Des de fa 19 anys a Badia del Vallès celebren un torneig 5x5 de bàsquet que en edicions anteriors havia estat de 24 hores seguides de competició. Actualment els partits es distribueixen entre tot el cap de setmana i s’han anul·lat les competicions nocturnes...De manera que es podria dir que actualment el torneig són 48 hores.
Per primera vegada un servidor hi va participar amb el seu germà i uns amics i coneguts. El nostre equip “Mejillones” va ser un dels potents de la seva categoria...evidentment, donada la situació de “lamentable” estat físic de la majoria dels seus components, aquesta categoria era la més baixa del torneig...però tot i així, sense entrenar, sense ritme de partits, sense dormir la nit del dissabte al diumenge, ens vam plantar a semifinals, després d’haver derrotat als “Potorro’s”, “Pachanga” i “Somos una banda”, aquests últims fumaven a la banqueta, on un equip “Jaguars” de 15 integrants va acabar guanyant a un equip de 8 “veterans trasnochados” que no trobàvem el moment de demanar aire, aigua i una hamaca per descansar una mica, mentre observàvem com a babaus el parell d'entrenadores que tenien, se'ns dubte el millor dels "Jaguars" ;P
El balanç final, doncs, trobo que no és negatiu i em quedo amb la sensació de que amb una mica més de bondat i una mica més d’entrenaments podríem haver participat en una categoria superior sense desentonar gens (s’ha de dir que menys contra els “Jaguars” a la resta els vam guanyar poc més que “caminant”). Potser no la més alta de totes, perquè allà hi havia gent de nivell i d’alçada de debò (nivell EBA i tal). El millor ha estat que també m’ha recordat vells temps on cada cap de setmana tenia competició. Un record entranyable gràcies a un esdeveniment modest, però organitzat amb il·lusió (no va faltar l’entrada a la piscina municipal, bàsic per evitar trasllats d’urgències per xocs de calor) i on tothom hi va anar amb ganes de divertir-se.
Això sí...potser més que el record, el que em durarà més dies són els cruiximents i el dolor que tinc per tot el cos. Ai, ai...sort que sóc un habitual del gimnàs!
dilluns, 28 de juliol del 2008
dimecres, 23 de juliol del 2008
Ja queda poc!
Sí senyor, ja queda ben poc per agafar l’avió a New York. Hi ha ganes. Hi ha moltes ganes de veure la ciutat que mai dorm. De passejar-me pels seus carrers i pels seus escenaris com si fos dins la novel•la de Paul Auster (Trilogia de Nueva York). Anar amunt i avall per carrers llargs, impensables per algú que no hi ha anat mai i que només ha vist imatges de la ciutat a les pel•lícules, càmera en mà, veure la gent de la ciutat, el seu “passo de tot”, “res em crida prou l’atenció ni res em sembla prou extravagant”. Encara que si ho penso bé, el més probable és que em passi el dia envoltat d’Europeus i reconeixent a cada botiga on entri alguna paraula en català: “Joaaaaaan, has vist això?” “Ostres, què barat!. Compra, compra Txell!”. Efectivament, a les botigues que més criden l’atenció al turista Europeu ja se’ns coneix com els “Give me two” per la nostra mania de demanar els texans, les samarretes, els Ipods etc. de dos en dos. Jo no seré menys i des de fa mesos que vaig decidir fer el salt als botiguers de Barcelona. Ho sento, però aquest any les rebaixes me les faré a l’altra banda de l’oceà.
Com a bon propòsit, m’agradaria poder anar recollint en una llibreta anotacions sobre els carrers per on passo, les rareses, les experiències i després anar-les posant al bloc acompanyades de fotografies. Si bé no és una cosa molt nova, penso que sempre serà un bon record més que podré consultar d’aquí uns anys i que, a més a més, pot servir de guia per algú interessat en viatjar-hi en un futur. Seran els meus deures d’estiu! Un mini reportatge!
Com a bon propòsit, m’agradaria poder anar recollint en una llibreta anotacions sobre els carrers per on passo, les rareses, les experiències i després anar-les posant al bloc acompanyades de fotografies. Si bé no és una cosa molt nova, penso que sempre serà un bon record més que podré consultar d’aquí uns anys i que, a més a més, pot servir de guia per algú interessat en viatjar-hi en un futur. Seran els meus deures d’estiu! Un mini reportatge!
dimarts, 22 de juliol del 2008
Vaig dormit...
I es que fer sopars a l'estiu està molt bé. A qui no li ve de gust fer una xerradeta a temperatura ideal...
Però ai, quin dolor, quan estàs sopant i penses "demà el despertador no faltarà a la seva cita de les 6:30 am"
Tot sigui per tenir una vida social! ;)
Però ai, quin dolor, quan estàs sopant i penses "demà el despertador no faltarà a la seva cita de les 6:30 am"
Tot sigui per tenir una vida social! ;)
“Com esteu Barcelona?”
Així va saludar The Boss als assistents del segon dels concerts que va donar a la ciutat de Barcelona. Per un cop de sort, em vaig trobar assegut a la tercera graderia amb un amic, el Dani, que em va convidar (merci nano!).
Una mitja hora abans, el Camp Nou, s’acabava d’omplir. La gent estava expectant i, curiosament, no hi havia cap banda de teloners. Se’m fa estrany , que a tots els concerts que he anat, sempre hi ha hagut alguna banda més o menys coneguda precedint al gran espectacle. Recordo una gira dels Rolling on els teloners eren ni més ni menys que els Pretenders (no està gens malament, no). Però bé, que tampoc va ser important perquè el concert que ens va oferir Bruce va durar molt (3 hores aprox), així que no es va lamentar manca de ració musical.
L’escenari es veia “humil” per al tipus de concert i l’envergadura d’aquest. Tot i així, l’actuació d’Springsteen va suplir les mancances d’escenari i, lamentablement, tècniques. Sí, ja se sap que el so en directe no sempre és òptim...i clar, el Camp Nou no es va dissenyar per fer concerts i l’acústica no és la millor. Però per a mi, que realment no he estat mai un fan de Bruce Springsteen...(Les poques coses que n’havia escoltat eren de la discoteca de mon pare), doncs aquest punt va ser una llàstima. El Boss té un accent un pèl difícil de pillar i si a sobre el so no t’arriba en les millors condicions, doncs et perds una mica les lletres...Sort de les balades.
Com deia, aquestes mancances les van suplir per una banda l’entrega del públic i per l’altra el “bon rotllo” i el no parar quiet que transmetia Bruce. Molt bo quan va començar a arreplegar de les mans del públic tot de pancartes amb els noms de les seves cançons més mítiques i que després va fer servir per donar pas al seu set list més o menys improvitzat. Realment un bon punt!
També és de molt agrair les paraules en un correcte català que va dirigir al públic assistent. Tot un detall, encara que és evident que al Camp Nou hi havia gent de tota Espanya i Europa, però no crec que es molestessin (i si es van molestar, sincerament...que m’és ben igual).
En definitiva, un concert molt bo, un Bruce totalment entregat i una sensació general de que el Rock and Roll dóna molt bon rotllo.
Una mitja hora abans, el Camp Nou, s’acabava d’omplir. La gent estava expectant i, curiosament, no hi havia cap banda de teloners. Se’m fa estrany , que a tots els concerts que he anat, sempre hi ha hagut alguna banda més o menys coneguda precedint al gran espectacle. Recordo una gira dels Rolling on els teloners eren ni més ni menys que els Pretenders (no està gens malament, no). Però bé, que tampoc va ser important perquè el concert que ens va oferir Bruce va durar molt (3 hores aprox), així que no es va lamentar manca de ració musical.
L’escenari es veia “humil” per al tipus de concert i l’envergadura d’aquest. Tot i així, l’actuació d’Springsteen va suplir les mancances d’escenari i, lamentablement, tècniques. Sí, ja se sap que el so en directe no sempre és òptim...i clar, el Camp Nou no es va dissenyar per fer concerts i l’acústica no és la millor. Però per a mi, que realment no he estat mai un fan de Bruce Springsteen...(Les poques coses que n’havia escoltat eren de la discoteca de mon pare), doncs aquest punt va ser una llàstima. El Boss té un accent un pèl difícil de pillar i si a sobre el so no t’arriba en les millors condicions, doncs et perds una mica les lletres...Sort de les balades.
