenant amb el temps donat l’efecte de fricció de la massa oceànica, políticament i social estem vivint un dels estius amb més moviment dels darrers anys.

Per una banda, com no, ja fa una estona que ha començat la polèmica inauguració d’aquests Jocs Olímpics que tant em fereixen la sensibilitat. No dic que no s’hagi de donar oportunitats als “nous rics”, però la baixada de pantalons del COI em sembla vergonyosa.

Per altra banda, a menys quilòmetres de casa, a Geòrgia, s’està preparant, de fet també ha començat, una de ben grossa amb els bombardeigs a la població civil, separatista i pro russa d’Osètia del Nord. Aquests atacs ja han causat morts entre uns ciutadans que tenen intenció democràtica i majoritària d’escindir-se d’un país per integrar-se a un altre. Han decidit! S’hauria de respectar! Però de moment no s’està fent. Ai, ai...recursos naturals importants a la zona pots trobar petit padawan, que diria el Yoda. Fotut el tema, perquè Rússia ja s’ha posicionat a favor de la població separatista, anunciant tot tipus d’ajudes...començant pel militar, i els USA i la UE també es posicionen...a favor de Geòrgia si no he llegit malament. Sembla que tornem enrera i espero que la cosa se solucioni...sinó la podem tenir molt i molt grossa...i més en plena crisis econòmica. Perquè, quina millor manera de fer funcionar indústries que no tenen demanda civil? “¡Más madera, es la guerra!”



També, encara més a prop de casa tenim el tema, que ja cansa, de l’Estatut....Ara resulta que el Gobierno ha decidit que es passa pel mateix forro dels collons el que diu una llei orgànica. Ara, que si jo vaig i, per dir alguna cosa, cremo una foto del rei em caurà tot “el pes de la llei”. I comparacions odioses. Qui no ha sentit les declaracions de ZP o de LaVega sobre l’excarcelació de DeJuana? Sí, sí diuen així: “Nos repugna que DeJuana esté en la calle, pero hay que cumplir lo que manda la ley”. Ok, em sembla perfecte...però no sé, em sembla que es respecta més la llei per un assassí que no pas per complir amb el que diu un text recolzat per una majoria social, tot i que sigui un text retallat o, com deia aquell brètol, “bien cepillado”. Cada vegada em crec menys les mentides de ZP.

No sé, tot plegat fa un tuf que no m’agrada gens...Olimpíades sense llibertat, bombardeigs, guerra, incompliments legals, etarres al carrer i morts a la tomba.


"Symphony of Destruction - Megadeth"

Sabeu què...que marxo de vacances i ja m’ho trobaré a la tornada.

Vaig a comprar vins

Ja que em conviden a sopar doncs portarem un detallet.

Els sel·leccionats són


Argiano, Non Confunditur, 2005 (de la Toscana)


Celler Ceravins, Guilla, 2007 (Costers del Segre)

A veure què tal estan!

A 24 metres de profunditat pau i tranquilitat

Quina inmersió més bona la d'avui.

Destí, Furió d'Aiguaxelida. En altres paraules una roca que sobresurt del nivell del mar molt aprop de la platja d'Aiguablava, Begur...tot i que només s'hi pot accedir amb barca.

Com sempre, la jornada de submarinisme comença aviat. T'has de llevar per anar amb temps al centre de submarinisme en qüestió i iniciar les gestions vàries.

Un cop ja tens l'ampolla de 12 litres (encara sóc Open) a carregar i passar calor...Fins que arriba el "gran" moment d'agafar la barca i fotre't d'una vegada per totes a l'aigua.

A dins i cap abaix. Un altre mòn!

Visibilitat perfecte i dues corrents d'aigua, una freda i una calenta, creuades feien un efecte òptic d'allò més curiós.

Abaix, abaix i 24 metres al manòmetre. Algues verdes arrapades a les parets donen la benvinguda a un paisatge espectacular i bancs de peixos foscos a tot arreu veuen la seva jornada interrumpuda per uns quants homes granota que van sobrevolant les profunditats deixant com a rastre una filera desordenada de bombolles que s'enlairen cap a la superfície.

L'únic so important és el de la pròpia respiració. Inhalar, exhalar...i un altre cop. Avui, un dia perfecte de control de respiració i de flotabilitat. Fins el punt de que quan la resta de companys ja veien esgotat el seu temps, a mi encara em quedava temps per una volta més. Són petites victòries que un aconsegueix amb el temps i la pràctica.

El temps comença a ser escàs i només queda una filigrana per fer, passar per sota un arc de pedra que forma una espècie de mini cova/tub per on passar i sortir directe a buscar el cap d'amarratge de la zodiac.

5 minuts, descompressió, i tot torna a estar al seu lloc.

Sol, mar i nitrosis...què més es pot demanar d'una inmersió?

Valoració del Bicing

Avui m’ha arribat per internet (com diria Sergi Mas) una email amb una enquesta per valorar el servei del Bicing del que en sóc usuari. Com que sóc investigador de mercats només apuntar un parell de coses.

Està molt bé que es faci via mail perquè m’imagino que la gent de Barcelona a les franges d’edat que són usuaris del servei del Bicing deuen tenir més o menys accès a Internet. Una altra cosa és que tinguin ganes i temps de valorar el servei, però això passa amb qualsevol altre tipus d'enquesta ("Hola, buenas, ¿es usted la senyora de la casa?" "No, no...soy su hija!")

Uhm, problema, problema...només et fan valorar una determinada zona de Barcelona. Bé, potser és simplement perquè com tot queda registrat saben exactament quines són les estacions que més fas servir i per això pots tenir una millor valoració. Ai, sí, la valoració...si no vaig errat, ni una sola oportunitat de posar una nota al Bicing en global. Preguntes més complicades sobre quantes vegades fas servir el Bicing en una setmana laboral, però que no sigui pont, ni que siguin vacances, ni que aquell dia estigui ennuvolat...les que vulgueu...però una pregunta oberta en plan “expliqui en dues frases què en pensa del servei” o “com creu que es podria millorar el servei?”. Nois (i noies), ni rastre...

Segur que els senyors que hi ha darrera de la concesió del Bicing estan una mica preocupats per les darreres notícies sobre el servei. No massa positives, tot sigui dit. Els problemes amb les bicis tant mecànics (rodes punxades, cadenes fora de lloc, seients innajustables, canvis que no funcionen,...) com tècnics del servei informàtic (quin frase aquesta “En aquests moments no hi ha bicis disponibles...” quan veus perfectament que hi ha cinc o sis bicicletes aparentment perfectament útils als seu lloc, preparades per rodar) són una constant. Bé, més ben dit, una constant no, un increscendo. I clar, és evident que a la Barcelona pija, del diseny i dels turistes amb sandàlies i mitjons...aquestes coses, les bicicletes cutres i mig trencades no queden bé...De cap manera! A més, quin dels seus clients voldrà posar publicitat en un suport tan “cascat”?

Sincerament, preferiria pagar una mica més dels 24€ per un servei públic que em garantís una fiabilitat superior a l’actual (no és massa complicat, segur) i, si volen, que a més a més serveixin per finançar els carrils bicis que encara avui són molt pocs.

A posar-se les piles i a fer enquestes amb cara i ulls!

24 hores de bàsquet a Badia del Vallès

Des de fa 19 anys a Badia del Vallès celebren un torneig 5x5 de bàsquet que en edicions anteriors havia estat de 24 hores seguides de competició. Actualment els partits es distribueixen entre tot el cap de setmana i s’han anul·lat les competicions nocturnes...De manera que es podria dir que actualment el torneig són 48 hores.


