Corria el mes d’agost i jo tenia dues coses al cap:
La primera era el viatge a Brasil que va ser tota una aventura i que poc a poc (molt a poc a poc de fet) vaig explicant en aquest mateix bloc. (¡Puedo prometer i prometo que acabaré de contar el viaje!)
La segona era la meva flamant Vespa LX 125, també presentada en aquest bloc que per capritxos del destí hauria d’arribar a les meves mans un parell de dies abans de marxar cap a l’altra banda de l’oceà. Ni us imagineu les temptacions que vaig haver de resistir per tal de no pujar-me a la moto i evitar d’aquesta manera un possible accident causat a parts iguals per l’emoció del moment i la total inexperiència. I és que si penso que fa cosa de dos mesos, des del setembre ençà, que condueixo moto després de tota una vida sense fer-ho, no m’ho acabo de creure.
Certament, i com era d’esperar, la Vespa ha passat a ser un apèndix del meu cos. En la nostra relació simbiòtica ella em porta on vull i jo a canvi la cuido com una petita joia que és. Àgil, fàcil, ràpida en els desplaçaments urbans, elegant (ai, quantes vegades t’han dit que ets “xula”...estaràs contenta).
Ho reconec, han estat els meus primers 1.000 km en moto (aproximadament la distància equivalent a anar de Barcelona a Luino, poblet, personalment, molt important en aquest història) i no sabria que fer si em faltes.
Només us diré que un dels divertiments que tinc els darrers matins per anar a la feina és buscar quin camí alternatiu em suposa un millor temps d’arribada. Així que estic guillat del tot.
Espero que en siguin molts i molts més!
La primera era el viatge a Brasil que va ser tota una aventura i que poc a poc (molt a poc a poc de fet) vaig explicant en aquest mateix bloc. (¡Puedo prometer i prometo que acabaré de contar el viaje!)
La segona era la meva flamant Vespa LX 125, també presentada en aquest bloc que per capritxos del destí hauria d’arribar a les meves mans un parell de dies abans de marxar cap a l’altra banda de l’oceà. Ni us imagineu les temptacions que vaig haver de resistir per tal de no pujar-me a la moto i evitar d’aquesta manera un possible accident causat a parts iguals per l’emoció del moment i la total inexperiència. I és que si penso que fa cosa de dos mesos, des del setembre ençà, que condueixo moto després de tota una vida sense fer-ho, no m’ho acabo de creure.
Certament, i com era d’esperar, la Vespa ha passat a ser un apèndix del meu cos. En la nostra relació simbiòtica ella em porta on vull i jo a canvi la cuido com una petita joia que és. Àgil, fàcil, ràpida en els desplaçaments urbans, elegant (ai, quantes vegades t’han dit que ets “xula”...estaràs contenta).
Ho reconec, han estat els meus primers 1.000 km en moto (aproximadament la distància equivalent a anar de Barcelona a Luino, poblet, personalment, molt important en aquest història) i no sabria que fer si em faltes.
Només us diré que un dels divertiments que tinc els darrers matins per anar a la feina és buscar quin camí alternatiu em suposa un millor temps d’arribada. Així que estic guillat del tot.
Espero que en siguin molts i molts més!
Font: http://www.pixfinder.net/en/?q
Entrades
2 comentaris:
Zakaj pa ne:)
Tenim lectors eslovens?
Zakaj pa ne = Why not
Publica un comentari a l'entrada