Quin mal de cap que tinc ja de sentir cada matí per la ràdio discusions estúpides sobre aquest tema. Que si no és un trasvassament, que si és una xucladeta reversible, que si històries. És un trasvassament com una casa, ens agradi o no. De fet als de Lleida està clar que no els agrada gens.
Jo no discuteixo que sigui necessari ARA fer un trasvassament des del Segre. És més, penso que les comparacions amb el famòs trasvassament de l'Ebre són penoses. No estem parlant de regar camps de golf, sinó de donar de beure a una població considerable. Crec que la segona té una mica més d'ètica.
No obstant això, el que no pot ser és que haguem d'arribar a aquesta solució. Ja ho he comentat en més d'una ocasió amb algun amic i no arribem a entendre perquè al clima del mediterrani, amb tantes coses bones que té, ens entestem tots plegats en tenir el nostre jardinet amb gespa. Fantàstic! Com els escocesos comencin a voler taronges fresques a la Highland anem servits. Hi ha coses que són irracionals i si no poden ser, doncs no poden ser.
Obviament, això s'ajunta amb la vergonya snob disfressada de camp de golf. A veure, senyors meus, és un esport que es va inventar, un cop més, a Escòcia...Fora de tota lògica, com deia.
Però no tota la culpa és del ciutadà més o menys pijo de Barcelona. També tenim la mania de no implantar sistemes de regadiu ecològics i eficients i ens dediquem a innundar camps i camps...
Ah, i la cirereta final, els milers de litres que es perden diariament per l'estat deficient de moltes canonades...Au, aigua? qui la necessita? Sí, sí, ja ho sé que per arreglar una canonada d'aquestes dimensions hi haurà un munt de gent que es quedarà sense servei TEMPORALMENT. Però home, volem fer trasvassaments i no podem portar uns camions cisterna durant uns dies mentre es treballa en tres torns diaris per acabar el més aviat possible?
Potser sóc jo, que no tinc informació sobre el tema (si us plau, que algú m'il·lumini), però a mi em sembla que tenim molts comportaments irracionals i que tots plegats, els de ciutat, els de camp, els pobres i els rics ens ho hauríem de fer mirar ja que tot apunta a que l'aigua (potable) cada dia serà un bé més escàs.
dilluns, 31 de març del 2008
diumenge, 30 de març del 2008
Cita con Rama
Pot semblar que en aquest bloc només parlo de llibres de ciència ficció. Fa un parell de setmanes em vaig acabar de llegir la Trilogia de L'Imperi d'Isaac Asimov i avui tot just he finiquitat aquest sensacional llibre del recentment difunt Arthur C.Clarke.
Cita amb Rama (me l'he llegit en castellà, però) és un llibre que ja fa mooolt de temps que volia llegir. El típic que dius, "hosti, quan el trobi l'agafaré", però et descuides, no hi penses i no ha estat fins la mort de l'autor que vaig decidir apropar-me a l'Fnac a veure si el tenien...i vam tenir sort.
La història parteix d'un plantejament inquietant. De sobte, els ràdars d'una futura Terra detecten l'entrada d'un objecte extrany al Sistema Solar. Totes les anàlisis que es van fent confirmen que l'objecte és d'una naturalesa totalment desconeguda que res té a veure amb el comportament dels asteroides que s'estan estudiant per evitar una possible catàstrofe planetària.
Sense dubtar-ho, un grup d'astronautes és enviat a investigar in situ l'objecte. El que es troben escapa a tot el que els humans, que ja han aconseguit colonitzar Mart, Mercuri, el llunyà satèl·lit Tità i d'altres planetes, hagin aconseguit o ni tan sols imaginar. I les sorpreses no acaben aquí.
Una lectura que t'atrapa amb les seves descripcions de l'interior de Rama, que fa que et posis a la pell dels protagonistes i que juntament amb ells vagis descobrint els secrets que amaga Rama. Quines són les intencions de les entitats que han creat Rama? Com funciona? Qui l'ha creat? Què volen dels humans? I què volen els humans de Rama?
A més a més, llegint per internet m'he trobat que ja s'està fent una adaptació al cinema des de l'any passat a càrrec de David Fincher, amb Morgan Freeman com a protagonista.
El vídeo és d'un curt inspirat en l'obra, no de la peli
Cita amb Rama (me l'he llegit en castellà, però) és un llibre que ja fa mooolt de temps que volia llegir. El típic que dius, "hosti, quan el trobi l'agafaré", però et descuides, no hi penses i no ha estat fins la mort de l'autor que vaig decidir apropar-me a l'Fnac a veure si el tenien...i vam tenir sort.
La història parteix d'un plantejament inquietant. De sobte, els ràdars d'una futura Terra detecten l'entrada d'un objecte extrany al Sistema Solar. Totes les anàlisis que es van fent confirmen que l'objecte és d'una naturalesa totalment desconeguda que res té a veure amb el comportament dels asteroides que s'estan estudiant per evitar una possible catàstrofe planetària.
Sense dubtar-ho, un grup d'astronautes és enviat a investigar in situ l'objecte. El que es troben escapa a tot el que els humans, que ja han aconseguit colonitzar Mart, Mercuri, el llunyà satèl·lit Tità i d'altres planetes, hagin aconseguit o ni tan sols imaginar. I les sorpreses no acaben aquí.
