I ja que estem...

Després de veure el vídeo del post anterior, què menys que dedicar un post a aquest grandíssim grup:







Last but not least:

BARCELONAAAA!

Se celebren ja els 15 anys des d'aquell gran esdeveniment que van ser les Olimpiades de Barcelona. Potser està malament que ho digui jo, però van ser i han estat les millors que hi ha hagut. La mostra? només cal veure això:


Potser van ser els últims Jocs amb un sentiment més inocent, o potser era que l'inocent era jo, només un nano aleshores que vivia a casa seva tot el moviment que comportava un esdeveniment d'aquesta magnitut. De fet el meu pare va treballar activament en el tema i a casa tenim una autèntica torxa olímpica de record, entre altres coses. Si miro a l'armari segur que encara trobaré alguna samarreta amb el Cobi.

Ara els temps han canviat, jo he crescut, he llegit, he viscut i he perdut la inocència. El que veig són uns Jocs on l'important no és l'esport, sino les relacions comercials i polítiques. Per això un estament que aleshores presidia el mooolt polèmic Samaranch (no, no ens oblidarem del teu passat), li ha donat les properes a Beijing (aka Pekin)... Un país sense massa respecte pels drets humans, però també s'han fet Jocs als USA (pena de mort) i a la URSS (tampoc un gran exemple de democràcia, no). Com a mínim, de la Xina sempre es pot dir que és el país que més ha fet per reduir la pobresa a nivell mundial.

Jo, prefereixo oblidar-me d'aquestes coses, tancar els ulls i recordar la inauguració dels Jocs en una BCN amb il·lusió i llum (elèctrica).

"¿Hay alguien?"

Què fosc que està tot

BCN-MAD/MAD-BCN

Una d'aquelles jornades maratonianes en que has d'agafar dos avions en un mateix dia. No, el pont aeri no està pensat per gent de 1,80m.

Per si això no fos suficient, un cop més, vaig haver de donar explicacions de perquè parlo en català . A Madrid creuen que saben millor que els propis catalans el que passa a casa nostra.

Mentrestant, a BCN van tornar al segle XIX.

Censura a mi? JA!

Li han censurat una portada a El Jueves. Doncs que sàpiga el Sr.Jutge que la seva sentència serà contraproduent. El Blogroll farà que aquesta portada sigui la més vista de la revista satírica en anys.

LA CENSURA TE LA FOTS PEL CUL JUAN DEL OLMO

Aquí la portada:

Saps que ja feia temps que ho hauries d'haver fet

Finalment Josep Piqué ha obert els ulls i ha vist que ell no té res a veure amb els fatxes del PP que hi ha al carrer Génova. Li ha costat una mica, però sembla que l'empenta des de Madrid ha estat definitiva. Per altra banda veurem al Cirera and Co. convertir el PPC en un nou niu de catalanofòbics (ja ho veureu, que a aquest fa temps que l'he escoltat per la ràdio)

77, the number of the thief

José Luis Borau, aquest és el nom del nou president de l’SGAE. Només una dada, té 77 anys. No vull dir que la gent gran no pugui tenir càrrecs importants, és més, la majoria de presidents d’entitats importants són força carcamals.

El que em preocupa més és que un home de 77 anys no deu saber ni què dimonis és un blog.

Llegeixo l’entrevista que va concedir al diari El País i em quedo sorprès de veure com analitza el problema de la pirateria. “Es un problema con muchos costados, una alimaña que crece inesperadamente. Como mucho se puede controlar que sea lo menor posible. Es necesario que la gente se deje de sentimentalismos hacia el de la manta; detrás, el negocio lo hacen unos mafiosos misteriosos e incontrolables que se dedican a las drogas y cosas por el estilo.”

Ja veieu, “cosas por el estilo”. La qualitat ínfima de moltes produccions discogràfiques i cinematogràfiques segur que no tenen res a veure.

Una altra perla sobre el canon digital:” Lo critican porque grava una "teórica utilización", y es cierto, pero es un mal menor hasta que se dé con un método más milimétrico. Además, el canon son unos céntimos miserables.”

Quina barra, “unos céntimos miserables”. I és clar, com que avui en dia ningú fa servir ni ha de fer servir dispositius com PCs. Pagui’ls vostè els cèntims sr.Borau.