Per primera vegada un servidor hi va participar amb el seu germà i uns amics i coneguts. El nostre equip “Mejillones” va ser un dels potents de la seva categoria...evidentment, donada la situació de “lamentable” estat físic de la majoria dels seus components, aquesta categoria era la més baixa del torneig...però tot i així, sense entrenar, sense ritme de partits, sense dormir la nit del dissabte al diumenge, ens vam plantar a semifinals, després d’haver derrotat als “Potorro’s”, “Pachanga” i “Somos una banda”, aquests últims fumaven a la banqueta, on un equip “Jaguars” de 15 integrants va acabar guanyant a un equip de 8 “veterans trasnochados” que no trobàvem el moment de demanar aire, aigua i una hamaca per descansar una mica, mentre observàvem com a babaus el parell d'entrenadores que tenien, se'ns dubte el millor dels "Jaguars" ;P


El balanç final, doncs, trobo que no és negatiu i em quedo amb la sensació de que amb una mica més de bondat i una mica més d’entrenaments podríem haver participat en una categoria superior sense desentonar gens (s’ha de dir que menys contra els “Jaguars” a la resta els vam guanyar poc més que “caminant”). Potser no la més alta de totes, perquè allà hi havia gent de nivell i d’alçada de debò (nivell EBA i tal). El millor ha estat que també m’ha recordat vells temps on cada cap de setmana tenia competició. Un record entranyable gràcies a un esdeveniment modest, però organitzat amb il·lusió (no va faltar l’entrada a la piscina municipal, bàsic per evitar trasllats d’urgències per xocs de calor) i on tothom hi va anar amb ganes de divertir-se.


Això sí...potser més que el record, el que em durarà més dies són els cruiximents i el dolor que tinc per tot el cos. Ai, ai...sort que sóc un habitual del gimnàs!

Sweet

Aquest matí el cafè era més bo.

Bonus

Darrerament dibuixo més persones d'esquenes...

Ja queda poc!

Sí senyor, ja queda ben poc per agafar l’avió a New York. Hi ha ganes. Hi ha moltes ganes de veure la ciutat que mai dorm. De passejar-me pels seus carrers i pels seus escenaris com si fos dins la novel•la de Paul Auster (Trilogia de Nueva York). Anar amunt i avall per carrers llargs, impensables per algú que no hi ha anat mai i que només ha vist imatges de la ciutat a les pel•lícules, càmera en mà, veure la gent de la ciutat, el seu “passo de tot”, “res em crida prou l’atenció ni res em sembla prou extravagant”. Encara que si ho penso bé, el més probable és que em passi el dia envoltat d’Europeus i reconeixent a cada botiga on entri alguna paraula en català: “Joaaaaaan, has vist això?” “Ostres, què barat!. Compra, compra Txell!”. Efectivament, a les botigues que més criden l’atenció al turista Europeu ja se’ns coneix com els “Give me two” per la nostra mania de demanar els texans, les samarretes, els Ipods etc. de dos en dos. Jo no seré menys i des de fa mesos que vaig decidir fer el salt als botiguers de Barcelona. Ho sento, però aquest any les rebaixes me les faré a l’altra banda de l’oceà.

Com a bon propòsit, m’agradaria poder anar recollint en una llibreta anotacions sobre els carrers per on passo, les rareses, les experiències i després anar-les posant al bloc acompanyades de fotografies. Si bé no és una cosa molt nova, penso que sempre serà un bon record més que podré consultar d’aquí uns anys i que, a més a més, pot servir de guia per algú interessat en viatjar-hi en un futur. Seran els meus deures d’estiu! Un mini reportatge!

Vaig dormit...

I es que fer sopars a l'estiu està molt bé. A qui no li ve de gust fer una xerradeta a temperatura ideal...

Però ai, quin dolor, quan estàs sopant i penses "demà el despertador no faltarà a la seva cita de les 6:30 am"

Tot sigui per tenir una vida social! ;)

“Com esteu Barcelona?”

Així va saludar The Boss als assistents del segon dels concerts que va donar a la ciutat de Barcelona. Per un cop de sort, em vaig trobar assegut a la tercera graderia amb un amic, el Dani, que em va convidar (merci nano!).

Una mitja hora abans, el Camp Nou, s’acabava d’omplir. La gent estava expectant i, curiosament, no hi havia cap banda de teloners. Se’m fa estrany , que a tots els concerts que he anat, sempre hi ha hagut alguna banda més o menys coneguda precedint al gran espectacle. Recordo una gira dels Rolling on els teloners eren ni més ni menys que els Pretenders (no està gens malament, no). Però bé, que tampoc va ser important perquè el concert que ens va oferir Bruce va durar molt (3 hores aprox), així que no es va lamentar manca de ració musical.

L’escenari es veia “humil” per al tipus de concert i l’envergadura d’aquest. Tot i així, l’actuació d’Springsteen va suplir les mancances d’escenari i, lamentablement, tècniques. Sí, ja se sap que el so en directe no sempre és òptim...i clar, el Camp Nou no es va dissenyar per fer concerts i l’acústica no és la millor. Però per a mi, que realment no he estat mai un fan de Bruce Springsteen...(Les poques coses que n’havia escoltat eren de la discoteca de mon pare), doncs aquest punt va ser una llàstima. El Boss té un accent un pèl difícil de pillar i si a sobre el so no t’arriba en les millors condicions, doncs et perds una mica les lletres...Sort de les balades.

Com deia, aquestes mancances les van suplir per una banda l’entrega del públic i per l’altra el “bon rotllo” i el no parar quiet que transmetia Bruce. Molt bo quan va començar a arreplegar de les mans del públic tot de pancartes amb els noms de les seves cançons més mítiques i que després va fer servir per donar pas al seu set list més o menys improvitzat. Realment un bon punt!




També és de molt agrair les paraules en un correcte català que va dirigir al públic assistent. Tot un detall, encara que és evident que al Camp Nou hi havia gent de tota Espanya i Europa, però no crec que es molestessin (i si es van molestar, sincerament...que m’és ben igual).

En definitiva, un concert molt bo, un Bruce totalment entregat i una sensació general de que el Rock and Roll dóna molt bon rotllo.

Tan malament anem de ventre?

Sóc jo o darrerament els anuncis per anar bé de ventre s'han multiplicat? L'Activia, l'antic Bio de Danone, doncs ja és un clàssic. Però se li han sumat productes tan difícils d'anunciar per la tele com els mini enemes...

No sé, estic sorprés...i clar, que és un tema que no sols comentar al cafè amb els companys de la feina. "Hola com ha anat el cap de setmana?" "Ah, doncs molt bé, molt bé" "Sí? Has marxat fora o què?" "No, no! hi ara, amb la crisis que hi ha. Jaja! ja m'agradaria. El que passa és que, escolta, m'he aplicat un mini enema d'aquest i, caram! Mà de sant!" "Ah si? Què bé...ara mateix em vaig a comprar un"

Uhm...no, crec que aquesta conversa no és possible.

Però el que no hi ha dubte, és que algú està comprant-ho i que els Activia es venen molt bé. Això sí, no puc evitar de mirar al consumidor del iogurt de torn i pensar "jurs, vas restret!"

Serà que tenim moltes coses a dins!

Historias Asombrosas de la Segunda Guerra Mundial

Les dues darreres setmanes, els meus viatges en metro s’han vist totalment submergits dins dels escenaris bèl•lics de la guerra més bèstia de tota la història de la humanitat. Jesús Hernández, l’autor que és historiador i periodista, ens proposa que ens fixem en els petits detalls, en les petites històries i anècdotes d’un i altre bàndol que potser no solen aparèixer en els llibres d’història més “seriosos”, però no obstant, que van tenir la seva importància i que en alguns casos encara avui són presents dins de la nostra vida quotidiana o en el nostre vocabulari.