Com deia, aquestes mancances les van suplir per una banda l’entrega del públic i per l’altra el “bon rotllo” i el no parar quiet que transmetia Bruce. Molt bo quan va començar a arreplegar de les mans del públic tot de pancartes amb els noms de les seves cançons més mítiques i que després va fer servir per donar pas al seu set list més o menys improvitzat. Realment un bon punt!
També és de molt agrair les paraules en un correcte català que va dirigir al públic assistent. Tot un detall, encara que és evident que al Camp Nou hi havia gent de tota Espanya i Europa, però no crec que es molestessin (i si es van molestar, sincerament...que m’és ben igual).
En definitiva, un concert molt bo, un Bruce totalment entregat i una sensació general de que el Rock and Roll dóna molt bon rotllo.
diumenge, 20 de juliol del 2008
Tan malament anem de ventre?
Sóc jo o darrerament els anuncis per anar bé de ventre s'han multiplicat? L'Activia, l'antic Bio de Danone, doncs ja és un clàssic. Però se li han sumat productes tan difícils d'anunciar per la tele com els mini enemes...
No sé, estic sorprés...i clar, que és un tema que no sols comentar al cafè amb els companys de la feina. "Hola com ha anat el cap de setmana?" "Ah, doncs molt bé, molt bé" "Sí? Has marxat fora o què?" "No, no! hi ara, amb la crisis que hi ha. Jaja! ja m'agradaria. El que passa és que, escolta, m'he aplicat un mini enema d'aquest i, caram! Mà de sant!" "Ah si? Què bé...ara mateix em vaig a comprar un"
Uhm...no, crec que aquesta conversa no és possible.
Però el que no hi ha dubte, és que algú està comprant-ho i que els Activia es venen molt bé. Això sí, no puc evitar de mirar al consumidor del iogurt de torn i pensar "jurs, vas restret!"
Serà que tenim moltes coses a dins!
No sé, estic sorprés...i clar, que és un tema que no sols comentar al cafè amb els companys de la feina. "Hola com ha anat el cap de setmana?" "Ah, doncs molt bé, molt bé" "Sí? Has marxat fora o què?" "No, no! hi ara, amb la crisis que hi ha. Jaja! ja m'agradaria. El que passa és que, escolta, m'he aplicat un mini enema d'aquest i, caram! Mà de sant!" "Ah si? Què bé...ara mateix em vaig a comprar un"
Uhm...no, crec que aquesta conversa no és possible.
Però el que no hi ha dubte, és que algú està comprant-ho i que els Activia es venen molt bé. Això sí, no puc evitar de mirar al consumidor del iogurt de torn i pensar "jurs, vas restret!"
Serà que tenim moltes coses a dins!
dijous, 17 de juliol del 2008
Historias Asombrosas de la Segunda Guerra Mundial
Les dues darreres setmanes, els meus viatges en metro s’han vist totalment submergits dins dels escenaris bèl•lics de la guerra més bèstia de tota la història de la humanitat. Jesús Hernández, l’autor que és historiador i periodista, ens proposa que ens fixem en els petits detalls, en les petites històries i anècdotes d’un i altre bàndol que potser no solen aparèixer en els llibres d’història més “seriosos”, però no obstant, que van tenir la seva importància i que en alguns casos encara avui són presents dins de la nostra vida quotidiana o en el nostre vocabulari.
Per citar algun exemple, ens expliquen com es va crear una marca tan coneguda com la Fanta. Perquè, qui hagués dit que aquest refresc es va crear a l’Alemanya Nazi? O d’on ve la paraula Spam (els seguidors del Monty Python Flying Circus, probablement ho sabreu) O qui va dir una frase com “Efectivament, jo estic borratxo, però demà ja no ho estaré. Mentre que vostè demà seguirà sent igual de lletja”. I tampoc és massa conegut que certs combustibles d’alguns torpedes acabaven ingerits com a beguda espirituosa escurçant d’aquesta manera l’autonomia d’aquells, mentre que per altra banda un personatge sinistre com Stalin, capaç d’executar els enginyers que proposessin canvis de seguretat dels avions, va acabar brindant amb aigua en lloc del tradicional Vodka per no acabar, una altra vegada, amb un pet monumental. O perquè la Coca-Cola és tan coneguda i tothom relaciona els xiclets amb els USA?
Amb històries com aquestes Jesús Hernández aconsegueix que la nostra curiositat es dispari, amb un estil narratiu senzill i amè i una estructura basada en breus històries de com a màxim dues pàgines ens obliga a passar d’una anècdota a una altra...com un pica-pica de dades, noms, dates, localitzacions...I ens recorda que petits detalls poden canviar totalment la història tot convidant-nos, en la seva conclusió, a fer un exercici de pensar com estaríem avui en dia si algunes decisions o actes aparentment sense importància haguessin estat diferents. Sense perdre de vista en cap moment l’horror que suposa una guerra que es va endur per sempre les vides de més de 60 milions de persones entre militars i civils, s’agraeix que se’ns recordi que l’ésser humà té una extraordinària capacitat per brillar en els moments més obscurs.
Molt recomanable per totes aquelles persones que sentin curiositat per un conflicte que va marcar el rumb d’Europa i que ha inspirat tantes pel•lícules, però que no volen una lliçó d’història en el sentit més “clàssic” . Us divertireu segur.
Per citar algun exemple, ens expliquen com es va crear una marca tan coneguda com la Fanta. Perquè, qui hagués dit que aquest refresc es va crear a l’Alemanya Nazi? O d’on ve la paraula Spam (els seguidors del Monty Python Flying Circus, probablement ho sabreu) O qui va dir una frase com “Efectivament, jo estic borratxo, però demà ja no ho estaré. Mentre que vostè demà seguirà sent igual de lletja”. I tampoc és massa conegut que certs combustibles d’alguns torpedes acabaven ingerits com a beguda espirituosa escurçant d’aquesta manera l’autonomia d’aquells, mentre que per altra banda un personatge sinistre com Stalin, capaç d’executar els enginyers que proposessin canvis de seguretat dels avions, va acabar brindant amb aigua en lloc del tradicional Vodka per no acabar, una altra vegada, amb un pet monumental. O perquè la Coca-Cola és tan coneguda i tothom relaciona els xiclets amb els USA?
Amb històries com aquestes Jesús Hernández aconsegueix que la nostra curiositat es dispari, amb un estil narratiu senzill i amè i una estructura basada en breus històries de com a màxim dues pàgines ens obliga a passar d’una anècdota a una altra...com un pica-pica de dades, noms, dates, localitzacions...I ens recorda que petits detalls poden canviar totalment la història tot convidant-nos, en la seva conclusió, a fer un exercici de pensar com estaríem avui en dia si algunes decisions o actes aparentment sense importància haguessin estat diferents. Sense perdre de vista en cap moment l’horror que suposa una guerra que es va endur per sempre les vides de més de 60 milions de persones entre militars i civils, s’agraeix que se’ns recordi que l’ésser humà té una extraordinària capacitat per brillar en els moments més obscurs.
Molt recomanable per totes aquelles persones que sentin curiositat per un conflicte que va marcar el rumb d’Europa i que ha inspirat tantes pel•lícules, però que no volen una lliçó d’història en el sentit més “clàssic” . Us divertireu segur.
dimecres, 16 de juliol del 2008
EBA
Si fa un temps vaig dedicar un escrit en aquest bloc a mon pare, avui és el torn del meu germà.
És un nano de vint i molt pocs que es podria definir com a persona “feliç” de la vida. No vull dir que no tingui preocupacions, però potser per ser el germà del mig ha tingut un altre tipus de responsabilitats dins de la família. Clar, jo com a primogènit (què bíblic) doncs em vaig anar enduent totes les hòsties i segurament sóc el que més baralles ha tingut amb els pares. Tot per obrir camí! Bé, la veritat és que la intenció primera era obrir-me les portes a mi mateix i que, ves per on, doncs els que venen al darrera ja tenen una línia traçada al terra per seguir.
Tornem al meu germà. Com deia, una persona alegre, distesa, que només ha tingut i té una passió real, el bàsquet. Sempre ha tingut facilitat pels esports d’equip i des de ja fa molts anys es dedica a jugar a bàsquet en lligues de bon nivell, com la Copa Catalunya, en la posició de base. És un jugador decidit a guanyar i així ho transmet als companys, amb una molt bona visió del joc i equilibrat ofensivament i defensiva gràcies, en part, a un físic molt adient per l’esport de la cistella: si bé no és excessivament alt (1,80 m), és hàbil amb la bola, de cos fibrat, braços llargs i ràpids (no us imagineu el fart que es fa de robar pilotes) i un tir exterior que ha anat polint en les darreres temporades que complica als jugadors rivals la seva defensa.
