Des de la meva gàbia de vidre veig les hores com passen.

Des de la meva finestra observo les incansables ones que nostàlgics del surf intenten aprofitar com si estiguessin a la daurada Califòrnia, l’inacabable cuc de cotxes amb els ulls blancs i el cul vermell, els gratacels que s’erigeixen com si fossin moais que observen el Mediterrani on els privilegiats tenen els seus velers i els mariners els seus enormes carguers i, sobretot, el cel.

Un cel que cada dia em dóna la benvinguda amb una cara diferent. Uns dies és transparent i em fa creure que visc dins de la cúpula del Show de Thruman. D’altres, quan sap que m’he deixat el paraigües, és gris i amenaçador. I gairebé sempre anuncia la meva llibertat provisional amb una explosió de colors.

Colors que un dia són sanguinolents i un altre es barregen amb un verd mutant, però invariablement sobre un llenç blau celestial. Tot sovint l’espectacle m’obliga a parar la rutina i m’inspira per escriure línies com aquestes.

No sóc ni poeta ni narrador, només un observador de les petites joies quotidianes.