Per citar algun exemple, ens expliquen com es va crear una marca tan coneguda com la Fanta. Perquè, qui hagués dit que aquest refresc es va crear a l’Alemanya Nazi? O d’on ve la paraula Spam (els seguidors del Monty Python Flying Circus, probablement ho sabreu) O qui va dir una frase com “Efectivament, jo estic borratxo, però demà ja no ho estaré. Mentre que vostè demà seguirà sent igual de lletja”. I tampoc és massa conegut que certs combustibles d’alguns torpedes acabaven ingerits com a beguda espirituosa escurçant d’aquesta manera l’autonomia d’aquells, mentre que per altra banda un personatge sinistre com Stalin, capaç d’executar els enginyers que proposessin canvis de seguretat dels avions, va acabar brindant amb aigua en lloc del tradicional Vodka per no acabar, una altra vegada, amb un pet monumental. O perquè la Coca-Cola és tan coneguda i tothom relaciona els xiclets amb els USA?

Amb històries com aquestes Jesús Hernández aconsegueix que la nostra curiositat es dispari, amb un estil narratiu senzill i amè i una estructura basada en breus històries de com a màxim dues pàgines ens obliga a passar d’una anècdota a una altra...com un pica-pica de dades, noms, dates, localitzacions...I ens recorda que petits detalls poden canviar totalment la història tot convidant-nos, en la seva conclusió, a fer un exercici de pensar com estaríem avui en dia si algunes decisions o actes aparentment sense importància haguessin estat diferents. Sense perdre de vista en cap moment l’horror que suposa una guerra que es va endur per sempre les vides de més de 60 milions de persones entre militars i civils, s’agraeix que se’ns recordi que l’ésser humà té una extraordinària capacitat per brillar en els moments més obscurs.


Molt recomanable per totes aquelles persones que sentin curiositat per un conflicte que va marcar el rumb d’Europa i que ha inspirat tantes pel•lícules, però que no volen una lliçó d’història en el sentit més “clàssic” . Us divertireu segur.

EBA

Si fa un temps vaig dedicar un escrit en aquest bloc a mon pare, avui és el torn del meu germà.

És un nano de vint i molt pocs que es podria definir com a persona “feliç” de la vida. No vull dir que no tingui preocupacions, però potser per ser el germà del mig ha tingut un altre tipus de responsabilitats dins de la família. Clar, jo com a primogènit (què bíblic) doncs em vaig anar enduent totes les hòsties i segurament sóc el que més baralles ha tingut amb els pares. Tot per obrir camí! Bé, la veritat és que la intenció primera era obrir-me les portes a mi mateix i que, ves per on, doncs els que venen al darrera ja tenen una línia traçada al terra per seguir.

Tornem al meu germà. Com deia, una persona alegre, distesa, que només ha tingut i té una passió real, el bàsquet. Sempre ha tingut facilitat pels esports d’equip i des de ja fa molts anys es dedica a jugar a bàsquet en lligues de bon nivell, com la Copa Catalunya, en la posició de base. És un jugador decidit a guanyar i així ho transmet als companys, amb una molt bona visió del joc i equilibrat ofensivament i defensiva gràcies, en part, a un físic molt adient per l’esport de la cistella: si bé no és excessivament alt (1,80 m), és hàbil amb la bola, de cos fibrat, braços llargs i ràpids (no us imagineu el fart que es fa de robar pilotes) i un tir exterior que ha anat polint en les darreres temporades que complica als jugadors rivals la seva defensa.

Se’ns dubte li queda un, espero, llarg camí per recórrer...però tot camí té un inici i des de fa un parell de dies el meu germà ha fet un pas endavant en al haver fitxat per un equip de la categoria EBA.

El seu cognom no és Navarro, ni Gasol, ni Rubio...no, és Gil i espero amb molta il•lusió que gaudeixi d’aquesta nova aventura que tant ha buscat des de que era un marrec.

Felicitats brother!


PD: No descuidis els estudis!!

Manifest per la llengua comuna (pffff)

No sé si riure o si riure. Quina iniciativa més idiota aquesta que recolcen suposats intel·lectuals i suposats mitjans de comunicació que encara busquen a ETA darrera l'11-M o que parlen en Italià.

Del PP no dic res, perquè prou feina tenen a l'oposició...que ja és patètic estar a l'oposició amb el Gobierno que tenim. En fi...

Sembla que les coses han anat canviant. El nacionalisme ja no és cosa de la perifèria i els símbols que en els inicis de les reivindicacions nacionals de Catalunya o el País Basc (per dir els dos més significatius i no-castellans) han passat d'aquests a el Gran Nacionalisme castizo y caspòs.

Ai, ai, ai...però quin problema té aquesta gent? De debó es pensen que a Catalunya o a Euskadi a qualsevol altre banda d'Espanya no es pot parlar en castellà? Ho diuen convençuts? Tan ignorants són? Jo no puc fer més que descollonar-me. Tot i que aquestes ganes d'enfrontar veïns no m'agrada gens.

Em sento com un irreductible gal que resisteix contra el Cèsar. A partir d'ara em podeu dir Markix.

Que una llengua com el castellà, parlada a dos continents, amb més de 400 milions de parlants hagi de tenir por perquè hi hagi gent que parli o deixi de parlar en català, basc, galleg...És de pixar-se.

De mirar a la cara d'algú que hagi signat el manifest i no poder contenir la llagrimeta que et surt quan estàs a punt d'esclatar en mil riures.

No tenen res millor a fer aquests? Que no tenen hipoteques o què?


Per Tutatis! Estan boixos aquests castellans!!

Brrreak Tance!

Gran vídeo:


Via: repoker.

Visites importants

Pobre dona, ja feia temps que hauria d'haver vingut, però per una cosa o per l'altra no havia estat possible fins aquesta tarda. Ma mare ha vist el meu pis. Ma germana també, per cert :)

No seria una notícia important a nivell mundial, no, però dins del meu microcosmos doncs té la seva rellevància.

Vist i plau. La meva mare considera que NO visc en una quadra ni res semblant. Per tant, em dono per satisfet. Els meus companys de pis sabeu que la visita d'avui té trampa. La té perquè els dilluns és precisament el dia que ve la senyora de la neteja a casa. "Uala qué pijo!" direu...Bé, doncs sí, què carai!

Per celebrar-ho, doncs s'ha fumat una cigarreta. Cosa que em repateja, per cert. No és que pertanyi a la croada antitabac, però com que és ma mare, doncs no m'agrada que fumi. Manies que tinc. Però bé, com a mínim considero que fumar és com un símbol d'aprovació per part seva. Perfecte doncs!

M'estic fent vell

És el que acaba pensant un servidor quan es lleva a la Costa Brava, tot està en calma, el cel amb un blau seré i transparent i amb un únic objectiu al cap: "Uhm, avui aniria a passejar fins la platja, després una cerveseta a un chiringuito, banyet i cap a casa".

Ostres, que tinc pensaments d'avi...però coi, ells tenen una edat i, per tant, experiència. Deuen saber destriar el que és bo de debó.



De totes maneres, al final et poses nervi i has de començar a fer coses. Per això, fent snorkeling (o el que de tota la vida s'ha dit anar amb els peus de pato i tubo) m'he deixat l'esquena ben recremada. Ep, però he vist alguns peixos!

Aún no de vacaciones...aunque bastante vago

(Esta te la dedico a ti Yolanda :) )

No hi ha dubte que porto uns dies amb el blog desactualitzat. Podria dir-vos que ha estat per falta de temps per escriure, però no és així. Simplement han estat uns dies on he estat poc inspirat.

Fa poc que una amiga em va comentar que per ser un bon escriptor el que havies de fer era procurar escriure, ni que fos sobre un tema intrascendent, una mica cada dia. La veritat és que tampoc he pretés mai ser un bon escriptor. És més, a l'escola sempre treia males notes quan es tractava de fer redaccions. Veia aquells companys, sobretot companyes, que participaven als Jocs Florals amb un somriure a la cara, sense nervis i semblaven meravellar al professor de literatura de torn...com si aquest no hagués vist mai abans algú de menys de 16 anys parlant sobre la mort. Sí, sí, la mort. Recordo perfectament uns Jocs on una noia parlava sobre el llit de mort d'un malalt. Descrivia els sons de la sala, els bips de les màquines, els colors dels llençols i el poc contrast que feien amb la pell del candidat a difunt. Ah, és clar, no ens oblidem tampoc dels sentiments. Ben pensat, es mereixia del tot que li posessin un excel·lent aquell trimestre.