Una lectura que t'atrapa amb les seves descripcions de l'interior de Rama, que fa que et posis a la pell dels protagonistes i que juntament amb ells vagis descobrint els secrets que amaga Rama. Quines són les intencions de les entitats que han creat Rama? Com funciona? Qui l'ha creat? Què volen dels humans? I què volen els humans de Rama?
A més a més, llegint per internet m'he trobat que ja s'està fent una adaptació al cinema des de l'any passat a càrrec de David Fincher, amb Morgan Freeman com a protagonista.
El vídeo és d'un curt inspirat en l'obra, no de la peli
dimecres, 26 de març del 2008
Problemes al paradís
Haha! us pensaveu que la sèrie "Independitza't és una cosa xula de fer" ja s'havia acabat amb la rutina? DONCS NO! Amiguetes i amiguets, estàveu mooolt i tràgicament equivocats. La rutina només era el preludi de la tempesta.
La situació és la següent. Una de les habitants de la casa de gran hermano. De fet l'única fèmina de la casa, té per costum introduir a cert element argentí a casa dia (millor dit nit) si i l'altre també... La situació, Houston, comença a ser insostenible. No ens enganyem, no ens cau bé el paio. A part de ser un manta, sembla que la casa sigui seva i fa que ella comenci a pensar que viu sola.
Aquesta nit, sense anar més lluny, han estat a punt de deixar-nos sense Buenafuente. La mare que els va... per sort, Déu, l'Spaghetti Flying Monster o alguna altra entitat
Aquí podem veure una imatge de l'entitat superior que ha rebentat el DVD
s'ha encarregat de fer inaudible el DVD que havien llogat. HA!
I ara mateix estic disfrutant d'una mica de Bertovisión.
Però quan un dels companys de pis comença a dir "yo esto no lo pago" (coño, pero si lo hablamos y dijiste que estabas de acuerdo), "me ignoráis" (coño pero si estás todo el dia fuera y/o con el puñetero argentino), "lavo todos mis platos!, eso sí, las dos cucharitas que habéis usado vosotros, ni hablar" (si, y tu novio de turno no se ducha cada mañana en la ducha de TODOS, ¿¡verdad!?), "no me destendáis la ropa que lleva dos días tendida, porque está húmeda y entonces me resfrío" (serás...), "me pongo a hablar a todo volumen por teléfono con mi madre mientras estás mirando un programa que te interesa a dos metros de tu oreja" (gracias maja, que te la pique un pollo), "es sábado por la mañana, sé que habéis salido de noche y habéis llegado más bien tarde, pero oye, que como está mi novio aquí, pues que vamos a hechar un kiki con la música más alta que en el Pacha de Ibiza...para disimular un poco" (lee mis labios: HI-JA-DE-LA-GRAN-PU-TA, SON LAS 12 Y TEN-GO RE-SA-CA)
En fi, que ja veieu que la cosa trontolla per una de les potes. Però en un gir del destí doncs resulta que sukkus, ara resident a la freda Alemanya, ha de tornar en breu i ja sabem el lloc de qui ocupará a la casa.
Estàs nominada xata.
La situació és la següent. Una de les habitants de la casa de gran hermano. De fet l'única fèmina de la casa, té per costum introduir a cert element argentí a casa dia (millor dit nit) si i l'altre també... La situació, Houston, comença a ser insostenible. No ens enganyem, no ens cau bé el paio. A part de ser un manta, sembla que la casa sigui seva i fa que ella comenci a pensar que viu sola.
Aquesta nit, sense anar més lluny, han estat a punt de deixar-nos sense Buenafuente. La mare que els va... per sort, Déu, l'Spaghetti Flying Monster o alguna altra entitat
Aquí podem veure una imatge de l'entitat superior que ha rebentat el DVD
s'ha encarregat de fer inaudible el DVD que havien llogat. HA!
I ara mateix estic disfrutant d'una mica de Bertovisión.
Però quan un dels companys de pis comença a dir "yo esto no lo pago" (coño, pero si lo hablamos y dijiste que estabas de acuerdo), "me ignoráis" (coño pero si estás todo el dia fuera y/o con el puñetero argentino), "lavo todos mis platos!, eso sí, las dos cucharitas que habéis usado vosotros, ni hablar" (si, y tu novio de turno no se ducha cada mañana en la ducha de TODOS, ¿¡verdad!?), "no me destendáis la ropa que lleva dos días tendida, porque está húmeda y entonces me resfrío" (serás...), "me pongo a hablar a todo volumen por teléfono con mi madre mientras estás mirando un programa que te interesa a dos metros de tu oreja" (gracias maja, que te la pique un pollo), "es sábado por la mañana, sé que habéis salido de noche y habéis llegado más bien tarde, pero oye, que como está mi novio aquí, pues que vamos a hechar un kiki con la música más alta que en el Pacha de Ibiza...para disimular un poco" (lee mis labios: HI-JA-DE-LA-GRAN-PU-TA, SON LAS 12 Y TEN-GO RE-SA-CA)
En fi, que ja veieu que la cosa trontolla per una de les potes. Però en un gir del destí doncs resulta que sukkus, ara resident a la freda Alemanya, ha de tornar en breu i ja sabem el lloc de qui ocupará a la casa.
Estàs nominada xata.
dilluns, 24 de març del 2008
El boicot olímpic
Semblarà oportunista parlar d'aquest tema ara que hi ha tot el merder del Tíbet...doncs ho és!
