diumenge, 29 de març de 2009

No té preu

29 de març. 2500 metres sobre el nivell del mar.

Un grup d'apassionats de l'esquí es lleven al refugi del Niu de l'Àguila i després d'esmorzar desvirguen els 50 centímetres de neu acabada de caure.

Hi ha boira, fa fred i les cames es queixen mentre fas esforços per no enfonsar-te fins a la cintura, però la sensació d'estar viu és sensacional i és molt difícil no somriure com un nen petit mentre el descens per la neu verge es va completant. Els ànims estan pels núvols que ens envolten.

Esquerra, dreta, salta, cau, aixeca't. Torna-hi, esquerra, dreta, esquerra, dreta...

El zigzagueig et porta de nou fins a la civilització i dins teu penses que ells mai sabran el que acabes de fer i de viure, però això no importa, perquè tu sí que saps que avui la muntanya ha estat teva.

dijous, 26 de març de 2009

Què gran és aquest esport!


Imatge: ACB.com

Avui me n'aniré a dormir amb un somriure a la cara després d'haver-me tret tres pesos de sobre:
1.- Igualar l'eliminatòria de vuitens de l'Eurolliga amb un partit per enmarcar i on sembla que Xavi Pasqual, entrenador del Regal FCBarcelona, s'ha adonat de que tenim un joc interior "im-pressionant"!

2.- Guanyar al "maleït" Tau de Vitòria...que ja anaven 7 perdent i s'estaven convertint en la nostra bèstia negra.

3.- Veure la cara de Dusko Ivanovic quan ha llençat el partit al començament del darrer quart. Dusko...quin entrenador que no va saber treure partit de noms com Ilyasova (partit espectacular) o Marc Gasol. I ell deia que "con este equipo que tengo no puedo hacer más" quan entrenava al Palau.

Ara a remontar èpicament un partit a Vitòria, que mai s'hauria d'haver escapat.

Podem anar a Berlín!

dimecres, 25 de març de 2009

Els suposats defensors dels universitaris

Aquestes setmanes és notícia el desallotjament que els Mossos d’Esquadra van fer de les facultats ocupades per els autoanomenats representants dels estudiants que, segons ells, es sacrifiquen pel bé comú, ja que, segons ells, aquest Pla Bolònia és una espècie de satanàs...Un dimoni que, per altra banda ja funciona a mitja Europa.

Jo ja fa uns anyets que vaig acabar els meus estudis universitaris, però tot i així la situació m’ha cridat l’atenció.

No comentaré el desallotjament efectuat pels Mossos perquè ja se n’ha parlat prou. El que sí diré és que els Mossos van ser cridats pel degà de la facultat com a conseqüència (pel que sé) de que els ocupes van interrompre o van evitar que s’impartissin algunes classes, trencant d’aquesta manera el pacte que tenien amb el mateix deganat que els permetia ocupar un espai de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. De totes maneres, no m’agrada la violència, encara que el 90% dels cops que van donar els Mossos van anar a les cames (aquesta gent, li pesi a qui li pesi, són professionals en la seva majoria)

El que sí que em cansa, i molt, són aquests idealistes que es declaren salvapàtries de ves a saber quina causa. Sempre són els mateixos, sempre fan la mateixa pinta i sempre creuen estar en la veritat absoluta. Tant és així que es creuen que les seves reivindicacions poden trepitjar el dret a aprendre i estudiar de la gran majoria dels seus companys.

Passen els anys i sempre hi ha una colla de nostàlgics d’aquells estudiants que corrien davant dels “grisos” que, sigui com sigui, volen recuperar aquell ambient de rebel•lió. Però no en saben prou perquè les seves grans solucions sempre passen per perjudicar a algú que no té la culpa de res.

Per què estudiants que no volen saber res d’aquestes històries, que només volen fer allò per al que estan pagant s’han de veure perjudicats per quatre brètols? Per què els estudiants no poden accedir a les classes? Qui els dóna dret a aquests paios que no saben el que és clavar els colzes a barrar-te el pas? I per què els treballadors que s’aixequen al matí han de fer tard perquè, una aaaaaltra vegada, la Diagonal ha estat tallada. Aquesta és la llibertat que propugnen? Doncs, senyors, jo passo.

Pijipis, heu vist massa pel•lícules. Au, aneu a casa amb els “papes” que us han de posar saldo al mòbil.