No patiu, que el que m'ha passat és que el meu cap estava preocupat per altres temes. Com el canvi de feina. Ara tot just fa dos dies que sóc al meu nou lloc i encara és molt aviat per tenir una opinió real...La prèvia ja la tenia i, de moment, me la reservaré.

Però també he fet d'altres coses que no havia fet mai com el rafting i l'hidrospeed. Volia posar un comentari sobre el tema, però el meu amic i company de pis ja ho ha fet i d'alguna cosa han de servir els links com aquest. És molt divertit, això sí.

I què més, què més...Ah, sí, és clar. He comprat, juntament amb un altre dels amics i companys de pis uns fantàstics vols cap a New York. Ho sé, ho sé...no té mèrit ara que tothom va a NYC...però coi, que jo també hi volia anar des de fa temps i aquesta ha estat l'ocasió per fer-ho. Voleu un Ipod?



En definitiva, que he estat mig ociós! Espero poder actualitzar amb una mica més de freqüència el blog. A mi las musas!

Estos dos son muy grandes

I vaig tenir el gust de tornar-los a veure en directe per segon cop el diumenge passat. :D

S’estan perdent algunes bones tradicions

Quan un llegeix coses com les que estan passant a Estepona i la corrupció troba a faltar una pràctica molt nostrada que, crec, s’hauria de començar a reivindicar amb força.

El Seppuku , més conegut com a Hara-kiri, és una tècnica que hem vist a moltes pel•lícules japoneses, però que, no obstant i pel que llegeixo a la vikipèdia, encara és vigent de tant en tant (1999).

Els polítics corruptes, que aprofiten el poder per enriquir-se oblidant-se de quines són les seves obligacions i de que estan al servei del poble que els ha escollit, farien bé de practicar el Seppuku en les seves carns. Això demostraria que tenen una mica d’orgull i que ja que l’han cagat i els han descobert tota la paradeta per maldestres doncs, com a mínim, ho reconeixen en públic fent un tall profund i net al seu abdomen. D’aquesta manera, aquests individus traïdors, ens estalviarien a tots plegats la vergonya col•lectiva d’haver de ser reconeguts a fora com una colla de pocavergonyes, poc treballadors, estafadors i mentiders. I també ens estalviarien haver de fer judicis lents i cars que corren a compte de tots plegats un cop més. Com si no n’hi hagués prou amb tot els diners que ens han robat abans.










Tenim uns representants democràtics que fan pena. Que robin, que ho intentin...però que siguin intel•ligents i que ningú els enxampi mai. Que demostrin que s’ho mereixen per ser més llestos que ningú. Però que acceptin un bonic i vermellós Seppuku en cas de derrota.

Quina poca honra tenen i què mentiders i miserables que són!

Temps de canvi

Quin 2008 que porto...

Sembla que fos ahir que iniciava el projecte d'independitzar-me i avui ja estic com si res aquí, tot solet, amb el Buenafuente de fons i a casa meva...lloguer a part, és clar.

I en dues setmanes el meu petit món s'ha revolucionat! En dues setmanes he passat d'estar al carrer a fer unes entrevistes i trobar una nova feina. No és normal i ara mateix encara em costa assimilar tot el que ha passat i el que encara ha de passar.

Moltes vegades ho havia llegit, aquella sensació de que les coses passen perquè han de passar i que en certs moments passes a ser un espectador de la teva pròpia existència. En temporades com aquesta tot avança, es precipita i tu creus que segueixes sent el mateix nen de sempre que, un dia, es va despertar en un món que s'havia complicat.

De tant en tant m'he de mirar al mirall i fer que tot s'aturi. Jo contra Jo...mirada fixa..."I tu què collons mires!?" "Estàs content de com van les coses? Si? No? T'imaginaves així quan tinguessis l'edat que tens? És més, importa per alguna cosa la xifra que posa al teu DNI? Total, no és més que un paperot...quin dret té a condicionar-te en cap aspecte de la teva vida?" "Saps què, que demà m'he de tornar a llevar per..." "Per anar a treballar? Ja veus tu! I si demà no hi vas? Digues que estàs malalt i llestos!" "Sí, bé, però em sap greu fer servir una excusa com aquesta...hi ha gent que està malalta de debó i jo estic sa, ho he d'aprofitar, no? Vull dir...coi, que podria haver nascut a l'Àfrica i segurament ara tindria alguna malaltia realment fotuda, no hauria pogut llegir cap dels llibres que m'han agradat, no hauria escoltat la música, no hauria conegut la gent que he conegut...vaja, que seria un altre persona amb menys oportunitats, no?" "Et dono la raó en tot...però nen! ja que tens salut, vols dir que val la pena malgastar-la en el que estàs fent avui, ahir, demà?" "Potser no..." "És clar que no! Tio, agafa el que tinguis i fot el camp!" "I on vaig? a Austràlia?" "Per exemple" "Sí, podria ser divertit...però saps que tard o d'hora ens acabaríem tornant a trobar tu i jo" "Ho sé...jo sempre hi seré per fer-te dubtar i fer-te canviar" "Uhm...sí, el canvi és bo..."

Franki I l'ultratjador

Últimament no sortim d'una polèmica estúpida que en caiem en una altra...o potser sóc jo que em quedo només amb els temes tontos.

Aquest és un altre inverosímil cas, juntament amb el ja famós "Èric i l'exèrcit del Fènix", en el que ens trobem que, pel que es veu, la Justícia és més efectiva per engarjolar a gent que "fereix" sensibilitats que no pas per enganxar a, per exemple, conductors que són autèntics assassins al volant.

Franki no deixa de ser, per la pinta, un típic perriflauti catalanista. Un bon dia va decidir que la millor manera de demostrar que era molt català era esgarrar un bandera espanyola. Símbol per símbol, ull per ull...Primer puntualitzar una cosa, obviament des del meu punt de vista, ser català no vol dir "odiar Espanya". Espanya és un país que és fantàstic en molts aspectes i que és una merda en tants d'altres...però quin país no ho és? Catalunya mateix està ple a rebentar d'idiotes i de bellíssimes persones. Ja ho van dir un cop "l'únic recurs inesgotable és l'estupidesa humana". Així que crec que és innecessari fer ostentació de catalanitat ferint sensibilitats al·lienes. Pots pensar que Catalunya és un territori vençut i ocupat...en algunes ocasions pot semblar així, però en l'Europa actual el camí a recórrer per aconseguir la preuada independència és un altre (ara bé, en crisis com la que estem començar a patir, tant és si ets català, com espanyol, com francès...te la fotran igual).

El que sí que em sembla injustificable és que la Justícia sigui més dura per condemnar a aquest pobre Franki per un acte tonto, però, realment inofensiu...i estiguem tenint tants problemes per controlar la delinqüència real, els conductors temeraris que posen la vida dels demés en perill, les estafes, l'injustícia en general. Què passa? Dóna més publicitat jutjar per "ultratge"?

Jo sóc incapaç d'entendre-ho...si algú em fa el favor d'explicar-m'ho li agrairé. Potser és un tema d'aconseguir vots fora de Catalunya? No ho sé! De debó! Necessito una explicació coherent.

La polèmica d’Air Berlin

Sembla que deu haver-hi poques notícies donat el resó mediàtic que estan tenint les desafortunades paraules del responsable d’Air Berlín, en resposta a una missiva que l’instava a utilitzar més el català en les seves relacions comercials.

La tonteria ha arribat fins a tal punt que Joan Puig ha equiparat l’areolínia amb els nazis. Sr.Puig, ha pixat fora de test. El nazisme va ser una cosa molt més greu que un simple comentari provinent d’una persona curta de gambals.