Em sorprén conèixer aquests dies les notícies sobre el possible boicot que poden patir les olimpiades d'aquest estiu a Pekín. Per mi l'únic que pot explicar-ho és, com ja he dit, l'oportunisme. Suposo que ara tot tipus de personalitats públiques, suposadament compromeses, diran que estan en contra d'aquests Jocs. Per què? Perquè s'estan infringint els drets humans? Si us plau, una mica més de respecte per aquests drets! Xina no ha començat a passar-se pel forro els drets humans aquests últims dies. Ja fa molt de temps que, per posar un exemple, no es pot accedir a informació sobre Tiananmen.
És un país que censura, que no respecta els drets més bàsics i que, ah! amic, que té mooolts diners. Uhm, tothom vol fer negocis amb la Xina...Us imagineu la de negocis que es poden fer gràcies als Jocs? Jo no puc ni imaginar-m'ho, però la xifra en Euros és de molts dígits. I l'esport d'èlit és un negoci més.
A la Xina no hauria d'haver-hi Jocs Olímpics aquest any. D'acord que ha fet el que cap ONG ha aconseguit, treure milions de persones de la pobresa i convertir-los en una creixent massa consumidora. Però l'esport hauria de ser alguna cosa més...
Em sorprén conèixer aquests dies les notícies sobre el possible boicot que poden patir les olimpiades d'aquest estiu a Pekín. Per mi l'únic que pot explicar-ho és, com ja he dit, l'oportunisme. Suposo que ara tot tipus de personalitats públiques, suposadament compromeses, diran que estan en contra d'aquests Jocs. Per què? Perquè s'estan infringint els drets humans? Si us plau, una mica més de respecte per aquests drets! Xina no ha començat a passar-se pel forro els drets humans aquests últims dies. Ja fa molt de temps que, per posar un exemple, no es pot accedir a informació sobre Tiananmen.
És un país que censura, que no respecta els drets més bàsics i que, ah! amic, que té mooolts diners. Uhm, tothom vol fer negocis amb la Xina...Us imagineu la de negocis que es poden fer gràcies als Jocs? Jo no puc ni imaginar-m'ho, però la xifra en Euros és de molts dígits. I l'esport d'èlit és un negoci més.
A la Xina no hauria d'haver-hi Jocs Olímpics aquest any. D'acord que ha fet el que cap ONG ha aconseguit, treure milions de persones de la pobresa i convertir-los en una creixent massa consumidora. Però l'esport hauria de ser alguna cosa més...
dijous, 20 de març del 2008
Equinocci
Avui és l’equinocci de primavera, és a dir, el dia i la nit duren exactament el mateix (equi), 12 hores.
L’equinocci, ràpidament és quan ens trobem més propers a l’astre rei i es produeix dues vegades l’any. També hi ha els dos solsticis, el d’estiu i hivern, que igualment es donen dues vegades l’any quan la Terra s’allunya més del Sol en la seva òrbita el•líptica. La variació de temperatura, doncs, va en funció de la inclinació de l’eix de rotació del nostre planeta i no tant segons si estem més o menys a prop del Sol (dins de la nostra òrbita, és clar).
Independentment de la descripció del fenomen físic, el que també és interessant és veure com aquests esdeveniments astronòmics han influït i encara avui influeixen sobre la nostra cultura. No és casualitat que la religió hagi marcat aquesta data en el calendari, per exemple la cristiana com a moment de resurrecció de Crist. En altres cultures, aquestes dates també són o han estat celebrades d’alguna manera. Concretament l’equinocci de primavera s’associa amb Afrodita a Grècia o Venus a Roma, amb Hathor a Egipte i amb Ostara a Escandinàvia.
Si bé Ostara és una celebració més nova, les altres dues fan referència a la vida, a la fertilitat de la terra, al sexe, a la reproducció, al desig. Com bé es diu “la primavera la sangre altera”. . Em sembla molt bé, el que passa que el cristianisme o l’herència jueva, el tema sexe sempre l’ha vist com un tabú i es prefereix anar pel carrer carregant enormes altars, o fotent-se garrotades a l’esquena o clavant-se en una creu...tot molt natural. Com a mínim hi ha una resurrecció, una tornada a la vida després de la mort. Quin problema hi ha en el sexe? És saludable, fas esport, et diverteixes i, sobretot, coneixes gent! Obviament, i amb els temps que desafortunadament corren, sempre amb el “xubasqueiru du pitu”, que dirien els portuguesos.
En definitiva, aprofiteu aquest fenomen astronòmic per gaudir de la vida, de la llum, de la temperatura benigna i deixeu d’estar enganxats a la pantalla del PC i aneu a donar una volta que us permeti disfrutar de la vista, que la vida ja es prou puta com per anar amb martiris autoimposats!
Salut!
L’equinocci, ràpidament és quan ens trobem més propers a l’astre rei i es produeix dues vegades l’any. També hi ha els dos solsticis, el d’estiu i hivern, que igualment es donen dues vegades l’any quan la Terra s’allunya més del Sol en la seva òrbita el•líptica. La variació de temperatura, doncs, va en funció de la inclinació de l’eix de rotació del nostre planeta i no tant segons si estem més o menys a prop del Sol (dins de la nostra òrbita, és clar).
Independentment de la descripció del fenomen físic, el que també és interessant és veure com aquests esdeveniments astronòmics han influït i encara avui influeixen sobre la nostra cultura. No és casualitat que la religió hagi marcat aquesta data en el calendari, per exemple la cristiana com a moment de resurrecció de Crist. En altres cultures, aquestes dates també són o han estat celebrades d’alguna manera. Concretament l’equinocci de primavera s’associa amb Afrodita a Grècia o Venus a Roma, amb Hathor a Egipte i amb Ostara a Escandinàvia.