El que li proposo al sr.Borau és que a partir d’ara tot músic, editor, artista en general comenci a pagar-nos a cadascun dels ciutadans del món un canon. La raó és ben simple. Totes les seves obres estan inspirades per l’entorn, per les seves vivències i és evident que moltes persones hi han col•laborat.

SGAE, lladres!

Nova entrega de Ferranpedalant

Recordeu aquell personatge que es va proposar arribar a la Xina pedalant. Doncs ja és al final del seu periple. Jo no perdria l'oportunitat de fer-hi una ullada.

Rieu una mica

És un remember (potser una mica aviat per posar remembers)

Volum alt i aguanteu fins al minut 2 (no hi ha susto ni res)

Un altre cop el debat sobre Tintin

Hi ha debats que tornen cíclicament, com els fascicles al setembre. Un cop més Tintín o més ben dit Hergé és acusat de ser racista, antisemita, nazi, etc. Aquest cop el gran debat a sorgit a Gran Bretanya. El tema és que volen prohibir el volum de Tintín al Congo per mostrar un caràcter racista.

La iniciativa, molt liberal no em sembla precisament i, home, contextualitzant i tenint en compte que Tintín al Congo data de 1930 doncs s'entenen certes coses. Ei, s'entenen, no vull dir que s'aprovin.

Tintín al Congo no és més que un reflex de la societat Belga i europea de l'època (com a mínim d'una part important). Ens en podem sentir avergonyits, però quin sentit té amagar-ho? Ho treuran dels llibres d'història també? Prohibiran aquelles pel·lícules on es parla del colonialisme? A partir de ja els europeus no haurem sigut mai ni colonialistes, ni racistes, ni salvatges ni res? Que ho siguin uns altres millor, no? Així podrem seguir sentint-nos moralment superiors als USA...aquell país de brètols que no fa més que declarar la guerra a governs que no saben ni situar en un mapa i que creu que els Tiranosaures Rex vivien amb Adan i Eva.

No crec en les prohibicions a la llibertat privada* d'escollir comprar un llibre i explicar, si és al teu fill doncs al teu fill, que en aquella època es considerava que els homes blancs eren superiors. Però que això, afortunadament ha canviat i s'ha demostrat que en igualtat de condicions el color de la pell no compta per res.




Tintín és un document molt ben treballat i que mereix un respecte abans de jutjar-lo amb una òptica alarmista.

*Puntualitzo privada, perquè amb els meus diners, a través d'un estament públic em nego a que es pagui el manteniment de monuments feixistes com el "Valle de los Caídos".

La vida dóna moltes voltes

Via: Dilbert

Carta al cerdo

Me das asco tío. Pero asco de verdad. Cada mañana tengo que compartir transporte público contigo y se me revuelve el estómago cada vez que te veo hacer eso que tú y yo sabemos. Sí, aunque vayas con traje y corbata no me puedes engañar. A fin de cuentas yo también voy con traje y corbata.

Es que me vienen ganas de dejarte en evidencia delante de todo el mundo, aunque creo que el resto de gente también te ve y piensa que eres un maldito cerdo. Cualquier día te grito “¡pero para ya joder!”.

Seguramente, ese movimiento lo haces tan a menudo que ni siquiera eres consciente de tu asquerosidad. Pero como vuelvas a levantar ese puto dedo meñique, te lo acerques a la nariz y luego, casi inmediatamente, te lo metas en la boca te rompo la cara. Joder, y lo peor es que lo repites como 20 veces por minuto.

No sé qué coño debe pensar tu mujer, porque estás casado, o eso dice tu anillo…pero te imagino en tu foto de boda. Todo el mundo sonriendo y tú enfrascado en tus asuntos. Por suerte no trabajas en la misma empresa que yo, porque sino estarías acabado mamón.

Igual es culpa mía…por ser un Observador.

Buscant una ruta...

Uhm...on anar de Portugal que sigui bo, bonic i barat i estigui a prop de la costa.

Pensa, Marc, pensa...A veure el Google.

Caminant a la fresca

Aquesta nit he fet una d'aquelles coses que tenia ganes de fer, anar a veure una peli a Montjuic, dins del cicle de "Cinema a la fresca" que ja fa 5 anys que dura. Primer comentar que l'organització és més que correcta (tot i que falten més gandules) i la projecció tant visualment com sonora és prou bona (sobretot per aquells que estem acostumats a veure pelis en Dvix).