La carta de la senyora Margalida Tous, del Govern de les Balears, doncs m’imagino que deu ser una pràctica habitual. Instar a que es faci servir més o menys el català, doncs mira, que no crec que estigui malament fer-ho de la mateixa manera que els responsables d’Air Berlín són els únics amb veu i vot per prendre les decisions que corresponen a la seva empresa PRIVADA.

No em cansaré de dir que el català és una llengua important a nivell cultural i necessària per entendre no només l’Espanya actual sinó també l’Europa actual. Però d’aquí a que les empreses privades hagin de fer o deixar de fer segons el govern de torn...em sembla massa.

Les empreses privades tenen un objectiu ben clar: “Guanyar diners per mantenir-se a llarg termini”. Si els senyors clients, cada vegada que es parla en castellà o en qualsevol altre idioma deixen de volar amb tu, doncs no et preocupis que l’idioma amb el que es comunicaran amb ells canviarà en dos dies o menys. El mateix passa amb l’obligació de cartells als establiments. Multa? Els senyors que han posat el cartell ho han de poder posar en l’idioma que els hi doni la gana. I si la gent deixa de comprar perquè no entenen que hi posa...doncs durarà dos dies també.

El govern s’ha d’encarregar d’altres històries que estan dins del seu àmbit d’actuació. Que es preocupin de donar una bona educació (en català, en castellà, en anglès, en totes elles a ser possible). La gent educada acostuma a fer eleccions coherents i sap com fer valer els seus drets sense recórrer a l’insult.

Electric Weekend (Dissabte)

Quin cap de setmana musical, sí senyor! Un cap de setmana on a més d'estrenar un comodíssim AVE he disfrutat de l'actuació d'un grup de la talla de Metallica. Oh, nens i nenes, quin grup.

La veritat és que els tios són uns malparits que només volen quartos i més quartos...però coi, que saben fer un concert, tot i que sigui un concert típic de la banda. Jo és la primera vegada que els veia en directe (com molta altra gent, pel que vaig observar), però la veritat és que no em va sorprendre res del que van fer. Que no vol dir que fos un mal concert.


Metallica - Nothing Else Matters

Jo, particularment, on vaig disfrutar "com un enano" va ser amb Machine Head. Tenien el handycap de tocar a l'escenari cobert, on l'acústica era pitjor. Però entre el seu so trash i les birres que ja portava al cos, es van conjurar els elements en el que es podria dir un "subidón", que després em va passar factura amb Metallica on estava un pel rebentat.


El video sembla el "Putu infern" però jo hi vaig ser com al cel. Machine Head - Imperium

Després, autobús cap a Atocha i a voltar per Madrid en busca d'aliment i beguda mentre esperàvem que obrís l'estació i agafar l'AVE de tornada.

Això sí, un ja té una edat i una certa experiéncia en Festivals metaleros...la veritat és que és el que vaig veure amb una millor organització amb diferéncia (no sé la zona d'acampada). L'única pega van ser les cues per agafar menjar i la qualitat paupèrrima d'aquest, però fins i tot a la cua el bon rotllo i les ganes de festa et feien passar una estona entretinguda. Clar que potser podrien haver tret alguna de les milers de barres de beguda per posar algun lloc extra de menjar, però de tot s'aprén.

Una experiència que s'haurà de repetir, a ser possible els dos dies perquè grups com Rage Against the Machine o Iggy Pop and The Stoges, també valen molt la pena.

Ja...ja...ja...

Ok, sí, és un títular per fer polèmica de res, d'acord, però com que m'hi he trobat alguna vegada com que toca una mica els collonets ja.

"Cuidado, que este es catalán"

Canviem una cosa: "catalán" per, per exemple, "negro" o "mujer".

Uhm...ara sembla que només et pot fer gràcia si ets subnormal, oi?

Va, us poso un acudit amb gràcia (del gran Alberto Montt):

És bo lluitar per un objectiu?

Avui m’he trobat en una situació estranya a la feina.

Discussió sobre on buscar feina, on anar a créixer com a professional. Potser jo tinc uns ideals equivocats o potser li dono massa importància a la feina, no ho sé, però des del meu punt de vista, buscar feina és un procés que va una mica més enllà de tirar currículums a tot “bitxo” movent. Més que res perquè de mitjana em passo unes 9 hores al meu lloc de treball (entre dinar i tal). Considero que és un bon tros de dia, i més pensant que com a mínim 5-6 hores les passo dormint. Així que val més que on estigui hi estigui amb voluntat i no esperant a que arribi el final de mes per cobrar o, durant la setmana esperant el cap de setmana.

En definitiva, és lícit o raonable que una persona de 25 anys, amb més de dos anys d’experiència en un sector que li agrada, descarti acceptar o buscar feines en empreses de sectors que li semblen menys atractius, tot i que siguin empreses importants? Vull dir, si a mi, com a persona, no em motiva un determinat producte...es pot esperar que a canvi de diners (no dic sumes milionàries, tan de bo!) sigui un bon professional productiu i estigui implicat amb el que fa? Segur que durant els primers mesos si que ho serà, però després?

Es pot lluitar per un determinat sector? Per un determinat objectiu o potser estic sent massa tancat i radical en una situació de crisis i on tots hem de pagar coses...per exemple un lloguer.

Avui m’he sentit una mica com un idealista que no té els peus a terra, per la manera com m’han mirat els companys...Clar que jo ni tinc fills, ni hipoteques, ni res d’això.

Què en penseu?

Subconscient

Perquè serà que quan estic a la feina la meva mà es mou sola...

Tros de currada!

Simplement brutal.

El seu bloc també està força curiós:
http://www.blublu.org/blog/

Cashback

Una d'aquelles pel·lícules de les que no n'has sentit ni parlar, però que quan la veus a la cartellera dius "i perquè no?"

Cashback, en referència al supermercat on té lloc la majoria de la trama i on se'ns presenten gairebé tots els personatges, és un film que no sembla tenir un pressupost massa ambiciós, però que parteix d'una idea original, tot i que una mica surrealista. Un noi, força rarot, que és artista i que com a conseqüència de deixar-ho amb la seva nòvia (escena inicial genial)comença a no poder dormir i desenvolupa l'habilitat d'aturar el temps, que dedica a retratar les fèmines que es va trobant. Això sí, el tio és rarot però li encanten les ties "bones". Vaja, jo al supermercat diria que mai he trobat models com les que es deixen retratar a la pel·lícula. A part d'això i d'un cert excès de sexualitat femenina que, tot sigui dit, no em va importar gens ni mica, però sí que és cert que tampoc seria necessari, els diàlegs dels personatges secundaris, tots ells una colla de perdedors en poténcia, són força divertits, així com les seves personalitats (n'hi ha un que em va recordar una mica a l'adicte per les arts marcials de Torrente).

Es podria dir que la peli vol ser atrevida en el seu plantejament, però no ho és...quantes vegades se n'ha parlat del noi enamoradís que perd el cap per una noia que sembla corrent? (sense anar més lluny, American Beauty), però sí que té unes quantes escenes que valen molt la pena. N'hi ha una, de quan cau cap al llit en plena crisi d'insomni que vaig trobar molt original.

És un bon film per veure amb una mica de temps i paciència, ja que a vegades es pot fer una mica lenta, però que es mereix observar el tractament de moltes imatges i es mereix també el imaginar-nos què faríem nosaltres si tinguèssim el mateix "poder" que el protagonista.

Una mica de llum sobre la crisi financera

Sé que vaig prometer que entraria aquest post abans, però he tingut algun problemilla de connexió i no ho he pogut fer fins ara.

Aquí va, és una mica llarg, però crec que val la pena.

