Divertida la darrera proposta cinematogràfica de l’ex-Monty Python, Terry Gilliam (ho sento, però per moltes pel•lícules que faci sempre serà un dels extraordinaris Monthy Python).
Li escau perfectament el títol: “Imaginarium”…però no hi ha dubte que més que del Doctor Parnassus és el de Terry Gilliam mateix. El film respira una essència a les animacions clàssiques característiques de Flying Circus o de Life of Brian que és impossible que passin desapercebudes. Això mateix passa amb alguns dels gags que Gilliam s’ha encarregat d’incloure, com per exemple, els polis londinencs amb faldilles ballant una mena de can-can en el món oníric de Parnassus.
La història en sí ens introdueix a la vida d’uns rodamóns que busquen atraure un públic escèptic a l’espectacle i les sensacions sense límits que els ofereix el mateix Dr.Parnassus. Tot envoltat d’un ambient cutre i de fireta que espanta més als possibles clients que no pas una altra cosa.
Però tot canvia quan descobrim qui és en realitat el Dr.Parnassus i qui és, oh! boníssim, el personatge representat pel mateix Tom Waits! I de què es coneixen. A partir d’aquest moment ens trobarem amb l’actuació pòstuma del desaparegut Heath Ledger qui interpreta un personatge misteriós que sumit en una amnèsia completa no sap quin és el seu passat... Precisament la desaparició de Heath Ledger va donar-se a meitat del rodatge, cosa que es va haver de solucionar d’una manera més original, per casolana, que la de recórrer a una hiper-sofisticada recreació digital de l’actor. I és que la ment del Dr.Parnassus és mooolt maleable.
En alguns moments la pel•lícula perd una mica de ritme i sembla repetir algunes escenes, però segurament per la màgia dels escenaris, l’humor del midget (us sonarà d’Austin Powers...miniyo), la jeta de Tony i el ganxo de Tom Waits fa que et quedis assegut confortablement a la butaca del cine i gaudeixis d’una pel•lícula força entretinguda i original.
Li escau perfectament el títol: “Imaginarium”…però no hi ha dubte que més que del Doctor Parnassus és el de Terry Gilliam mateix. El film respira una essència a les animacions clàssiques característiques de Flying Circus o de Life of Brian que és impossible que passin desapercebudes. Això mateix passa amb alguns dels gags que Gilliam s’ha encarregat d’incloure, com per exemple, els polis londinencs amb faldilles ballant una mena de can-can en el món oníric de Parnassus.
La història en sí ens introdueix a la vida d’uns rodamóns que busquen atraure un públic escèptic a l’espectacle i les sensacions sense límits que els ofereix el mateix Dr.Parnassus. Tot envoltat d’un ambient cutre i de fireta que espanta més als possibles clients que no pas una altra cosa.
Però tot canvia quan descobrim qui és en realitat el Dr.Parnassus i qui és, oh! boníssim, el personatge representat pel mateix Tom Waits! I de què es coneixen. A partir d’aquest moment ens trobarem amb l’actuació pòstuma del desaparegut Heath Ledger qui interpreta un personatge misteriós que sumit en una amnèsia completa no sap quin és el seu passat... Precisament la desaparició de Heath Ledger va donar-se a meitat del rodatge, cosa que es va haver de solucionar d’una manera més original, per casolana, que la de recórrer a una hiper-sofisticada recreació digital de l’actor. I és que la ment del Dr.Parnassus és mooolt maleable.
En alguns moments la pel•lícula perd una mica de ritme i sembla repetir algunes escenes, però segurament per la màgia dels escenaris, l’humor del midget (us sonarà d’Austin Powers...miniyo), la jeta de Tony i el ganxo de Tom Waits fa que et quedis assegut confortablement a la butaca del cine i gaudeixis d’una pel•lícula força entretinguda i original.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada