dilluns, 24 d’agost de 2009

Recife - Joao Pessoa - Goianinha - Praia do Pipa


Ver 2on dia: Recife - Joao do Pessoa - Goianinha - Praia do Pipa en un mapa más grande

Després de sobreviure a l'atac nocturn de les xinxes de l'alberg gràcies a l'inestimable ajut del RELEC (imprescindible) anem a esmorzar.

Allà ens trobem amb en Joao, un senyor gran que s'entreté parlant amb nosaltres i de quan va viatjar per Espanya quan era més jove. Amablement ens ajuda a definir com arribar fins a Natal, no sense parar abans a Pipa o, més ben dit, la platja de Pipa. Un destí turístic força conegut per la possibilitat de practicar gran varietat d'activitats aquàtics, sobretot surf, wingsurf i kitesurf.

Per arribar a l'estació rodoviaria (el que vindria a ser el metro) hem d'agafar un altre omnibus. Durant el trajecte ens topem amb el que potser és una de les característiques més desgraciadament conegudes de Brasil, les faveles. No hi ha cap cartell que t'avisi "entreu a la zona de faveles", simplement i sense saber com et trobes endinsat en aquest altre món. La brutícia impera, els nens van descalçats i corren entre animals més propis d'una granja que d'una ciutat. No tenim temps de visitar-les i entre el grup tampoc hi ha ganes d'endinsar-se per aquests carrerons. Es nota massa que som turistes i segurament seríem un blanc apetecible. I això és Recife...no em vull ni imaginar com deu ser de fort l'impacte a ciutats molt més grans com Sao Paulo o Rio de Janeiro. En canvi, el metro està força bé. Té totes les comoditats que, per exemple, ens vam trobar l'any passat a Boston o Nova York.

En un tres i no res estem viatjant en un autocar de línia que és molt còmode. En unes 2h ens deixarà a Joao Pessoa. Pel camí, entre vacaines, el paisatge ens mostra latifundis inacabables de canyes de sucre. Hectàrees i hectàrees d'aquesta plantació dominen la vista a un cantó de la carretera, mentre que a l'altre domina un bosc pre-selvàtic d'exhuberant frondositat i verdositat intensa. Si algú es desorienta dins d'aquests boscos ho deurà tenir difícil per retornar al camí.

A Joao Pessoa comprem uns bitllets que ens duran a Goianinha. Però com hem d'esperar doncs anem a fer un entrepà. Mentre demanem es pot constatar que aquí les coses van a un altre ritme. "Tranquilo" és una paraula molt emprada per aquí. I també s'ha de dir que són molt amables amb els que ens hem convertit en l'atracció del dia. Realment, no abunden els turistes...com a mínim a primer cop d'ull. És molt entretingut veure com la gent et mira i fa comentaris i com no deixa de sonar la música brasilenya a l'estació d'autobusos. Tot plegat fa que l'espera sigui més amena mentre intento menjar-me l'hamburguesa més greixosa que m'he menjat mai.

A Goianinha coneixem la Beatriz i el seu pare que també van cap a Pipa de vacances. Ells són de Sao Paulo i ja saben com funcionen les coses així que ens suggereixen compartir un taxi que ens sortirà força més econòmic que un altre bitllet d'autocar. Des de Goianinha un taxi cap a Pipa costa uns 30 reals. Els espanyols es veu que tenim una fama de rancis que no vegis. "És veritat que sou una mica callats, oi?" em pregunta innocentment la Beatriz. I jo li dic que possiblement és una cosa força comú a Europa...però que de vacances la gent és més propensa a entaular converses amb desconeguts. Potser perquè s'adona de que em podia sentir ofés em diu que jo sóc un paio força obert. Anem parlant cadascú de casa seva, del català (un tema recurrent en les seves converses ja que pel que sembla els brasilers tenen curiositat per saber què és exactament aquest invent del català) i de que el nord de Brasil, tot i ser més pobre és molt més segur i un lloc amb alt atractiu turístic tant per als europeus com per als americans del nord i del sud. Xerrant, xerrant i després de la conducció temeraria del nostre taxista ja som a Pipa!

Ens despedim de la Beatriz i el seu pare que s'han quedat a una de les múltiples "pousadas" que hi ha al poblet. N'hi ha de tots preus i comoditats. Des de les més cares amb vistes al mar "ideal parelles" fins a les que no són més que una habitació mitjanament acondicionada a la vivenda particular d'algun natiu. Finalment ens decidim per un terme mig, la Pousada Praiana a l'Avinguda dos Golfinhos (el carrer principal de Pipa) ens sembla correcta i a un preu de 120 Reals (30 per cap) la nit. "Ta legal".

Després de donar unes voltes per Pipa, la primera impressió que un pot tenir és que hi ha massa turista...que és una mica un Disneylandia del surf. Res de paratge verge...però no faríem bé de deixar-nos portar per les primeres impressions, perquè les platges que hi ha són genials.