L'únic però que li hem trobat és el no posar per enlloc l'impacte de l'11-S. Per reactivar l'economia americana es van baixar força els tipus i es va incentivar el consum. Per als que sou més profans en economia, ràpidament, els tipus són el preu dels diners. És a dir, quan més alts són els tipus més car és el diner perquè és més car tornar un crèdit, per exemple, perquè té més interès...aleshores, en moments de tipus elevats la gent té més incentius per estalviar perquè els diners li donen més rendiment . En canvi, amb tipus baixos no és tan atractiu estalviar i com que es donen crèdits amb més facilitat és més senzill consumir, demanar hipoteques, comprar-te un cotxe, etc. Tot "guai" fins que els tipus tornen a pujar i et costa més tornar els crèdits. Vaja rotllo acabo de fotre.

Ara la part d'un que en sap molt més que jo, Leopoldo Abadía

Leopoldo Abadía, "un chaval de 75 años, con 12 hijos y 35 nietos", ingeniero industrial, ex profesor de política de empresa del IESE durante 31 años y presidente de Grupo Sonnenfeld. Empezó hace tres años a elaborar un diccionario de vocablos "hecho sin ningún criterio, , pero que a mí me ha servido cuando lo hacía sólo para mi uso".



ANEXO 1



Actualizado a 30.4.08



AUTOR: Leopoldo Abadía Sr.



CRISIS 2007-2008. La historia es la siguiente:



1. 2001. Explosión de la burbuja Internet.



2. La Reserva Federal de Estados Unidos baja en dos años el precio del dinero del 6.5 % al 1 %.



3. Esto dopa un mercado que empezaba a despegar: el mercado inmobiliario.



4. En 10 años, el precio real de las viviendas se multiplica por dos en Estados Unidos.



5. Durante años, los tipos de interés vigentes en los mercados financieros internacionales han sido excepcionalmente bajos.



6. Esto ha hecho que los Bancos hayan visto que el negocio se les hacía más pequeño:



1. Daban préstamos a un bajo interés



2. Pagaban algo por los depósitos de los clientes (cero si el depósito está en cuenta corriente y, si además, cobran Comisión de Mantenimiento, pagaban "menos algo")



3. Pero, con todo, el Margen de Intermediación ("a" menos "b") decrecía



7. A alguien, entonces, en América, se le ocurrió que los Bancos tenían que hacer dos cosas:



1. Dar préstamos más arriesgados, por los que podrían cobrar más intereses



2. Compensar el bajo Margen aumentando el número de operaciones (1000 x poco es más que 100 x poco)



8. En cuanto a lo primero (créditos más arriesgados), decidieron:



1. Ofrecer hipotecas a un tipo de clientes, los "ninja" (no income, no job, no assets; o sea, personas sin ingresos fijos, sin empleo fijo, sin propiedades)



2. Cobrarles más intereses, porque había más riesgo



3. Aprovechar el boom inmobiliario.



4. Además, llenos de entusiasmo, decidieron conceder créditos hipotecarios por un valor superior al valor de la casa que compraba el ninja, porque, con el citado boom inmobiliario, esa casa, en pocos meses, valdría más que la cantidad dada en préstamo.



5. A este tipo de hipotecas, les llamaron "hipotecas subprime"



i. Se llaman "hipotecas prime" las que tienen poco riesgo de impago. En una escala de clasificación entre 300 y 850 puntos, las hipotecas prime están valoradas entre 850 puntos las mejores y 620 las menos buenas.



ii. Se llaman "hipotecas subprime" las que tienen más riesgo de impago y están valoradas entre 620 las menos buenas y 300, las malas.



6. Además, como la economía americana iba muy bien, el deudor hoy insolvente podría encontrar trabajo y pagar la deuda sin problemas.



7. Este planteamiento fue bien durante algunos años. En esos años, los ninja iban pagando los plazos de la hipoteca y, además, como les habían dado más dinero del que valía su casa, se habían comprado un coche, habían hecho reformas en la casa y se habían ido de vacaciones con la familia. Todo ello, seguramente, a plazos, con el dinero de más que habían cobrado y, en algún caso, con lo que les pagaban en algún empleo o chapuza que habían conseguido.



9. Comentario: creo que, hasta aquí, todo está muy claro y también está claro que cualquier persona con sentido común, aunque no sea un especialista financiero, puede pensar que, si algo falla, el batacazo puede ser importante.



10. En cuanto a lo segundo (aumento del número de operaciones):



1. Como los Bancos iban dando muchos préstamos hipotecarios, se les acababa el dinero. La solución fue muy fácil: acudir a Bancos extranjeros para que les prestasen dinero, porque para algo está la globalización. Con ello, el dinero que yo, hoy por la mañana, he ingresado en la Oficina Central de la Caja de Ahorros de San Quirico de Safaja puede estar esa misma tarde en Illinois, porque allí hay un Banco al que mi Caja de Ahorros le ha prestado mi dinero para que se lo preste a un ninja. Por supuesto, el de Illinois no sabe que el dinero le llega desde mi pueblo, y yo no sé que mi dinero, depositado en una entidad seria como es mi Caja de Ahorros, empieza a estar en un cierto riesgo. Tampoco lo sabe el Director de la Oficina de mi Caja, que sabe -y presume- de que trabaja en una Institución seria. Tampoco lo sabe el Presidente de la Caja de Ahorros, que sólo sabe que tiene invertida una parte del dinero de sus inversores en un Banco importante de Estados Unidos.



11. Comentario: la globalización tiene sus ventajas, pero también sus inconvenientes, y sus peligros. La gente de San Quirico no sabe que está corriendo un riesgo en Estados Unidos y cuando empieza a leer que allí se dan hipotecas subprime, piensa: "¡Qué locuras hacen estos americanos!"



12. Además, resulta que existen las "Normas de Basilea", que exigen a los Bancos de todo el mundo que tengan un Capital mínimo en relación con sus Activos. Simplificando mucho, el Balance del Banco de Illinois es:



ACTIVO PASIVO



Dinero en Caja Dinero que le han prestado otros Bancos

Créditos concedidos Capital

Reservas



TOTAL X millones X millones



Las Normas de Basilea exigen que el Capital de ese Banco no sea inferior a un determinado porcentaje del Activo. Entonces, si el Banco está pidiendo dinero a otros Bancos y dando muchos créditos, el porcentaje de Capital sobre el Activo de ese Banco baja y no cumple con las citadas Normas de Basilea.



13. Hay que inventar algo nuevo. Y eso nuevo se llama Titulización: el Banco de Illinois "empaqueta" las hipotecas -prime y subprime- en paquetes que se llaman MBS (Mortgage Backed Securities, o sea, Obligaciones garantizadas por hipotecas). O sea, donde antes tenia 1.000 hipotecas "sueltas", dentro de la Cuenta "Créditos concedidos", ahora tiene 10 paquetes de 100 hipotecas cada uno, en los que hay de todo, bueno (prime) y malo (subprime), como en la viña del Señor.



14. El Banco de Illinois va y vende rápidamente esos 10 paquetes:



1. ¿Dónde va el dinero que obtiene por esos paquetes? Va al Activo, a la Cuenta de "Dinero en Caja", que aumenta, disminuyendo por el mismo importe la Cuenta "Créditos concedidos", con lo cual la proporción Capital/Créditos concedidos mejora y el Balance del Banco cumple con las Normas de Basilea.



2. ¿Quién compra esos paquetes y además los compra rápidamente para que el Banco de Illnois "limpie" su Balance de forma inmediata? ¡Muy buena pregunta! El Banco de Illinois crea unas entidades filiales, los conduits, que no son Sociedades, sino trusts o fondos, y que, por ello no tienen obligación de consolidar sus Balances con los del Banco matriz. Es decir, de repente, aparecen en el mercado dos tipos de entidades:



i. El Banco de Illinois, con la cara limpia



ii. El Chicago Trust Corporation (o el nombre que le queráis poner), con el siguiente Balance:



ACTIVO PASIVO



Los 10 paquetes de hipotecas Capital:

lo que ha pagado por esos paquetes



15. Comentario: Si cualquier persona que trabaja en la Caja de Ahorros de San Quirico, desde el Presidente al Director de la Oficina supiera algo de esto, se buscaría rápidamente otro empleo. Mientras tanto, todos hablan en Expansión de sus inversiones internacionales, de las que ya veis que no tienen la más mínima idea.



