Una revelació!!

Sí, és ell, el Spaghetti Flying Monster que il·lumina el camí dels pastafarians


Vía: WTF Microsiervos

Manifestació aquest dissabte 1 de desembre

Motiu, ben clar, el desastre de les Rodalies.

Siguis nacionalista català o molt espanyol, tant és, saps que el desastre de rodalies no és bo ni per un català que se senti català ni per un espanyol que visqui a Catalunya ni per a cap possible combinació, sempre perdedora. El que estem patint en aquest país és de vergonya absoluta.

Avui, la Ministra s'ha salvat de la "guillotina" per només 3 vots de diferència, gràcies a un PNV que alguna cosa deu haver aconseguit. En aquest país, pel que es veu, no importa el que passi. Es pot enfonsar un petroler i aquí no passa res. Un bloc de pisos s'esfondra i aquí no passa res. Les Rodalies van a pedals i, endevines?, aquí no passa res.

PROU!

Qui més qui menys s'ha d'aixecar a treballar cada matí per no poder accedir a un miserable pis de 40 metres quadrats. I a sobre hem d'aguantar que s'enfotin de nosaltres?

Jo crec que no.

Per això, dissabte 1 de desembre, toca manifestar-se. Si no ens fem sentir mai ens tindran en compte.

Barcelona sense feixistes

El mínim que puc dir és que estic orgullòs de que un nazi no hagi pogut presentar el seu llibre a Barcelona i de que es queixi de que sigui l'única ciutat espanyola on no ha pogut fer-ho.

No li donaré més publicitat a aquest tio, ni diré el seu nom, ni tan sols m'interessa el més mínim el que escrigui un desgraciat del KKK.

Em fot una ràbia relativa que digui que "no té llibertat d'expressió", però és el que sempre diuen els feixistes com ell. Gent intolerant que en el seu moment cremava llibres, matava persones que pensaven diferent o que, simplement, tenien un major concentració de melanina a la pell.

En aquest cas crec que Voltaire no aplicaria el que va dir:"No estic d'acord amb les teves idees, però defenso el teu sagrat dret a expressar-les".

IT CROWD

DAM IT!

Mireu les pintes d'aquests geeks!



Doncs són els protes de l'última sèrie a la que estic enganxat per Internet. No sé si la fan a algun canal d'aquesta tele de cotilleos, entranyes i demés excrements amb comptadíssimes excepcions.

Una sèrie digna d'estar al costat de The Young Ones. I a sobre practico anglès!

L'escriptori

En resposta a la petició de xerop doncs aquí li presento el meu escriptori actual.

La foto correspont a Aiguafreda on fa uns mesos vaig fer el meu bateig de submarinisme.

És una foto feta pel Lluís (actualitza el blog nano).

En els últims anys sempre he tingut com a fons d'escriptori fotografies fetes per mi (menys aquesta) en paissatges que m'han agradat i on he tingut la sort de viatjar. Vaig tenir la vista de Toronto des d'aquí o una foto mística del Macchu Picchu a les 7 del matí (la foto linkada no és la meva).

Espero que la propera foto sigui dels Alps, on tinc ganes d'anar a esquiar una mica, ja que de les pistes d'aquí no me n'acabo d'enrefiar.

I tu, quin escriptori tens?

"Me llamo rojo"

D'Orhan Pamuk, conegut escriptor turc, que va estar exiliat als EUA fins fa uns mesos (per parlar del genocidi armeni), és l'últim llibre que he llegit.

És una novela en clau de thriller, però amb la pecularietat molt interessant d'estar ambientada en la Turquia del segle XVI.





En aquest escenari un assassinat té lloc en un dels carrerons d'aquesta metròpoli, de la mateixa manera que podríem estar parlant de New York o London. La pròpia víctima s'encarrega d'introduir-nos en una cultura que poc té a veure amb la de les dues ciutats anteriors.

Un llibre d'il·lustracions per al Sultà sembla ser el motiu d'aquest vil acte. I és que a l'Istambul d'aquells temps les il·lustracions massa properes a la realitat, com es feien a Occident, eren un tema controvertit. Proper a l'heretgia i a l'idol·latria que el Coran prohibeix. Però alguns volen deixar enrera algunes tradicions.

Lliçons sobre tècniques de pintura, una mica llargues en alguns moments, s'entrellacen amb una trama que barreja amb elegància la recerca de l'assassí, una història d'amor i una sèrie de capítols on sembla que les mateixes pintures ens parlin de les seves experiències (per mi la joia d'aquesta novela). Fins i tot el propi autor ens sorprén amb el que diríem "cameo" si això fos una pel·lícula.

