Preparant les maletes

Com va avi? Et fa mal res? Ja ho tens tot llest? Enrecordat d'agafar la gorra, ves a saber si allà adalt farà fred o què? Més val ser previngut, com a mínim per una vegada intenta cuidar-te.

Com dius? Sí, és clar que t'estimo! Com ho dubtes? Ets el meu avi, no? Encara recordo com si fos ahir com ens torràvem al sol de la platja de Barcelona, allà al Club Natació. Com et mirava aquella panxa tan morena i enorme que tenies i que, per a un marrec de poc més de 10 anys semblava impossible d'assolir. Quins estius allà al club...si senyor. Bon sol, bona mar, bon menjar. Que n'era de simple i feliç la vida, oi?

Darrerament les coses s'han complicat. Suposo que és normal...tots ens fem grans i les responsabilitats creixen amb nosaltres. La feina,la independència, les aficions diferents, els caràcters de cadascú, tot plegat fa que sigui cada cop més complicat coincidir i en un tres i no res ja ha passat més d'un any. Un any que per a mi sembla que no hagi canviat res, una successió de dies, d'hores i de minuts...i sembla que no m'hagi mogut del punt on vaig començar. En canvi, tu sembles haver canviat molt. Em pregunto com dec haver canviat jo als teus ulls?

Bé, entenc que un viatge així fa molt de respecte...però l'Angelina ja fa temps que el va fer i en deu tenir moltes de ganes de veure't. Pren-te el teu temps per despedir-te de tothom i quan sigui el moment...

Molts petons, moltes gràcies i fins sempre...

Flipant amb el ping-pong (més o menys)

Llegint el blog de Maikelnai's m'he trobat aquesta curiosa entrada on s'explica com alucinar, literalment, sense drogues ni res més que una pilota de ping-pong partida per la meitat i una ràdio sintonitzada a l'estàtica.

Pel que sembla s'aconsegueix que la ment, al no rebre estímuls ni visuals ni auditius concrets comença a inventar-se els propis i, com a conseqüència comences a "flipar" veient caballs, escoltant les veus de persones que potser ja van morir, etc.

La veritat és que m'he quedat amb les ganes de probar l'experiència i descobrir fins a on pot arribar el meu cervell en la seva imaginació. Ben pensat...fins i tot em fa una mica de "ginye" descobrir-ho!




A l'entrada de Maikelnai's s'explica amb una mica més de detall.

Plastic Life

Per circumstàncies alienes a la meva voluntat m’he vist privat de la meva targeta de dèbit i de sobte m’he adonat de que, oh horror, oh tragèdia, la meva vida depèn en gran part d’un tros de plàstic.

Fins que no m’enviïn una nova targeta no puc accedir als meus diners i m’he de passar el temps necessari subsistint sense comprar...no dic capritxos o coses innecessàries, estic parlant de menjar!! Tampoc puc moure’m a grans distàncies, perquè no puc obtenir bitllets pel metro i en breu hauré de demanar ajut per poder anar a treballar!

Així que ni transport ni subsistència a curt termini (sort que sempre estan els amics i els pares i un tupper-ware el podré omplir mentre dura la penúria).

Ens tenen ben pillats!!

Reset

No sé com, però de tan en tan apareixen persones que, ni que sigui de manera intermitent, t'ajuden a posar les coses al seu lloc i a veure clar des d'una perspectiva totalment nova i inesperada com petites, però intenses, llums en la foscor el camí a seguir.

En dies com avui fot fàstic veure les notícies

Imatge agafada d'aquí