16. ¿Cómo se financian los conduits? En otras palabras, ¿de dónde sacan dinero para comprar al Banco de Illinois los paquetes de hipotecas? De varios sitios:



1. Mediante créditos de otros Bancos (4º Comentario: La bola sigue haciéndose más grande)



2. Contratando los servicios de Bancos de Inversión que pueden vender esos MBS a Fondos de Inversión, Sociedades de Capital Riesgo, Aseguradoras, Financieras, Sociedades patrimoniales de una familia, etc. (Comentario: fijaos que el peligro se nos va acercando, no a España, sino a nuestra familia, porque igual, animado por el Director de la oficina de San Quirico, voy y meto mi dinero en un Fondo de Inversión)



3. Lo que pasa es que, para ser "financieramente correctos", los conduits o MBS tenían que ser bien calificados por las agencias de rating, que dan calificaciones en función de la solvencia. Estas calificaciones dicen: "a esta empresa, a este Estado, a esta organización se le puede prestar dinero sin riesgo", o "tengan cuidado con estos otros porque se arriesga usted a que no le paguen".



4. Incluyo aquí lo que decía el vocablo "Rating" de este Diccionario, para que lo tengáis todo en el mismo bloque:



RATING. Calificación crediticia de una Compañía o una Institución, hecha por una agencia especializada. En España, la agencia líder en este campo es Fitch Ratings.



Los niveles son:



AAA, el máximo

AA

A

BBB

BB

Otros, pero son muy malos



En general:



Un Banco o Caja grande suele tener un rating de AA

Un Banco o Caja mediano, un rating de A



El 3.3.08, Fitch ha mantenido el rating del Ayuntamiento de Barcelona en AA+





5. Las Agencias de rating otorgaban estas calificaciones o les daban otros nombres, más sofisticados, pero que, al final, dicen lo mismo:



Llamaban:



Investment grade a los MBS que representaban hipotecas prime, o sea, las de menos riesgo (serían las AAA, AA y A)



Mezzanine, a las intermedias (supongo que las BBB y quizá las BB)



Equity a las malas, de alto riesgo, o sea, a las subprime, que, en este tinglado, son las protagonistas



6. Los Bancos de Inversión colocaban fácilmente las mejores (investment grade), a inversores conservadores, y a intereses bajos.



7. Otros gestores de Fondos, Sociedades de Capital Riesgo, etc, más agresivos . pretendían obtener, a toda costa, rentabilidades más altas, entre otras razones porque esos señores cobran el bonus de final de año en función de la rentabilidad obtenida.



8. Problema: ¿Cómo vender MBS de los malos a estos últimos gestores sin que se note excesivamente que están incurriendo en riesgos excesivos?



9. Comentario: La cosa se complica y, por supuesto, los de la Caja de Ahorros de San Quirico siguen haciendo declaraciones en Expansión felices y contentos, hablando de la buena marcha de la economía y de la Obra Social que están haciendo.



10. Algunos Bancos de Inversión lograron, de las Agencias de Rating una recalificación (un re-rating, palabro que no existe, pero que sirve para entendernos)



11. El re-rating es un invento para subir el rating de los MBS malos, que consiste en:



i. Estructurarlos en tramos, a los que les llaman tranches, ordenando, de mayor a menor, la probabilidad de un impago, y con el compromiso de priorizar el pago a los menos malos. Es decir:



1. Yo compro un paquete de MBS, en el que me dicen que los tres primeros MBS son relativamente buenos, los tres segundos, muy regulares y los tres terceros, francamente malos. Esto quiere decir que he estructurado el paquete de MBS en tres tranches: el relativamente bueno, el muy regular y el muy malo.



2. Me comprometo a que si no paga nadie del tranche muy malo (o como dicen estos señores, si en el tramo malo incurro en default), pero cobro algo del tranche muy regular y bastante del relativamente bueno, todo irá a pagar las hipotecas del tranche relativamente bueno, con lo que, automáticamente, este tranche podrá ser calificado de AAA.



3. Comentario: En los "Comentarios de Coyuntura Económica del IESE", de Enero 2008, de los que he sacado la mayor parte de lo que os estoy diciendo, le llaman a esto "magia financiera".



ii. Para acabar de liar a los de San Quirico, estos MBS ordenados en tranches fueron rebautizados como CDO (Collateralized Debt Obligations, Obligaciones de Deuda Colateralizada), como se les podía haber dado otro nombre exótico.



iii. No contentos con lo anterior, los magos financieros crearon otro producto importante: los CDS (Credit Default Swaps) En este caso, el adquirente, el que compraba los CDO, asumía un riesgo de impago por los CDO que compraba, cobrando más intereses. O sea, compraba el CDO y decía: "si falla, pierdo el dinero. Si no falla, cobro más intereses."



iv. Siguiendo con los inventos, se creó otro instrumento, el Synthetic CDO, que no he conseguido entender, pero que daba una rentabilidad sorprendentemente elevada.



v. Más aún: los que compraban los Synthetic CDO podían comprarlos mediante créditos bancarios muy baratos. El diferencial entre estos intereses muy baratos y los altos rendimientos del Synthetic hacía extraordinariamente rentable la operación.



17. Al llegar aquí y confiando en que no os hayáis perdido demasiado, quiero recordar una cosa que es posible que se os haya olvidado, dada la complejidad de las operaciones descritas: que todo está basado en que los ninjas pagarán sus hipotecas y que el mercado inmobiliario norteamericano seguirá subiendo.



18. PERO:



1. A principios de 2007, los precios de las viviendas norteamericanas se desplomaron.



2. Muchos de los ninjas se dieron cuenta de que estaban pagando por su casa más de lo que ahora valía y decidieron (o no pudieron) seguir pagando sus hipotecas.



3. Automáticamente, nadie quiso comprar MBS, CDO, CDS, Synthetic CDO y los que ya los tenían no pudieron venderlos.



4. Todo el montaje se fue hundiendo y un día, el Director de la Oficina de San Quirico llamó a un vecino para decirle que bueno, que aquel dinero se había esfumado, o, en el mejor de los casos, había perdido un 60 % de su valor.



5. Comentario: Vete ahora a explicar al vecino de San Quirico lo de los ninjas, el Bank de Illinois y el Chicago Trust Corporation. No se le puede explicar por varias razones: la más importante, porque nadie sabe dónde está ese dinero. Y al decir nadie, quiero decir NADIE.



6. Pero las cosas van más allá. Porque nadie -ni ellos- sabe la porquería que tienen los Bancos en los paquetes de hipotecas que compraron, y como nadie lo sabe, los Bancos empiezan a no fiarse unos de otros.



7. Como no se fían, cuando necesitan dinero y van al MERCADO INTERBANCARIO, que es donde los Bancos se prestan dinero unos a otros, o no se lo prestan o se lo prestan caro. El interés a que se prestan dinero los Bancos en el Interbancario es el Euribor (Europe Interbank Offered Rate, o sea, Tasa de Interés ofrecida en el mercado interbancario en Europa), tasa cuya evolución (en general, hacia arriba) podéis ver en el vocablo EURIBOR de este Diccionario.



