Mon pare

Em sembla que aquest és el primer post que dedico a algú de la meva família en exclusiva, però crec que després d’aquest cap de setmana se’l mereix més que ningú.

La figura de mon pare, des de que jo era ben petit...un marrec amb el cabell llarg i ros com un holandès d’estiueig a Lloret de Mar, sempre ha estat un referent per a gairebé tot. Certament, quan ets petit i segurament més per ser el germà gran, t’enlluerna la figura paternal. Allò típic que diuen que s’acaba quan entres a la pubertat (quina paraula més lletja, sembla una malaltia) i l’adolescència. I sí, és clar que hem tingut conflictes d’autoritat, ens hem dit paraules gruixudes i alguna vegada hauríem acabat a hòsties (algunes me les mereixia més, d’altres menys). El més probable és que sigui fruit de tenir una personalitat similar en molts aspectes i que per això acabàvem xocant en moltes ocasions.

Seria injust dir que com a conseqüència de la seva marcada personalitat i autoritat vaig decidir marxar de casa d’una vegada, perquè la idea ja feia molt que germinava a dins del meu cap, però també seria fals negar que no va influir en res. Sigui com sigui, les coses són així.

Però jo només li puc trobar aquest punt negatiu, la seva marcada autoritat. Se’ns dubte aquesta característica clau del seu caràcter és conseqüència dels esforços que ha hagut de fer durant tota la seva vida per arribar on és avui. D’origen bastant humil, encara avui se sorprèn a ell mateix pensant com era capaç d’estudiar en una tauleta de nit i gairebé sense llum en una casa plena de gent al barri de Gràcia, el meu pare es va anar obrint pas al món i va ser el primer de la seva família en tenir una carrera....ni més ni menys que una enginyeria de telecomunicacions. Els estudis els compaginava amb la seva gran afició, el bàsquet, esport on, com el meu germà (ja en parlaré en un altre post) destacava com un base intel•ligent, hàbil i amb punteria des de la línia de 6,25...fins i tot va rebre alguna oferta per jugar en cert equip de la ciutat comtal. Però ell veia molt més clara la via dels estudis i de clavar colzes. Tot i així, gràcies a l’esport que encara avui en dia practica tant com pot, va aconseguir envoltar-se d’un grup d’amistats dels quals els seus fills i un servidor ens considerem, d’alguna manera, família.

Més endavant, ja amb una trajectòria professional interessant, dins d’una multinacional japonesa i amb dos fills va començar un màster i, quan menys s’ho esperava li va venir “la nena”. Així doncs, el panorama era de tres criatures + feina + màster + la seva dona, clar.

No content amb això, quan van arribar Les Olimpíades de Barcelona, ho va deixar tot per entrar dins del COB (Comitè Olímpic de Barcelona), simplement perquè era un projecte que l’il•lusionava. Allà, gaudint d’una experiència irrepetible d’organitzar un esdeveniment de la magnitud i de la transcendència d’uns Jocs Olímpics, va conèixer tot tipus de gent molt interessant que de tant en tant tenen alguna columna al diari i a qui pot anomenar “amic”.

Actualment gaudeix d’una posició laboral important, còmode, però no exempta de feina i d’horaris durs.

I quan tothom es podria pensar que ja en tenia prou de tot, el truques, li demanes ajuda per qualsevol cosa i és el primer en posar-se el mono de feina i fer forats en una paret tot el diumenge per ajudar al seu fill, que va marxar de casa, a posar uns prestatges.

Gràcies Papa per ser com ets i per ser una font d’inspiració!