diumenge, 30 de desembre del 2007

Família cristana vs. Català emprenyat

Seré jo que faig una lectura errònea i partidista de la situació catalana al marc d'Espanya, però fets com aquests crec que em donen la raó.

Miles de personas se congregan en Madrid 'Por la familia cristiana'

Dues puntualitzacions abans de que algú posi un comentari equivocat:
- Ser de Madrid no és igual a ser fatxa ni carrinclon ni res de semblant. Que quedi clar perquè sempre que dic algo del castellà hi ha gent que confon les meves paraules.
- Tothom té dret a manifestar-se pel que consideri.

Precisament aquí, en aquest segon punt, és on salta l'espurna de la curiositat/incredulitat. A Catalunya ens estem manifestant per demanar que ens deixin de prendre el pèl, perquè volem que les coses del dia a dia funcionin com han de funcionar en un país suposadament desenvolupat. I què veiem a la capital d'Espanya? Doncs la família cristiana que suposo que deu ser aquella constituïda per un home (que porta els diners a casa), una dona (a la cuina), la parelleta i el gos . Només em falta sentir la musiqueta del NODO.

Molt respectable, ja ho he dit, però és evident que en termes generals Catalunya i Madrid veuen el món de maneres molt diferents, cosa que em fa pensar si ens podrem entendre algun dia o, és més, si és necessari fer un esforç per entendre'ns. Paga la pena?

2 comentaris:

F ha dit...

Madrid i Barcelona son evidentment dos mons, que dic dos mons, dos unversos, diferents. Madrid representa un Espanya acollonida, el "vamos a aguantar esto todo lo que se pueda porque se cae, eh, se cae" i Barcelona es l´espanya real, si si, tal com ho sents, Barcelona és la máxima representant d´Espanya, de l´espanya moderna, de la idea que tenen els europeus (amb cervell) de que és espanaya. Madrid és la "vergüenza ajena", és una ciutat poblada per "desertores del arao" per molt superempresaris que siguin. Aixó es Madrid, un petit poble que resisteix ara i sempre a la evolució.

Marc Gil ha dit...

Jo mai he dubtat que Catalunya ha aportat moltíssim a Espanya (la pesseta, la bandera actual, el PIB, cultura, obres d'art, la industrialització, l'obertura a Europa...fins i tot el Real Madrid, fundat per un català). El problema identitari surgeix arrant de que una nació, la castellana, s'hagi apoderat del terme Espanya com a propi i exclusiu i se l'hagi fet seu i hagi intentat fer passar per la "pedra" a la resta de nacions que formen Espanya.

Jo puc ser espanyol en el sentit original de l'adjectiu, però no en l'actual ja que no he estat mai castellà, de la mateixa manera que tampoc sóc basc, francès, etc.

En termes generals, som molt diferents (obviament que hi ha excepcions notables a tot arreu)