dijous, 24 d’abril de 2008

Wow, wow, rice is a giffen

Economia real, nens i nenes. Això que està passant als USA és digne de ser analitzat. Sabeu el que és un bé Giffen? No? No dubteu en preguntar-li a un Irlandès sobre la “crisi de la patata”. No és un acudit...de fet aquesta crisi va ser l’origen de que a Boston hi hagi, per exemple, un equip de l’NBA que es diu Boston Celtics per la seva ascendència irlandesa (de quin color és la seva samarreta? Verda!)

Els béns Giffen són aquells béns bàsics, normalment alimentaris, que quan hi ha problemes econòmics no fan més que pujar de preu per la impossibilitat de suplir la demanda. Per exemple, amb la famosa crisi de la patata el que passava era que els pobres irlandesos no tenien diners suficients com per comprar una cistella d’aliments (ni de res de fet) prou variada. Poseu-vos en el seu lloc...de cop comenceu a tenir menys calers a la butxaca. Obviament, el primer que feu és deixar de comprar-vos pijades (si sou racionals, que ho sou) i destineu aquests diners a comprar aquelles coses que realment necessiteu per sobreviure. Si simplifiquem el problema (com ens agrada als economistes simplificar la vida real) el que tenim és l’elecció entre el bé de més qualitat i més car vs. el bé bàsic més barat . Poc a poc, davant la vostra limitació pressupostària el que fareu és decidir comprar una mica menys del bé car (ja no fareu la fantàstica copa de xocolata amb nata per postre) i comprareu relativament més patata o arròs (per posar un parell de béns Giffen típics). Què passa? Doncs que no sou els únics que teniu problemes econòmics i milers de persones fan exactament el mateix que vosaltres, així que la demanda del bé bàsic augmenta considerablement i en poc temps. Llei bàsica d’oferta i demanda...més demanda amb oferta constant = augment de preus.

Oh, oh...però no acaba aquí la cosa, la setmana que ve heu de tornar a comprar i, merda, el preu de l’arròs s’ha encarit. Així que destineu més diners a l’arròs i ja no feu ni xocolata ni bistec...Tornem-hi...més demanda, mateixa oferta = bé bàsic més car.

Aquesta roda, aquest cercle viciós fa que finalment no et puguis ni comprar arròs suficient...i això que és un bé bàsic i tradicionalment barat. Ets pobre, et morts de gana i has de buscar-te la vida. Els irlandesos van decidir marxar de la seva illa i a dia d’avui hi ha més irlandesos fora d’Irlanda que a dins. Així que els béns Giffen poden tenir conseqüències molt i molt reals.







Demà us posaré un petit apunt sobre la crisi financera que ens ve a sobre. Espero que no tingueu massa diners a deure perquè la que ve és de dimensions, en boca d'alguns, superiors a la que va petar el 1929.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Paaaaaaaaaaah!



Dedicat als passotistes.

dijous, 17 d’abril de 2008

I jo què sóc aleshores?

Podríem parlar d'ell com el gilipolles de la setmana, però això ja ho fan a la revista el Jueves, així que no els hi robaré el títol, però sí el fons.

Es tracta de Francisco García Sanz, el nou líder de la independència catalana, perquè segons ell Catalunya no és Espanya (moltes gràcies, vostè s'acaba d'ajuntar amb Esperanza Aguirre quan va dir que Gas Natural era una empresa extrangera)

L'extracte que no té pèrdua és el següent:
El presidente del consejo de administración de Seat, Francisco García Sanz, que también es miembro del consejo del grupo Volkswagen en Wolfsburg (Baja Sajonia), aseguró ayer que se está discutiendo el nombre de la berlina que el fabricante de automóviles con sede en Martorell sacará al mercado a finales de año. "Se nos han acabado los pueblos y las ciudades", dijo. Cuando un periodista de la Agència Catalana de Notícies (ACN) le indicó que no hay ningún modelo con nombre de ciudad catalana, el empresario respondió: "Nosotros somos españoles".


Ah, ja clar...uhm, aleshores jo sóc espanyol, sóc català i hauria de passar a canviar-me el DNI i el passaport? Ostres, és que ara no sé què fer.




Ho hauries d'haver dit més clar "Paquito", no poseu noms de poblacions catalanes perquè sou conscients de que un Seat Lloret, per exemple, no es vendria a la resta d'Espanya per algun problema mental d'alguna gent que prefereix comprar un cotxe amb nom anglès que no pas català. És així de clar...mentre que a Catalunya no conec a ningú que no compri un bon cotxe si es diu Toledo, León o el que sigui...

Ah, i jo de vostè estaria més preocupat no per moure la fàbrica de Martorell a Madrid, com desitja, sino de que no vagi a parar a Eslovènia, Turquia o Corea. Au, desperti!

Per altra banda es corrobora la meva opinió.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Mon pare

Em sembla que aquest és el primer post que dedico a algú de la meva família en exclusiva, però crec que després d’aquest cap de setmana se’l mereix més que ningú.

La figura de mon pare, des de que jo era ben petit...un marrec amb el cabell llarg i ros com un holandès d’estiueig a Lloret de Mar, sempre ha estat un referent per a gairebé tot. Certament, quan ets petit i segurament més per ser el germà gran, t’enlluerna la figura paternal. Allò típic que diuen que s’acaba quan entres a la pubertat (quina paraula més lletja, sembla una malaltia) i l’adolescència. I sí, és clar que hem tingut conflictes d’autoritat, ens hem dit paraules gruixudes i alguna vegada hauríem acabat a hòsties (algunes me les mereixia més, d’altres menys). El més probable és que sigui fruit de tenir una personalitat similar en molts aspectes i que per això acabàvem xocant en moltes ocasions.