Se’ns dubte li queda un, espero, llarg camí per recórrer...però tot camí té un inici i des de fa un parell de dies el meu germà ha fet un pas endavant en al haver fitxat per un equip de la categoria EBA.
El seu cognom no és Navarro, ni Gasol, ni Rubio...no, és Gil i espero amb molta il•lusió que gaudeixi d’aquesta nova aventura que tant ha buscat des de que era un marrec.
Felicitats brother!
PD: No descuidis els estudis!!
És un nano de vint i molt pocs que es podria definir com a persona “feliç” de la vida. No vull dir que no tingui preocupacions, però potser per ser el germà del mig ha tingut un altre tipus de responsabilitats dins de la família. Clar, jo com a primogènit (què bíblic) doncs em vaig anar enduent totes les hòsties i segurament sóc el que més baralles ha tingut amb els pares. Tot per obrir camí! Bé, la veritat és que la intenció primera era obrir-me les portes a mi mateix i que, ves per on, doncs els que venen al darrera ja tenen una línia traçada al terra per seguir.
Tornem al meu germà. Com deia, una persona alegre, distesa, que només ha tingut i té una passió real, el bàsquet. Sempre ha tingut facilitat pels esports d’equip i des de ja fa molts anys es dedica a jugar a bàsquet en lligues de bon nivell, com la Copa Catalunya, en la posició de base. És un jugador decidit a guanyar i així ho transmet als companys, amb una molt bona visió del joc i equilibrat ofensivament i defensiva gràcies, en part, a un físic molt adient per l’esport de la cistella: si bé no és excessivament alt (1,80 m), és hàbil amb la bola, de cos fibrat, braços llargs i ràpids (no us imagineu el fart que es fa de robar pilotes) i un tir exterior que ha anat polint en les darreres temporades que complica als jugadors rivals la seva defensa.
Se’ns dubte li queda un, espero, llarg camí per recórrer...però tot camí té un inici i des de fa un parell de dies el meu germà ha fet un pas endavant en al haver fitxat per un equip de la categoria EBA.
El seu cognom no és Navarro, ni Gasol, ni Rubio...no, és Gil i espero amb molta il•lusió que gaudeixi d’aquesta nova aventura que tant ha buscat des de que era un marrec.
Felicitats brother!
PD: No descuidis els estudis!!
dimecres, 9 de juliol del 2008
Manifest per la llengua comuna (pffff)
No sé si riure o si riure. Quina iniciativa més idiota aquesta que recolcen suposats intel·lectuals i suposats mitjans de comunicació que encara busquen a ETA darrera l'11-M o que parlen en Italià.
Del PP no dic res, perquè prou feina tenen a l'oposició...que ja és patètic estar a l'oposició amb el Gobierno que tenim. En fi...
Sembla que les coses han anat canviant. El nacionalisme ja no és cosa de la perifèria i els símbols que en els inicis de les reivindicacions nacionals de Catalunya o el País Basc (per dir els dos més significatius i no-castellans) han passat d'aquests a el Gran Nacionalisme castizo y caspòs.
Ai, ai, ai...però quin problema té aquesta gent? De debó es pensen que a Catalunya o a Euskadi a qualsevol altre banda d'Espanya no es pot parlar en castellà? Ho diuen convençuts? Tan ignorants són? Jo no puc fer més que descollonar-me. Tot i que aquestes ganes d'enfrontar veïns no m'agrada gens.
Em sento com un irreductible gal que resisteix contra el Cèsar. A partir d'ara em podeu dir Markix.
Que una llengua com el castellà, parlada a dos continents, amb més de 400 milions de parlants hagi de tenir por perquè hi hagi gent que parli o deixi de parlar en català, basc, galleg...És de pixar-se.
De mirar a la cara d'algú que hagi signat el manifest i no poder contenir la llagrimeta que et surt quan estàs a punt d'esclatar en mil riures.
No tenen res millor a fer aquests? Que no tenen hipoteques o què?
Per Tutatis! Estan boixos aquests castellans!!
Del PP no dic res, perquè prou feina tenen a l'oposició...que ja és patètic estar a l'oposició amb el Gobierno que tenim. En fi...