A la nit hi ha també moltes opcions per anar a sopar. Si es vol una oferta realment econòmica s'ha de parlar amb els natius. Segurament us recomanaran un buffet al peso. Aquests buffets lliures ofereixen menjar bàsic (arrós, pollastre (frango), peix, amanida, etc) per un preu assequible. Per cada 100gr es paga una quantitat fixada. Això sí, aquí la gent sopa aviat...i el menjar el fan aviat. Si aneu a les, posem, 20h segurament el menjar ja estarà mig fred i no serà massa gustós.

A Pipa hi ha activitats gairebé cada nit. Un dia pot haver-hi Samba, un altre focs artificials, ... el millor és informar-se'n a la pousada ja que la programació variarà. De totes maneres, una cosa que sobta una mica és que si bé la gent sopa força aviat, la festa comença cap a les 23 - 00h. Hi ha moltes hores "mortes" que un no sap massa bé com aprofitar. Potser anar de compres, potser descansar...recordem que a les 18h ja és negre nit!!

La festa a Pipa, això sí, és tanta com volgueu...per alguna raó a Pipa la coneixen com a la "Jamaica del sud". Treieu conclusions vosaltres mateixos.

dimecres, 19 d’agost de 2009

Barcelona - Lisboa -Recife


Ver 1er dia: BCN - LISBOA - RECIFE en un mapa más grande

Després de fer la primera matinada de les vacances ja he agafat el vol que em porta des de Barcelona fins a Recife (Pernambuco, Brasil). Per desgràcia no hi ha vol directe des de la ciutat comtal així que em tocarà esperar unes quantes hores a que arribi la resta de la troupe.
El vol BCN – Lisboa amb Vueling doncs ha estat rutinari i com a únic punt destacat és que el comandant semblava el doctor argentí que surt als Simpson quan parlava. Hi ha hagut un cert “descojone” general.



El dia és una mica gris i no es veu el sol per enlloc. No és la primera vegada que estic a Lisboa, però sí al seu aeroport i a primera vista el trobo una mica caòtic i tot comprimit en poc espai. Tinc la mania d’intentar connectar-me al Wi-Fi amb el mòbil, a veure si pillo alguna xarxa oberta, però com de costum les línies Wi-Fi dels aeroports són de pagament. A veure quan canvia això.
Després de trobar el mostrador de TAP, companyia amb la que volaré a Brasil, em dedico a esperar una mica més. Com que ja ho veia a venir em vaig comprar lectura. Com no, el Jueves, revista que ja s’ha convertit en companya inseparable en qualsevol viatge, i també un llibre de Neil Gaiman, Objetos Frágiles. En Neil és un autor de qui m’agrada gairebé tot el que n’he llegit, destacant, és clar, la genial The Sandman. El llibre que tinc a les mans és un recull de contes i relats amb la marca de la casa Gaiman.
Buscant un lloc per anar a descansar acabo trobant, de casualitat, una zona que queda darrera dels restaurants que hi ha a l’àrea d’embarcament. En aquesta zona hi ha uns sofàs força còmodes i apartats on ningú em molesta i puc dormir-la tranquilament.
***
Quan per fi ha arribat l’hora i ja estic al meu seient de l’A330, la pantalleta que tinc al davant m’informa que em separen 5.850 km del meu destí. Bé, paciència. Espero que el Santa Claus que tinc al meu costat no ronqui o em donarà el viatge.
***
Un cop a l’aeroport de Recife impacta veure la totalitat del personal duent mascares sanitàries a la cara per la història de la Grip A. Una mica exagerat tot plegat. Passem els controls i busquem una casa de canvi al mateix aeroport mentre ens anem treien del damunt els personatges que en veure les nostres bosses s’ofereixen a dur-nos en taxi. Ja ens ho van advertir: taxistes com aquests solen ser clandestins i si són autoritzats et cobraran més que un taxista normal. Només s’ha de creuar el carrer per agafar un taxi normal i més barat. Una altra opció és agafar un “omnibus” que ens durà al nostre alberg. Els “omnibus” es caracteritzen per les velocitats que agafen i pel caòtic sistema de parades. Hi ha 3 companyies que ofereixen els seus serveis i l’única solució per al turista desorientat és preguntar a la gent que en general és molt agradable i disposada a donar un cop de mà. El bitllet costa uns 2 Reals per persona i ja anem rumb a l’alberg.
Són poc més de les 20:00 i és negre nit. Recife no sembla una ciutat massa interessant. Possiblement el millor és el Carnaval d’Olinda, un dels barris d’aquesta ciutat. Però arribar de nit i direcció “Boa Viagem”, el que veig és una gran quantitat de prostitutes que no deuen tenir massa més de 18 anys...si és que els tenen, esperant al carrer.
Bé arribem a l’alberg i per 30 Reals per persona podem passar la nit. L’alberg no és cap meravella...però bé, és el que hi ha. Veurem què tal l’esmorzar de demà al matí que com és costum d’aquest país, va inclòs com a “cafe do manha”.