Seria injust dir que com a conseqüència de la seva marcada personalitat i autoritat vaig decidir marxar de casa d’una vegada, perquè la idea ja feia molt que germinava a dins del meu cap, però també seria fals negar que no va influir en res. Sigui com sigui, les coses són així.

Però jo només li puc trobar aquest punt negatiu, la seva marcada autoritat. Se’ns dubte aquesta característica clau del seu caràcter és conseqüència dels esforços que ha hagut de fer durant tota la seva vida per arribar on és avui. D’origen bastant humil, encara avui se sorprèn a ell mateix pensant com era capaç d’estudiar en una tauleta de nit i gairebé sense llum en una casa plena de gent al barri de Gràcia, el meu pare es va anar obrint pas al món i va ser el primer de la seva família en tenir una carrera....ni més ni menys que una enginyeria de telecomunicacions. Els estudis els compaginava amb la seva gran afició, el bàsquet, esport on, com el meu germà (ja en parlaré en un altre post) destacava com un base intel•ligent, hàbil i amb punteria des de la línia de 6,25...fins i tot va rebre alguna oferta per jugar en cert equip de la ciutat comtal. Però ell veia molt més clara la via dels estudis i de clavar colzes. Tot i així, gràcies a l’esport que encara avui en dia practica tant com pot, va aconseguir envoltar-se d’un grup d’amistats dels quals els seus fills i un servidor ens considerem, d’alguna manera, família.

Més endavant, ja amb una trajectòria professional interessant, dins d’una multinacional japonesa i amb dos fills va començar un màster i, quan menys s’ho esperava li va venir “la nena”. Així doncs, el panorama era de tres criatures + feina + màster + la seva dona, clar.

No content amb això, quan van arribar Les Olimpíades de Barcelona, ho va deixar tot per entrar dins del COB (Comitè Olímpic de Barcelona), simplement perquè era un projecte que l’il•lusionava. Allà, gaudint d’una experiència irrepetible d’organitzar un esdeveniment de la magnitud i de la transcendència d’uns Jocs Olímpics, va conèixer tot tipus de gent molt interessant que de tant en tant tenen alguna columna al diari i a qui pot anomenar “amic”.

Actualment gaudeix d’una posició laboral important, còmode, però no exempta de feina i d’horaris durs.

I quan tothom es podria pensar que ja en tenia prou de tot, el truques, li demanes ajuda per qualsevol cosa i és el primer en posar-se el mono de feina i fer forats en una paret tot el diumenge per ajudar al seu fill, que va marxar de casa, a posar uns prestatges.

Gràcies Papa per ser com ets i per ser una font d’inspiració!

diumenge, 13 d’abril de 2008

Final a la catalana

No és que sigui un plat que porti panses i pinyons, sino que la ULEB (la UEFA del bàsquet europeu) presenta una final aquest vespre entre dos equips catalans. La prensa esportiva parlarà d'equips espanyols...Bé, i què? Com vaig posar al bloc de sukkus, a mi barrejar qüestions polítiques amb l'esport em sembla malament, així que cadascú que pensi com vulgui.

La qüestió interessant és que aquests equips (Penya i Girona), particularment el DKV Joventut, porten tota la temporada demostrant que ara per ara són els projectes basquetbolistes més consolidats a casa nostra. Després de l'esperada derrota del FCBarcelona davant d'un Maccabi no superior, però sí més equip, als amants de l'esport de la taquicàrdia només ens queda disfrutar d'un partit d'aquesta categoria. No importa que la copa sigui la ULEB perquè la Penya podria estar tranquilament dins de la Final Four de Madrid. Si aconsegueix la victòria l'any que ve participarà en aquesta competició...tot i que malauradament amb la segura baixa de Rudy que estarà fent les amèriques com un exitòs Pau Gasol, Calderón o Navarro qualsevol.




Per què aposto tan fermament per la Penya*? Doncs per la seva menor dependència de determinats jugadors. Sona fort dir això quan identifiquem Penya amb R+R (Rudy i Ricky) però en el cas del Girona aquesta dependència es multiplica en la persona del germaníssim (que ja ha demostrat que està on està per les seves qualitats innates) Marc Gasol. A més a més, la Penya fa un joc alegre, ofensiu, atrevit i espectacular. És la típica manera com els que són o hem estat entrenadors de bàsquet de nanos hem aconseguit que aquests s'enganxin a aquest esport: "Ostres, has vist quina esmaixada" "mira, mira quin passa li ha fet pel mig de dos adversaris" "TOMA boina!" etc.

Així doncs, ànims Penya, ànims Girona i visca el bàsquet


*També m'interessa que guanyi la Penya per aconseguir que el FCBarcelona tingui ,gairebé segura, una bonica plaça a l'Eurolliga de la propera temporada.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Us agrada la música?

A mi, molt. I tinc companys de feina que, a més a més diuen que saben tocar. Bé, de fet en saben i li foten canya, els he vist en directe i, noi, quines versions de White Snake, sí senyor.

Doncs aquesta gent ja fa un temps que fa un programa d’FM en una modesta ràdio a Tiana que tracta únicament i exclusiva de música vista des del prisma d’un músic.



Voleu saber perquè la guitarra de Mark Knopfler sona com sona? O us agradaria conèixer millor una artista tan polifacètica com la Björk? Doncs aquí teniu un programa fet a mida: Borratxos de Música
Feel free to enter!