Ganes tenia de pillar-me uns bons DVDs musicals.
Depeche Mode - Touring the Angel
Kreator - Live Kreation Revisioned Glory DVD
Dos estils de música molt diferents, no queda cap dubte... i a sobre ho he rematat amb aquests: Electric Six i el seu àlbum Fire, de qui fa un temps vaig penjar un post.
molt gran el detall del hamster
dimecres, 29 d’agost del 2007
"La ñ de España"
Com a bon seguidor de l'esport dels triples i la cistella m'encanta veure tots els partits que puc de bàsquet europeu. Aquests dies estivals també he mirat els partits de preparació de la Selecció Espanyola de bàsquet. Uns partits on Pepu Hernández, seleccionador que encara no ha perdut ni un partit i que sempre ha guanyat fent més de 70 punts i que té una medalla d'or del Mundial...vaja un crac amb caràcter (a qualsevol amb un mínim de memòria li venen al cap les cabrejades que agafava quan entrenava a l'Estudiantes i considerava, moltes vegades amb raó, que l'arbitratge no era bo).
El que més em preocupa, ja que el joc és d'un alt nivell, és la miopia de la FEB que ha agafat l'Ñ com a nou símbol, que no feia cap falta, de la selecció. No és que em faci cosa veure una Ñ, no...però un cop més s'obvia que a Espanya hi ha més cultures, llengües, pobles que els castellans. Per què sempre aquesta miopia? Per què aquest menyspreu constant? Si precisament la selecció és un excel·lent exemple d'integració i respecte on, a diferència del fútbol, mai s'havia agafat com a bandera de l'"Ejpania casposa". I més tenint en compte la quantitat de jugadors catalans, Marc i Pau Gasol, Navarro, Mumbrú, Trias; amb que compta el combinat.
Algú em podrà dir que és la manera més sencilla d'integrar a tothom en un sol símbol...Aleshores també representa a Mèxic, Veneçola, Argentina, etc.?
Opino que és una cagada com una casa que només ajuda a dividir més encara. També és significatiu que cap partit preparatori s'hagi disputat a Catalunya...Potser els de la FEB s'ensumaven poca entrada (no serà per falta d'afició: Barça, Penya, Girona i Manresa a l'ACB)? Doncs que pensin per què deu ser, no? O només és perquè no som organitzadors?
I finalment, el que és esperpèntic és la presència d'un tal Suso que no fa més que dir la "Ñ de ESPAÑA" com si fos subnormal, amb tot el respecte als disminuits psíquics.
Senyors de la FEB...hi ha vida, cultura, esport, gent, sentiments més enllà de l'Ñ. Després els sabrà greu que hi hagi una certa demanda de seleccions nacionals...
Dit això, ja tinc ganes de que sigui 3 de setembre per poder veure els partits!
El que més em preocupa, ja que el joc és d'un alt nivell, és la miopia de la FEB que ha agafat l'Ñ com a nou símbol, que no feia cap falta, de la selecció. No és que em faci cosa veure una Ñ, no...però un cop més s'obvia que a Espanya hi ha més cultures, llengües, pobles que els castellans. Per què sempre aquesta miopia? Per què aquest menyspreu constant? Si precisament la selecció és un excel·lent exemple d'integració i respecte on, a diferència del fútbol, mai s'havia agafat com a bandera de l'"Ejpania casposa". I més tenint en compte la quantitat de jugadors catalans, Marc i Pau Gasol, Navarro, Mumbrú, Trias; amb que compta el combinat.
Algú em podrà dir que és la manera més sencilla d'integrar a tothom en un sol símbol...Aleshores també representa a Mèxic, Veneçola, Argentina, etc.?
Opino que és una cagada com una casa que només ajuda a dividir més encara. També és significatiu que cap partit preparatori s'hagi disputat a Catalunya...Potser els de la FEB s'ensumaven poca entrada (no serà per falta d'afició: Barça, Penya, Girona i Manresa a l'ACB)? Doncs que pensin per què deu ser, no? O només és perquè no som organitzadors?
I finalment, el que és esperpèntic és la presència d'un tal Suso que no fa més que dir la "Ñ de ESPAÑA" com si fos subnormal, amb tot el respecte als disminuits psíquics.
Senyors de la FEB...hi ha vida, cultura, esport, gent, sentiments més enllà de l'Ñ. Després els sabrà greu que hi hagi una certa demanda de seleccions nacionals...
Dit això, ja tinc ganes de que sigui 3 de setembre per poder veure els partits!
Pa amb sabor a gasolina
No hem hagut d’esperar massa per poder llegir les primeres notícies que faran que la gent del carrer, la gran opinió, comenci a saber què és realment tot això del biodiesel o biocombustible i les conseqüències que pot tenir en la seva monòtona quotidianitat.