La peli d'avui ha estat Walk on Water. Una aposta segura, només cal veure el palmarés que ha anat recollint per tota Europa. Breument, la peli tracta d'un agent del Mosad israelí a qui li encarreguen la vigilància de dos joves alemanys germans dels quals una viu a Israel i l'altre la va a visitar per demanar-li que vagi a l'aniversari del seu pare. La peculiaritat d'aquests dos alemanys és que són néts d'un criminal de guerra nazi a qui el Mosad vol "ajusticiar".

Abans i durant aquesta vigilància, Eyal, l'agent israelí que inícia el film com un soldat fred i implacable viurà una sèrie d'experiències que el marcaran d'alguna manera.

Interessant com es mostren les diferències culturals i els caràcters dels protagonistes. Eyal és un racista total que no pensa ni que els palestins tinguin ànima ni que es mereixin un tros de la terra on van néixer i sap, d'alguna manera, que això és perquè ho pot justificar tot amb l'excusa d'un holocaust que per als joves alemanys queda lluny i com un fet històric del que ni volen ni solen parlar. Però potser, fet i fet, no són tan diferents entre ells.

Com a actuacions destacar el paper, un cop més, de Lior Askhenazi de qui reconec que no havia sentit parlar mai, però que actua prou bé.

Us recomano que li doneu una oportunitat al cinema israelí. Com a mínim ara que encara és un desconegut i aquí ens arriben les pelis bones de debó, com passava amb el cinema argentí fa uns anys...fins que es va posar de moda i van arribar tot tipus de merdetes en el pack.

Salut!

"Tan looocos..."

De part del meu col·lega Pau



Vaja tela! jeje.

Optimus Prime!

Doncs dit i fet. Des de que fa aproximadament un any em vaig assabentar de que s'estava ultimant la pel·lícula dels Transformers que tenia ganes de veure-la. Una sèrie d'aquelles que veia quan era petit i que volia reviure d'alguna manera.




La peli és molt senzilleta argumentalment. Hi ha dos fils (filets), per una banda, noi pamplines i freak, el típic i tòpic raret de la "High School" que acaba lligant-se a una tia espectacular, Megan Fox(tinc debilitat per les morenes), que tot i estar molt bona no aparenta els 16 anys que se suposa que hauria de tenir ni de casualitat. I per altra banda l'arribada dels Autobots i els Decepticons a la Terra en busca d'un artefacte molt poderós i les conseqüents batalles que lliuren. Batalles on, tot sigui dit, els efectes són força ben aconseguits, tot i que molt ràpids i no permeten veure massa detall i on, a part, no he estat capaç de veure ni una gota de sang (alguna rascadeta)...Tampoc és la intenció.

A destacar John Turturro, que fa un paper tontet, però amb aquella cara de xulo piscines amb que ens va deleitar a "The Big Lebowski".

La meva major crítica és que no es pot sentir cap versió de la banda sonora original de la sèrie de dibuixos i ens han posat uns temes forçats per vendre els CDs de la OST.

Qui vulgui veure una peli amb acció i on surten robots que es foten pinyes al més pur estil "Godzilla contra Gamera" ja sap què té una oferta a la cartellera. Ah, per suposat recomanada a nostàlgics!


PD: Aquests dies m'ha sorprés molt que amigues meves no tenen ni idea de que són els Transformers...però res de res, ni que parlaven "xicano" ni res. I això que són de la meva quinta.

Gràcies Navarro!

Sembla que el símbol del bàsquet a Catalunya comença a donar per acabada, o per fer un parentesi, la confiança dipositada en el club que l'ha fet gran. Encara recordo perfectament aquells partits a Puigcerdà, on el Barça acostumava a fer les seves pretemporades per delit dels que estiuejaven per les rodalies on uns joveníssims (els juniors d'or) Navarro i Gasol començaven a jugar alguns minuts amb el senior. En aquell moment qui cridava l'atenció, qui estava en boca de tots els entesos del "mundillo" era Navarro, no pas Gasol. Sorprenia la seva velocitat, la seva barra tot i la seva joventut i, com no, una manera de fer cistelles d'allò més insòlita, les "bombitas", que juntament amb l'explosivitat del jugador li van donar el sobrenom de "La Bomba" Navarro.