8. Por tanto, los Bancos ahora no tienen dinero. Consecuencias:



i. No dan créditos



ii. No dan hipotecas, con lo que las Colonial, Habitat, etc. lo empiezan a pasar mal, MUY MAL. Y los accionistas que compraron acciones de esas empresas, ven que las cotizaciones de esas Sociedades van cayendo vertiginosamente.



iii. El Euribor a 12 meses, que es el índice de referencia de las hipotecas, ha ido subiendo (v. Vocablo EURIBOR A 12 MESES en este Diccionario), lo que hace que el español medio, que tiene su hipoteca, empieza a sudar para pagar las cuotas mensuales.



iv. Como los Bancos no tienen dinero,



1. Venden sus participaciones en empresas

2. Venden sus edificios

3. Hacen campañas para que metamos dinero, ofreciéndonos mejores condiciones



v. Como la gente empieza a sentirse apretada por el pago de la hipoteca, va menos al Corte Inglés.



vi. Como el Corte Inglés lo nota, compra menos al fabricante de calcetines de Mataró, que tampoco sabía que existían los ninja.



vii. El fabricante de calcetines piensa que, como vende menos calcetines, le empieza a sobrar personal y despide a unos cuantos.



viii. Y esto se refleja en el índice de paro, fundamentalmente en Mataró, donde la gente empieza a comprar menos en las tiendas.



19. Esto es un Diccionario de vocablos. Lo que pasa es que el vocablo "Crisis 2007-2008" es muy serio. El título puede inducir a error, pensando que la crisis se va a acabar en 2008. Ahora viene otra pregunta: "¿Hasta cuándo va a durar esto?



20. Pues muy buena pregunta, también. muy difícil de contestar, por varias razones:



1. Porque se sigue sin conocer la dimensión del problema (las cifras varían de 100.000 a 500.000 millones de dólares)



2. Porque no se sabe quiénes son los afectados. No se sabe si mi Banco, el de toda la vida, Banco serio y con tradición en la zona, tiene mucha porquería en el Activo. Lo malo es que mi Banco tampoco lo sabe.



i. El 19.2.08, Fitch rebajó el rating de Caixa Laietana de A- a BBB+, debido a "la creciente exposición al sector inmobiliario en los últimos tres años".

ii. Un día antes había rebajado el rating de Caixa Galicia., de A+ a A-, con argumentos similares.

iii. 21.3.08. El Banco de España ha sugerido a las Cajas de Ahorros que intenten reducir su exposición al mercado inmobiliario.



3. Cuando, en América, las hipotecas no pagadas por los ninja se vayan ejecutando, o sea, los Bancos puedan vender las casas hipotecadas por el precio que sea, algo valdrán los MBS, CDO, CDS y hasta los Synthetic.



4. Mientras tanto, nadie se fía de nadie.



21. Comentario:



1. Alguien ha calificado este asunto como "la gran estafa"



2. Otros han dicho que el Crack del 29, comparado con esto, es un juego de niñas en el patio de recreo de un convento de monjas



3. Bastantes, quizá muchos, se han enriquecido con los bonus que han ido cobrando. Ahora, se quedarán sin empleo, pero tendrán el bonus guardado en algún lugar, quizá en un armario blindado, que es posible que sea donde esté más seguro y protegido de otras innovaciones financieras que se le pueden ocurrir a alguien. **Ayer oí que, para el futuro, lo mejor será pagarles el bonus a los inventores de los instrumentos estructurados (MBS, CDO, etc.) con instrumentos estructurados que ellos mismo hayan inventado. Me pareció muy buena idea.)



4. Las autoridades financieras tienen una gran responsabilidad sobre lo que ha ocurrido. Las Normas de Basilea, teóricamente diseñadas para controlar el sistema, han estimulado la TITULIZACIÓN hasta extremos capaces de oscurecer y complicar enormemente los mercados a los que se pretendía proteger.



5. Los Consejos de Administración de las entidades financieras involucradas en este gran fiasco, tienen una gran responsabilidad, porque no se han enterado de nada. Y ahí incluyo el Consejo de Administración de la Caja de Ahorros de San Quirico.



6. Algunas agencias de rating han sido incompetentes o no independientes respecto a sus clientes, lo cual es muy serio



22. Fin de la historia (por ahora): los principales Bancos Centrales (el Banco Central Europeo, la Reserva Federal norteamericana) han ido inyectando liquidez monetaria para que los Bancos puedan tener dinero.



22.1. Un amigo mío me ha preguntado: ¿De dónde saca el dinero el Banco Central Europeo? Para no complicar la explicación de la Crisis, he añadido un vocablo nuevo en este Diccionario: BCE, BANCO CENTRAL EUROPEO.



23. Hay expertos que dicen que sí que hay dinero, pero que lo que no hay es confianza. O sea, que la crisis de liquidez es una auténtica crisis de no fiarse del prójimo.



24. Mientras tanto, los FONDOS SOBERANOS, o sea, los Fondos de inversión creados por Estados con recursos procedentes del superávit en sus cuentas, (procedentes principalmente del petróleo y del gas) como los Fondos de los Emiratos árabes, países asiáticos, Rusia, etc., están comprando participaciones importantes en Bancos americanos para sacarles del atasco en que se han metido.



25. Lógicamente, seguirá la historia en las actualizaciones mensuales de este Diccionario.



26. Las actualizaciones vienen a continuación:



27. ASEGURADORAS DE DEUDA. Actúan como avalistas en todas las emisiones de Deuda. Como sólo se dedican a eso, se les llama MONOLINE. Comenzaron asegurando Deuda Pública de Instituciones oficiales de Estados Unidos y hace 5 años decidieron ampliar su negocio y lanzarse a las emisiones privadas. Avalan cualquier tipo de bono o vehículo estructurado (como los que hemos citado más arriba), lo que les ha convertido en las grandes víctimas del terremoto actual. Las aseguradoras más importantes y que ahora lo están pasando mal, son: Ambac, MBIA y ACA Capital.



28. La Reserva Federal norteamericana ha bajado los tipos de interés al 2.25 %, porque lo que más le preocupa es el crecimiento (quiere evitar la recesión.) Esto equivale a TIPOS DE INTERÉS NEGATIVOS, porque la inflación ha sido del 4 %. O sea, el coste real del dinero en USA es de 2.25 - 4 = -1.75 %.



29. Lo que pasa es que se le está empezando a disparar la inflación, por aquello del dinero fácil.



30. El Banco Central Europeo ha mantenido los tipos de interés en el 4 %, porque lo que más le preocupa es la inflación.



31. Warren Buffet, financiero importante, ha lanzado un plan de ayuda a las monoline, para evitar su bajada de rating. Una bajada de rating en una aseguradora de riesgos es fatal. Equivale a decir: "Usted asegura los riesgos, pero no nos fiamos. ¿Quién le asegura a usted?" La contestación ahora es clara: Warren Buffet.

3.3.08. Pues no. Warren Buffet ha retirado su oferta. PERO un grupo de Bancos europeos y americanos han anunciado un plan para recapitalizarlas.

9.3.08. El Estado de California ha vendido una emisión de bonos sin asegurarla en las Monoline, porque dice que están tan mal que no merece la pena gastarse el dinero en pagar el seguro.



32. Varios Bancos estadounidenses, como el Bank of America, JP Morgan y Wells Fargo, han lanzado un plan, llamado "PROYECTO LÍNEA DE VIDA" cuyo objetivo principal es ampliar los plazos del procedimiento de impago de las personas que tienen hipotecas y están en situación delicada. Se trata de dar un tiempo de respiro a los ninjas para que puedan intentar poner sus deudas en orden.



33. Comentario: Supongo que "Línea de vida" es la traducción española de "lifeline", que, según un diccionario que tengo, quiere decir "cable que se echa al agua para intentar salvar a alguien que se está ahogando". O sea, "Proyecto Línea de Vida" quiere decir "Proyecto echar un cable".



34. Las cuatro grandes auditoras (Deloitte, Ernst & Young, KPMG y PricewaterhouseCoopers -PwC-) están en un momento clave para mantener su reputación.



35. El otro día se reunió en Tokio el Comité Técnico de la ORGANIZACIÓN INTERNACIONAL DE COMISIONES DE VALORES (IOSCO) y tomó la decisión de que las agencias de rating no podrán diseñar ni calificar Activos. Es decir, no podrán inventar cosas como los MBS, lo CDO, etc., y, además, calificarlos, o sea, decir que son de fiar.

I fins aquí. Si heu arribat sabeu una miqueta més!