dilluns, 30 de novembre de 2009

Un riu submarí

Atenció a la imatge que us poso a continuació:






Veieu alguna cosa estranya? Exacte, un submarinista dins d'una mena de riu, però...ep! li surten bombolles. És algun truc fet amb photoshop? Doncs no! És ben real.

Aquesta imatge surreal és el resultat d'una capa de sulfur d'hidrògen (estic segur que alguna de les persones que llegeix aquest bloc podria explicar a què es deu aquest fenòmen...cosa de la densitat?) que es troba a uns 30 metres de profunditat en algún indret de Mèxic.





Gracias por el link, de nuevo, repoker ---> blicu)


Actualització: Es tracta del Cenote Angelita al Yucatan Mèxic. Pel que sembla lel sulfur d'hidrogen es troba entre l'aigua dolça i l'aigua salada.


Ara mateix això em fa feliç :)

dijous, 26 de novembre de 2009

Mestre, apunti un de més!

L'editorial d'avui

La dignidad de Catalunya


La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.


De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.


La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.


No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.


El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.


Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.


Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.


Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.


L'origen dels ulls blaus

Un bon dia de ara farà prop de 10.000 anys va néixer la primera criatura amb alguna peculiaritat que inicialment no deuria sorprendre als seus progenitors, però quan va passar un temps els va fer pensar que alguna cosa era diferent. Tenia els ulls blaus!

Mai abans cap nadó que havia nascut amb uns ulls d’aquell color els havia mantigut durant tant de temps. Per què la seva criatura no tenia el color que corresponia? Hauria de tenir els ulls ben foscos! Com corresponia i com sempre havia estat!

Però no, va resultar que els seus ulls eren ben blaus. Poc sabrien els seus pares que amb tota probabilitat els causants d’aquella raresa eren ells mateixos i les coses de l’atzar que van deixar sense melanina uns ulls normals.

No obstant i gràcies a que fa 10.000 anys ja existia una cosa anomenada instint maternal, la criatura va viure i va ser acceptada fins que va ser prou adulta per començar a interessar al sexe oposat.

I ja sabem com són tots plegats...ens agraden les coses exòtiques i diferents. Si tots haguéssim tingut els ulls blaus hauríem buscat uns ulls foscos i, és clar, va passar el contrari. La natura que és molt llesta i sap que en la barreja de gens està la clau de la subsistència.

De manera que en un temps rècord, dins dels paràmetres de l’evolució genètica, aquella raresa es va transmetre i va passar a ser molt més comuna, particularment entre les tribus del nord d’Europa que van trobar que era en certa manera una cosa bona tenir uns ulls més clars en un ambient on la llum era més tènue.

Més endavant van oblidar quina funció tenien aquells ulls i van començar a passar les seves vacances d’estiu a la costa. Ai, ai...quines cremades de tercer grau es feien els ulls blaus mentre els antics ulls foscos es fotien un fart de riure al crit de “gamba!”.

Però com els ulls blaus seguien volent anar a la platja per torrar-se van tornar a barrejar-se amb els ulls foscos (i van sortir coses com la Naomi Campbell) per poder lluir-se al sol del Mediterrani mentre els ulls foscos se'ls miraven encuriosits...

dimecres, 25 de novembre de 2009

V: Remake

Aquells que tingueu una certa edat, però joves com un servidor, recordareu una sèrie que us feia anar a dormir amb la por al cos, “V, Los Visitantes”. Aquells llangardaixos menja rates que es disfressaven amb pell humana i que planejaven conquerir el món seguint les ordres de la temible Dianna. Buah, quin atac de nostàlgia.

Com que els productors de les sèries saben que els que veiem aquella sèrie rondem la trentena anys amunt anys avall, i com que els guionistes de sèries són encara més nostàlgics que un servidor i no són tontos, doncs des de fa un mes aproximadament s’ha estrenat el remake d’aquesta sensacional sèrie de ciència ficció.



