dimarts, 11 de setembre del 2007

La Diada



11 de Setembre. Som un poble curiós que conmemora una derrota de fa gairebé 300 anys (1714).

Arribada aquesta data significativa puc confesar, a qui li interessi, que sóc catalanista i/o nacionalista català. Sempre he pensat que els símbols no són més que símbols i que primer estan les necessitats bàsiques, el desenvolupament econònic i social que, finalment, desenvoca en un major benestar per als ciutadans.

No obstant, des de fa més de 10 anys, potser des de 1996, primer govern del PP i, probablement, el primer govern que vaig poder analitzar amb una ment mitjanament formada, em trobo que tal i com estan les coses actualment, Catalunya, casa meva, no va enlloc.

Em trobo en una situació on, per una banda, el Govern de Madrid diu que som part d'España, cosa que em sembla perfecte. Siguem españols...però españols amb els mateixos drets i deures, no amb més deures i menys drets. Sincerament, tot i pensar que España encara és a temps de viatjar cap a una espècie d'estat federal, crec que España no ens estima i nosaltres no estimem a aquesta España que només demana, maltracta i escanya. Sí, escanya. Perquè, on són les balances fiscals? on és la transparència? on són les promeses dels partits centrals siguin del color que siguin?

Estic fart de formar part del poble que rep tots els pals. Del poble que proposa avançar i per això se'l mira malament. De ser trilingüe en un país on no es pot entendre que algú parli una llengua minoritaria (¿?) i que vulgui mantenir les tradicions dels seus avantpassats, tot i els reiterats esforços per fer-los desaparéixer i un llarg "etc.". No oblidem que Catalunya és abans que Espanya.

A vegades comparo la nostra situació amb el d'un matrimoni on la dona, Catalunya, és víctima de maltractaments. Al començament vam estar d'acord i vam ajuntar la Corona Aragonesa amb la Castellana. Va ser una unió sincera, de tot cor, on pensàvem que uns i altres en sortiríem beneficiats. Al cap i a la fi, som pobles germans. Però amb el temps, a la dona només se l'ha volgut per follar-se-la. Sí, per violar-la un cop i un altre sense consentiment. Tot i que ella era una dama intel·ligent, amb iniciativa i valenta no podia/pot separar-se d'aquell brètol que li fa mal perquè es pensa que és millor que ella. Simplement, perquè, a diferència de les seves veïnes europees, ningú li fa cas. És el calla i paga.

Diguem prou! Malauradament la independència és l'únic camí per fer que les coses canviïn...potser a pitjor, segurament a millor. Em sap greu deixar de ser espanyol, però prefereixo ser només un simple català feliç que un espanyol maltractat.

2 comentaris:

Odisseu ha dit...

si nano... ja n'estic fart

sukkus ha dit...

Molt bo el símil. 100% d'acord amb els sentiments que descrius...