Per començar, la pujada del pa. I és que ja ho diu la més elemental de les lleis del mercat, el preu es fixa segons oferta i demanda. Com que el biodiesel es produeix a partir de cereals, com el blat, i la quantitat/producció de blat ha anat creixent en funció d’una demanda constituïda per consumidors que el diumenge al matí van a comprar una baguette o una de quart; no pas en funció de les necessitats de combustible del parc automobilístic, ens trobem que l’actual oferta és limitada, mentre que la demanda no fa més que pujar. Resultat, puja el preu del blat i, per més inri, el de tots els derivats que es fan a partir d’aquest cereal i també la carn dels animals que s’alimenten amb pinsos. Això fa que fins i tot els pobres desgraciats que no tenim cotxe haguem de pagar més pel nostre menjar gràcies a l’invent del biocombustible. Fantàstic...
Però això no és tot, ni molt menys. Com que ens volen vendre la moto de que això és ecologisme i és més net, etc. els governs ho estan subvencionant per augmentar la producció (també per reduir la seva dependència de certs productors de petroli). A Brasil, per exemple, està molt bé per enriquir uns quants camperols, però promocionar els monocultius no ha estat mai una bona solució. A part que, òbviament, aquests cultius s’han de fer a alguna banda i la selva amazònica té encara més números per a ser desforestada, els monocultius situats a països en desenvolupament històricament no han servit com a font d’alimentació per a la seva població, sinó que s’han destinat a l’exportació. Resultat, la població de Brasil, excepte els camperols, veuran com els preus dels seus productes s’encareixen i els costa encara més accedir a aliments bàsics. Perquè, ja hem direu si no és més rentable i queda millor al PIB ser un gran exportador per al mercat rodat occidental.
S’ha de trobar una alternativa als combustibles fòssils, però una alternativa millor.
Per començar, la pujada del pa. I és que ja ho diu la més elemental de les lleis del mercat, el preu es fixa segons oferta i demanda. Com que el biodiesel es produeix a partir de cereals, com el blat, i la quantitat/producció de blat ha anat creixent en funció d’una demanda constituïda per consumidors que el diumenge al matí van a comprar una baguette o una de quart; no pas en funció de les necessitats de combustible del parc automobilístic, ens trobem que l’actual oferta és limitada, mentre que la demanda no fa més que pujar. Resultat, puja el preu del blat i, per més inri, el de tots els derivats que es fan a partir d’aquest cereal i també la carn dels animals que s’alimenten amb pinsos. Això fa que fins i tot els pobres desgraciats que no tenim cotxe haguem de pagar més pel nostre menjar gràcies a l’invent del biocombustible. Fantàstic...
Però això no és tot, ni molt menys. Com que ens volen vendre la moto de que això és ecologisme i és més net, etc. els governs ho estan subvencionant per augmentar la producció (també per reduir la seva dependència de certs productors de petroli). A Brasil, per exemple, està molt bé per enriquir uns quants camperols, però promocionar els monocultius no ha estat mai una bona solució. A part que, òbviament, aquests cultius s’han de fer a alguna banda i la selva amazònica té encara més números per a ser desforestada, els monocultius situats a països en desenvolupament històricament no han servit com a font d’alimentació per a la seva població, sinó que s’han destinat a l’exportació. Resultat, la població de Brasil, excepte els camperols, veuran com els preus dels seus productes s’encareixen i els costa encara més accedir a aliments bàsics. Perquè, ja hem direu si no és més rentable i queda millor al PIB ser un gran exportador per al mercat rodat occidental.
S’ha de trobar una alternativa als combustibles fòssils, però una alternativa millor.
dilluns, 27 d’agost del 2007
Scuba diving
"Una ligera pendiente nos condujo a un fondo accidentado, a una profundidad de unas quince brazas. Aquel fondo difería mucho del que había visitado durante mi primera excursión bajo las aguas del océano Pacífico. Ni arena fina, ni praderas submarinas, ni bosques pelágicos. Reconocí inmediatamente la maravillosa región a que nos conducía aquel día el capitán Nemo. Era el reino del coral."
20.000 Leguas de viaje submarino, J.Verne
diumenge, 26 d’agost del 2007
De tornada
Tot el que és bo s'acaba i demà torno al curro. Però em sembla que aquest any no tindré el popularitzat sindrome depresiu post-vacacional (impulsat sobretot per Matias Prats a Antena 3). I és que s'ha aprofitat per fer de tot: Viatjar a Madrid, 69 Pétalos, autocaravana, carretera, Lisboa, Cascais, Algarve, Sagres, Albufeira, Punta Umbría, Conil, Tarifa, Almuñecar, Granada, Pedro, Txes, Pau, Xavi, Desestructured face, pijas, birras, 3 litres de J&B, Tren, La Molina, Suzuki, Francesc, Pals, Costa Brava, familia, truita de patates, vinet, escalivada, marisc, piscina, jardí, més amics, sol, platja, submarinisme, ping pong, pales, bicicleta, rutes, perdut a la nit, Depeche Mode, Queens of the Stone Age, The Pixies, Iron Maiden, Megadeth, Pearl Jam, Necronomicon, Making Globalization Work, l'Escala, Empuriabrava, Begur, Peratallada, Palau Sator, Matajudaica, Vulpellac, La Bisbal d'Empordà, Xavier, Olga, Kopulator, Platja d'Aro, pluja, Apocalypto, 28 Semanas Después, The Island, Scoop, El Perfume, El laberinto del Fauno, Zelda, Resident Evil, Dragon Ball, Metal Slug, Heroes of Might and Magic, Wii, autocar, Emma, Barcelona...
dilluns, 20 d’agost del 2007
28 Semanas Después
Podria ser el temps que feia que no escric...gairebé (ja ho tenen les vacances), però és el títol d'una pel·lícula, continuació de la semidecepcionant 28 Días Después.