La "lagarta Dianna" original














I la nova Anna







De moment portem 4 capítols i la combinació d’una història ben lligada, uns efectes especials més que decents (hereus de la nova versió de “imperdonable que us la perdeu” Battlestar Galactica) i un bon ritme de desenvolupament dels esdeveniments fan que aquesta sigui una de les sèries que més bona pinta tenen actualment.
En aquesta ocasió els llangardaixos arriben en 29 naus estratègicament apostades sobre les principals ciutats del món. Òbviament, l’acció se centra en l’illa de Manhattan, on ràpidament, ja des del primer capítol ens posaran en situació i amb ganes de saber més i més (tot i que molts ja en tenim una idea).

La idea és que els V arriben com a salvadors de la Terra. Una Terra on els humans (o potser no) se les han arreglat molt malament i hi ha crisis, guerres, fam, pobressa, malalties...(us sona el panorama?) i certament molts no dubten en obrir les portes del seu cor i ànima a aquests àngels arribats del cel que a més de ser tots molt guapos i sobretot guapes són amables i tenen la cura per a tots els nostres mals. Afortunadament no convencen a tothom i aviat descobrirem qui són els integrants de la nova “Resistència” que haurà de lluitar contra les maquinacions d’Anna.


Algunes "lagartas" poden ser molt atractives...



Només dir que havent acabat de visualitzar l’episodi número 4, amb l’adient títol de “It is only the beginning”, la cosa promet i molt. Us la recomano amb un PERÒ: la sèrie es para fins ben entrat el mes de MARÇ...així que potser us surt més a compte esperar-vos una mica i enganxar-la d’una tirada.

Mentrestant vigileu als vostres veïns...qui sap de quina galàxia venen?


The Imaginarium of Doctor Parnassus


Divertida la darrera proposta cinematogràfica de l’ex-Monty Python, Terry Gilliam (ho sento, però per moltes pel•lícules que faci sempre serà un dels extraordinaris Monthy Python).
Li escau perfectament el títol: “Imaginarium”…però no hi ha dubte que més que del Doctor Parnassus és el de Terry Gilliam mateix. El film respira una essència a les animacions clàssiques característiques de Flying Circus o de Life of Brian que és impossible que passin desapercebudes. Això mateix passa amb alguns dels gags que Gilliam s’ha encarregat d’incloure, com per exemple, els polis londinencs amb faldilles ballant una mena de can-can en el món oníric de Parnassus.

La història en sí ens introdueix a la vida d’uns rodamóns que busquen atraure un públic escèptic a l’espectacle i les sensacions sense límits que els ofereix el mateix Dr.Parnassus. Tot envoltat d’un ambient cutre i de fireta que espanta més als possibles clients que no pas una altra cosa.

Però tot canvia quan descobrim qui és en realitat el Dr.Parnassus i qui és, oh! boníssim, el personatge representat pel mateix Tom Waits! I de què es coneixen. A partir d’aquest moment ens trobarem amb l’actuació pòstuma del desaparegut Heath Ledger qui interpreta un personatge misteriós que sumit en una amnèsia completa no sap quin és el seu passat... Precisament la desaparició de Heath Ledger va donar-se a meitat del rodatge, cosa que es va haver de solucionar d’una manera més original, per casolana, que la de recórrer a una hiper-sofisticada recreació digital de l’actor. I és que la ment del Dr.Parnassus és mooolt maleable.

En alguns moments la pel•lícula perd una mica de ritme i sembla repetir algunes escenes, però segurament per la màgia dels escenaris, l’humor del midget (us sonarà d’Austin Powers...miniyo), la jeta de Tony i el ganxo de Tom Waits fa que et quedis assegut confortablement a la butaca del cine i gaudeixis d’una pel•lícula força entretinguda i original.






dissabte, 21 de novembre de 2009

Decepción Mode: El aburridísimo concierto de Depeche Mode

No tengo palabras para describir la indignación con la que salí ayer del Palau St.Jordi de Barcelona después de uno de los conciertos más aburridos, planos y lamentables que he visto en muuuucho tiempo.

Quizá es culpa mía, por esperar demasiado de la banda británica. No os contaré cómo estaba delante del ordenador pulsando F5 (Refresh) como un loco el día que salieron a la venta las entradas para el concierto que llevaba años esperando. Eso es otra historia, pero como mínimo os dejará claro que mi presencia en el concierto no fue fruto de la casualidad.

Creía saber a lo que iba, particularmente después de ver el genialmente editado DVD del concierto en Milán de su gira previa “Touring the Angel”. Dios, eso fue una fiesta, eso fue un concierto, eso fue emocionante…

Pero no. Lo que nos encontramos ayer fue un repertorio mal elaborado, sin puntos álgidos. Está bien que empiecen con canciones del nuevo disco, “Sounds of the Universe”. Pero tener que esperar unos 30’ a que llegue la primera canción que supuso un poco de subidón, “A question of time”, para luego volver a rebajar el listón hasta dentro de unas 3 ó 4 canciones más cuando contraatacaban con otro hit, lo que animaba un poco la pista y el Palau, no es un buen planteamiento. Con esta dinámica el concierto no arrancó en ningún momento, con lo que la paciencia se iba agotando.

Porque hay que dejar claro que seguramente en las primeras filas, las de los megafans locos por Depeche el ambiente pudo ser bueno, pero al lado de la mesa de sonido, que es donde un servidor se encontraba, la gente estaba más preocupada de contestar al teléfono o de intentar ligar con el personal femenino más que decente. Pero al escenario, por mucha luz y por mucha pantalla impresionante que pusieran…poco caso. Y hay que decir que los que más saltaban hasta en las canciones lentas eran los personajes que minutos antes de iniciarse el concierto se habían puesto bien ciegos de polvos mágicos.

Otro punto, es que al menos yo cuando voy a un concierto de Depeche quiero oír la profunda y espectacular voz de Dave Gahan. No me interesa un concierto donde un Martin Gore con ansias de decir “eh, eh, que yo también puedo cantar” ocupa más canciones de las que debería. Y sí, me encanta la música que compone, y “Macrovision” está muy bien que la cante él, pero no, Martin, no eres un gran cantante.

Y por favor, que a nadie se le ocurra decir que claro, a mí sólo me gusta el heavy metal y un concierto de este tipo no lo puedo disfrutar porque le remito a que se mire lo que pasó en “Touring the Angel” y lo compare o que vaya a un concierto de, por ejemplo, los Chemical Brothers y vea qué es un concierto donde la gente sale diciendo “¡Hostia que pasada!”.

Puede ser irónico, pero quizá una de sus propias canciones es la mejor descripción de lo que vi ayer:




dimecres, 18 de novembre de 2009

L'Obama-metre

En resposta a les meves pregàries (gracias repoker) arriba l'Obameter

Situació a dia d'avui:











54 Promeses mantigudes
14 S'ha arribat a un compromís
7 Promeses trencades
17 Aturades pel moment
153 Treballant-hi
270 Pendents d'evaluació

Bé, podria ser pitjor...

Ara, que estaria bé tenir algo com un "Zapatometro" o un "Montillometro", oi?

Entendre millor els forats negres

Navegant per Microsiervos m'he trobat amb un vídeo increïblement didàctic, fàcil d'entendre i interessant sobre aquests monstres gravitacionals que coneixem com a Forats Negres.

En el meu cas, havia pogut entendre certes coses sobre la física dels forats negres, però amb aquest vídeo m'ha quedat claríssim com es poden detectar forats negres massius, com el del centre de la nostra pròpia Galàxia, o què passaria si de sobte el Sol es convertís en un forat negre.

Si teniu una mínima curiositat us recomano veure aquest vídeo.

dimarts, 17 de novembre de 2009

1000 Km amb estil italià

Corria el mes d’agost i jo tenia dues coses al cap:

La primera era el viatge a Brasil que va ser tota una aventura i que poc a poc (molt a poc a poc de fet) vaig explicant en aquest mateix bloc. (¡Puedo prometer i prometo que acabaré de contar el viaje!)