Si bé Ostara és una celebració més nova, les altres dues fan referència a la vida, a la fertilitat de la terra, al sexe, a la reproducció, al desig. Com bé es diu “la primavera la sangre altera”. . Em sembla molt bé, el que passa que el cristianisme o l’herència jueva, el tema sexe sempre l’ha vist com un tabú i es prefereix anar pel carrer carregant enormes altars, o fotent-se garrotades a l’esquena o clavant-se en una creu...tot molt natural. Com a mínim hi ha una resurrecció, una tornada a la vida després de la mort. Quin problema hi ha en el sexe? És saludable, fas esport, et diverteixes i, sobretot, coneixes gent! Obviament, i amb els temps que desafortunadament corren, sempre amb el “xubasqueiru du pitu”, que dirien els portuguesos.
En definitiva, aprofiteu aquest fenomen astronòmic per gaudir de la vida, de la llum, de la temperatura benigna i deixeu d’estar enganxats a la pantalla del PC i aneu a donar una volta que us permeti disfrutar de la vista, que la vida ja es prou puta com per anar amb martiris autoimposats!
Salut!
dimarts, 18 de març del 2008
dilluns, 17 de març del 2008
L’Ipod Touch
Aprofitant el viatge de negocis del meu pare a New York i, sobretot, aprofitant un tipus de canvi realment favorable a l’euro (que no em peguin els que tinguin negocis d’exportació) vaig fer una compra per impuls. L’Ipod Touch de 32 GB (100€ més barat gràcies al canvi €-$)
Moltes vegades, quan vas a comprar algun aparell d’aquest estil a un li agrada poder llegir alguna opinió d’usuaris. Sempre et queda el dubte, però, de si les valoracions més favorables les ha fet el senyor fabricant o què... De totes maneres no importa molt perquè ja se sap que el risc = 0 no existeix.
Però ja que hi som aprofitem per fer una ràpida valoració del producte.
El primer que crida l’atenció és el ja conegut disseny no només del Touch sinó dels Ipod en general. Increïblement prim i amb un tros de pantalla que realment et convida a tocar i tocar.
Quan entres, el menú es presenta en forma d’icones que permeten una navegació totalment intuïtiva. Ja ho saben i per això el manual d’instruccions és mínim. Tens navegador d’internet, accés al mail, previsió meteorològica, googlemaps, youtube i els més convecionals rellotge, calendari i bloc de notes. Ah! I música, vídeo i fotos, és clar. Per la connexió a internet en principi només necessites tenir un accés Wi-Fi, tot i que jo no he aconseguit connectar-m’hi sense desactivar la seguretat de la xarxa...la qual cosa no em fa cap gràcia i no sé si té a veure que l’aparell sigui comprat als USA. Això sí, quan t’hi connectes va perfecte. Pots veure les pàgines web en vertical o horitzontal girant l’aparell, fer zoom, veure les pàgines obertes, etc.
El vídeo també es veu molt i molt bé. Ideal per als llargs desplaçaments matutins en bus per anar a la feina (m’estic acabant Dexter a base de viatges). Això sí, només he aconseguit reproduir mpeg-4, el format del quicktime, però no passa res perquè hi ha tot tipus de convertidors de format .avi (el més freqüent) a mpeg-4. Tot i que demanen el seu temps (una hora de metratge equival a 1:30 de conversió, depenent de la qualitat final, clar)
I finalment la música. Classificada per album, artista, per gènere, podcasts... cap novetat respecte a d’altres Ipods. El que canvia més és la forma de presentar les portades. Aprofitant les dimensions generoses de la pantalla et pots posar allà una il•lustració addient a cada àlbum, cançó, artista que es veurà amb una definició molt bona. A més, un cop més girant l’Ipod, pots veure els àlbums com es mostren al mateix Itunes.
En definitiva, un gadget que a part de ser estèticament deliciós aconsegueix complir amb les expectatives que tenia, bàsicament amenitzar-me els desplaçaments urbans com he escrit abans, sense haver de carregar llibres totxo (que també). Segurament només el supera el seu germanastre Ipod Phone. L’únic però és el preu...a Europa!
Una altra valoració aquí.
Moltes vegades, quan vas a comprar algun aparell d’aquest estil a un li agrada poder llegir alguna opinió d’usuaris. Sempre et queda el dubte, però, de si les valoracions més favorables les ha fet el senyor fabricant o què... De totes maneres no importa molt perquè ja se sap que el risc = 0 no existeix.
Però ja que hi som aprofitem per fer una ràpida valoració del producte.
El primer que crida l’atenció és el ja conegut disseny no només del Touch sinó dels Ipod en general. Increïblement prim i amb un tros de pantalla que realment et convida a tocar i tocar.
Quan entres, el menú es presenta en forma d’icones que permeten una navegació totalment intuïtiva. Ja ho saben i per això el manual d’instruccions és mínim. Tens navegador d’internet, accés al mail, previsió meteorològica, googlemaps, youtube i els més convecionals rellotge, calendari i bloc de notes. Ah! I música, vídeo i fotos, és clar. Per la connexió a internet en principi només necessites tenir un accés Wi-Fi, tot i que jo no he aconseguit connectar-m’hi sense desactivar la seguretat de la xarxa...la qual cosa no em fa cap gràcia i no sé si té a veure que l’aparell sigui comprat als USA. Això sí, quan t’hi connectes va perfecte. Pots veure les pàgines web en vertical o horitzontal girant l’aparell, fer zoom, veure les pàgines obertes, etc.