Sembla que les coses han anat canviant. El nacionalisme ja no és cosa de la perifèria i els símbols que en els inicis de les reivindicacions nacionals de Catalunya o el País Basc (per dir els dos més significatius i no-castellans) han passat d'aquests a el Gran Nacionalisme castizo y caspòs.
Ai, ai, ai...però quin problema té aquesta gent? De debó es pensen que a Catalunya o a Euskadi a qualsevol altre banda d'Espanya no es pot parlar en castellà? Ho diuen convençuts? Tan ignorants són? Jo no puc fer més que descollonar-me. Tot i que aquestes ganes d'enfrontar veïns no m'agrada gens.
Em sento com un irreductible gal que resisteix contra el Cèsar. A partir d'ara em podeu dir Markix.
Que una llengua com el castellà, parlada a dos continents, amb més de 400 milions de parlants hagi de tenir por perquè hi hagi gent que parli o deixi de parlar en català, basc, galleg...És de pixar-se.
De mirar a la cara d'algú que hagi signat el manifest i no poder contenir la llagrimeta que et surt quan estàs a punt d'esclatar en mil riures.
No tenen res millor a fer aquests? Que no tenen hipoteques o què?
Per Tutatis! Estan boixos aquests castellans!!
dilluns, 7 de juliol del 2008
Visites importants
Pobre dona, ja feia temps que hauria d'haver vingut, però per una cosa o per l'altra no havia estat possible fins aquesta tarda. Ma mare ha vist el meu pis. Ma germana també, per cert :)
No seria una notícia important a nivell mundial, no, però dins del meu microcosmos doncs té la seva rellevància.
Vist i plau. La meva mare considera que NO visc en una quadra ni res semblant. Per tant, em dono per satisfet. Els meus companys de pis sabeu que la visita d'avui té trampa. La té perquè els dilluns és precisament el dia que ve la senyora de la neteja a casa. "Uala qué pijo!" direu...Bé, doncs sí, què carai!
Per celebrar-ho, doncs s'ha fumat una cigarreta. Cosa que em repateja, per cert. No és que pertanyi a la croada antitabac, però com que és ma mare, doncs no m'agrada que fumi. Manies que tinc. Però bé, com a mínim considero que fumar és com un símbol d'aprovació per part seva. Perfecte doncs!
No seria una notícia important a nivell mundial, no, però dins del meu microcosmos doncs té la seva rellevància.
Vist i plau. La meva mare considera que NO visc en una quadra ni res semblant. Per tant, em dono per satisfet. Els meus companys de pis sabeu que la visita d'avui té trampa. La té perquè els dilluns és precisament el dia que ve la senyora de la neteja a casa. "Uala qué pijo!" direu...Bé, doncs sí, què carai!
Per celebrar-ho, doncs s'ha fumat una cigarreta. Cosa que em repateja, per cert. No és que pertanyi a la croada antitabac, però com que és ma mare, doncs no m'agrada que fumi. Manies que tinc. Però bé, com a mínim considero que fumar és com un símbol d'aprovació per part seva. Perfecte doncs!
diumenge, 6 de juliol del 2008
M'estic fent vell
És el que acaba pensant un servidor quan es lleva a la Costa Brava, tot està en calma, el cel amb un blau seré i transparent i amb un únic objectiu al cap: "Uhm, avui aniria a passejar fins la platja, després una cerveseta a un chiringuito, banyet i cap a casa".
Ostres, que tinc pensaments d'avi...però coi, ells tenen una edat i, per tant, experiència. Deuen saber destriar el que és bo de debó.
De totes maneres, al final et poses nervi i has de començar a fer coses. Per això, fent snorkeling (o el que de tota la vida s'ha dit anar amb els peus de pato i tubo) m'he deixat l'esquena ben recremada. Ep, però he vist alguns peixos!
Ostres, que tinc pensaments d'avi...però coi, ells tenen una edat i, per tant, experiència. Deuen saber destriar el que és bo de debó.
De totes maneres, al final et poses nervi i has de començar a fer coses. Per això, fent snorkeling (o el que de tota la vida s'ha dit anar amb els peus de pato i tubo) m'he deixat l'esquena ben recremada. Ep, però he vist alguns peixos!
dimecres, 2 de juliol del 2008
Aún no de vacaciones...aunque bastante vago
(Esta te la dedico a ti Yolanda :) )
No hi ha dubte que porto uns dies amb el blog desactualitzat. Podria dir-vos que ha estat per falta de temps per escriure, però no és així. Simplement han estat uns dies on he estat poc inspirat.