Per altra banda, el Pla Bolònia, ara per ara, no es pot aplicar a les Universitats catalanes ni espanyoles fins que les beques per estudis estiguin al nivell d'Europa. No ens podem intentar assemblar en unes coses sense posar les eines addients a disposició de la comunitat d'estudiants. No tothom pot dedicar tot el dia als estudis i no percebre cap tipus d'ingrès. Si no hi ha temps per treballar s'han de donar solucions.

divendres, 20 de març de 2009

Battlestar Galactica

Així es diu la sèrie que m'ha captivat durant aquest mesos de febrer i març. I és que mai abans havia estat capaç ni motivat com per veure en poc més de 30 dies 4 temporades senceres (a l'espera dels capítols finals d'aquest cap de setmana) d'una sèrie. S'ha de destacar que cada episodi dura uns 40 i pocs minuts, així que li he dedicat bona part del meu temps lliure.

Battlestar Galactica és una sèrie de ciència ficció, remake d'una sèrie dels 70 homònima on, com a curiositat, hi sortia el guaperas de l'Equipo A. En aquesta versió, tranquils que no hi surt. L'argument podria semblar, equivocadament, simple: L'espècie humana viu en 12 colonies (planetes), domina el salt interestelar que els permet cobrir distàncies astronòmiques amb facilitat i van crear els Cylon. Els Cylon són robots que servien com a esclaus als humans fins que, oh, quina novetat, es van revoltar contra els seus creadors i van iniciar una guerra, la 1a Guerra Cylon, fins que l'armistici es va signar. Han passat 40 anys i ningú ha sentit a parlar dels Cylons mai més, fins que les 12 colònies són bombardejades massivament després de que Gaius Baltar, científic eminent, és enganyat per una agent Cylon que aconsegueix els codis de defensa de la flota humana...deixant la humanitat a tir. Només sobreviuen algunes naus i la Battlestar Galactica, una nau de guerra que va viure èpoques millors sota el comandament de Bill Adama i que estava a punt de ser convertida en nau-museu. 50.000 supervivents són tot el que queda i el gran viatge s'inicia.

Aquells que espereu un Star Treck o un Star Wars farcit d'al·liens aneu errats. Els personatges de BSG són molt humans, a vegades massa i tot. Tenen defectes, virtuts, són valents i cobards. Els importa la política, la justícia, els sindicats i fugen, fugen de l'amenaça Cylon que els vol acabar d'esborrar de l'Univers.

La gran majoria dels personatges com el citat Gaius Baltar, Bill Adama, Kara Thrace, Helo, Chief Tyrol, Lee Adama, Laura Rosslin, etc. són tots ells grans peces d'interpretació, però no són l'únic que és excel·lent d'aquesta sèrie. Els detalls estan cuidadíssims, la música que acompanya la sèrie, la trama, els efectes especials...Tot és rodó i t'atrapa.

I jo he viatjat amb ells, he sofert les seves penúries i m'he alegrat de les seves petites victòries que mantenien la flama de l'esperança viva per una humanitat que s'apaga i que aquest cap de setmana veurà el seu acte final.

No puc fer més que recomanar-vos aquesta sèrie us agradi o no la ciència-ficció, perquè només us han d'agradar les coses ben fetes.

So say we all!

Algo de razón llevan...

Los niños en manada,
¡vaya hijos de puta!,
los niños en manada.

Los hombres del mañana,
¡vaya hijos de puta!,
los hombres del mañana.

Los que me sobrevivan,
¡vaya hijos de puta!,
los que me sobrevivan,
¡vaya hijos de ...


Love of Lesbian, Los niños del mañana

Me quedé un poco en shock, bueno, la verdad es que me hizo gracia, oir esta canción de un grupo al que apenas acabo de conocer. Buenas letras aunque, por lo que llevo oído, un pelín deprimentes (puedo estar equivocado). Sin embargo, dicen verdades como puños...porque hay niños que desde pequeños son, con todos los respetos, unos auténticos cabronazos a escala 1:2. Lo peor de todo es que suelen crecer y, en algunos casos cuyo proceso soy incapaz de asimilar, pueden incluso acabar siendo tu jefe (no digo que sea mi caso, pero oyes cada cosa), tu mujer/marido, tu vecino...¡Están ahí fuera! ¿Pensabas que los habías perdido de vista después de terminar la EGB? JA!

Sóc (una mica) notícia

Doncs sí, sense buscar-ho l'altre dia vaig guanyar un premi de "La Vanguardia" per la meva entrada sobre la mort de (el grandíssim) Pepe Rubianes.

Jo! guanyant un premi per un escrit? Deurien estar de broma, però no resulta que va agradar i aquí hi sóc jo i aquí també tinc els meus minuts de fama (relativa).