El vídeo també es veu molt i molt bé. Ideal per als llargs desplaçaments matutins en bus per anar a la feina (m’estic acabant Dexter a base de viatges). Això sí, només he aconseguit reproduir mpeg-4, el format del quicktime, però no passa res perquè hi ha tot tipus de convertidors de format .avi (el més freqüent) a mpeg-4. Tot i que demanen el seu temps (una hora de metratge equival a 1:30 de conversió, depenent de la qualitat final, clar)
I finalment la música. Classificada per album, artista, per gènere, podcasts... cap novetat respecte a d’altres Ipods. El que canvia més és la forma de presentar les portades. Aprofitant les dimensions generoses de la pantalla et pots posar allà una il•lustració addient a cada àlbum, cançó, artista que es veurà amb una definició molt bona. A més, un cop més girant l’Ipod, pots veure els àlbums com es mostren al mateix Itunes.
En definitiva, un gadget que a part de ser estèticament deliciós aconsegueix complir amb les expectatives que tenia, bàsicament amenitzar-me els desplaçaments urbans com he escrit abans, sense haver de carregar llibres totxo (que també). Segurament només el supera el seu germanastre Ipod Phone. L’únic però és el preu...a Europa!
Una altra valoració aquí.
La deliciosa rutina
La tortuosa sèrie “Independitzar-se és bonic” (efectivament, cada vegada li el títol és diferent) està cada vegada més dominada i ja podem començar a parlar d’una certa rutina que, no ens enganyem, era més que esperada.
Sembla mentida, estem a març i personalment m’han passat un munt de coses des de les campanades de la nit del 31. Algunes són bones o molt bones, com la recent operació de la miopia (dimarts toca revisió, espero que tot estigui okl), o com l’experiència també molt positiva de viure amb companys de pis. D’altres són més tristes, però estem en procés de recuperació (chicas estoy libre :)). No és la primera ni serà la darrera (suposo) vegada que em passi això. Com diria Earl, es el karma (l’hauré de netejar una mica).
I sense adonar-me gairebé, ja ha passat gairebé un trimestre d’aquest 2008 de moment molt intens. És per això que dedicar un diumenge a llegir, veure bàsquet, planxar i fer una partida amb la Wii no em sembla un mal plan.
Aaaaah, quina tranquilitat...
Sembla mentida, estem a març i personalment m’han passat un munt de coses des de les campanades de la nit del 31. Algunes són bones o molt bones, com la recent operació de la miopia (dimarts toca revisió, espero que tot estigui okl), o com l’experiència també molt positiva de viure amb companys de pis. D’altres són més tristes, però estem en procés de recuperació (chicas estoy libre :)). No és la primera ni serà la darrera (suposo) vegada que em passi això. Com diria Earl, es el karma (l’hauré de netejar una mica).
I sense adonar-me gairebé, ja ha passat gairebé un trimestre d’aquest 2008 de moment molt intens. És per això que dedicar un diumenge a llegir, veure bàsquet, planxar i fer una partida amb la Wii no em sembla un mal plan.
Aaaaah, quina tranquilitat...
dimecres, 12 de març del 2008
Nissagues Galàctiques
Amb el llibre recopilatori, “Trilogia del Imperio”, estic acabant una nova lectura de l’autor Isaac Asimov, considerat un dels millors autors de ciència-ficció, sinó el millor, gràcies a les seves primeres novel•les sobre “La Fundació”.
Segurament molts de vosaltres quan escolteu/llegiu la paraula ciència-ficció penseu directament en Star Treck o en Star Wars o, potser, en les més actuals Battlestar Galactica. Doncs en el cas d’Asimov us demanaria que oblidéssiu aquestes idees que teniu.
Si bé és veritat que Isaac Asimov escriu sobre planetes llunyans, sobre naus espaials, sobre imperis galàctics ... aquests no són més que una excusa per tractar sobre el comportament humà, per parlar de ciència i de somnis de físic, per tractar temes filosòfics gràcies a les molt famoses Lleis de la Robòtica i, sobretot, per relatar històries tan senzillament escrites i al mateix temps tan fantàsticament absorbents.
No tingueu por, no us trobareu alienígenes verds ni paraules indesxifrables, sinó que llegireu sobre temes molt i molt terrenals. No importa la dimensió, un o milions de planetes, tan és, els homes, les seves ambicions, les seves contradiccions, les seves debilitats, les seves virtuts són les mateixes i Asimov o va saber explicar com ningú més ho ha sabut fer en tot l’Imperi Galàctic de Tràntor.
Si us atreviu a iniciar-vos, us recomano molt la nissaga de la Fundació. De fet, l’ordre ideal serien els blocs que tracten “Robots”, “Imperi” i “Fundació”, però llegir-los desordenats tampoc és perjudicial i no us perdreu.
Segurament molts de vosaltres quan escolteu/llegiu la paraula ciència-ficció penseu directament en Star Treck o en Star Wars o, potser, en les més actuals Battlestar Galactica. Doncs en el cas d’Asimov us demanaria que oblidéssiu aquestes idees que teniu.