I és que si algo de bo han de tenir els dies de pluja en ple mes d'agost és que et pots mirar totes les pelis que vulguis i més.
Al que anavem. Per començar la pel·lícula, igual que ja feia la seva predecesora té la virtut de semblar feta amb 4 duros, tot i que comptem amb la presència d'algun actor conegut com Robert Carlyle (protagonista a Full Monthy i secundari genial a Trainspotting entre d'altres)
El més destacable, un cop més, és la virtut que aquest cop Fresnadillo té al mostrar-nos una Londres desolada i post-apocalíptica on poc a poc s'intenta tornar a la normalitat i amb un xulesc exèrcit dels USA posant ordre. L'atmòsfera és asfixiant des del primer minut fins al final, l'efecte de "camera a l'espatlla" funciona molt bé (tot i que potser hi ha una mica d'abús que acaba per marejar a l'espectador") i el plantejament és prou correcte. No oblidem de que parlem d'una típica peli de zombies, però aquí aquests corrent que se les pelen i tenen molt mala llet.
Com a defectes trobo que hi ha massa repetició d'escenes i l'efecte espectacular d'hordes de zombies corrent, tot i ser com he dit espectacular, ja ho havíem vist a 28 Días Después. A part, hi ha coses que no quadren gens i que no he aconseguit entendre. Em refereixo a la poca seguretat que hi ha per mantenir captiva a una portadora del letal virus (no hi ha ningú, ni el Tato que diria aquell, vigilant que ningú s'acosti...en una Londres en quarentena ¿?) i no sé perquè posen a tothom en una sala amb tan poca seguretat que fa totalment propici que passi el que passa. Són coses absurdes que no encaixen en una pel·lícula que ens vol transmetre com seria una epidèmia en un món més o menys realista.
Interessant el final (que ja es veu venir) i la participació d'aquesta futura (té 17 anys) "peazo jaca" Imogen Poots, que té uns ulls que es mengen la pantalla més que els zombies es mengen a la resta de gent.
Recomenada per aquells que tingueu ganes de veure una peli de zombies i d'estar en tensió al cine. Una bona peli del gènere...res més.
I és que si algo de bo han de tenir els dies de pluja en ple mes d'agost és que et pots mirar totes les pelis que vulguis i més.
Al que anavem. Per començar la pel·lícula, igual que ja feia la seva predecesora té la virtut de semblar feta amb 4 duros, tot i que comptem amb la presència d'algun actor conegut com Robert Carlyle (protagonista a Full Monthy i secundari genial a Trainspotting entre d'altres)
El més destacable, un cop més, és la virtut que aquest cop Fresnadillo té al mostrar-nos una Londres desolada i post-apocalíptica on poc a poc s'intenta tornar a la normalitat i amb un xulesc exèrcit dels USA posant ordre. L'atmòsfera és asfixiant des del primer minut fins al final, l'efecte de "camera a l'espatlla" funciona molt bé (tot i que potser hi ha una mica d'abús que acaba per marejar a l'espectador") i el plantejament és prou correcte. No oblidem de que parlem d'una típica peli de zombies, però aquí aquests corrent que se les pelen i tenen molt mala llet.
Com a defectes trobo que hi ha massa repetició d'escenes i l'efecte espectacular d'hordes de zombies corrent, tot i ser com he dit espectacular, ja ho havíem vist a 28 Días Después. A part, hi ha coses que no quadren gens i que no he aconseguit entendre. Em refereixo a la poca seguretat que hi ha per mantenir captiva a una portadora del letal virus (no hi ha ningú, ni el Tato que diria aquell, vigilant que ningú s'acosti...en una Londres en quarentena ¿?) i no sé perquè posen a tothom en una sala amb tan poca seguretat que fa totalment propici que passi el que passa. Són coses absurdes que no encaixen en una pel·lícula que ens vol transmetre com seria una epidèmia en un món més o menys realista.
Interessant el final (que ja es veu venir) i la participació d'aquesta futura (té 17 anys) "peazo jaca" Imogen Poots, que té uns ulls que es mengen la pantalla més que els zombies es mengen a la resta de gent.
Recomenada per aquells que tingueu ganes de veure una peli de zombies i d'estar en tensió al cine. Una bona peli del gènere...res més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