Fa poc que una amiga em va comentar que per ser un bon escriptor el que havies de fer era procurar escriure, ni que fos sobre un tema intrascendent, una mica cada dia. La veritat és que tampoc he pretés mai ser un bon escriptor. És més, a l'escola sempre treia males notes quan es tractava de fer redaccions. Veia aquells companys, sobretot companyes, que participaven als Jocs Florals amb un somriure a la cara, sense nervis i semblaven meravellar al professor de literatura de torn...com si aquest no hagués vist mai abans algú de menys de 16 anys parlant sobre la mort. Sí, sí, la mort. Recordo perfectament uns Jocs on una noia parlava sobre el llit de mort d'un malalt. Descrivia els sons de la sala, els bips de les màquines, els colors dels llençols i el poc contrast que feien amb la pell del candidat a difunt. Ah, és clar, no ens oblidem tampoc dels sentiments. Ben pensat, es mereixia del tot que li posessin un excel·lent aquell trimestre.
No patiu, que el que m'ha passat és que el meu cap estava preocupat per altres temes. Com el canvi de feina. Ara tot just fa dos dies que sóc al meu nou lloc i encara és molt aviat per tenir una opinió real...La prèvia ja la tenia i, de moment, me la reservaré.
Però també he fet d'altres coses que no havia fet mai com el rafting i l'hidrospeed. Volia posar un comentari sobre el tema, però el meu amic i company de pis ja ho ha fet i d'alguna cosa han de servir els links com aquest. És molt divertit, això sí.
I què més, què més...Ah, sí, és clar. He comprat, juntament amb un altre dels amics i companys de pis uns fantàstics vols cap a New York. Ho sé, ho sé...no té mèrit ara que tothom va a NYC...però coi, que jo també hi volia anar des de fa temps i aquesta ha estat l'ocasió per fer-ho. Voleu un Ipod?
En definitiva, que he estat mig ociós! Espero poder actualitzar amb una mica més de freqüència el blog. A mi las musas!
No hi ha dubte que porto uns dies amb el blog desactualitzat. Podria dir-vos que ha estat per falta de temps per escriure, però no és així. Simplement han estat uns dies on he estat poc inspirat.
Fa poc que una amiga em va comentar que per ser un bon escriptor el que havies de fer era procurar escriure, ni que fos sobre un tema intrascendent, una mica cada dia. La veritat és que tampoc he pretés mai ser un bon escriptor. És més, a l'escola sempre treia males notes quan es tractava de fer redaccions. Veia aquells companys, sobretot companyes, que participaven als Jocs Florals amb un somriure a la cara, sense nervis i semblaven meravellar al professor de literatura de torn...com si aquest no hagués vist mai abans algú de menys de 16 anys parlant sobre la mort. Sí, sí, la mort. Recordo perfectament uns Jocs on una noia parlava sobre el llit de mort d'un malalt. Descrivia els sons de la sala, els bips de les màquines, els colors dels llençols i el poc contrast que feien amb la pell del candidat a difunt. Ah, és clar, no ens oblidem tampoc dels sentiments. Ben pensat, es mereixia del tot que li posessin un excel·lent aquell trimestre.
No patiu, que el que m'ha passat és que el meu cap estava preocupat per altres temes. Com el canvi de feina. Ara tot just fa dos dies que sóc al meu nou lloc i encara és molt aviat per tenir una opinió real...La prèvia ja la tenia i, de moment, me la reservaré.
Però també he fet d'altres coses que no havia fet mai com el rafting i l'hidrospeed. Volia posar un comentari sobre el tema, però el meu amic i company de pis ja ho ha fet i d'alguna cosa han de servir els links com aquest. És molt divertit, això sí.
I què més, què més...Ah, sí, és clar. He comprat, juntament amb un altre dels amics i companys de pis uns fantàstics vols cap a New York. Ho sé, ho sé...no té mèrit ara que tothom va a NYC...però coi, que jo també hi volia anar des de fa temps i aquesta ha estat l'ocasió per fer-ho. Voleu un Ipod?
En definitiva, que he estat mig ociós! Espero poder actualitzar amb una mica més de freqüència el blog. A mi las musas!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