Tinc alguns dubtes sobre quin pot ser el pas de Navarro en una NBA que, per mi, està totalment sobrevalorada i és un aborriment absolut (sobretot des de que Jordan i els autèntics membres de l'únic Dream Team es van anar retirant). De totes maneres, tot i la mediocritat de molts dels jugadors que hi ha en aquesta lliga (mireu sino com triomfen els jugadors europeus, argentins, etc.) l'NBA segueix sent el somni d'infant de tot aquell que alguna vegada ha jugat i s'ha emocinat jugant a aquest esport. I sí, també hi ha grandíssims jugadors com Duncan (que per altra banda és un peix bullit)i alguns altres.

Del que n'estic segur és que Navarro no ha d'esperar més. No té cap sentit seguir en un club on Ivanovic i Savic per fi es diuen les coses a la cara, on el president del club no ha fet més que carregar-se sistemàticament les seccions i on la promesa d'una nova Eurolliga no és més que això, una promesa que requereix un projecte ferm al darrera.

Navarro, ves, disfruta, ensenya a les amèriques com es juga a bàsquet i emportat la família (potser l'únic fre real que hi ha en aquests moments). Al Palau ja ens has fet saltar del seient de sobres!

Iruñea 2007!!

"A San Fermín pedimos, por ser nuestro patrón, nos guíe en el encierro dándonos su bendición"

Però com va començar tot això (text agafat de: http://www.iturnet.es/navarra/navsan/sanhis.htm)

Como en el caso de tantas ciudades medievales, nacieron los Sanfermines como feria comercial y como fiesta secular, tomando las fechas de fiestas religiosas cristianas, éstas a su vez más anteriores raíces, del paganismo vasco y latino. A comienzo del siglo XIII dJC ya se celebraban unas ferias comerciales tras la noche de San Juan, entre el día 23 y el 24 de Junio, con el comienzo del verano. A San Juan seguía San Pedro y luego Santiago, el 25 de Julio, un mes después; en medio, San Fermín (como un Santo entre tantos : no es el patrón de Pamplona). Tenemos, pues, en plena Edad Media, ferias comerciales y fiestas religiosas a lo largo de un mes, en el inicio del verano.

Las ferias comerciales eran concurrencia de mercaderes y aldeanos, ganaderos y gentes de todo tipo; también pretexto para fiestas y comenzaron, en algún momento, a organizarse corridas de toros. Así nacieron, probablemente a finales del siglo XVI, algo que podríamos considerar propiamente los primeros Sanfermines.

Hay otra fecha emparentada, ahora al final del verano, el 10 de Octubre, en que se organizaba una feria en Pamplona, de siete días, desde el año 1324, por privilegio del rey Carlos I de Navarra y IV de Francia. Medio siglo después, en 1381 por privilegio del rey Carlos II de Navarra, pasó a ser feria franca. También entonces, con festividades religiosas.

Estas dos ferias y fiestas, al inicio y al final del verano, se unificaron, para aprovechar el mejor clima, en la que desde entonces comienza el día séptimo del séptimo mes : el 7 de Julio (que no es el día de San Fermín pero nadie se acuerda de ello). Aunque todavía en la actualidad, a finales del verano, se celebran los llamados sanfermines txikis (pequeños sanfermines) sólo para los íntimos. Así queda para todos el "uno de Enero, dos de Febrero, tres de Marzo, cuatro de Abril, cinco de Mayo, seis de Junio, siete de Julio, ¡San Fermín!".

Consta que se celebró una fiesta ya en las nuevas fechas. El Regimiento (Ayuntamiento de entonces) celebró con gran ceremonia y pompa, el 7 de Julio de 1591 (obsérvese, hace algo más de cuatrocientos años),

* Pregón de Fiestas, muy ceremonial,
* Torneo con lanzas en la actual Plaza del Castillo,
* Teatro : "Comedia y Tragedia del Bienaventurado San Fermín",
* Danzas, procesión por las calles, etc.
* El día siguiente, se celebró una corrida de toros.

Ya tenemos así documentado desde finales del siglo XIV un embrión de los sanfermines, y a finales del siglo XVI unos párrafos del programa oficial de hoy. Fueron pasando los siglos, sin grandes cambios. Eran unas fiestas locales, con feria comercial, fiestas religiosas, principio del verano, y así año tras año, siglo tras siglo.