Si bé és veritat que Isaac Asimov escriu sobre planetes llunyans, sobre naus espaials, sobre imperis galàctics ... aquests no són més que una excusa per tractar sobre el comportament humà, per parlar de ciència i de somnis de físic, per tractar temes filosòfics gràcies a les molt famoses Lleis de la Robòtica i, sobretot, per relatar històries tan senzillament escrites i al mateix temps tan fantàsticament absorbents.
No tingueu por, no us trobareu alienígenes verds ni paraules indesxifrables, sinó que llegireu sobre temes molt i molt terrenals. No importa la dimensió, un o milions de planetes, tan és, els homes, les seves ambicions, les seves contradiccions, les seves debilitats, les seves virtuts són les mateixes i Asimov o va saber explicar com ningú més ho ha sabut fer en tot l’Imperi Galàctic de Tràntor.
Si us atreviu a iniciar-vos, us recomano molt la nissaga de la Fundació. De fet, l’ordre ideal serien els blocs que tracten “Robots”, “Imperi” i “Fundació”, però llegir-los desordenats tampoc és perjudicial i no us perdreu.
divendres, 7 de març del 2008
A què ve això?
Però què és això? Què collons us penseu que feu? Sou una colla de desgraciats que ja no teniu ni els pebrots d'anar a per peixos grossos. Heu passat de fer volar el cotxe d'un dictatorial Carrero Blanco a fotre trets a un pobre individu que per a més inri era ex-edil, ni tan sols exercia en l'actualitat. Què preteneu foten trets per l'esquena, matan professors d'universitat i ficant bombes maldestres a aparcaments d'aeroports? Us penseu que ens acolloniu (mata més gent la carretera que vosaltres subnormals)? Us penseu que us seguirem? Esteu molt equivocats. Ja fa massa temps que vau perdre el nord. Feu cagar.
dimecres, 5 de març del 2008
Guitar Hero…una addicció amb ritme
Per a disgust de veïns i companys de pis, estic absolutament enganxat al Guitar Hero. Segur que ja sabeu de què va el joc. La mecànica és ben simple: Guitarra de plàstic en mà, tens 5 botons per pitjar amb la mà esquerra i una mena de palanqueta on, amb la mà dreta, “toques” la nota marcada prèviament amb la mà esquerra. Es tracta de seguir el ritme i anar clavant les notes que van baixant per la pantalla.
Òbviament és molt més senzilla la teoria que la pràctica, perquè les cançons, majoritàriament rockeres, són cada vegada més complicades i et pots tornar boig.
Però per què un joc com aquest és tan addictiu? Per què quan vas a dormir veus les notes que cauen...Molts som els que hem experimentat l’efecte “Tetris”.
Doncs llegint sobre el tema, resulta que la culpa és del nostre cervell. Sí, en efecte, el nostre cervell s’enganxa a jocs com el Tetris o el Guitar Hero perquè posen a prova la seva habilitat per aprendre, per reaccionar cada vegada més i més ràpid i, amb el temps, aconseguir donar una resposta correcta a un estímul (una nota, una fitxa amb forma de T que cau a tota pastilla), que una setmana abans hauria errat. Quan es juga a aquests jocs es creen noves connexions neuronals. Si bé pot estar més discutit si el nostre cervell crea noves neurones passada l’etapa adolescent, que cada vegada sembla que sí, el que no té cap discussió és que es creen noves connexions...noves vies de transmissió de dades (impulsos elèctrics i químics). A més connexions, més velocitat de resposta...
I finalment, en el cim de la mecanització de les accions, tenim el cerebel. Oh, quan aconsegueixes fer una cosa aparentment complicada sense esforç (per exemple un cirurgia operant a través d’una pantalla de televisió o un astronauta que fa servir un braç mecànic de metres de longitud a l’espai amb tota naturalitat) és que aquestes accions, a base de pràctica continua, es fan a un nivell gairebé inconscient...des del cerebel.
Així doncs, el meu objectiu ociós és arribar en breu a un nivell tal de domini del Guitar Hero que pugui tocar les meves cançons preferides sense ni mirar la pantalla. Com aquest nano!
Òbviament és molt més senzilla la teoria que la pràctica, perquè les cançons, majoritàriament rockeres, són cada vegada més complicades i et pots tornar boig.
Però per què un joc com aquest és tan addictiu? Per què quan vas a dormir veus les notes que cauen...Molts som els que hem experimentat l’efecte “Tetris”.
Doncs llegint sobre el tema, resulta que la culpa és del nostre cervell. Sí, en efecte, el nostre cervell s’enganxa a jocs com el Tetris o el Guitar Hero perquè posen a prova la seva habilitat per aprendre, per reaccionar cada vegada més i més ràpid i, amb el temps, aconseguir donar una resposta correcta a un estímul (una nota, una fitxa amb forma de T que cau a tota pastilla), que una setmana abans hauria errat. Quan es juga a aquests jocs es creen noves connexions neuronals. Si bé pot estar més discutit si el nostre cervell crea noves neurones passada l’etapa adolescent, que cada vegada sembla que sí, el que no té cap discussió és que es creen noves connexions...noves vies de transmissió de dades (impulsos elèctrics i químics). A més connexions, més velocitat de resposta...
I finalment, en el cim de la mecanització de les accions, tenim el cerebel. Oh, quan aconsegueixes fer una cosa aparentment complicada sense esforç (per exemple un cirurgia operant a través d’una pantalla de televisió o un astronauta que fa servir un braç mecànic de metres de longitud a l’espai amb tota naturalitat) és que aquestes accions, a base de pràctica continua, es fan a un nivell gairebé inconscient...des del cerebel.