La segona era la meva flamant Vespa LX 125, també presentada en aquest bloc que per capritxos del destí hauria d’arribar a les meves mans un parell de dies abans de marxar cap a l’altra banda de l’oceà. Ni us imagineu les temptacions que vaig haver de resistir per tal de no pujar-me a la moto i evitar d’aquesta manera un possible accident causat a parts iguals per l’emoció del moment i la total inexperiència. I és que si penso que fa cosa de dos mesos, des del setembre ençà, que condueixo moto després de tota una vida sense fer-ho, no m’ho acabo de creure.

Certament, i com era d’esperar, la Vespa ha passat a ser un apèndix del meu cos. En la nostra relació simbiòtica ella em porta on vull i jo a canvi la cuido com una petita joia que és. Àgil, fàcil, ràpida en els desplaçaments urbans, elegant (ai, quantes vegades t’han dit que ets “xula”...estaràs contenta).

Ho reconec, han estat els meus primers 1.000 km en moto (aproximadament la distància equivalent a anar de Barcelona a Luino, poblet, personalment, molt important en aquest història) i no sabria que fer si em faltes.

Només us diré que un dels divertiments que tinc els darrers matins per anar a la feina és buscar quin camí alternatiu em suposa un millor temps d’arribada. Així que estic guillat del tot.
Espero que en siguin molts i molts més!



Font: http://www.pixfinder.net/en/?q

dilluns, 16 de novembre de 2009

Quina vergonya de país...

Entre corrupció, patetisme polític i decisions polítiques sense cap ni peus, que atempten contra tota lògica, jo ja no sé on amagar-me.
Crec que la notícia és més que suficient.
A qui li interessa tant que aquest monstre es quedi allà al mig?


Una imatge val més que mil paraules:


Ver Monstruo de Algarrobico en un mapa más grande

diumenge, 15 de novembre de 2009

Rammstein crema l'Olímpic de Badalona

Força anys enrera, quan acostumava a ser un habitual del Dixie, mítica discoteca de Marina on els nanos de 15 anys anàvem a fer les nostres primeres incursions vespertines, que no nocturnes, una cançó en alemany ens va enganxar a tots, Du Hast!. Uns deien que volia dir "Me odias", perquè ens sonava a "You Hate (me)!" i els altres no deien res perquè no en teníem ni idea d'alemany ni existia la wikipedia.

Finalment el passat dia 12 de novembre vaig poder disfrutar en directe d'aquesta sensacional banda etiquetada com "Industrial Metal" (existeix el "Farm metal", en contraposició?) i a nivell d'espectacle no em van decepcionar gens.

Un desplegament d'efectes pirotècnics impressionants (llàstima que segurament en ser un recinte tancat no podien fer tot el que haguessin volgut) i un escenari realment treballat amb gran quantitat de peces mòbils que convertien l'escenari en un membre més.

Destacaria alguns moments en particular, com l'entrada on es van quedar amb tots nosaltres



i la performance del seu nou single, "Pussy", va posar la nota d'humor (atenció al minut 2:44 en endavant)



Personalment em va encantar la cançó "Ich tu dir weh"

El que passa des del minut 3 és per flipar una estona http://www.youtube.com/watch?v=3E6gQMOrJCg

En quan a set list...trobo que van posar massa del nou àlbum, "Liebe ist fur alle" i es van oblidar de cançons com "Mein Teil" o "Amerika". El final del concert, amb "Engel" va quedar una mica descafeïnat perquè imagino que el que hauríem esperat era un final de festa més potent.

No obstant, problemes de so inclosos, Rammstein demostren que són un grup amb un directe pel que val la pena pagar i jo em quedo tranquil d'haver-los vist! (una altra cosa que puc treure de la llista de desitjos)

Proper concert, Depeche Mode! ;)

* Si voleu veure el concert de Badalona amb una qualitat excepcional aneu al canal de Youtube de "Superaskeroso". No us decepcionarà!