Pero aproximadamente desde 1950 los cambios han sido acelerados. En primer lugar, por el incremento del nivel de vida. Nuestros abuelos ahorraban durante todo el año para disfrutar en las fiestas, y quien tuviera 100 pesetas de las de entonces era muy afortunado. Hoy con esa cifra no se llega a pagar un vaso de vino; más aún, Navarra tiene de las más altas rentas per cápita de España.

Nuestros abuelos pasaban los Sanfermines a solas, con los aldeanos de la comarca (la Cuenca de Pamplona) algunos días. Se merendaba frecuentemente en casa o en las tabernas, y como hoy, en las corridas, en las que circulaba el vino peleón de entonces. El pueblo (Pamplona tendría unos veinte mil habitantes) se juntaba en la Plaza Consistorial para recoger al Ayuntamiento y acompañarlo a la iglesia de San Lorenzo, donde en su capilla de San Fermín se celebraba como hoy una misa, las Vísperas, el 6 de Junio. Tras la misa, pueblo y autoridades regresaban de la iglesia al Ayuntamiento, igualmente por la calle Mayor. Poco más había, salvo bailes en la plaza del Castillo, y claro, las corridas y el encierro.




... hoy, inicios XXI ...

Los Sanfermines vienen evolucionando tanto como la sociedad. Han perdido mucho de su componente religioso, y el acompañar del pueblo al Ayuntamiento para celebrar en misa las Vísperas de los Sanfermines, se ha convertido en un acto de protesta, con nombre propio, el riau-riau, que durante los últimos años incluso se dejó de celebrar, se dejó de organizar oficialmente por los disturbios que lo acompañaban.

¿Las cien pesetas de nuestros abuelos? hoy cualquier pamplonés gasta mil veces más en esos siete días de fiestas (los niños, algo menos). Apenas se bebe vino, como no sea de marca; la bebida más usual quizá sea el champán o el cava. Sólo tenían nuestros abuelos una docena de tabernas y hoy Pamplona y comarca dispone de unos mil establecimientos, cafeterías, bares, restaurantes, casas de comidas... con una pujante gastronomía. La población se ha multiplicado por diez, Pamplona tiene unos doscientos mil habitantes y la Plaza de Toros, vacía todo el año, la tercera mayor del mundo, queda realmente muy pequeña para contener a todos.

Desde la postguerra y en especial desde la obra literaria de Hemingway, (que, dicho de paso, apenas refleja los Sanfermines, contra lo que se suele decir), los visitantes extranjeros se acumulan en la ciudad. Primero llegaron los franceses (no los vascofranceses, del sur y a fin de cuentas vecinos, sino de más allá); los alemanes y los norteamericanos. Después, británicos, escandinavos, luego las caravanas de australianos y neozelandeses. Es del todo imposible hacer estadísticas, pero probablemente durante los Sanfermines haya tantos extranjeros como pamploneses. Bien es cierto que muchos pamploneses, por gusto o por obligación, salen de la ciudad durante los Sanfermines o sólo los disfrutan algunos días. Significa pues duplicar la población ... y concentrarla especialmente en el Casco Antiguo de la ciudad, que tendrá como medio kilómetro cuadrado de extensión.

Las ganas de fiesta de la mayoría ayuda a la convivencia, jamás se han sufrido incidentes que lamentar. Pero la situación es sencillamente grave en el encierro. Las fotografías antiguas nos muestran quizá un centenar de corredores, o incluso menos. Hoy son quince mil o más, con el mismo número de toros, en el mismo recorrido, por las mismas calles, en los mismos pocos minutos. Ese es probablemente el mayor problema de los Sanfermines : no su masificación general, pues si bien es cierto es cierto que la fiesta se concentra en el Casco Antiguo, se conquistan nuevos barrios para la fiesta; sino la masificación del encierro, y la evidente falta de preparación de la inmensa mayoría de los corredores de fuera de Pamplona.

Es peligroso, porque los toros siguen teniendo astas finas y cada uno más de media tonelada de peso y el rápido galopar del rebaño en la madrugada, golpeando sus pezuñas el adoquinado, es tan impresionante como en la mañana del primer día del siglo, cual fuera, en el que nacieron los Sanfermines.