Així doncs, el meu objectiu ociós és arribar en breu a un nivell tal de domini del Guitar Hero que pugui tocar les meves cançons preferides sense ni mirar la pantalla. Com aquest nano!
dimarts, 4 de març del 2008
El gavinet del president
Bon article del diari sobre economia Expansión tractant el cost de les campanyes dels candidats a la presidència d’Espanya + Llamazares (ja que al pobre no el deixen anar a la taula dels grans a debatre).
Molts som els que opinem que tal i com està plantejada la democràcia en aquest país, els candidats es passen 4 anys de campanya electoral. No obstant això, abans de les eleccions ens veiem bombardejats per tot tipus de missatges, slogans i promeses. No està de més destacar qui hi ha darrera de frases com la que va fer servir ZP per finalitzar el seu monòleg “Buenas noches y buena suerte”. Algú a qui li va agradar la peli de George Clooney? Algú que creu que hi ha una caça de bruixes? No ho sé, però sí que és molt millor que el llargament parodiat “La niña de Rajoy” (Youtube va ple).
De totes maneres, el que sí que és evident és que hi ha un clar canvi respecte eleccions anteriors i, en certa manera, ens estem americanitzant en quant a tema imatge del candidat.
Per treure-li ferro al tema, res millor que un Fogonazo!
Molts som els que opinem que tal i com està plantejada la democràcia en aquest país, els candidats es passen 4 anys de campanya electoral. No obstant això, abans de les eleccions ens veiem bombardejats per tot tipus de missatges, slogans i promeses. No està de més destacar qui hi ha darrera de frases com la que va fer servir ZP per finalitzar el seu monòleg “Buenas noches y buena suerte”. Algú a qui li va agradar la peli de George Clooney? Algú que creu que hi ha una caça de bruixes? No ho sé, però sí que és molt millor que el llargament parodiat “La niña de Rajoy” (Youtube va ple).
De totes maneres, el que sí que és evident és que hi ha un clar canvi respecte eleccions anteriors i, en certa manera, ens estem americanitzant en quant a tema imatge del candidat.
Per treure-li ferro al tema, res millor que un Fogonazo!
dilluns, 3 de març del 2008
Ens veiem!!
Impressionant el resultat de la cirurgia làser per corregir la meva miopia heretada. Va ser el dijous de la setmana passada i avui ja he pogut anar a treballar...i em passo tot el dia davant del PC i de taules d'Excel. Com us podeu imaginar, la millor situació per la vista.
Però com funciona exactament tot el procés? Puc explicar-vos-ho directament amb links de més o menys rigor científic, però això ho podeu fer vosaltres mateixos entrant al google la recerca. De manera que prefereixo explicar la meva experiéncia en les meves carns.
Tot comença un parell de mesos enrera. Un bon dia vas a l'oftalmòleg i li dius "Mira, que em vull operar que estic fins els col*** de dur les ulleres i les lents de contacte se'm perden cada dos per tres". Molt bé, dit i fet. Vas un dia fer-te unes proves per assegurar-te de que ets apte per a rebre la cirurgia. Qüestió de gruix de la còrnea, segons em van explicar. El resultat és que dóna la casualitat que tinc els iris grans i, per tant, necessito un tipus de tècnica una mica diferent. La broma costa 2.500€. Aquí, incís, em fa molta gràcia una pregunta molt comú: "Pels dos ulls?"...Home, doncs si...ja que hi som, que m'operin dels dos, no? O he d'anar amb un monocle!?
5 dies abans del dia D, et comences a preparar. Gotes, una espècie de tovalloletes netejadores i, important per als més nerviosos, un tranxilium la nit abans. Per anar relaxadet. Ah! que no se m'oblidi...les operacions, no sé perquè, les fan a les 9 del matí, així que a llevar-se ben aviat perquè, obviament, la clínica de torn no està al costat de casa.
Arribes a la clínica i vinga, més gotes, aquestes per anestesiar l'ull i una fantàstica pastilleta calmant. Poc després, et comencen a vestir de quiròfan, fins el punt que et pots preguntar si ets tu qui opera o qui serà operat. Entrés a una sala, una camilla i tres personatges disfressats d'Anatomia de Grey. Comença el "ara va de debó". T'estiren i et diuen que et posis així o aixà.
Ara comença la part bona. Et lliguen una mica el cap, per moure't poc. Després et deixen només un ull al descobert. En aquest ull hi posen una sèrie d'esparadraps per mantenir-lo obert i altra instrumental que fa la mateixa funció. Et posen suero fisiològic per mantenir la hidratació i et diuen que miris un punt vermell. Aleshores, una forta pressió a l'ull, molesta però poc dolorosa i et posen algo que et deixa sense visió i sents un sorollet mecànic...t'estan tallant la part superficial de la còrnea per deixar lliure la zona on actuarà el làser. Perfecte, no veus res clar...ni el punt vermell ni hòsties...i se suposa que has d'enfocar!? "Merda, el làser em tocarà on no hauria de fer-ho". Comença el festival pirotècnic...Veus uns punts blancs i sents un soroll. Làser en acció! Després, una mica de cola per enganxar amb un pincellet (literalment) i et tornen a posar a lloc la còrnea.
Tot plegat dura uns cinc minuts...o això sembla. Ara toca l'altre ull.
