Com dius? Sí, és clar que t'estimo! Com ho dubtes? Ets el meu avi, no? Encara recordo com si fos ahir com ens torràvem al sol de la platja de Barcelona, allà al Club Natació. Com et mirava aquella panxa tan morena i enorme que tenies i que, per a un marrec de poc més de 10 anys semblava impossible d'assolir. Quins estius allà al club...si senyor. Bon sol, bona mar, bon menjar. Que n'era de simple i feliç la vida, oi?
Darrerament les coses s'han complicat. Suposo que és normal...tots ens fem grans i les responsabilitats creixen amb nosaltres. La feina,la independència, les aficions diferents, els caràcters de cadascú, tot plegat fa que sigui cada cop més complicat coincidir i en un tres i no res ja ha passat més d'un any. Un any que per a mi sembla que no hagi canviat res, una successió de dies, d'hores i de minuts...i sembla que no m'hagi mogut del punt on vaig començar. En canvi, tu sembles haver canviat molt. Em pregunto com dec haver canviat jo als teus ulls?
Bé, entenc que un viatge així fa molt de respecte...però l'Angelina ja fa temps que el va fer i en deu tenir moltes de ganes de veure't. Pren-te el teu temps per despedir-te de tothom i quan sigui el moment...
Molts petons, moltes gràcies i fins sempre...
Entrades
1 comentari:
Només et puc dir que molts ànims i força en aquests moments
Publica un comentari a l'entrada