Una novela molt interessant que, com ja he dit, ens sumergeix de ple en una societat diferent en certs aspectes i no tant en d'altres. Per això Orhan Pamuk té l'èxit que té segurament.

PD: També és cert que he tingut la sort de veure en directe alguna de les localitats que es descriuen en el llibre, cosa que sempre ajuda.

Només per amants del basket!

I per suposat, Michael Jordan segueix sent Deu a una pista de bàsquet

Em fa il·lusió comentar que

Per primera vegada he trobat un link a un post meu comentat en un lloc interessant, Libro de Notas. Si bé no ho han linkat directament els autors de la pàgina, sí que ho ha fet servir algú com a comentari.





El tema que es tractava és espinós i podeu veure el que hi comentava aquí.

No sé si per servir-li a algú com a una opinió vàlida sóc un il·lús, però com a neonat en això dels blogs reconec que m'ha fet força gràcia veure-ho.

Ones monstruoses

O “Freak Waves”. Així es coneix un fenomen natural espectacular i aterrador per igual. Ones de més de 30 metres d’alçada, com un edifici de més de 10 plantes apareixen del no res, al mig de l’oceà i engoleixen tot el que hi ha al voltant. Ni els vaixells més moderns estan preparats per passar per sobre d’aquests murs d’aigua ni per aguantar una tromba d’aigua amb aquesta força. El seu disseny suporta sense danys unes 15 tones per metre quadrat, però no les 100 tones que suposa una ona d’aquest tamany.







I és que els models matemàtics clàssics, coneguts com a models lineals, que fan servir oceanògrafs i meteoròlegs diuen que, de fet, aquestes ones gegants no haurien ni d’existir. Com a molt fins a 15 metres. Però la realitat és una altra i de tant en tant un vaixell desapareix amb tota la tripulació.

Com s’explica una cosa així? Doncs durant un temps es va pensar que era resultat de volcans submarins o d’una col•lisió entre diferents corrents marines, el vent, etc. Vaja, una sèrie de dramàtiques circumstàncies. Però tot i així i evitant les zones més propenses a patir unes condicions com les descrites, s’han continuat lamentant desgràcies.

La darrera teoria té a veure amb la quàntica i la formula Al Osborne. Aquest model innovador, basat en l’equació de Schrondinger, prediu que en determinades circumstàncies les energies, suposo que cinètiques, s’acumulen en un determinat punt. En aquell lloc l’energia creix mentre al seu voltant disminueix i es creen aquests veritables monstres marins de manera imprevista i fatal.




Font: BBC

Enamorat de les idees

És curiós com moltes vegades un "s'enamora" d'una idea, o més ben dit, un ideal. Quedes amb els amics i surts amb la idea de passar una gran nit. A vegades és així, a vegades no. Quedes amb una amiga que fa temps que no veus i la recordes amb una màgia i una llum que després no hi és. Simplement és ella i ja és suficient. Penses en el sexe i et sembla que és un continuu d'olors, sensacions, orgasmes. Després amb un polvet mal fet potser ja en tens prou.

Però són los idees les que et mouen a sortir de casa, a provar coses i, de tant en tant, a encertar-la i viure una experiència especial perquè era tal com t'ho havies imaginat. Hi ha una guspira a les sinapsis i alguna substància química que s'administra en comptades ocasions et fa experimentar una sensació que només podies imaginar, fins aquell moment.

Quina ràbia això de la Loteria de Nadal, no?

Sí, sí...ja sé que ens poden tocar no sé quants milions, però jo que mai he comprat un dècim, aquest any estic en una empresa on tenen per costum tenir un número. Parles amb els companys i tothom et diu “No, jo es que si le toca a todo el mundo menos a mí me muero” I coi, que té tota la raó i jo també he comprat.

De manera que comprem loteria no per pensar que igual, en una d’aquelles potres impressionants de la probabilitat matemàtica, el bombo i les boletes es posen d’acord per a que surti una determinada sèrie de números que per casualitat formen el número que tens a les mans i et toquen uns “kilos”. No, no! Res d’això on vas a parar?

Hosti el Nadal, es fan tantes coses per compromís i per quedar bé...

Els Nobels del PSOE

M'ha sorprés la notícia on s'explica que el PSOE tindrà el suport d'una sèrie de Nobels, principalment economistes, per fer el seu programa (suposo que després s'ho passaran pel forro). De totes maneres no són els primers, Romano Prodi, ja ho ha fet i altres governs eurpeus també. Tant és, no deixa de ser interessant.

He llegit llibres d'un parell d'ells, Jeremy Rifkin i Joseph E. Stiglitz, sobretot aquest últim a qui "admiro". M'agrada molt la seva manera de pensar i les solucions que proposa a problemes globals. No sé si es podrà concentrar en un sol país, ja que té una visió global de l'economia.

Si realment els escolten, crec que Zapatero sentirà que una gent que mereix ser pressa seriosament (esperem que no la caguin com cert pare de l'ADN) li diu que desastres com les Rodalies van en contra de qualsevol raonament d'eficiència econòmica, per posar un exemple actual.

El PSOE ha jugat una carta molt interessant i han definit uns referents clars i menys obscurs que José María "melenitas" Aznar. Servirà per elevar el nivell del debat polític d'aquest país?

Per altra banda, a tots aquells que us interessi l'economia global i que vulgui llegir un llibre didàctic, però que profunditza en molts temes i que ens explica quins són els problemes d'una globalització mal dirigida, us recomano sense marge d'error: "Making Globalization Work" d'Stiglitz.

Eastern Promises

L'última pel·lícula de David Cronenberg que torna a comptar amb Viggo "Aragorn" Mortensen després de la seva grata adaptació de la novel·la gràfica A history of violence se centra en la màfia russa a la ciutat de Londres i els seus vincles amb una jove que mort quan dóna a llum una nena i qui posseix un diari en rus on s'expliquen alguns secrets que alguns voldrien mantenir a la tomba.

Naomi Watts (Anna) interpreta la llevadora que ajuda a donar a llum a la jove i qui s'encarregarà d'esbrinar qui és i si té alguna família que es pugui fer càrrec del nadó. Potser el diari li serveixi?

Durant la seva recerca toparà amb Viggo Mortensen (Nikolai) que se'ns presenta com un xofer de la màfia amb un posat xulesc i un passat misteriós explicat en els seus tatuatges. És un paper que li va com un guant i que sense necessitat de fer una gran interpretació m'ha resultat prou convincent.

Amb algunes escenes de violència explícita, marca de la casa Cronenberg, el thriller es limita a narrar una bona història conduïda per una veu en off, la de la jove que mort, que ens explica què hi posa al diari i que fa de vincle entre els diferents blocs del film. És una peli sense pretensions, pausada, però que no es fa lenta i que et deixa amb un bon sabor de boca.

L'única pega que li trobo és que els russos parlen anglès (en la v.o. clar) amb accent rus quan parlen amb algú de Londres, però entre ells doncs...també! Això sí, col·locant alguna que altra paraula i algunes línies en rus. Uhm...no seria més normal que entre ells parlessin rus tota l'estona?

Si us agraden els Thrillers i us va agradar Viggo Mortensen a l'anterior film de Cronenberg, amb aquest disfrutareu.




Web de la peli: Aquí.

Wovenhand

Últimament tinc l'obsessió d'escoltar aquest grup, cosa que no m'esperava quan els vaig conéixer. Més ben dit, quan vaig conéixer a David Eugene Edwards, front-man i ànima (mai millor dit) del conjunt que anteriorment formava part de 16 Horsepower.

La peculiaritat d'aquest grup americà és que fa una música folk intimista, elegant, fosca i amb temàtica religiosa. Les seves lletres estan plenes de referències bíbliques i és que David E. sembla que et doni un sermó rotund a cada cançó.







Els que em coneixeu sabeu de sobres que de religiós ho sóc poc, per això us recomano aquest grup més per les atmòsferes que crea amb pocs instruments i sobretot la veu que no pas per les lletres i la temàtica.

Per mí són tot un descobriment. Potser he vist la llum.


16 Horsepower - Sinnerman

Wiki escombraries

L'altre dia escoltava a Quim Monzó que comentava en una roda de premsa, si no vaig errat, que per fi al diari on fa una columna, la Vanguardia, van passar una nota on es prohibia terminanment l'ús de Wikipedia com a font.

No és la primera vegada que escolto algun comentari en aquest sentit. La idea de la wikipedia és bona, però hi ha coses que no poden estar canviant constantment segons el dia que tingui l'autor de cert article.

Fins i tot el seu fundador, Jimmy Wales, declara que "jo mai recomano wikipedia com a font".

Doncs ja em dirà, Sr.Wales, per a què collons serveix la seva enciclopèdia?

Polònia està d'enhorabona

Doncs sí, després de tractar magistralment un tema tan delicat com l'anunciada malaltia de Pasqual Maragall que comparteix amb molts dels nostres grans, cosa que tothom estava esperant pel que es veu (1 milió d'espectadors), ara poden començar a fregar-se les mans pel joc que donen polítics com Acebes que es deu pensar que la gent és idiota, que no tenim memòria ni hemeroteques ni videoteques. (No és el primer polític que té problemes d'aquest estil, eh Mr.Z?).

Un altre tema complicat perquè aquí hi ha sang de gairebé 200 persones i moltes famílies afectades. Veurem com ho tracten.