En total, potser et passes uns 15 minuts al quiròfan i, no, no veus massa res. Sobretot perquè l'anestèsia et fa tancar els ulls.
Arribes a casa i el millor que pots fer és dormir i dormir, cosa realment senzilla ja que ni pots veure la tele ni llegir ni res...
I au, ets 2500€ més pobre, però després de 3 dies comences a veure-hi sense res!!! Això sí, gotes, gotetes i anar amb compte durant uns dies. I ni parlar-ne d'entrar a llocs amb fum durant una temporadeta (pots aprofitar per estalviar).
Espero que això no us hagi tirat enrera si tenieu pensat fer-vos la operació. Val la pena! Ah, un secret, el làser no dispara si l'ull no està en la posició que toca, així que no us poseu nerviosos si no aconseguiu enfocar el maleït punt vermell.
Salut!!
Però com funciona exactament tot el procés? Puc explicar-vos-ho directament amb links de més o menys rigor científic, però això ho podeu fer vosaltres mateixos entrant al google la recerca. De manera que prefereixo explicar la meva experiéncia en les meves carns.
Tot comença un parell de mesos enrera. Un bon dia vas a l'oftalmòleg i li dius "Mira, que em vull operar que estic fins els col*** de dur les ulleres i les lents de contacte se'm perden cada dos per tres". Molt bé, dit i fet. Vas un dia fer-te unes proves per assegurar-te de que ets apte per a rebre la cirurgia. Qüestió de gruix de la còrnea, segons em van explicar. El resultat és que dóna la casualitat que tinc els iris grans i, per tant, necessito un tipus de tècnica una mica diferent. La broma costa 2.500€. Aquí, incís, em fa molta gràcia una pregunta molt comú: "Pels dos ulls?"...Home, doncs si...ja que hi som, que m'operin dels dos, no? O he d'anar amb un monocle!?
5 dies abans del dia D, et comences a preparar. Gotes, una espècie de tovalloletes netejadores i, important per als més nerviosos, un tranxilium la nit abans. Per anar relaxadet. Ah! que no se m'oblidi...les operacions, no sé perquè, les fan a les 9 del matí, així que a llevar-se ben aviat perquè, obviament, la clínica de torn no està al costat de casa.
Arribes a la clínica i vinga, més gotes, aquestes per anestesiar l'ull i una fantàstica pastilleta calmant. Poc després, et comencen a vestir de quiròfan, fins el punt que et pots preguntar si ets tu qui opera o qui serà operat. Entrés a una sala, una camilla i tres personatges disfressats d'Anatomia de Grey. Comença el "ara va de debó". T'estiren i et diuen que et posis així o aixà.
Ara comença la part bona. Et lliguen una mica el cap, per moure't poc. Després et deixen només un ull al descobert. En aquest ull hi posen una sèrie d'esparadraps per mantenir-lo obert i altra instrumental que fa la mateixa funció. Et posen suero fisiològic per mantenir la hidratació i et diuen que miris un punt vermell. Aleshores, una forta pressió a l'ull, molesta però poc dolorosa i et posen algo que et deixa sense visió i sents un sorollet mecànic...t'estan tallant la part superficial de la còrnea per deixar lliure la zona on actuarà el làser. Perfecte, no veus res clar...ni el punt vermell ni hòsties...i se suposa que has d'enfocar!? "Merda, el làser em tocarà on no hauria de fer-ho". Comença el festival pirotècnic...Veus uns punts blancs i sents un soroll. Làser en acció! Després, una mica de cola per enganxar amb un pincellet (literalment) i et tornen a posar a lloc la còrnea.
Tot plegat dura uns cinc minuts...o això sembla. Ara toca l'altre ull.
En total, potser et passes uns 15 minuts al quiròfan i, no, no veus massa res. Sobretot perquè l'anestèsia et fa tancar els ulls.
Arribes a casa i el millor que pots fer és dormir i dormir, cosa realment senzilla ja que ni pots veure la tele ni llegir ni res...
I au, ets 2500€ més pobre, però després de 3 dies comences a veure-hi sense res!!! Això sí, gotes, gotetes i anar amb compte durant uns dies. I ni parlar-ne d'entrar a llocs amb fum durant una temporadeta (pots aprofitar per estalviar).
Espero que això no us hagi tirat enrera si tenieu pensat fer-vos la operació. Val la pena! Ah, un secret, el làser no dispara si l'ull no està en la posició que toca, així que no us poseu nerviosos si no aconseguiu enfocar el maleït punt vermell.
Salut!!
diumenge, 2 de març del 2008
Bullint l'aigua
Igual que Copèrnic a la seva època, jo he estat víctima de bromes i burles per part d'amics i coneguts (bé, a Copèrnic la cosa segur que va semblar-li més seriosa). El fet és que des de fa temps intento il·lustrar als meus amics de lletres, com xerop tot explicant-lis perquè és una mala idea tapar una olla si volem fer bullir l'aigua ràpidament. La resposta és clara: "A més presió costa més que l'aigua passi de líquid a gas". És aquell exemple que ens explicaven a classe on ens preguntaven si l'aigua bulliria a 100ºC a tot arreu. La resposta és que no. De fet a 100ºC només bull al nivell del mar.
Finalment, avui tot preparant un arròs a la cubana, he trobat un escrit que suporta la meva ferma afirmació. Aquí la teniu descreguts!! ;)
Això sí, si el que voleu és aconseguir més temperatura...no dubteu en comprar-vos una olla pressió!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