Em fa il·lusió, ho reconec, i també m'agradaria compartir aquest premi amb tots vosaltres lectors habituals o de passada d'aquest bloc. Suposo que sou uns quants, tot i que realment sou poquets els que comenteu (cosa a la que us animo perquè sempre agrada veure que realment hi ha algú "out there"), però una part del premi és vostre per motivar-me a anar escrivint amb més o menys regularitat.

Així que sí, "Tengo un blog" :)

dimarts, 10 de març de 2009

Esto es un buen chorreo



Sorry, no m'he pogut contenir


You'll never walk alone...

dilluns, 9 de març de 2009

Watchmen

No em va donar la sensació que em va donar l'acabar de llegir el còmic, perdó, novel•la gràfica d’Alan Moore, on vaig entendre que els superherois poden sentir-se com uns perdedors i que tenen problemes personals més enllà dels que podria tenir el mateix Batman. Alan Moore, un mestre a l’hora de convertir el blanc i el negre en una escala molt més ampla de grisos on els bons no són tan bons i els dolents són uns fills de puta entranyables. Però tot i així, crec que Zack Snyder s’ha apuntat un nou punt a la seva ja important llista d’adaptacions de còmics de nivell amb una molt bona adaptació (tot i que Moore no hi estigui gens d'acord).

No desvetllaré res de la trama, però sí que diré què m’ha agradat i què no.

A favor:
- Les hòsties que es reparteixen en aquesta peli. I és que s’inclouen algunes de les millors coreografies de lluites que he vist en un film d’acció intercalades entre grans moments de diàlegs que s’han d’escoltar, sobretot quan parla el Dr.Manhattan, també conegut com el “tio de blau en pilotes”, que pel que sembla té cert èxit entre les dones. Deu donar morbo, no sé.
- Roschach és un gran personatge. És el que es diria un “loser” total que només viu de i per la seva percepció una mica nazi de la justícia. És la part fosca de qualsevol superheroi. És el que Peter Parker voldria ser si no fos una “nenaza”. Deixar viu a l’enemic? What’s the point? Grans escenes.
- Les escenes de sexe. Sí senyor, sí. Ja era hora de que una peli marca USA ensenyés com es folla. Pits, cuixes i cigales! Coi, com ha de ser...jo mai he vist una noia que no ensenyi els pits en plena feina, la veritat.

No tan a favor:
- Sent molt crític, que no s’aprofundeixi més en històries secundàries que vesteixen molt més el còmic que no pas el film...però ho entenc o la peli hauria de durar 4 hores.
- La banda sonora. Sí, ok, està força bé...però sembla que per llei tota peli on surtin escenes de la guerra de Vietnam hagi d’incorporar certes cançons que portem sentint des d’Apocalypsis Now.
- La caracterització de Nixon...sembla una màscara del Força Barça.
- Tampoc seria un punt en contra, però si voleu gaudir de la peli del tot faríeu molt bé de llegir-vos el còmic prèviament. A part de que l’obra d’Alan Moore ja s’ho mereix per si sola, és clar.

Així que ja ho teniu clar. Us llegiu el còmic i després al cinema. Molt bona peli d’acció i per reflexionar sobre certes coses, com el valor d’una vida.

diumenge, 1 de març de 2009

Si la muntanya no va a Mahoma...

Doncs això és el que han pensat a Rússia. No contents amb no trobar vida per les rondalles del sistema solar han decidit que ho faran a l'inversa "enviem nosaltres la vida a fora". Concretament a Phobos, lluna de Mart.

Ara bé, el que enviaran no serà massa "bonic" i tampoc és aquesta la idea. El que es vol és testar com reaccionen diferents formes de vida (bacteris, llavors, espores,...) a un viatge espaial de tres anys de durada. Així que, tal i com es comenta a la notícia de Universe Today, els primers representants de la Terra no serem ni de lluny nosaltres.

Tot i que els tardigrats són uns éssers força espectaculars capaços de sobreviure al buit i les radiacions de l'espai, així que no són una mala elecció per a l'embaixada terrícola.


el tardigrat saluda


La notícia a Universe Today

En el cielo se estarán descojonando

Porque el grandísimo maestro galaico-catalán ha pasado a mejor vida. Seguro que al principio los querubines se ruborizan ante esta metralleta humana del taco, la ocurrencia y la crítica más transparente, pero dale 5 minutos (para empezar) y ya verás, ya.

Me lo imagino mirando a Dios y haciendo el numerito de la vieja que no la quiere ni el diablo "Fóllatela tú, fóllatela tú...joder, que yo no la quiero hostia" ahí con la mano haciendo cuernos encima de su cabeza. Aunque bueno, este seguro que se reencarna en África.

Los que nos quedamos, pues tendremos que apañárnoslas para llenar un hueco, como diría él, que te cagas.